Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Fragments de Parmènides»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki |Tipus=Extractes d'obres }} {{RecursoEnlace |Enllaç= }} {{Multimèdia |Upload Type= |File= |Embed= }} {{RecursBase |Nom=Fragments de Parm...».)
 
 
(17 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki
 
|Tipus=Extractes d'obres
 
|Tipus=Extractes d'obres
}}
 
{{RecursoEnlace
 
|Enllaç=
 
}}
 
{{Multimèdia
 
|Upload Type=
 
|File=
 
|Embed=
 
 
}}
 
}}
 
{{RecursBase
 
{{RecursBase
Línia 14: Línia 6:
 
|Idioma=Español
 
|Idioma=Español
 
}}
 
}}
'''1.''' Els cavalls que em porten m'han conduït on desitjava el meu cor. S'han llançat pel camí famós de la divinitat que condueix a l'home savi a través de totes les ciutats. Per ell m'han portat els ràpids cavalls que tiraven del meu carro. Les nimfes guiaven els meus passos. L'eix cremant, en fregar per tots dos costats amb les rodes, llançava el crit estrident de la flauta. quan les filles d'Helis, abandonant la mansió de la nit per guiar-me cap a la llum, van apartar amb les seves mans els vels que cobrien els seus caps. Allí es troben les portes que donen als camins de la nit i del dia; a dalt una biga transversal, a baix un llindar de pedra. La porta elevada està tancada per fortes fulles i Dike, que castiga severament les faltes, guarda els forrellats de doble volta. Les nimfes es van dirigir a ella amb paraules dolces i van aconseguir que descorregués el forrellat de la porta. Les fulles es van obrir de bat a bat, girant en sentit oposat els goznes en els ''eixos ''de bronze subjectes per perns. A través de les portes, en línia recta, per la llarga carretera, les joves van conduir els cavalls i el carro. La deessa em va rebre amb benevolència, tom la meva mà dreta amb la seva i em va parlar en aquests termes.
+
'''1.''' Els cavalls que em porten m'han conduït on desitjava el meu cor. S'han llançat pel camí famós de la divinitat que condueix a l'home savi a través de totes les ciutats. Per ell m'han portat els ràpids cavalls que tiraven del meu carro. Les nimfes guiaven els meus passos. L'eix cremant, en fregar per tots dos costats amb les rodes, llançava el crit estrident de la flauta. quan les filles d'Helis, abandonant la mansió de la nit per a guiar-me cap a la llum, van apartar amb les seves mans els vels que cobrien els seus caps. Allí es troben les portes que donen als camins de la nit i del dia; a dalt una biga transversal, a baix un llindar de pedra. La porta elevada està tancada per fortes fulles i Dike, que castiga severament les faltes, guarda els forrellats de doble volta. Les nimfes es van dirigir a ella amb paraules dolces i van aconseguir que descorregués el forrellat de la porta. Les fulles es van obrir de bat a bat, girant en sentit oposat les frontisses en els ''eixos ''de bronze subjectes per perns. A través de les portes, en línia recta, per la llarga carretera, les joves van conduir els cavalls i el carro. La deessa em va rebre amb benevolència, tom la meva mà dreta amb la seva i em va parlar en aquests termes.
  
Benvingut siguis, jove a qui acompanyen les aurigas immortals, i a qui aquest carro porta fins al meu estatge. Perquè no és una sort funesta la que et va fer prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l'amor a la justícia i a la veritat. És necessari que aprenguis a conèixer-ho tot, tant l'inconmovible cor de la arrodonida veritat, com les opinions dels homes. A aquestes no cal concedir-los cap convicció veritable. No obstant això, és necessari que les coneguis també, a fi de saber per mitjà d'una informació que ho abasti tot, quin judici has de formar-te sobre la realitat d'aquestes opinions.
+
Benvingut siguis, jove a qui acompanyen els aurigues immortals, i a qui aquest carro porta fins al meu estatge. Perquè no és una sort funesta la que et va fer prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l'amor a la justícia i a la veritat. És necessari que aprenguis a conèixer-ho tot, tant l'incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes. A aquestes no cal concedir-los cap convicció veritable. No obstant això, és necessari que les coneguis també, a fi de saber per mitjà d'una informació que ho abasti tot, quin judici has de formar-te sobre la realitat d'aquestes opinions.
  
