Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Freud: el sinistre»

De Wikisofia

m (bot: - perquè ho abasta totalment, + perquè l'abasta totalment,)
 
(17 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Freud: el sinistre|Idioma=Espanyol}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Freud: el sinistre|Idioma=Espanyol}}
Fencs aquí, doncs, disposats a admetre que per provocar el sentiment del sinistre cal que intervinguin altres condicions, a més dels factors temàtics que hem postulat. En rigor podria acceptar-se que amb el que s'ha dit queda esgotat l'interès psicoanalític en el problema; que el restant probablement requereixi s'estudiat des del punt de vista estètic; però amb això obriríem la porta al dubte respecte al valor del nostre concepte, segons el qual el ''unheimlich,'' el sinistre, procedeix del ''heimish, ''el familiar, que ha estat reprimit.
+
Heus-nos aquí, doncs, disposats a admetre que per a provocar el sentiment del sinistre cal que intervinguin altres condicions, a més dels factors temàtics que hem postulat. En rigor podria acceptar-se que amb el que s'ha dit queda esgotat l'interès psicoanalític en el problema; que el restant probablement requereix ser estudiat des del punt de vista estètic; però amb això obriríem la porta al dubte respecte al valor del nostre concepte, segons el qual el ''unheimlich,'' el sinistre, procedeix del ''heimish, ''el familiar, que ha estat reprimit.
  
Una observació potser pugui assenyalar-nos el camí per resoldre aquestes incerteses. Gairebé tots els exemples que contradiuen la nostra hipòtesi pertanyen al domini de la ficció, de la poesia. Això ens indicaria que hem de diferenciar el sinistre que es vivència, del sinistre que únicament s'imagina o es coneix per referències.
+
Una observació potser pot assenyalar-nos el camí per a resoldre aquestes incerteses. Gairebé tots els exemples que contradiuen la nostra hipòtesi pertanyen al domini de la ficció, de la poesia. Això ens indicaria que hem de diferenciar el sinistre que es vivencia, del sinistre que únicament s'imagina o es coneix per referències.
  
 
El sinistre vivenciat depèn de condicions molt més simples, però es dóna en casos menys nombrosos. Jo crec que aquesta forma del sinistre accepta, gairebé sense excepció, les nostres temptatives de solució i pot en cada cas ser reduït a coses antigament familiars i ara reprimides. No obstant això, també aquí cal establir una distinció important i psicològicament significativa, que podrà ser il·lustrada millor en exemples apropiats.
 
El sinistre vivenciat depèn de condicions molt més simples, però es dóna en casos menys nombrosos. Jo crec que aquesta forma del sinistre accepta, gairebé sense excepció, les nostres temptatives de solució i pot en cada cas ser reduït a coses antigament familiars i ara reprimides. No obstant això, també aquí cal establir una distinció important i psicològicament significativa, que podrà ser il·lustrada millor en exemples apropiats.
  
Prenguem el sinistre que emana de l'omnipotència de les idees, de la immediata realització de desitjos, de les ocultes forces nefastes o de la tornada de Ios morts. És impossible confondre la condició que en aquests casos fa sorgir el sentiment del sinistre. Nosaltres mateixos -o els nostres avantpassats primitius- hem acceptat otrora aquestes tres eventualitats com a realitats, estàvem convençuts del caràcter real d'aquests processos. Avui ja no creiem en elles, hem ''superat ''aquestes maneres de pensar; però no ens sentim molt segurs de les nostres noves concepcions, les antigues creences sobreviuen en nosaltres, a l'aguait d'una confirmació. Per tant, quan ''succeeix ''alguna cosa en aquesta vida, susceptible de confirmar aquelles velles conviccions abandonades, experimentem la sensació del sinistre, i és com si diguéssim: «De manera que és possible matar a un altre per la simple força del desig; és possible que els morts segueixin vivint i que reapareguin en els llocs on van viure», i així successivament. Qui, per contra, hagi abandonat absoluta i definitivament tals conviccions animistes, no serà capaç d'experimentar aquesta forma del sinistre. La més extraordinària coincidència entre un desig i la seva realització, la més enigmàtica repetició de fets anàlegs en un mateix lloc o en idèntica data, les més enganyoses percepcions visuals i els sorolls més sospitosos, no ho confondran, no despertaran en ell un temor que puguem considerar com a por al «sinistre». De manera que aquí es tracta exclusivament d'alguna cosa concernent a la prova de realitat, d'una qüestió de realitat material.
+
Prenguem el sinistre que emana de l'omnipotència de les idees, de la immediata realització de desitjos, de les ocultes forces nefastes o de la tornada dels morts. És impossible confondre la condició que en aquests casos fa sorgir el sentiment del sinistre. Nosaltres mateixos –o els nostres avantpassats primitius– hem acceptat en altre temps aquestes tres eventualitats com a realitats, estàvem convençuts del caràcter real d'aquests processos. Avui ja no creiem en elles, hem ''superat ''aquestes maneres de pensar; però no ens sentim molt segurs de les nostres noves concepcions, les antigues creences sobreviuen en nosaltres, a l'aguait d'una confirmació. Per tant, en la mesura que ''succeeix ''alguna cosa en aquesta vida, susceptible de confirmar aquelles velles conviccions abandonades, experimentem la sensació del sinistre, i és com si diguéssim: «De manera que és possible matar a un altre per la simple força del desig; és possible que els morts segueixin vivint i que reapareguin en els llocs on van viure», i així successivament. Qui, per contra, hagi abandonat absolutament i definitivament tals conviccions animistes, no serà capaç d'experimentar aquesta forma del sinistre. La més extraordinària coincidència entre un desig i la seva realització, la més enigmàtica repetició de fets anàlegs en un mateix lloc o en idèntica data, les més enganyoses percepcions visuals i els sorolls més sospitosos, no ho confondran, no despertaran en ell un temor que puguem considerar com a por al «sinistre». De manera que aquí es tracta exclusivament d'alguna cosa concernent a la prova de realitat, d'una qüestió de realitat material.
  
