Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Freud: els instints i les seves destinacions»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "dad," a "tat,")
m (bot: - motor, això és, + motor, és a dir,)
 
(12 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Freud: els instints i les seves destinacions|Idioma=Español}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Freud: els instints i les seves destinacions|Idioma=Español}}
Si considerem la vida anímica des del punt de vista biològic, se'ns mostra el «instint» com un concepte límit entre l'a anímic i el somàtic, com un representant psíquic dels estímuls procedents de l'interior del cos, que arriben a l'ànima, i com una magnitud de l'exigència del treball imposada a l'anímic a conseqüència de la seva connexió amb el somàtic.
+
Si considerem la vida anímica des del punt de vista biològic, se'ns mostra el «instint» com un concepte límit entre l'anímic i el somàtic, com un representant psíquic dels estímuls procedents de l'interior del cos, que arriben a l'ànima, i com una magnitud de l'exigència del treball imposada a l'anímic a conseqüència de la seva connexió amb el somàtic.
  
Podem discutir ara alguns termes emprats en relació amb el concepte de l'instint, tals com perentorietat, fi, objecte i font de l'instint.
+
Podem discutir ara alguns termes emprats en relació amb el concepte de l'instint, com ara peremptorietat, fi, objecte i font de l'instint.
  
Per ''perentorietat («Drang») ''d'un instint s'entén el seu factor motor, això és, la suma de força o la quantitat d'exigència de treball que representa. Aquest caràcter peremptori és una qualitat general dels instints i fins i tot constitueix l'essència dels mateixos. Cada instint és una magnitud d'activitat, i en parlar negligentment d'instints passius s'al·ludeix tan sols a instints de finalització passiu.
+
Per ''peremptorietat'' («Drang») d'un instint s'entén el seu factor motor, és a dir, la suma de força o la quantitat d'exigència de treball que representa. Aquest caràcter peremptori és una qualitat general dels instints i fins i tot constitueix la seva essència. Cada instint és una magnitud d'activitat, i en parlar negligentment d'instints passius s'al·ludeix tan sols a instints de finalització passiu.
  
La ''fi («Zi''el''»'') d'un instint és sempre la satisfacció, que només pot ser aconseguida per la supressió de l'estat d'estimulació de la font de l'instint. Però tot i que la fi última de tot instint és invariable, pot haver-hi diversos camins que condueixin a ell, de manera que per a cada instint poden existir diferents finalitats properes susceptibles de ser combinats o substituïts entre si. L'experiència ens permet parlar també d'instints ''coartats en la seva fi ''això és, de processos als quals es permet avançar cert espai cap a la satisfacció de l'instint, però que experimenten després una inhibició o una desviació. Hem d'admetre que també amb tals processos es troba enllaçada una satisfacció parcial.
+
El ''fi'' («Ziel») d'un instint és sempre la satisfacció, que només pot ser aconseguida per la supressió de l'estat d'estimulació de la font de l'instint. Però tot i que el fi últim de tot instint és invariable, pot haver-hi diversos camins que condueixin a ell, de manera que per a cada instint poden existir diferents finalitats properes susceptibles de ser combinats o substituïts entre si. L'experiència ens permet parlar també d'instints ''coartats en el seu fi ''això és, de processos als quals es permet avançar cert espai cap a la satisfacció de l'instint, però que experimenten després una inhibició o una desviació. Hem d'admetre que també amb tals processos es troba enllaçada una satisfacció parcial.
  