'''2.''' Per distants que siguin les coses, contempla-les presents al teu esperit amb certesa. Doncs no aconseguiràs separar l'ésser de la seva continuïtat amb l'ésser, ni per dispersar-ho, ni per reunir-ho.
+
'''2.''' Per distants que siguin les coses, contempla-les presents al teu esperit amb certesa. Doncs no aconseguiràs separar l'ésser de la seva continuïtat amb l'ésser, ni per a dispersar-lo, ni per a reunir-lo.
  
'''3.''' Poc importa on comenci, doncs tornaré aquí.
+
'''3.''' Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.
  
'''4.''' Doncs bé, vaig a parlar. Tu escolta'm i retingues les meves paraules, que t'ensenyaran quins són els dos únics camins d'investigació que es poden concebre. L'un, que l'ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L'altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, doncs no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules.
+
'''4.''' Doncs bé, vaig a parlar. Tu escolta'm i retingues les meves paraules, que t'ensenyaran quins són els dos únics camins d'investigació que es poden concebre. L'un, que l'ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L'altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible ni expressar-ho per mitjà de paraules.
  
 
'''5.''' Perquè el mateix és pensar i ser.
 
'''5.''' Perquè el mateix és pensar i ser.
  
'''6. '''És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l'ésser és i el no-ser no és; afirmacions que et convido a considerar bé. En primer lloc, aparta el teu pensament d'aquest camí d'investigació que acabo de condemnar; fes el mateix respecte d'aquell per on vaguen errantes els homes ignorants, de doble cara.
+
'''6. '''És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l'ésser és i el no-ser no és; afirmacions que et convido a considerar bé. En primer lloc, aparta el teu pensament d'aquest camí d'investigació que acabo de condemnar; fes el mateix respecte d'aquell per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara.
  
La perplexitat del seu pensament empeny en totes adreces al seu esperit insegur; es deixen arrossegar, sords i cecs, encantats, munió sense discerniment per la qual ser i no-ser és el mateix i no és el mateix. La seva opinió és que en tot existeix un camí que s'oposa a si mateix.
+
La perplexitat del seu pensament empeny en totes direccions al seu esperit insegur; es deixen arrossegar, sords i cecs, encantats, munió sense discerniment per la qual ser i no-ser és el mateix i no és el mateix. La seva opinió és que en tot existeix un camí que s'oposa a si mateix.
  
 
'''7.''' No cal témer que ningú provi mai que el que és no és. Tu allunya del teu esperit aquest camí d'investigació, i no deixis que el costum adquirit per múltiples experiències t'obligui a dirigir per aquest camí uns ulls cecs, unes oïdes sordes i unes paraules d'un llenguatge vulgar. Sinó que has de resoldre el problema discutit que acabo d'exposar per mitjà de la raó.
 
'''7.''' No cal témer que ningú provi mai que el que és no és. Tu allunya del teu esperit aquest camí d'investigació, i no deixis que el costum adquirit per múltiples experiències t'obligui a dirigir per aquest camí uns ulls cecs, unes oïdes sordes i unes paraules d'un llenguatge vulgar. Sinó que has de resoldre el problema discutit que acabo d'exposar per mitjà de la raó.
  
'''8.''' No ens queda més que un camí que recórrer: l'ésser és. I hi ha molts senyals que l'ésser és increado, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l'instant present, un, continu. Doncs, quin origen pots buscar-li? Com i d'on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir més ràpid o més tard, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. Cap poder em persuadirà al fet que deixi dir que del no-ser podria néixer alguna cosa al seu costat. Així la justícia no afluixa els seus llaços i no li permet néixer ni morir, sinó que ho subjecta amb fermesa. La decisió porta a això: és o no és. Per tant, necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí veritable, i emprendre l'altre que és real. Doncs, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar algun dia. Així està extingida la generació i la destrucció és inconcebible.
+
'''8.''' No ens queda més que un camí per a recórrer: l'ésser és. I hi ha molts senyals que l'ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l'instant present, un, continu. Doncs, quin origen pots buscar-li? Com i d'on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir més d'hora o més tard, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. Cap poder no em persuadirà que deixi dir que del no-ésser podria néixer alguna cosa al seu costat. Així la justícia no afluixa els seus llaços i no li permet néixer ni morir, sinó que ho subjecta amb fermesa. La decisió porta a això: és o no és. Per tant, necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí veritable, i emprendre l'altre que és real. Doncs, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar algun dia. Així està extingida la generació i la destrucció és inconcebible.
  