Molt un altre és el sinistre que emana dels complexos infantils reprimits, del complex de castració, de les fantasies intrauterinas, etc. Per descomptat, no poden ser molt freqüents les vivències reals susceptibles de despertar est genero del sinistre, ja que el sentiment en qüestió, quan es dóna en vivències reals, sol pertànyer al grup anterior; però per a la teoria és important diferenciar ambdues categories. En el sinistre a causa de complexos infantils la qüestió de !a realitat material ni tan sols es planteja, apareixent en el seu lloc la realitat psíquica. Trátase en aquest cas de la repressió efectiva d'un contingut psíquic i de la tornada del reprimit, però no d'una simple abolició de la ''creença en la realitat d'aquest contingut. ''Podríamosdecir que mentre en un cas ha estat reprimit cert contingut ideacional en l'altre ho ha estat la creença en la seva realitat (material). Però aquesta última formulació potser signifiqui una aplicació del terme «repressió» que transcendeix els seus límits legítims. Seria més correcte si en el que a aquest problema es refereix tinguéssim en compte una sensible diferència psicològica, qualificant l'estat en què es troben les conviccions animistes de l'home civilitzat com una ''superació ''més o menys completa. La nostra formulació final seria llavors la següent : el sinistre ''en les vivències es dóna quan complexos infantils ''reprimits ''són reanimats per una impressió exterior, o quan conviccions primitives ''superades'' semblen trobar una nova confirmació.'' Per fi, la nostra predilecció per les solucions simples i per les exposicions clares no ha d'impedir-nos reconèixer que ambdues formes del sinistre, aquí destriades, no sempre es presenten netament separades en la vivència. Si es té en compte que les conviccions primitives estan íntimament vinculades als complexos infantils i que en realitat arrelen en ells, no causarà gran sorpresa veure com es confonen els seus límits.
+
Molt un altre és el sinistre que emana dels complexos infantils reprimits, del complex de castració, de les fantasies intrauterines, etc. Per descomptat, no poden ser molt freqüents les vivències reals susceptibles de despertar aquest gènere del sinistre, ja que el sentiment en qüestió, quan es dóna en vivències reals, sol pertànyer al grup anterior; però per a la teoria és important diferenciar ambdues categories. En el sinistre a causa de complexos infantils la qüestió de la realitat material ni tan sols es planteja, apareixent en el seu lloc la realitat psíquica. Es tracta en aquest cas de la repressió efectiva d'un contingut psíquic i de la tornada del reprimit, però no d'una simple abolició de la ''creença en la realitat d'aquest contingut. ''Podríem dir que mentre en un cas ha estat reprimit cert contingut ideacional en l'altre ho ha estat la creença en la seva realitat (material). Però aquesta última formulació potser significa una aplicació del terme «repressió» que transcendeix els seus límits legítims. Seria més correcte si en el que a aquest problema es refereix tinguéssim en compte una sensible diferència psicològica, qualificant l'estat en què es troben les conviccions animistes de l'home civilitzat com una ''superació ''més o menys completa. La nostra formulació final seria llavors la següent: el sinistre ''en les vivències es dóna quan complexos infantils ''reprimits ''són reanimats per una impressió exterior, o quan conviccions primitives ''superades'' semblen trobar una nova confirmació.'' Per fi, la nostra predilecció per les solucions simples i per les exposicions clares no ha d'impedir-nos reconèixer que ambdues formes del sinistre, aquí destriades, no sempre es presenten netament separades en la vivència. Si es té en compte que les conviccions primitives estan íntimament vinculades als complexos infantils i que en realitat arrelen en ells, no causarà gran sorpresa veure com es confonen els seus límits.
  
