Mostra la font per a Foucault: les ciències humanes i l'episteme moderna 2

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Foucault: les ciències humanes i l'episteme moderna 1
|Idioma=Español
}}
El que manifesta el propi de les ciències humanes no és, com pot veure's molt bé, aquest objecte privilegiat i singularment embullat que és l'home. Per la bona raó que no és l'home el que les constitueix i els ofereix un domini específic, sinó que és la disposició general de l'''episteme ''la que els fa un lloc, les anomena i les instaura -permetent-los així constituir l'home com el seu objecte. Es dirà, doncs, que hi ha «ciència humana» no per totes aquelles parts en què es tracta de l'home, sinó sempre que s'analitza, en la dimensió pròpia de l'inconscient, les normes, les regles, els conjunts significatius que desvetllen a la consciència les condicions de les seves formes i dels seus continguts. Parlar de «ciències de l'home» en qualsevol altre cas és un pur i simple abús del llenguatge. Es mesura per això quan vanes i ocioses són totes les molestes discussions per a saber si tals coneixements poden ser anomenats científics en realitat i a quines condicions hauran de subjectar-se per a convertir-se en tals. Les «ciències de l'home» formen part de l{{'}}''episteme'' moderna com la química, la medicina o qualsevol altra ciència; o també com la gramàtica i la història natural formaven part de l{{'}}''episteme'' clàssica. Però dir que formen part del camp epistemològic significa tan sols que la seva positivitat està arrelada en ell, que allí troben la seva condició d'existència, que, per tant, no són únicament il·lusions, quimeres pseudocientífiques, motivades en el nivell de les opinions, dels interessos, de les creences, que no són el que uns altres anomenen, usant un nom capritxós, «ideologia». Però, malgrat tot, això no vol dir que siguin ciències.

Si és veritat que tota ciència, sigui la que sigui, en ser interrogada en el nivell arqueològic i quan es tracta de desencallar el sol de la seva positivitat, revela sempre la configuració epistemològica que l'ha fet possible, en canvi tota configuració epistemològica, encara que sigui perfectament assignable en la seva positivitat, pot molt bé no ser una ciència: però no per aquest fet es redueix a una impostura. Cal distingir amb cura tres coses: hi ha temes amb pretensions científiques que poden trobar-se en el nivell de les opinions i que no formen part (o no la formen) de la xarxa epistemològica d'una cultura: a partir de segle XVII, per exemple, la màgia natural va deixar de pertànyer a l{{'}}''episteme'' occidental, però es va perllongar durant llarg temps en el joc de les creences i les valoracions afectives. De seguida trobem les figures epistemològiques el dibuix de les quals, posició i funcionament poden ser restituïts en la seva positivitat per una anàlisi de tipus arqueològic; i al seu torn, poden obeir a dues grans organitzacions diferents: les unes presenten els caràcters d'objectivitat i de sistematització que permeten definir-les com a ciències; les altres no responen a aquests criteris, és a dir, la seva forma de coherència i la seva relació amb el seu objecte estan determinades pla seva positivitat sola. Aquestes bé poden no posseir els criteris formals d'un coneixement científic: pertanyen, no obstant això, al domini positiu del saber. Seria, doncs, igualment obertura i injust l'analitzar-les com a fenòmens d'opinió o el confrontar-les per mitjà de la història o de la crítica amb les formacions pròpiament científiques; seria encara més absurd el tractar-les com una combinació que barrejaria d'acord amb proporcions variables «elements racionals» i uns altres que no ho serien. És necessari reemplaçar-les al nivell de la positivitat que les fa possibles i determina necessàriament la seva forma. Així, doncs, l'arqueologia té dues tasques respecte a elles: determinar la manera en què es disposen en l{{'}}''episteme'' en la qual estan arrelades; mostrar també en què es diferencia radicalment la seva configuració de la de les ciències en sentit estricte. Aquesta configuració que els és particular no ha de ser tractada com un fenomen negatiu: no és la presència d'un obstacle, no és una deficiència interna el que les fa fracassar en el llindar de les formes científiques. Constitueixen en la seva figura pròpia, al costat de les ciències i sobre el mateix sòl arqueològic, ''altres ''configuracions del saber.
{{Ref|Ref=''Las palabras y las cosas'', Siglo Veintiuno, México 1974, 5ª ed., p. 353-355.|Títol=Las palabras y las cosas|Cita=true}}
{{InfoWiki}}