El ''objecte («Objekt») ''de l'instint és la cosa en la qual o per mitjà de la qual pot l'instint aconseguir la seva satisfacció. És el més variable de l'instint; no es troba enllaçat a ell originàriament, sinó subordinat a ell a conseqüència de la seva adequació a l'assoliment de la satisfacció. No és necessàriament alguna cosa exterior al subjecte, sinó que pot ser una part qualsevol del seu propi cos i és susceptible de ser substituït indefinidament per un altre en el curs de les destinacions de la vida de l'instint. Aquest desplaçament de l'instint exerceix importantíssimes funcions. Pot presentar-se el cas que el mateix objecte serveixi simultàniament a la satisfacció de diversos instints (el cas de la ''confluència dels instints, ''segons Alfred Adler). Quan un instint apareix lligat d'una manera especialment íntima i estret a l'objecte, parlem d'una ''fixació'' d'aquest instint. Aquesta fixació té efecte amb gran freqüència en períodes molt primerencs del desenvolupament dels instints i posa fi a la mobilitat de l'instint que es tracti, oposant-se intensament a la seva separació de l'objecte.
+
L{{'}}''objecte'' («Objekt») de l'instint és la cosa en la qual o per mitjà de la qual pot l'instint aconseguir la seva satisfacció. És el més variable de l'instint; no es troba enllaçat a ell originàriament, sinó subordinat a ell a conseqüència de la seva adequació a l'assoliment de la satisfacció. No és necessàriament alguna cosa exterior al subjecte, sinó que pot ser una part qualsevol del seu propi cos i és susceptible de ser substituït indefinidament per un altre en el curs de les destinacions de la vida de l'instint. Aquest desplaçament de l'instint exerceix importantíssimes funcions. Pot presentar-se el cas que el mateix objecte serveixi simultàniament a la satisfacció de diversos instints (el cas de la ''confluència dels instints, ''segons Alfred Adler). Quan un instint apareix lligat d'una manera especialment íntima i estret a l'objecte, parlem d'una ''fixació'' d'aquest instint. Aquesta fixació té efecte amb gran freqüència en períodes molt primerencs del desenvolupament dels instints i posa fi a la mobilitat de l'instint que es tracti, oposant-se intensament a la seva separació de l'objecte.
  
Per ''font'' (''«Quelle»'')de l'instint s'entén aquell procés somàtic que es desenvolupa en un òrgan o una part del cos, i és representat en la vida anímica per l'instint. S'ignora si aquest procés és regularment de naturalesa química o pot correspondre també al desenvolupament d'altres forces; per exemple, de forces mecàniques. EI estudi de les fonts de l'instint no correspon ja a la Psicologia. Encara que el fet de néixer de fonts somàtiques sigui en realitat el decisiu per a l'instint, aquest no se'ns dóna a conèixer en la vida anímica sinó per les seves finalitats. Per a la investigació psicològica no és absolutament indispensable més precís coneixement de les fonts de l'instint, i moltes vegades poden ser deduïdes aquestes de l'examen de les finalitats de l'instint.
+
Per ''font'' («Quelle») de l'instint s'entén aquell procés somàtic que es desenvolupa en un òrgan o una part del cos, i és representat en la vida anímica per l'instint. S'ignora si aquest procés és regularment de naturalesa química o pot correspondre també al desenvolupament d'altres forces; per exemple, de forces mecàniques. EI estudi de les fonts de l'instint no correspon ja a la Psicologia. Encara que el fet de néixer de fonts somàtiques sigui en realitat el decisiu per a l'instint, aquest no se'ns dóna a conèixer en la vida anímica sinó per les seves finalitats. Per a la investigació psicològica no és absolutament indispensable més precís coneixement de les fonts de l'instint, i moltes vegades poden ser deduïdes aquestes de l'examen de les finalitats de l'instint.
  
 
Haurem de suposar que els diversos instints procedents del somàtic i que actuen sobre el psíquic es troben també caracteritzats per ''qualitats ''diferents i actuen per aquesta causa d'una manera qualitativament diferent de la vida anímica? Al nostre judici, no. Bastarà més aviat admetre simplement que tots els instints són qualitativament iguals i que el seu efecte no depèn sinó de les magnituds d'excitació que porten amb si i potser de certes funcions d'aquesta quantitat. Les diferències que presenten les funcions psíquiques dels diversos instints poden atribuir-se a la diversitat de les fonts d'aquests últims. Més endavant, i en una diferent relació, arribarem, de totes maneres, a aclarir el que el problema de la qualitat dels instints significa.
 
Haurem de suposar que els diversos instints procedents del somàtic i que actuen sobre el psíquic es troben també caracteritzats per ''qualitats ''diferents i actuen per aquesta causa d'una manera qualitativament diferent de la vida anímica? Al nostre judici, no. Bastarà més aviat admetre simplement que tots els instints són qualitativament iguals i que el seu efecte no depèn sinó de les magnituds d'excitació que porten amb si i potser de certes funcions d'aquesta quantitat. Les diferències que presenten les funcions psíquiques dels diversos instints poden atribuir-se a la diversitat de les fonts d'aquests últims. Més endavant, i en una diferent relació, arribarem, de totes maneres, a aclarir el que el problema de la qualitat dels instints significa.
{{Ref|Ref=''Metapsicología: els instints i les seves destinacions'', en ''Obres completes,'' Biblioteca Nova, Madrid 1968, Vol. I, p.1037.|Títol=Metapsicología: els instints i les seves destinacions'', en ''Obres completes,|Cita=true}}
+
{{Ref|Ref=''Metapsicología: los instintos y sus destinos'', en ''Obras completas,'' Biblioteca Nueva, Madrid 1968, Vol. I, p.1037.|Títol=Metapsicología: los instintos y sus destinos'', en ''Obras completas,|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 13:23, 4 juny 2018