El sinistre en la ficció -en la fantasia, en l'obra literària- mereix en efecte un examen separat. Abans de res, les seves manifestacions són molt més multiformes que les del sinistre vivencial, doncs ho abasta totalment, amén d'altres elements que no es donen en les condicions del vivenciar. El contrast entre el reprimit i el superat no pot. aplicar-se, sense profundes modificacions, al sinistre de l'obra poètica, doncs el domini de la fantasia pressuposa que el seu contingut sigui dispensat de la prova de realitat. La nostra conclusió aparentment paradoxal, resa així: ''«molt del que seria sinistre en la vida real no ho és en la poesia; a més, la ficció disposa de molts mitjans per provocar efectes sinistres que no existeixen en la vida real». ''
+
El sinistre en la ficció –en la fantasia, en l'obra literària– mereix en efecte un examen separat. Abans de res, les seves manifestacions són molt més multiformes que les del sinistre vivencial, perquè l'abasta totalment, a més d'altres elements que no es donen en les condicions del vivenciar. El contrast entre el reprimit i el superat no pot aplicar-se, sense profundes modificacions, al sinistre de l'obra poètica, perquè el domini de la fantasia pressuposa que el seu contingut sigui dispensat de la prova de realitat. La nostra conclusió, aparentment paradoxal, diu així: «molt del que seria sinistre en la vida real no ho és en la poesia; a més, la ficció disposa de molts mitjans per a provocar efectes sinistres que no existeixen en la vida real».  
 
{{Ref|Ref=''Lo siniestro'', en ''Obras completas'', Biblioteca Nueva, Madrid 1967, vol. VII, p. 2501-2503|Títol=Lo siniestro'', en ''Obras completas|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Lo siniestro'', en ''Obras completas'', Biblioteca Nueva, Madrid 1967, vol. VII, p. 2501-2503|Títol=Lo siniestro'', en ''Obras completas|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 17:39, 22 set 2018

Heus-nos aquí, doncs, disposats a admetre que per a provocar el sentiment del sinistre cal que intervinguin altres condicions, a més dels factors temàtics que hem postulat. En rigor podria acceptar-se que amb el que s'ha dit queda esgotat l'interès psicoanalític en el problema; que el restant probablement requereix ser estudiat des del punt de vista estètic; però amb això obriríem la porta al dubte respecte al valor del nostre concepte, segons el qual el unheimlich, el sinistre, procedeix del heimish, el familiar, que ha estat reprimit.

Una observació potser pot assenyalar-nos el camí per a resoldre aquestes incerteses. Gairebé tots els exemples que contradiuen la nostra hipòtesi pertanyen al domini de la ficció, de la poesia. Això ens indicaria que hem de diferenciar el sinistre que es vivencia, del sinistre que únicament s'imagina o es coneix per referències.

El sinistre vivenciat depèn de condicions molt més simples, però es dóna en casos menys nombrosos. Jo crec que aquesta forma del sinistre accepta, gairebé sense excepció, les nostres temptatives de solució i pot en cada cas ser reduït a coses antigament familiars i ara reprimides. No obstant això, també aquí cal establir una distinció important i psicològicament significativa, que podrà ser il·lustrada millor en exemples apropiats.

