Ferrater Mora: el positivisme lògic

El positivisme lògic ha estat un dels moviments filosòfics que han donat més joc. Encara que com a «moviment» ha cessat d'existir, persisteix encara com una espècie de llegat intel·lectual dins d'alguns cercles filosòfics.

Ha estat un moviment que ha estat de punta amb pràcticament tots els corrents del segle. En rigor, va emergir per a tirar a tots els altres moviments filosòfics –estimats com a «especulatius»– per la borda. Originat a Viena alguns anys després del final de la primera guerra, sota l'égida de Moritz Schlick, va aconseguir maduresa en 1929, quan amb el nom de «Cercle de Viena», va agitar el món filosòfic mitjançant diversos pronunciaments revolucionaris. Rudolf Carnap –que, d'altra banda, mereixeria secció a part–, Otto Neurath i Hans Hahn van esbossar el «programa» del Cercle. Aquest programa va guanyar ràpidament l'adhesió de molts filòsofs i homes de ciència en diverses parts del món –especialment a Holanda, Polònia, Txecoslovàquia, Anglaterra, Estats Units i els països escandinaus–. Amb el Cercle de Viena es van associar aviat altres grups, com el «Grup de Berlín», capitaneat per Hans Reichenbach, al qual es van adherir Kurt Grelling i diversos empiristes. Tots aquests filòsofs van manifestar constant hostilitat cap a la metafísica especulativa, i en particular cap a la metafísica de l'idealisme alemany. Tots van defensar l'empirisme, tal com havia estat conreat per Hume i, a finalitats del passat segle i començaments de l'actual, per Ernst Mach –i la «Unió machiana»–. Els positivistes lògics es van queixar amb freqüència de la poca atenció que els empiristes «tradicionals» havien prestat a la lògica i a la matemàtica. Van usar sovint les tècniques lògiques codificades en els Principia Mathematica, de Whitehead i Russell, i perfeccionades per un exèrcit de lògics i matemàtics. Alguns positivistes, o neopositivistes, es van consagrar també al treball lògic. Gran va ser la influència que sobre ells van exercir les idees, o millor els gèrmens, continguts en el Tractatus logico-philosophicus, de Ludwig Wittgenstein. Però al final van romandre fidels a l'esperit de Hume, tal com aquest el va exhibir en els paràgrafs finals de la seva Investigació sobre l'enteniment humà: «Quan recorrem les biblioteques, persuadits d'aquests principis, què sarracina hem de fer? Si prenem en mà qualsevol volum de teologia o de metafísica escolàstica, per exemple, preguntem: Conté algun raonament abstracte relatiu a quantitat i nombre? No. Conté algun raonament experimental relatiu a fets o a l'experiència? No. Llancem-ho, doncs, a les flames, perquè només pot contenir sofismes i il·lusions.»

Segons els positivistes lògics, els llibres filosòfics i, abans de res, els llibres metafísics, es troben atapeïts d'enunciats sense sentit. Què és l'ésser? Existeix Déu? Ha tingut el món un començament en el temps? Quin és el sentit de la vida? Certs filòsofs havien ja conclòs que aquestes qüestions, i altres similars, són insolubles. Els positivistes lògics van declarar que manquen de significat. Només ho tenen els enunciats pels quals podem enginyar un mètode de comprovació –de «verificació»–. Però com només els enunciats científics poden passar amb èxit aquesta prova, tots els enunciats que no pertanyin al domini de les ciències hauran de ser descartats com pseudoproposicions. Quant als enunciats lògics i matemàtics, que no són verificables, no plantegen problema: tals enunciats són fórmules analítiques, tautologies, la veritat de les quals –o, millor dit, validesa, o per ventura aplicabilitat– depèn únicament de la seva estructura formal. A més, la matemàtica es redueix a la lògica, de manera que el coneixement consisteix en enunciats empíricament verificables formulats en un llenguatge les regles sintàctiques del qual són fórmules lògiques obtenibles per mitjà de regles d'inferència.