Si considerem la vida anímica des del punt de vista biològic, se'ns mostra el «instint» com un concepte límit entre l'anímic i el somàtic, com un representant psíquic dels estímuls procedents de l'interior del cos, que arriben a l'ànima, i com una magnitud de l'exigència del treball imposada a l'anímic a conseqüència de la seva connexió amb el somàtic.

Podem discutir ara alguns termes emprats en relació amb el concepte de l'instint, com ara peremptorietat, fi, objecte i font de l'instint.

Per peremptorietat («Drang») d'un instint s'entén el seu factor motor, és a dir, la suma de força o la quantitat d'exigència de treball que representa. Aquest caràcter peremptori és una qualitat general dels instints i fins i tot constitueix la seva essència. Cada instint és una magnitud d'activitat, i en parlar negligentment d'instints passius s'al·ludeix tan sols a instints de finalització passiu.

El fi («Ziel») d'un instint és sempre la satisfacció, que només pot ser aconseguida per la supressió de l'estat d'estimulació de la font de l'instint. Però tot i que el fi últim de tot instint és invariable, pot haver-hi diversos camins que condueixin a ell, de manera que per a cada instint poden existir diferents finalitats properes susceptibles de ser combinats o substituïts entre si. L'experiència ens permet parlar també d'instints coartats en el seu fi això és, de processos als quals es permet avançar cert espai cap a la satisfacció de l'instint, però que experimenten després una inhibició o una desviació. Hem d'admetre que també amb tals processos es troba enllaçada una satisfacció parcial.

L'objecte («Objekt») de l'instint és la cosa en la qual o per mitjà de la qual pot l'instint aconseguir la seva satisfacció. És el més variable de l'instint; no es troba enllaçat a ell originàriament, sinó subordinat a ell a conseqüència de la seva adequació a l'assoliment de la satisfacció. No és necessàriament alguna cosa exterior al subjecte, sinó que pot ser una part qualsevol del seu propi cos i és susceptible de ser substituït indefinidament per un altre en el curs de les destinacions de la vida de l'instint. Aquest desplaçament de l'instint exerceix importantíssimes funcions. Pot presentar-se el cas que el mateix objecte serveixi simultàniament a la satisfacció de diversos instints (el cas de la confluència dels instints, segons Alfred Adler). Quan un instint apareix lligat d'una manera especialment íntima i estret a l'objecte, parlem d'una fixació d'aquest instint. Aquesta fixació té efecte amb gran freqüència en períodes molt primerencs del desenvolupament dels instints i posa fi a la mobilitat de l'instint que es tracti, oposant-se intensament a la seva separació de l'objecte.

Per font («Quelle») de l'instint s'entén aquell procés somàtic que es desenvolupa en un òrgan o una part del cos, i és representat en la vida anímica per l'instint. S'ignora si aquest procés és regularment de naturalesa química o pot correspondre també al desenvolupament d'altres forces; per exemple, de forces mecàniques. EI estudi de les fonts de l'instint no correspon ja a la Psicologia. Encara que el fet de néixer de fonts somàtiques sigui en realitat el decisiu per a l'instint, aquest no se'ns dóna a conèixer en la vida anímica sinó per les seves finalitats. Per a la investigació psicològica no és absolutament indispensable més precís coneixement de les fonts de l'instint, i moltes vegades poden ser deduïdes aquestes de l'examen de les finalitats de l'instint.

Haurem de suposar que els diversos instints procedents del somàtic i que actuen sobre el psíquic es troben també caracteritzats per qualitats diferents i actuen per aquesta causa d'una manera qualitativament diferent de la vida anímica? Al nostre judici, no. Bastarà més aviat admetre simplement que tots els instints són qualitativament iguals i que el seu efecte no depèn sinó de les magnituds d'excitació que porten amb si i potser de certes funcions d'aquesta quantitat. Les diferències que presenten les funcions psíquiques dels diversos instints poden atribuir-se a la diversitat de les fonts d'aquests últims. Més endavant, i en una diferent relació, arribarem, de totes maneres, a aclarir el que el problema de la qualitat dels instints significa.

