Mostra la font per a Feuerbach: l'essència de l'home i de la religió

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Feuerbach: l'essència de l'home i de la religió.|Idioma=Español}}
['''L'essència de l'home''']

La religió es funda en la diferència essencial que existeix entre l'home i l'animal; els animals no tenen religió. Els antics naturalistes, sense rigor crític, atribuïen a l'elefant, entre altres lloables propietats, la virtut de la religiositat; però la religió de l'elefant pertany al regne de la rondalla. Cuvier, un dels més grans coneixedors del regne animal, sosté, recolzant-se en les seves pròpies observacions, que l'elefant no posseeix major nivell d'intel·ligència que el gos.

En què consisteix aquesta diferència essencial que existeix entre l'home i l'animal? La resposta més simple, més general i també més popular a aquesta qüestió és: en la consciència, però consciència entesa en sentit estricte; ja que la consciència entesa com a sentiment de si mateix, com a facultat de distinció del sensible, de la percepció i fins i tot del judici sobre les coses externes, segons determinades característiques sensibles, no pot negar-se als animals. La consciència, en sentit estricte, només existeix allí on un ésser té com a objecte el seu propi gènere la seva pròpia essencialitat. L'animal pot esdevenir objecte de si mateix com a individu –per això posseeix sentiment de si mateix–, però no com a gènere –per això manca de consciència, nom derivat de saber–. Per això, on hi ha consciència, hi ha també aptitud per a la ciència. La ciència és la consciència dels gèneres. En la vida tractem amb individus, en la ciència amb gèneres. Però només un ésser que té com a objecte el seu propi gènere, la seva essencialitat, pot convertir en objecte altres coses, altres éssers, segons la seva naturalesa essencial. L'animal, per tant, té una única vida; l'home, una vida doble; en l'animal la vida interior i exterior s'identifiquen; l'home, no obstant això, posseeix una vida interior i una altra exterior. La vida interior de l'home és la vida en relació a la seva espècie, a la seva essència. L'home pensa, és a dir, conversa, parla amb si mateix. L'animal no pot realitzar cap funció genèrica sense un altre individu exterior a ell; l'home, no obstant això, pot realitzar les funcions genèriques del pensar i parlar, que són veritables funcions genèriques, independent d'un altre individu. L'home és, al mateix temps, per a si mateix el jo i el tu; ell pot posar-se en el lloc de l'altre, precisament perquè el seu objecte no és solament la seva individualitat, sinó també la seva espècie genèrica, la seva essència.

L'essència de l'home, a diferència de la de l'animal, és no només el fonament de la religió, sinó també el seu objecte. La religió és la consciència de l'infinit; és i només pot ser la consciència que l'home té de la seva essència, no finita i limitada, sinó infinita. Un ser realment finit no té ni el més remot pressentiment ni, per descomptat, consciència, d'un ésser infinit, doncs la limitació del ser implica la limitació de la consciència. La consciència d'una eruga, la vida i el ser de la qual estan limitats en l'estret cercle d'una determinada espècie de plantes, no s'estén tampoc més enllà d'aquest àmbit limitat; distingeix perfectament aquesta planta de les altres, però no sap res més. Semblant consciència limitada, infal·lible, sense possibilitat d'error, per raó de la seva limitació, l'anomenem instint i no consciència. Consciència, en sentit propi, rigorós, i consciència de l'infinit són sinònims; consciència limitada no és consciència; la consciència és essencialment universal, naturalesa infinita. La consciència de l'infinit només pot ser consciència de la infinitud de la consciència. Amb altres paraules, en la consciència de l'infinit, l'home conscient té per objecte la infinitud de la seva pròpia essència.

Què és, llavors, l'essència de l'home, de la qual aquest és conscient, o què és el que constitueix en l'home el gènere de la humanitat pròpiament dita? La raó, la voluntat, el cor. L'home perfecte ha de posseir la facultat del pensament, la facultat de la voluntat, la facultat del cor. La facultat del pensament és la llum del coneixement, la facultat de la voluntat és l'energia del caràcter i la facultat del cor és l'amor. Raó, amor i voluntat són perfeccions, són facultats supremes, constitueixen l'essència absoluta de l'home en tant que home i el fi de la seva existència. L'home existeix per a conèixer, per a estimar, per a voler. Però quin és el fi de la raó? La raó mateixa. I de l'amor? L'amor. I el de la voluntat? La llibertat de voler. Coneixem per a conèixer, estimem per a estimar, volem per a voler, és a dir, per a ser lliures. El veritable ser és l'ésser que pensa, estima, vol. Veritable, perfecte, diví és solament el que existeix per a si mateix. Però així és l'amor, així la raó, així la voluntat. La trinitat divina en l'home, per sobre de l'home individual, és la unitat de raó, amor i voluntat. Raó (imaginació, fantasia, idees, opinió), voluntat, amor o cor no són facultats que l'home té –doncs ell és res sense elles; l'home és el que és solament per elles–; són els elements que fonamenten el seu ser, ser que ell ni té ni fa, forces que l'animen, determinen i dominen, forces absolutes, divines, a les quals no pot oposar cap resistència.

