Mostra la font per a Ferrater Mora: el positivisme lògic

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Ferrater Mora: el positivisme lògic
|Idioma=Español
}}
El positivisme lògic ha estat un dels moviments filosòfics que han donat més joc. Encara que com a «moviment» ha cessat d'existir, persisteix encara com una espècie de llegat intel·lectual dins d'alguns cercles filosòfics.

Ha estat un moviment que ha estat de punta amb pràcticament tots els corrents del segle. En rigor, va emergir per a tirar a tots els altres moviments filosòfics –estimats com a «especulatius»– per la borda. Originat a Viena alguns anys després del final de la primera guerra, sota l'égida de Moritz Schlick, va aconseguir maduresa en 1929, quan amb el nom de «Cercle de Viena», va agitar el món filosòfic mitjançant diversos pronunciaments revolucionaris. Rudolf Carnap –que, d'altra banda, mereixeria secció a part–, Otto Neurath i Hans Hahn van esbossar el «programa» del Cercle. Aquest programa va guanyar ràpidament l'adhesió de molts filòsofs i homes de ciència en diverses parts del món –especialment a Holanda, Polònia, Txecoslovàquia, Anglaterra, Estats Units i els països escandinaus–. Amb el Cercle de Viena es van associar aviat altres grups, com el «Grup de Berlín», capitaneat per Hans Reichenbach, al qual es van adherir Kurt Grelling i diversos empiristes. Tots aquests filòsofs van manifestar constant hostilitat cap a la metafísica especulativa, i en particular cap a la metafísica de l'idealisme alemany. Tots van defensar l'empirisme, tal com havia estat conreat per Hume i, a finalitats del passat segle i començaments de l'actual, per Ernst Mach –i la «Unió machiana»–. Els positivistes lògics es van queixar amb freqüència de la poca atenció que els empiristes «tradicionals» havien prestat a la lògica i a la matemàtica. Van usar sovint les tècniques lògiques codificades en els ''Principia Mathematica'', de Whitehead i Russell, i perfeccionades per un exèrcit de lògics i matemàtics. Alguns positivistes, o neopositivistes, es van consagrar també al treball lògic. Gran va ser la influència que sobre ells van exercir les idees, o millor els gèrmens, continguts en el ''Tractatus logico-philosophicus'', de Ludwig Wittgenstein. Però al final van romandre fidels a l'esperit de Hume, tal com aquest el va exhibir en els paràgrafs finals de la seva ''Investigació sobre l'enteniment humà'': «Quan recorrem les biblioteques, persuadits d'aquests principis, què sarracina hem de fer? Si prenem en mà qualsevol volum de teologia o de metafísica escolàstica, per exemple, preguntem: ''Conté algun raonament abstracte relatiu a quantitat i nombre? ''No. ''Conté algun raonament experimental relatiu a fets o a l'experiència? ''No. Llancem-ho, doncs, a les flames, perquè només pot contenir sofismes i il·lusions.»

Segons els positivistes lògics, els llibres filosòfics i, abans de res, els llibres metafísics, es troben atapeïts d'enunciats sense sentit. Què és l'ésser? Existeix Déu? Ha tingut el món un començament en el temps? Quin és el sentit de la vida? Certs filòsofs havien ja conclòs que aquestes qüestions, i altres similars, són insolubles. Els positivistes lògics van declarar que manquen de significat. Només ho tenen els enunciats pels quals podem enginyar un mètode de comprovació –de «verificació»–. Però com només els enunciats científics poden passar amb èxit aquesta prova, tots els enunciats que no pertanyin al domini de les ciències hauran de ser descartats com pseudoproposicions. Quant als enunciats lògics i matemàtics, que no són verificables, no plantegen problema: tals enunciats són fórmules analítiques, tautologies, la veritat de les quals –o, millor dit, validesa, o per ventura aplicabilitat– depèn únicament de la seva estructura formal. A més, la matemàtica es redueix a la lògica, de manera que el coneixement consisteix en enunciats empíricament verificables formulats en un llenguatge les regles sintàctiques del qual són fórmules lògiques obtenibles per mitjà de regles d'inferència.

Enfront de tots els descarríos especulatius, podia esperar-se que el positivisme lògic oferís als filòsofs contemporanis els implementos intel·lectuals en què havien somiat no pocs grans pensadors del passat: implementos prou sòlids i tallants per a practicar –i això d'una manera cooperativa i realment «científic»– totes les operacions quirúrgiques necessàries. L'encanteri que havia dominat (i endormiscat) als filòsofs durant més de dos mil·lennis semblava haver-se evaporat; des de llavors el món d'entitats fictícies que havien creat els filòsofs va revelar la seva veritable naturalesa: la d'un miratge. Els filòsofs no tenien ja per què competir amb els homes de ciència. Doncs ja no havien de preocupar-se per dir res sobre la realitat; la seva tasca consistia simplement a analitzar i posar en clar els enunciats. «Les proposicions filosòfiques –va escriure A. J. Ayer en la seva defensa del positivisme lògic– no són fàctiques, sinó lingüístiques, és a dir, no descriuen el comportament d'objectes físics, o ni tan sols psíquics; expressen definicions, o les conseqüències formals de definicions. Per tant, podem dir que la filosofia és una branca de la lògica». S'havia al·legat que la proposició segons la qual cap proposició té sentit a menys de ser en principi empíricament verificable, no és ella mateixa empíricament verificable i, per tant, manca de sentit. Per a usar el llenguatge del «primer Wittgenstein», si el que pot mostrar-se no pot dir-se, resulta que hi ha alguna cosa que «es diu» –el llenguatge que s'usa– que no es pot dir. Però si no pot verificar-se el sentit de les «proposicions» filosòfiques, és perquè no es tracta de proposicions. Com a màxim, de recomanacions o «regles». La filosofia no «proposa»; simplement «aclareix». Com Wittgenstein va escriure, la filosofia no és una doctrina; és una «activitat».
{{Ref|Ref=''La filosofía actual'', Alianza, Madrid 1973, p. 83-87.|Títol=La filosofía actual|Cita=true}}
{{InfoWiki}}