Metapsicología: los instintos y sus destinos, en Obras completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1968, Vol. I, p.1037.

Original en castellà

Si consideramos la vida anímica desde el punto de vista biológico, se nos muestra el «instinto» como un concepto límite entre lo a anímico y lo somático, como un representante psíquico de los estímulos procedentes del interior del cuerpo, que arriban al alma, y como una magnitud de la exigencia del trabajo impuesta a lo anímico a consecuencia de su conexión con lo somático.

Podemos discutir ahora algunos términos empleados en relación con el concepto del instinto, tales como perentoriedad, fin, objeto y fuente del instinto.

Por perentoriedad («Drang») de un instinto se entiende su factor motor, esto es, la suma de fuerza o la cantidad de exigencia de trabajo que representa. Este carácter perentorio es una cualidad general de los instintos e incluso constituye la esencia de los mismos. Cada instinto es una magnitud de actividad, y al hablar negligentemente de instintos pasivos se alude tan sólo a instintos de fin pasivo.

El fin («Ziel») de un instinto es siempre la satisfacción, que sólo puede ser alcanzada por la supresión del estado de estimulación de la fuente del instinto. Pero aun cuando el fin último de todo instinto es invariable, puede haber diversos caminos que conduzcan a él, de manera que para cada instinto pueden existir diferentes fines próximos susceptibles de ser combinados o sustituidos entre sí. La experiencia nos permite hablar también de instintos coartados en su fin esto es, de procesos a los que se permite avanzar cierto espacio hacia la satisfacción del instinto, pero que experimentan luego una inhibición o una desviación. Hemos de admitir que también con tales procesos se halla enlazada una satisfacción parcial.

El objeto («Objekt») del instinto es la cosa en la cual o por medio de la cual puede el instinto alcanzar su satisfacción. Es lo más variable del instinto; no se halla enlazado a él originariamente, sino subordinado a él a consecuencia de su adecuación al logro de la satisfacción. No es necesariamente algo exterior al sujeto, sino que puede ser una parte cualquiera de su propio cuerpo y es susceptible de ser sustituido indefinidamente por otro en el curso de los destinos de la vida del instinto. Este desplazamiento del instinto desempeña importantísimas funciones. Puede presentarse el caso de que el mismo objeto sirva simultáneamente a la satisfacción de varios instintos (el caso de la confluencia de los instintos, según Alfred Adler). Cuando un instinto aparece ligado de un modo especialmente íntimo y estrecho al objeto, hablamos de una fijación de dicho instinto. Esta fijación tiene efecto con gran frecuencia en períodos muy tempranos del desarrollo de los instintos y pone fin a la movilidad del instinto de que se trate, oponiéndose intensamente a su separación del objeto.

Por fuente («Quelle»)del instinto se entiende aquel proceso somático que se desarrolla en un órgano o una parte del cuerpo, y es representado en la vida anímica por el instinto. Se ignora si este proceso es regularmente de naturaleza química o puede corresponder también al desarrollo de otras fuerzas; por ejemplo, de fuerzas mecánicas. EI estudio de las fuentes del instinto no corresponde ya a la Psicología. Aunque el hecho de nacer de fuentes somáticas sea en realidad lo decisivo para el instinto, éste no se nos da a conocer en la vida anímica sino por sus fines. Para la investigación psicológica no es absolutamente indispensable más preciso conocimiento de las fuentes del instinto, y muchas veces pueden ser deducidas éstas del examen de los fines del instinto.

¿Habremos de suponer que los diversos instintos procedentes de lo somático y que actúan sobre lo psíquico se hallan también caracterizados por cualidades diferentes y actúan por esta causa de un modo cualitativamente distinto de la vida anímica? A nuestro juicio, no. Bastará más bien admitir simplemente que todos los instintos son cualitativamente iguales y que su efecto no depende sino de las magnitudes de excitación que llevan consigo y quizá de ciertas funciones de esta cantidad. Las diferencias que presentan las funciones psíquicas de los diversos instintos pueden atribuirse a la diversidad de las fuentes de estos últimos. Más adelante, y en una distinta relación, llegaremos, de todos modos, a aclarar lo que el problema de la cualidad de los instintos significa.