Prenguem el sinistre que emana de l'omnipotència de les idees, de la immediata realització de desitjos, de les ocultes forces nefastes o de la tornada dels morts. És impossible confondre la condició que en aquests casos fa sorgir el sentiment del sinistre. Nosaltres mateixos –o els nostres avantpassats primitius– hem acceptat en altre temps aquestes tres eventualitats com a realitats, estàvem convençuts del caràcter real d'aquests processos. Avui ja no creiem en elles, hem superat aquestes maneres de pensar; però no ens sentim molt segurs de les nostres noves concepcions, les antigues creences sobreviuen en nosaltres, a l'aguait d'una confirmació. Per tant, en la mesura que succeeix alguna cosa en aquesta vida, susceptible de confirmar aquelles velles conviccions abandonades, experimentem la sensació del sinistre, i és com si diguéssim: «De manera que és possible matar a un altre per la simple força del desig; és possible que els morts segueixin vivint i que reapareguin en els llocs on van viure», i així successivament. Qui, per contra, hagi abandonat absolutament i definitivament tals conviccions animistes, no serà capaç d'experimentar aquesta forma del sinistre. La més extraordinària coincidència entre un desig i la seva realització, la més enigmàtica repetició de fets anàlegs en un mateix lloc o en idèntica data, les més enganyoses percepcions visuals i els sorolls més sospitosos, no ho confondran, no despertaran en ell un temor que puguem considerar com a por al «sinistre». De manera que aquí es tracta exclusivament d'alguna cosa concernent a la prova de realitat, d'una qüestió de realitat material.

Molt un altre és el sinistre que emana dels complexos infantils reprimits, del complex de castració, de les fantasies intrauterines, etc. Per descomptat, no poden ser molt freqüents les vivències reals susceptibles de despertar aquest gènere del sinistre, ja que el sentiment en qüestió, quan es dóna en vivències reals, sol pertànyer al grup anterior; però per a la teoria és important diferenciar ambdues categories. En el sinistre a causa de complexos infantils la qüestió de la realitat material ni tan sols es planteja, apareixent en el seu lloc la realitat psíquica. Es tracta en aquest cas de la repressió efectiva d'un contingut psíquic i de la tornada del reprimit, però no d'una simple abolició de la creença en la realitat d'aquest contingut. Podríem dir que mentre en un cas ha estat reprimit cert contingut ideacional en l'altre ho ha estat la creença en la seva realitat (material). Però aquesta última formulació potser significa una aplicació del terme «repressió» que transcendeix els seus límits legítims. Seria més correcte si en el que a aquest problema es refereix tinguéssim en compte una sensible diferència psicològica, qualificant l'estat en què es troben les conviccions animistes de l'home civilitzat com una superació més o menys completa. La nostra formulació final seria llavors la següent: el sinistre en les vivències es dóna quan complexos infantils reprimits són reanimats per una impressió exterior, o quan conviccions primitives superades semblen trobar una nova confirmació. Per fi, la nostra predilecció per les solucions simples i per les exposicions clares no ha d'impedir-nos reconèixer que ambdues formes del sinistre, aquí destriades, no sempre es presenten netament separades en la vivència. Si es té en compte que les conviccions primitives estan íntimament vinculades als complexos infantils i que en realitat arrelen en ells, no causarà gran sorpresa veure com es confonen els seus límits.

El sinistre en la ficció –en la fantasia, en l'obra literària– mereix en efecte un examen separat. Abans de res, les seves manifestacions són molt més multiformes que les del sinistre vivencial, perquè l'abasta totalment, a més d'altres elements que no es donen en les condicions del vivenciar. El contrast entre el reprimit i el superat no pot aplicar-se, sense profundes modificacions, al sinistre de l'obra poètica, perquè el domini de la fantasia pressuposa que el seu contingut sigui dispensat de la prova de realitat. La nostra conclusió, aparentment paradoxal, diu així: «molt del que seria sinistre en la vida real no ho és en la poesia; a més, la ficció disposa de molts mitjans per a provocar efectes sinistres que no existeixen en la vida real».

Lo siniestro, en Obras completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1967, vol. VII, p. 2501-2503

Original en castellà

Henos aquí, pues, dispuestos a admitir que para provocar el sentimiento de lo siniestro es preciso que intervengan otras condiciones, además de los factores temáticos que hemos postulado. En rigor podría aceptarse que con lo dicho queda agotado el interés psicoanalítico en el problema; que lo restante probablemente requiera se estudiado desde el punto de vista estético; pero con ello abriríamos la puerta a la duda respecto al valor de nuestro concepto, según el cual lo unheimlich, lo siniestro, procede de lo heimish, lo familiar, que ha sido reprimido.

Una observación quizá pueda señalarnos el camino para resolver estas incertidumbres. Casi todos los ejemplos que contradicen nuestra hipótesis pertenecen al dominio de la ficción, de la poesía. Esto nos indicaría que debemos diferenciar lo siniestro que se vivencia, de lo siniestro que únicamente se imagina o se conoce por referencias.