Enfront de tots els descarríos especulatius, podia esperar-se que el positivisme lògic oferís als filòsofs contemporanis els implementos intel·lectuals en què havien somiat no pocs grans pensadors del passat: implementos prou sòlids i tallants per a practicar –i això d'una manera cooperativa i realment «científic»– totes les operacions quirúrgiques necessàries. L'encanteri que havia dominat (i endormiscat) als filòsofs durant més de dos mil·lennis semblava haver-se evaporat; des de llavors el món d'entitats fictícies que havien creat els filòsofs va revelar la seva veritable naturalesa: la d'un miratge. Els filòsofs no tenien ja per què competir amb els homes de ciència. Doncs ja no havien de preocupar-se per dir res sobre la realitat; la seva tasca consistia simplement a analitzar i posar en clar els enunciats. «Les proposicions filosòfiques –va escriure A. J. Ayer en la seva defensa del positivisme lògic– no són fàctiques, sinó lingüístiques, és a dir, no descriuen el comportament d'objectes físics, o ni tan sols psíquics; expressen definicions, o les conseqüències formals de definicions. Per tant, podem dir que la filosofia és una branca de la lògica». S'havia al·legat que la proposició segons la qual cap proposició té sentit a menys de ser en principi empíricament verificable, no és ella mateixa empíricament verificable i, per tant, manca de sentit. Per a usar el llenguatge del «primer Wittgenstein», si el que pot mostrar-se no pot dir-se, resulta que hi ha alguna cosa que «es diu» –el llenguatge que s'usa– que no es pot dir. Però si no pot verificar-se el sentit de les «proposicions» filosòfiques, és perquè no es tracta de proposicions. Com a màxim, de recomanacions o «regles». La filosofia no «proposa»; simplement «aclareix». Com Wittgenstein va escriure, la filosofia no és una doctrina; és una «activitat».

La filosofía actual, Alianza, Madrid 1973, p. 83-87.

---

Original en castellà

El positivismo lógico ha sido uno de los movimientos filosóficos que han dado más juego. Aunque como «movimiento» ha cesado de existir, persiste todavía como una especie de legado intelectual dentro de algunos círculos filosóficos.

Ha sido un movimiento que ha estado de punta con prácticamente todas las corrientes del siglo. En rigor, emergió para echar a todos los demás movimientos filosóficos –estimados como «especulativos»– por la borda. Originado en Viena algunos años después del final de la primera guerra, bajo la égida de Moritz Schlick, alcanzó madurez en 1929, cuando con el nombre de «Círculo de Viena», agitó el mundo filosófico mediante diversos pronunciamientos revolucionarios. Rudolf Carnap –que, por lo demás, merecería sección aparte–, Otto Neurath y Hans Hahn esbozaron el «programa» del Círculo. Este programa ganó rápidamente la adhesión de muchos filósofos y hombres de ciencia en diversas partes del mundo –especialmente en Holanda, Polonia, Checoslovaquia, Inglaterra, Estados Unidos y los países escandinavos–. Con el Círculo de Viena se asociaron pronto otros grupos, como el «Grupo de Berlín», capitaneado por Hans Reichenbach, al cual se adhirieron Kurt Grelling y varios empiristas. Todos esos filósofos manifestaron constante hostilidad hacia la metafísica especulativa, y en particular hacia la metafísica del idealismo alemán. Todos defendieron el empirismo, tal como había sido cultivado por Hume y, a fines del pasado siglo y comienzos del actual, por Ernst Mach –y la «Unión machiana»–. Los positivistas lógicos se quejaron con frecuencia de la poca atención que los empiristas «tradicionales» habían prestado a la lógica y a la matemática. Usaron a menudo las técnicas lógicas codificadas en los Principia Mathematica, de Whitehead y Russell, y perfeccionadas por un ejército de lógicos y matemáticos. Algunos positivistas, o neopositivistas, se consagraron también al trabajo lógico. Grande fue la influencia que sobre ellos ejercieron las ideas, o mejor los gérmenes, contenidos en el Tractatus logico-philosophicus, de Ludwig Wittgenstein. Pero al final permanecieron fieles al espíritu de Hume, tal como éste lo exhibió en los párrafos finales de su Investigación sobre el entendimiento humano: «Cuando recorremos las bibliotecas, persuadidos de estos principios, ¿qué sarracina tenemos que hacer? Si tomamos en mano cualquier volumen de teología o de metafísica escolástica, por ejemplo, preguntamos: ¿Contiene algún razonamiento abstracto relativo a cantidad y número? No. ¿Contiene algún razonamiento experimental relativo a hechos o a la experiencia? No. Arrojémoslo, pues, a las llamas, pues sólo puede contener sofismas e ilusiones.»