 
El ser tampoc és divisible, perquè és tot ell idèntic a si mateix. No sofreix ni augment, cosa que seria contrària a la seva cohesió, ni disminució; sinó que tot està ple de ser. També és enterament continu, perquè l'ésser és contigu a l'ésser.
 
El ser tampoc és divisible, perquè és tot ell idèntic a si mateix. No sofreix ni augment, cosa que seria contrària a la seva cohesió, ni disminució; sinó que tot està ple de ser. També és enterament continu, perquè l'ésser és contigu a l'ésser.
Línia 38: Línia 30:
 
D'altra banda, és immòbil, tancat en l'estretor de poderosos llaços. No té principi ni fi, ja que hem rebutjat el seu naixement i la seva mort, i a elles repugna la nostra convicció veritable. Roman idèntic a si mateix, en el mateix estat i per si mateix. També roman immutable, en el mateix lloc, perquè la poderosa necessitat ho manté estretament en els seus límits que ho subjecten pertot arreu. Per tant, la justícia no és que el ser sigui inacabat, ja que no li falta res; perquè d'una altra manera li faltaria tot.
 
D'altra banda, és immòbil, tancat en l'estretor de poderosos llaços. No té principi ni fi, ja que hem rebutjat el seu naixement i la seva mort, i a elles repugna la nostra convicció veritable. Roman idèntic a si mateix, en el mateix estat i per si mateix. També roman immutable, en el mateix lloc, perquè la poderosa necessitat ho manté estretament en els seus límits que ho subjecten pertot arreu. Per tant, la justícia no és que el ser sigui inacabat, ja que no li falta res; perquè d'una altra manera li faltaria tot.
  
L'acte del pensament i l'objecte del pensament són el mateix. Sense l'ésser, en el qual està expressat, no pot trobar-se l'acte de pensar. Perquè no hi ha res ni mai hi haurà res fos de l'ésser, ja que la destinació ho ha encadenat de manera que sigui un tot immòbil. Així doncs totes aquestes coses no són més que noms instituïts pels homes en el seu credulidad: néixer i morir, ser i no ser, canviar de lloc i brillar amb colors diferents.
+
L'acte del pensament i l'objecte del pensament són el mateix. Sense l'ésser, en el qual està expressat, no pot trobar-se l'acte de pensar. Perquè no hi ha res ni mai hi haurà res fora de l'ésser, ja que el destí l' ha encadenat de manera que sigui un tot immòbil. Així doncs totes aquestes coses no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat: néixer i morir, ser i no ser, canviar de lloc i brillar amb colors diferents.
  
ja que té un limiti, l'ésser està acabat pertot arreu, semblat a la massa d'una esfera arrodonida, que s'equilibra a si mateixa per tots costats. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s'estengui d'una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l'ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix per tots costats, ocupa igualment els seus límits.
+
Ja que té un limiti, l'ésser està acabat pertot arreu, semblant a la massa d'una esfera ben arrodonida, que s'equilibra a si mateixa per tots costats. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s'estengui d'una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l'ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix per tots costats, ocupa igualment els seus límits.
  
Acabo aquí el meu discurs fidedigne i les meves reflexions sobre la veritat. Sent ara les opinions dels mortals. [...]
+
Acabo aquí el meu discurs fidedigne i les meves reflexions sobre la veritat. Escolta ara les opinions dels mortals. [...]
{{Ref|Ref=Fragments i nombres de Diels, ''Fragmenti der Vorsokratiker,'' (R. Verneaux, ''Textos dels grans filòsofs: edat antiga, ''Herder, Barcelona 1982, 5ª ed., p.13-16).|Cita=true}}
+
{{Ref|Ref=Fragmentos y números de Diels, ''Fragmente der Vorsokratiker,'' (R. Verneaux, ''Textos de los grandes filósofos: edad antigua, ''Herder, Barcelona 1982, 5ª ed., p.13-16).|Cita=true}}
{{Propietat
 
