Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Freud: la felicitat no és un objectiu de la cultura»

De Wikisofia

(adding es)
(modificant original)
Línia 1: Línia 1:
{{TextOriginal|es}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Freud: la felicitat no és un objectiu de la cultura|Idioma=Español}}
EI ''super-yo ''cultural ha elaborado sus ideales y erigido sus normas. Entre éstas, las que se refieren a las relaciones de los seres humanos entre sí están comprendidas en el concepto de la ética. En todas las épocas se dio mayor valor a estos sistemas éticos, como si precisamente ellos hubieran de colmar las máximas esperanzas. En efecto, la ética aborda aquel punto que es fácil reconocer como el más vulnerable de toda cultura. Por consiguiente, debe ser concebida como una tentativa terapéutica, como un ensayo destinado a lograr mediante un imperativo del ''super-yo ''lo que antes no pudo alcanzar la restante labor cultural. Ya sabemos que en este sentido el problema consiste en eliminar el mayor obstáculo con que tropieza la cultura: la tendencia constitucional de los hombres a agredirse mutuamente; de ahí el particular interés que tiene para nosotros el quizá más reciente precepto del ''super-yo ''cultural «amarás al prójimo como a ti mismo». La investigación y el tratamiento de las neurosis nos ha llevado a sustentar dos acusaciones contra el ''super-yo ''del individuo: con la severidad de sus preceptos y prohibiciones se despreocupa demasiado de la felicidad del yo, pues no toma debida cuenta de las resistencias contra el cumplimiento de aquéllos, de la energía instintiva del ''ello y ''de las dificultades que ofrece el mundo real. Por consiguiente, al perseguir nuestro objetivo terapéutico, muchas veces nos vemos obligados a luchar contra el ''super-yo, ''esforzándonos por atenuar sus pretensiones. Podemos exponer objeciones muy análogas contra las exigencias éticas del ''super-yo ''cultural. Tampoco éste se preocupa bastante por la constitución psíquica del hombre, pues instituye un precepto y no se pregunta si al ser humano le será posible cumplirlo. Acepta, más bien, que al yo del hombre le es psicológicamente posible realizar cuanto se le encomiende; que el yo goza de ilimitada autoridad sobre su ''ello. ''He aquí un error, pues aun en los seres pretendidamente normales la dominación sobre el ''ello ''no puede exceder determinados limites. Si las exigencias los sobrepasan, se produce en el individuo una rebelión o una neurosis, o se le hace infeliz.
 
{{TextOriginalSeparador|dev}}
 
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Freud: la felicitat no és un objectiu de la cultura|Idioma=Español}}
 
 
EI ''super-jo ''cultural ha elaborat els seus ideals i erigit les seves normes. Entre aquestes, les que es refereixen a les relacions dels éssers humans entre si estan compreses en el concepte de l'ètica. En totes les èpoques es va donar major valor a aquests sistemes ètics, com si precisament ells haguessin de satisfer les màximes esperances. En efecte, l'ètica aborda aquell punt que és fàcil reconèixer com el més vulnerable de tota cultura. Per tant, ha de ser concebuda com una temptativa terapèutica, com un assaig destinat a aconseguir mitjançant un imperatiu del ''super-jo ''el que abans no va poder aconseguir la restant labor cultural. Ja sabem que en aquest sentit el problema consisteix a eliminar el major obstacle amb què ensopega la cultura: la tendència constitucional dels homes a agredir-se mútuament; d'aquí el particular interès que té per a nosaltres el potser més recent precepte del ''super-jo ''cultural «estimaràs al proïsme com a tu mateix». La investigació i el tractament de les neurosis ens ha portat a sustentar dues acusacions contra el ''super-jo ''de l'individu: amb la severitat dels seus preceptes i prohibicions es despreocupa massa de la felicitat del jo, doncs no pren degut compte de les resistències contra el compliment d'aquells, de l'energia instintiva del ''això i ''de les dificultats que ofereix el món real. Per tant, en perseguir el nostre objectiu terapèutic, moltes vegades ens veiem obligats a lluitar contra el ''super-jo, ''esforçant-nos per atenuar les seves pretensions. Podem exposar objeccions molt anàlogues contra les exigències ètiques del ''super-jo ''cultural. Tampoc aquest es preocupa bastant per la constitució psíquica de l'home, doncs institueix un precepte i no es pregunta si a l'ésser humà li serà possible complir-ho. Accepta, més aviat, que al jo de l'home li és psicològicament possible realitzar quant se li encomani; que el jo gaudeix d'il·limitada autoritat sobre la seva ''això. ''Heus aquí un error, doncs àdhuc en els éssers pretesament normals la dominació sobre el ''això ''no pot excedir determinats limitis. Si les exigències els sobrepassen, es produeix en l'individu una rebel·lió o una neurosi, o se'l fa infeliç.
 