[...] ['''L'essència de la religió''']

Val aquí, sense cap restricció, la proposició: l'objecte de l'home és la seva essència mateixa objectivada. Tal com l'home pensa, i sent, així és el seu Déu; el que val l'home, ho val el seu Déu i no més. La consciència de Déu és l'autoconsciència de l'home; el coneixement de Déu, l'autoconeixement de l'home. Coneixes a l'home pel seu Déu, i viceversa, coneixes el seu Déu per l'home; els dos són una mateixa cosa. El que per a l'home és Déu, és el seu esperit, la seva ànima, i el que és l'esperit de l'home, la seva ànima, el seu cor, és el seu Déu. Déu és l'interior revelat de l'home, l'home en tant que expressat; la religió és la revelació solemne dels tresors ocults de l'home, la confessió dels seus pensaments més íntims, la declaració pública dels seus secrets d'amor.

Però si la religió, la consciència de Déu, és definida com l'autoconsciència de l'home, això no ho hem d'entendre com si l'home religiós fos directament conscient que la seva consciència de Déu és l'autoconsciència de la seva essència, doncs la manca d'aquesta consciència constitueix justament l'essència de la religió. Per a eliminar aquest malentès seria millor dir: la religió és l'autoconsciència primària i indirecta de l'home. La religió precedeix sempre a la filosofia tant en la història de la humanitat com en la història dels individus. L'home busca la seva essència fora de si, abans de trobar-la en si mateix.

La pròpia essència és per a ell, en primer lloc, com un objecte d'un altre ésser. La religió és l'essència infantil de la humanitat; però el nen veu la seva essència, el ser home, fora de si mateix; com a nen, l'home és objecte per a si mateix com un altre ésser. El procés històric de les religions consisteix que el que per a les religions anteriors valia com alguna cosa objectiva, ara és considerat subjectiva, és a dir, allò que va ser contemplat i adorat com Déu, ara és reconegut com alguna cosa humana. La religió anterior és idolatria per a la posteritat: l'home va adorar la seva pròpia essència. L'home s'ha objectivat, però no va reconèixer l'objecte com la seva pròpia essència. La religió posterior fa aquest pas; cada progrés de la religió representa, per tant, un coneixement de si mateix més profund, però tota religió determinada que defineix als seus germans majors com idòlatres s'exceptuaria a si mateixa –i això necessàriament, en cas contrari ja no seria religió– del destí, de l'essència general de la religió; atribueix a les altres religions el que és culpa de la religió com a tal, si és que es pot parlar de culpa. Perquè té un altre objecte, un altre contingut, perquè ha superat el contingut de les religions anteriors, creu haver-se elevat sobre les lleis eternes i necessàries que funden l'essència de la religió, creu que el seu objecte, el seu contingut, és sobrehumà. No obstant això, el pensador penetra l'essència oculta per a si mateixa de la religió, doncs per al pensador la religió és un objecte com no pot ser-ho per a la mateixa religió. La nostra tasca és precisament demostrar que la contradicció entre el diví i l'humà és il·lusòria, és a dir, que no hi ha més contradicció que la que existeix entre l'essència i l'individu humans, i que, per tant, l'objecte i el contingut de la religió cristiana són absolutament humans.

La religió, almenys la cristiana, és la relació de l'home amb si mateix, o, millor dit, amb la seva essència, però considerada com una essència estranya. L'essència divina és l'essència humana, o, millor, l'essència de l'home prescindint dels límits de l'individual, és a dir, de l'home real i corporal, objectivat, contemplat i venerat com un ésser estrany i diferent de si mateix. Totes les determinacions del ser diví són les mateixes que les de l'essència humana.
{{Ref|Ref=''La esencia del cristianismo. ''Traducción de J. L. Iglesias. Sígueme, Salamanca p. 51-63.|Títol=La esencia del cristianismo. |Cita=true}}
{{InfoWiki}}