Mostra la font per a Echeverría, J.: mètodes de la ciència

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Echeverría, J.: mètodes de la ciència
|Idioma=Español
}}
La història mostra un evident ''pluralisme metodològic ''en cadascuna de les ciències. A part dels mètodes d'inferència lògica, qualsevol tractat de metodologia ofereix una àmplia panòplia de mètodes científics. Sense pretendre elaborar una taula exhaustiva, i sense prejudici que molts d'ells estiguin vinculats entre si, poden esmentar-se els següents:

-els mètodes deductius i inductius, que van ser teoritzats per primera vegada per Aristòtil.

-els mètodes d'anàlisi i síntesi, que van ser utilitzats pels geòmetres grecs; a partir de la reaparició en el Renaixement italià de l'obra de Pappus, ''Collectiones Mathematicae'', aquesta metodologia es va contraposar a la sil·logística aristotèlica i va donar lloc a una profunda renovació dels mètodes científics (Galileu, Descartes, lògica de Port Royal, Leibniz, Newton, etc.), que va afectar moltes ciències.

-els mètodes experimentals, considerats bàsics per Bacon i, a partir d'ell, per nombrosos filòsofs i científics.

-el mètode axiomàtic, que ha estat utilitzat profusament en matemàtica i lògica, però que també ha estat aplicat a altres ciències.

-els diversos mètodes matemàtics (computacionals, algebraics, infinitesimals, estadístics, etc.), la utilització dels quals ha estat considerada per molts com el signe de cientificitat per antonomàsia.

-els mètodes d'observació, particularment problemàtics en les ciències humanes, que han subratllat la importància dels instruments en l'activitat científica.

-els mètodes de mesurament.

-els mètodes de classificació (o taxonomies).

-els mètodes heurístics, que parteixen de simulacions, hipòtesis o conjectures no comprovades per a intentar extreure conseqüències de més fàcil tractament, i en general per a ampliar la problemàtica d'una determinada ciència.

-el mètode hipoteticodeductiu, que per Popper i molts altres constitueix el paradigma metodològic de la investigació científica.

-els mètodes computacionals, i en concret la seva aplicació per a interpretar l'activitat científica des d'una perspectiva cognitiva.

-el mètode basat en la comprensió dels fenòmens estudiats, indispensable en moltes de les ciències humanes.

-els mètodes hermenèutics i contextuals, imprescindibles per a l'estudi de fenòmens històrics, però també per a la lectura dels textos científics clàssics.

-els mètodes metacientíficos, que parteixen d'una prèvia formalització de les teories científiques i estudien a partir d'elles les propietats sintàctiques, semàntiques i fins i tot algunes característiques pragmàtiques de les teories.

-els mètodes d'implementació tècnica del coneixement científic i construcció d'artefactes científics.

Aquesta llarga enumeració no esgota l'espectre del que sol estar inclòs sota la rúbrica d'una metodologia científica. Encara que alguns pensadors clàssics, com Bacon i Descartes, i més recentment autors com Bunge, han propugnat concepcions unitàries de la ciència sobre la base de la noció de mètode científic, la veritat és que aquest programa no sembla res prometedor en l'actualitat. La filosofia de la ciència no només ha de prendre com a punt de partida el pluralisme de les ciències, sinó també el pluralisme metodològic de cadascuna d'elles.
{{Ref|Ref=''Filosofía de la ciencia'', Akal, Madrid 1995, p. 116-118.|Títol=Filosofía de la ciencia|Cita=true}}
{{InfoWiki}}