EI ''super-jo ''cultural ha elaborat els seus ideals i erigit les seves normes. Entre aquestes, les que es refereixen a les relacions dels éssers humans entre si estan compreses en el concepte de l'ètica. En totes les èpoques es va donar major valor a aquests sistemes ètics, com si precisament ells haguessin de satisfer les màximes esperances. En efecte, l'ètica aborda aquell punt que és fàcil reconèixer com el més vulnerable de tota cultura. Per tant, ha de ser concebuda com una temptativa terapèutica, com un assaig destinat a aconseguir mitjançant un imperatiu del ''super-jo ''el que abans no va poder aconseguir la restant labor cultural. Ja sabem que en aquest sentit el problema consisteix a eliminar el major obstacle amb què ensopega la cultura: la tendència constitucional dels homes a agredir-se mútuament; d'aquí el particular interès que té per a nosaltres el potser més recent precepte del ''super-jo ''cultural «estimaràs al proïsme com a tu mateix». La investigació i el tractament de les neurosis ens ha portat a sustentar dues acusacions contra el ''super-jo ''de l'individu: amb la severitat dels seus preceptes i prohibicions es despreocupa massa de la felicitat del jo, doncs no pren degut compte de les resistències contra el compliment d'aquells, de l'energia instintiva del ''això i ''de les dificultats que ofereix el món real. Per tant, en perseguir el nostre objectiu terapèutic, moltes vegades ens veiem obligats a lluitar contra el ''super-jo, ''esforçant-nos per atenuar les seves pretensions. Podem exposar objeccions molt anàlogues contra les exigències ètiques del ''super-jo ''cultural. Tampoc aquest es preocupa bastant per la constitució psíquica de l'home, doncs institueix un precepte i no es pregunta si a l'ésser humà li serà possible complir-ho. Accepta, més aviat, que al jo de l'home li és psicològicament possible realitzar quant se li encomani; que el jo gaudeix d'il·limitada autoritat sobre la seva ''això. ''Heus aquí un error, doncs àdhuc en els éssers pretesament normals la dominació sobre el ''això ''no pot excedir determinats limitis. Si les exigències els sobrepassen, es produeix en l'individu una rebel·lió o una neurosi, o se'l fa infeliç.
 
{{Ref|Ref=''E''/ ''malestar en la cultura, ''Alianza, Madrid 1970, p. 84-85.|Títol=E''/ ''malestar en la cultura, |Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''E''/ ''malestar en la cultura, ''Alianza, Madrid 1970, p. 84-85.|Títol=E''/ ''malestar en la cultura, |Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 23:11, 24 maig 2017