|Propi=No
 
|Allow=No
 
|Accept=No
 
}}
 
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 18:30, 18 set 2018

 1. Els cavalls que em porten m'han conduït on desitjava el meu cor. S'han llançat pel camí famós de la divinitat que condueix a l'home savi a través de totes les ciutats. Per ell m'han portat els ràpids cavalls que tiraven del meu carro. Les nimfes guiaven els meus passos. L'eix cremant, en fregar per tots dos costats amb les rodes, llançava el crit estrident de la flauta. quan les filles d'Helis, abandonant la mansió de la nit per a guiar-me cap a la llum, van apartar amb les seves mans els vels que cobrien els seus caps. Allí es troben les portes que donen als camins de la nit i del dia; a dalt una biga transversal, a baix un llindar de pedra. La porta elevada està tancada per fortes fulles i Dike, que castiga severament les faltes, guarda els forrellats de doble volta. Les nimfes es van dirigir a ella amb paraules dolces i van aconseguir que descorregués el forrellat de la porta. Les fulles es van obrir de bat a bat, girant en sentit oposat les frontisses en els eixos de bronze subjectes per perns. A través de les portes, en línia recta, per la llarga carretera, les joves van conduir els cavalls i el carro. La deessa em va rebre amb benevolència, tom la meva mà dreta amb la seva i em va parlar en aquests termes.

Benvingut siguis, jove a qui acompanyen els aurigues immortals, i a qui aquest carro porta fins al meu estatge. Perquè no és una sort funesta la que et va fer prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l'amor a la justícia i a la veritat. És necessari que aprenguis a conèixer-ho tot, tant l'incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes. A aquestes no cal concedir-los cap convicció veritable. No obstant això, és necessari que les coneguis també, a fi de saber per mitjà d'una informació que ho abasti tot, quin judici has de formar-te sobre la realitat d'aquestes opinions.

2. Per distants que siguin les coses, contempla-les presents al teu esperit amb certesa. Doncs no aconseguiràs separar l'ésser de la seva continuïtat amb l'ésser, ni per a dispersar-lo, ni per a reunir-lo.

3. Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

4. Doncs bé, vaig a parlar. Tu escolta'm i retingues les meves paraules, que t'ensenyaran quins són els dos únics camins d'investigació que es poden concebre. L'un, que l'ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L'altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible ni expressar-ho per mitjà de paraules.

5. Perquè el mateix és pensar i ser.

6. És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l'ésser és i el no-ser no és; afirmacions que et convido a considerar bé. En primer lloc, aparta el teu pensament d'aquest camí d'investigació que acabo de condemnar; fes el mateix respecte d'aquell per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara.

La perplexitat del seu pensament empeny en totes direccions al seu esperit insegur; es deixen arrossegar, sords i cecs, encantats, munió sense discerniment per la qual ser i no-ser és el mateix i no és el mateix. La seva opinió és que en tot existeix un camí que s'oposa a si mateix.

7. No cal témer que ningú provi mai que el que és no és. Tu allunya del teu esperit aquest camí d'investigació, i no deixis que el costum adquirit per múltiples experiències t'obligui a dirigir per aquest camí uns ulls cecs, unes oïdes sordes i unes paraules d'un llenguatge vulgar. Sinó que has de resoldre el problema discutit que acabo d'exposar per mitjà de la raó.

8. No ens queda més que un camí per a recórrer: l'ésser és. I hi ha molts senyals que l'ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l'instant present, un, continu. Doncs, quin origen pots buscar-li? Com i d'on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir més d'hora o més tard, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. Cap poder no em persuadirà que deixi dir que del no-ésser podria néixer alguna cosa al seu costat. Així la justícia no afluixa els seus llaços i no li permet néixer ni morir, sinó que ho subjecta amb fermesa. La decisió porta a això: és o no és. Per tant, necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí veritable, i emprendre l'altre que és real. Doncs, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar algun dia. Així està extingida la generació i la destrucció és inconcebible.