Según los positivistas lógicos, los libros filosóficos y, ante todo, los libros metafísicos, se hallan atiborrados de enunciados sin sentido. ¿Qué es el ser? ¿Existe Dios? ¿Ha tenido el mundo un comienzo en el tiempo? ¿Cuál es el sentido de la vida? Ciertos filósofos habían ya concluido que esas cuestiones, y otras similares, son insolubles. Los positivistas lógicos declararon que carecen de significado. Sólo lo tienen los enunciados para los cuales podemos ingeniar un método de comprobación –de «verificación»–. Pero como sólo los enunciados científicos pueden pasar con éxito esta prueba, todos los enunciados que no pertenezcan al dominio de las ciencias tendrán que ser descartados como pseudoproposiciones. En cuanto a los enunciados lógicos y matemáticos, que no son verificables, no plantean problema: tales enunciados son fórmulas analíticas, tautologías, cuya verdad –o, mejor dicho, validez, o acaso aplicabilidad– depende únicamente de su estructura formal. Además, la matemática se reduce a la lógica, de modo que el conocimiento consiste en enunciados empíricamente verificables formulados en un lenguaje cuyas reglas sintácticas son fórmulas lógicas obtenibles por medio de reglas de inferencia.

Frente a todos los descarríos especulativos, podía esperarse que el positivismo lógico ofreciera a los filósofos contemporáneos los implementos intelectuales en que habían soñado no pocos grandes pensadores del pasado: implementos lo bastante sólidos y cortantes para practicar –y ello de un modo cooperativo y realmente «científico»– todas las operaciones quirúrgicas necesarias. El hechizo que había dominado (y adormilado) a los filósofos durante más de dos milenios parecía haberse evaporado; desde entonces el mundo de entidades ficticias que habían creado los filósofos reveló su verdadera naturaleza: la de un espejismo. Los filósofos no tenían ya por qué competir con los hombres de ciencia. Pues ya no debían preocuparse por decir nada acerca de la realidad; su tarea consistía simplemente en analizar y poner en claro los enunciados. «Las proposiciones filosóficas –escribió A. J. Ayer en su defensa del positivismo lógico– no son fácticas, sino lingüísticas, es decir, no describen el comportamiento de objetos físicos, o siquiera psíquicos; expresan definiciones, o las consecuencias formales de definiciones. Por tanto, podemos decir que la filosofía es una rama de la lógica». Se había alegado que la proposición según la cual ninguna proposición tiene sentido a menos de ser en principio empíricamente verificable, no es ella misma empíricamente verificable y, por tanto, carece de sentido. Para usar el lenguaje del «primer Wittgenstein», si lo que puede mostrarse no puede decirse, resulta que hay algo que «se dice» –el lenguaje que se usa– que no se puede decir. Pero si no puede verificarse el sentido de las «proposiciones» filosóficas, es porque no se trata de proposiciones. A lo sumo, de recomendaciones o «reglas». La filosofía no «propone»; simplemente «aclara». Como Wittgenstein escribió, la filosofía no es una doctrina; es una «actividad».