Lo siniestro vivenciado depende de condiciones mucho más simples, pero se da en casos menos numerosos. Yo creo que esta forma de lo siniestro acepta, casi sin excepción, nuestras tentativas de solución y puede en cada caso ser reducido a cosas antiguamente familiares y ahora reprimidas. Sin embargo, también aquí es preciso establecer una distinción importante y psicológicamente significativa, que podrá ser ilustrada mejor en ejemplos apropiados.

Tomemos lo siniestro que emana de la omnipotencia de las ideas, de la inmediata realización de deseos, de las ocultas fuerzas nefastas o del retorno de Ios muertos. Es imposible confundir la condición que en estos casos hace surgir el sentimiento de lo siniestro. Nosotros mismos –o nuestros antepasados primitivos– hemos aceptado otrora estas tres eventualidades como realidades, estábamos convencidos del carácter real de esos procesos. Hoy ya no creemos en ellas, hemos superado esas maneras de pensar; pero no nos sentimos muy seguros de nuestras nuevas concepciones, las antiguas creencias sobreviven en nosotros, al acecho de una confirmación. Por consiguiente, en cuanto sucede algo en esta vida, susceptible de confirmar aquellas viejas convicciones abandonadas, experimentamos la sensación de lo siniestro, y es como si dijéramos: «De modo que es posible matar a otro por la simple fuerza del deseo; es posible que los muertos sigan viviendo y que reaparezcan en los lugares donde vivieron», y así sucesivamente. Quien, por el contrario, haya abandonado absoluta y definitivamente tales convicciones animistas, no será capaz de experimentar esa forma de lo siniestro. La más extraordinaria coincidencia entre un deseo y su realización, la más enigmática repetición de hechos análogos en un mismo lugar o en idéntica fecha, las más engañosas percepciones visuales y los ruidos más sospechosos, no lo confundirán, no despertarán en él un temor que podamos considerar como miedo a lo «siniestro». De modo que aquí se trata exclusivamente de algo concerniente a la prueba de realidad, de una cuestión de realidad material.

Muy otro es lo siniestro que emana de los complejos infantiles reprimidos, del complejo de castración, de las fantasías intrauterinas, etc. Desde luego, no pueden ser muy frecuentes las vivencias reales susceptibles de despertar este genero de lo siniestro, ya que el sentimiento en cuestión, cuando se da en vivencias reales, suele pertenecer al grupo anterior; pero para la teoría es importante diferenciar ambas categorías. En lo siniestro debido a complejos infantiles la cuestión de !a realidad material ni siquiera se plantea, apareciendo en su lugar la realidad psíquica. Trátase en este caso de la represión efectiva de un contenido psíquico y del retorno de lo reprimido, pero no de una simple abolición de la creencia en la realidad de este contenido. Podríamosdecir que mientras en un caso ha sido reprimido cierto contenido ideacional en el otro lo ha sido la creencia en su realidad (material). Pero esta última formulación quizá signifique una aplicación del término «represión» que trasciende sus límites legítimos. Sería más correcto si en lo que a este problema se refiere tuviésemos en cuenta una sensible diferencia psicológica, calificando el estado en que se encuentran las convicciones animistas del hombre civilizado como una superación más o menos completa. Nuestra formulación final seria entonces la siguiente : lo siniestro en las vivencias se da cuando complejos infantiles reprimidos son reanimados por una impresión exterior, o cuando convicciones primitivas superadas parecen hallar una nueva confirmación. Por fin, nuestra predilección por las soluciones simples y por las exposiciones claras no ha de impedirnos reconocer que ambas formas de lo siniestro, aquí discernidas, no siempre se presentan netamente separadas en la vivencia. Si se tiene en cuenta que las convicciones primitivas están íntimamente vinculadas a los complejos infantiles y que en realidad arraigan en ellos, no causará gran asombro ver cómo se confunden sus límites.

Lo siniestro en la ficción –en la fantasía, en la obra literaria– merece en efecto un examen separado. Ante todo, sus manifestaciones son mucho más multiformes que las de lo siniestro vivencial, pues lo abarca totalmente, amén de otros elementos que no se dan en las condiciones del vivenciar. El contraste entre lo reprimido y lo superado no puede. aplicarse, sin profundas modificaciones, a lo siniestro de la obra poética, pues el dominio de la fantasía presupone que su contenido sea dispensado de la prueba de realidad. Nuestra conclusión aparentemente paradójica, reza así: «mucho de lo que sería siniestro en la vida real no lo es en la poesía; además, la ficción dispone de muchos medios para provocar efectos siniestros que no existen en la vida real».