El ser tampoc és divisible, perquè és tot ell idèntic a si mateix. No sofreix ni augment, cosa que seria contrària a la seva cohesió, ni disminució; sinó que tot està ple de ser. També és enterament continu, perquè l'ésser és contigu a l'ésser.

D'altra banda, és immòbil, tancat en l'estretor de poderosos llaços. No té principi ni fi, ja que hem rebutjat el seu naixement i la seva mort, i a elles repugna la nostra convicció veritable. Roman idèntic a si mateix, en el mateix estat i per si mateix. També roman immutable, en el mateix lloc, perquè la poderosa necessitat ho manté estretament en els seus límits que ho subjecten pertot arreu. Per tant, la justícia no és que el ser sigui inacabat, ja que no li falta res; perquè d'una altra manera li faltaria tot.

L'acte del pensament i l'objecte del pensament són el mateix. Sense l'ésser, en el qual està expressat, no pot trobar-se l'acte de pensar. Perquè no hi ha res ni mai hi haurà res fora de l'ésser, ja que el destí l' ha encadenat de manera que sigui un tot immòbil. Així doncs totes aquestes coses no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat: néixer i morir, ser i no ser, canviar de lloc i brillar amb colors diferents.

Ja que té un limiti, l'ésser està acabat pertot arreu, semblant a la massa d'una esfera ben arrodonida, que s'equilibra a si mateixa per tots costats. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s'estengui d'una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l'ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix per tots costats, ocupa igualment els seus límits.

Acabo aquí el meu discurs fidedigne i les meves reflexions sobre la veritat. Escolta ara les opinions dels mortals. [...]

Fragmentos y números de Diels, Fragmente der Vorsokratiker, (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª ed., p.13-16).

Original en castellà

1. Los caballos que me llevan me han conducido a donde deseaba mi corazón. Se han lanzado por el camino famoso de la divinidad que conduce al hombre sabio a través de todas las ciudades. Por él me han llevado los rápidos caballos que tiraban de mi carro. Las ninfas guiaban mis pasos. El eje ardiendo en los cubos, al rozar por ambos lados con las ruedas, lanzaba el grito estridente de la flauta. cuando las hijas de Helios, abandonando la mansión de la noche para guiarme hacia la luz, apartaron con sus manos los velos que cubrían sus cabezas. Allí se encuentran las puertas que dan a los caminos de la noche y del día; arriba una viga transversal, abajo un umbral de piedra. La puerta elevada está cerrada por fuertes hojas y Dike, que castiga severamente las faltas, guarda los cerrojos de doble vuelta. Las ninfas se dirigieron a ella con palabras dulces y consiguieron que descorriera el cerrojo de la puerta. Las hojas se abrieron de par en par, girando en sentido opuesto los goznes en los ejes de bronce sujetos por pernos. A través de las puertas, en línea recta, por la larga carretera, las jóvenes condujeron los caballos y el carro. La diosa me recibió con benevolencia, tomo mi mano derecha con la suya y me habló en estos términos.

Bienvenido seas, joven a quien acompañan las aurigas inmortales, y a quien este carro trae hasta mi morada. Porque no es una suerte funesta la que te hizo tomar este camino tan alejado de los caminos frecuentados por los mortales, sino el amor a la justicia y a la verdad. Es necesario que aprendas a conocerlo todo, tanto el inconmovible corazón de la bien redondeada verdad, como las opiniones de los hombres. A éstas no hay que concederles ninguna convicción verdadera. No obstante, es necesario que las conozcas también, a fin de saber por medio de una información que lo abarque todo, qué juicio debes formarte sobre la realidad de estas opiniones.

2. Por distantes que sean las cosas, contémplalas presentes a tu espíritu con certeza. Pues no conseguirás separar el ser de su continuidad con el ser, ni para dispersarlo, ni para reunirlo.

3. Poco importa donde empiece, pues volveré aquí.

4. Pues bien, voy a hablar. Tú escúchame y retén mis palabras, que te enseñarán cuáles son los dos únicos caminos de investigación que se pueden concebir. El uno, que el ser es y que el no-ser no es. Es el camino de la certeza, ya que acompaña a la verdad. El otro, que el ser no es y que necesariamente el no-ser es. Este camino es un estrecho sendero, en el que nada iluminará tus pasos. Ya que no puedes comprender lo que no es, pues no es posible, ni expresarlo por medio de palabras.