EI super-jo cultural ha elaborat els seus ideals i erigit les seves normes. Entre aquestes, les que es refereixen a les relacions dels éssers humans entre si estan compreses en el concepte de l'ètica. En totes les èpoques es va donar major valor a aquests sistemes ètics, com si precisament ells haguessin de satisfer les màximes esperances. En efecte, l'ètica aborda aquell punt que és fàcil reconèixer com el més vulnerable de tota cultura. Per tant, ha de ser concebuda com una temptativa terapèutica, com un assaig destinat a aconseguir mitjançant un imperatiu del super-jo el que abans no va poder aconseguir la restant labor cultural. Ja sabem que en aquest sentit el problema consisteix a eliminar el major obstacle amb què ensopega la cultura: la tendència constitucional dels homes a agredir-se mútuament; d'aquí el particular interès que té per a nosaltres el potser més recent precepte del super-jo cultural «estimaràs al proïsme com a tu mateix». La investigació i el tractament de les neurosis ens ha portat a sustentar dues acusacions contra el super-jo de l'individu: amb la severitat dels seus preceptes i prohibicions es despreocupa massa de la felicitat del jo, doncs no pren degut compte de les resistències contra el compliment d'aquells, de l'energia instintiva del això i de les dificultats que ofereix el món real. Per tant, en perseguir el nostre objectiu terapèutic, moltes vegades ens veiem obligats a lluitar contra el super-jo, esforçant-nos per atenuar les seves pretensions. Podem exposar objeccions molt anàlogues contra les exigències ètiques del super-jo cultural. Tampoc aquest es preocupa bastant per la constitució psíquica de l'home, doncs institueix un precepte i no es pregunta si a l'ésser humà li serà possible complir-ho. Accepta, més aviat, que al jo de l'home li és psicològicament possible realitzar quant se li encomani; que el jo gaudeix d'il·limitada autoritat sobre la seva això. Heus aquí un error, doncs àdhuc en els éssers pretesament normals la dominació sobre el això no pot excedir determinats limitis. Si les exigències els sobrepassen, es produeix en l'individu una rebel·lió o una neurosi, o se'l fa infeliç.

E/ malestar en la cultura, Alianza, Madrid 1970, p. 84-85.

Original en castellà

EI super-yo cultural ha elaborado sus ideales y erigido sus normas. Entre éstas, las que se refieren a las relaciones de los seres humanos entre sí están comprendidas en el concepto de la ética. En todas las épocas se dio mayor valor a estos sistemas éticos, como si precisamente ellos hubieran de colmar las máximas esperanzas. En efecto, la ética aborda aquel punto que es fácil reconocer como el más vulnerable de toda cultura. Por consiguiente, debe ser concebida como una tentativa terapéutica, como un ensayo destinado a lograr mediante un imperativo del super-yo lo que antes no pudo alcanzar la restante labor cultural. Ya sabemos que en este sentido el problema consiste en eliminar el mayor obstáculo con que tropieza la cultura: la tendencia constitucional de los hombres a agredirse mutuamente; de ahí el particular interés que tiene para nosotros el quizá más reciente precepto del super-yo cultural «amarás al prójimo como a ti mismo». La investigación y el tratamiento de las neurosis nos ha llevado a sustentar dos acusaciones contra el super-yo del individuo: con la severidad de sus preceptos y prohibiciones se despreocupa demasiado de la felicidad del yo, pues no toma debida cuenta de las resistencias contra el cumplimiento de aquéllos, de la energía instintiva del ello y de las dificultades que ofrece el mundo real. Por consiguiente, al perseguir nuestro objetivo terapéutico, muchas veces nos vemos obligados a luchar contra el super-yo, esforzándonos por atenuar sus pretensiones. Podemos exponer objeciones muy análogas contra las exigencias éticas del super-yo cultural. Tampoco éste se preocupa bastante por la constitución psíquica del hombre, pues instituye un precepto y no se pregunta si al ser humano le será posible cumplirlo. Acepta, más bien, que al yo del hombre le es psicológicamente posible realizar cuanto se le encomiende; que el yo goza de ilimitada autoridad sobre su ello. He aquí un error, pues aun en los seres pretendidamente normales la dominación sobre el ello no puede exceder determinados limites. Si las exigencias los sobrepasan, se produce en el individuo una rebelión o una neurosis, o se le hace infeliz.