5. Porque lo mismo es pensar y ser.

6. Es necesario decir y pensar que lo que es, es, ya que el ser es y el no-ser no es; afirmaciones que te invito a considerar bien. En primer lugar, aparta tu pensamiento de este camino de investigación que acabo de condenar; haz lo mismo respecto de aquél por donde vagan errantes los hombres ignorantes, de doble cara.

La perplejidad de su pensamiento empuja en todas direcciones a su espíritu inseguro; se dejan arrastrar, sordos y ciegos, atontados, muchedumbre sin discernimiento para la que ser y no-ser es lo mismo y no es lo mismo. Su opinión es que en todo existe un camino que se opone a sí mismo.

7. No hay que temer que nadie pruebe jamás que lo que es no es. Tú aleja de tu espíritu este camino de investigación, y no dejes que la costumbre adquirida por múltiples experiencias te obligue a dirigir por este camino unos ojos ciegos, unos oídos sordos y unas palabras de un lenguaje vulgar. Sino que debes resolver el problema discutido que acabo de exponer por medio de la razón.

8. No nos queda más que un camino que recorrer: el ser es. Y hay muchas señales de que el ser es increado, imperecedero, porque es completo, inmóvil, eterno. No fue, ni será, porque es a la vez entero en el instante presente, uno, continuo. Pues, ¿qué origen puedes buscarle? ¿Cómo y de dónde habrá crecido? No te dejaré decir ni pensar que es del no-ser. Ya que no puede decirse ni pensarse que no es. ¿Qué necesidad lo hizo surgir más pronto o más tarde, si viene de la nada? Así pues, es necesario que sea absolutamente, o que no sea en absoluto. Ningún poder me persuadirá a que deje decir que del no-ser podría nacer algo a su lado. Así la justicia no afloja sus lazos y no le permite nacer ni morir, sino que lo sujeta con firmeza. La decisión lleva a esto: es o no es. Por tanto, necesariamente hay que abandonar el camino impensable e innombrable, ya que no es el camino verdadero, y emprender el otro que es real. Pues, ¿cómo habría empezado en el pasado? Si ha empezado, no es. Y lo mismo si debe empezar algún día. Así está extinguida la generación y la destrucción es inconcebible.

El ser tampoco es divisible, porque es todo él idéntico a sí mismo. No sufre ni aumento, cosa que sería contraria a su cohesión, ni disminución; sino que todo está lleno de ser. También es enteramente continuo, porque el ser es contiguo al ser.

Por otra parte, es inmóvil, encerrado en la estrechez de poderosos lazos. No tiene principio ni fin, ya que hemos rechazado su nacimiento y su muerte, y a ellas repugna nuestra convicción verdadera. Permanece idéntico a sí mismo, en el mismo estado y por sí mismo. También permanece inmutable, en el mismo lugar, porque la poderosa necesidad lo mantiene estrechamente en sus límites que lo sujetan por todas partes. Por consiguiente, la justicia no es que el ser sea inacabado, ya que no le falta nada; porque de otro modo le faltaría todo.

El acto del pensamiento y el objeto del pensamiento son lo mismo. Sin el ser, en el que está expresado, no puede encontrarse el acto de pensar. Porque no hay nada ni nunca habrá nada fuera del ser, ya que el destino lo ha encadenado de modo que sea un todo inmóvil. Así pues todas estas cosas no son más que nombres instituidos por los hombres en su credulidad: nacer y morir, ser y no ser, cambiar de lugar y brillar con colores distintos.

Puesto que tiene un limite, el ser está acabado por todas partes, parecido a la masa de una esfera bien redondeada, que se equilibra a sí misma por todos lados. En efecto, es necesario que no sea mayor aquí y menor allí. Porque lo que no es no puede impedirle que se extienda de un modo igual, y lo que es no puede ser aquí más y allí menos que el ser, ya que todo él es inviolable. Allí donde está, igual a sí mismo por todos lados, ocupa igualmente sus límites.

Termino aquí mi discurso fidedigno y mis reflexiones sobre la verdad. Oye ahora las opiniones de los mortales. [...]