Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Dilthey: la vida»

De Wikisofia

m (bot: - en tota percatació i aprehensió del propi viure, + en tot apercebiment i aprehensió del viure propi,)
m (bot: - que ho envolta és + que l'envolta és)
 
Línia 2: Línia 2:
 
la vida
 
la vida
  
L'última arrel de la visió del món és la vida. Escampada sobre la terra en innombrables vides individuals, viscuda de nou en cada individu i conservada –ja que com a mer instant del present escapa a l'observació– en la ressonància del record; més comprensible, d'altra banda, en tota la seva fondària d'intel·ligència i interpretació, tal com s'ha objectivat en les seves exterioritzacions, que en tot apercebiment i aprehensió del viure propi, la vida ens està present en el nostre saber en innombrables formes, i mostra, no obstant això, a tot arreu els mateixos trets comuns. Entre les seves diverses formes faig ressaltar ''una''. No tracte d'explicar ni de classificar; merament descric la situació que tots poden observar en si mateixos. Cada pensament, cada acte intern o extern es presenta com una punta de condensació i tendeix cap endavant. Però també experimento un estat intern de repòs; és somni, joc, esplai, contemplació i lleugera activitat: com un fons de la vida. En ella aprehendo als altres homes i les coses no només com a realitats que estan amb mi i entre si en una connexió causal; parteixen de mi relacions vitals cap a tots costats; em refereixo a homes i coses, prenc posició enfront d'ells. Uns em fan feliç, dilaten la meva existència, augmenten la meva energia; els altres exerceixen sobre mi una pressió i em limiten. I onsevulla que la determinació de l'orientació individual que impulsa cap endavant deixa a l'home espai per a això, observa i sent aquestes relacions. L'amic és per a ell una força que eleva la seva pròpia existència, cada membre de la família té un lloc determinat en la seva vida, i tot el que ho envolta és entès per ell com a vida i esperit que s'han objectivat allí. El banc davant de la porta, l'arbre umbrío, la casa i el jardí tenen en aquesta objectivació la seva essència i el seu sentit. Així crea la vida des de cada individu el seu propi món.
+
L'última arrel de la visió del món és la vida. Escampada sobre la terra en innombrables vides individuals, viscuda de nou en cada individu i conservada –ja que com a mer instant del present escapa a l'observació– en la ressonància del record; més comprensible, d'altra banda, en tota la seva fondària d'intel·ligència i interpretació, tal com s'ha objectivat en les seves exterioritzacions, que en tot apercebiment i aprehensió del viure propi, la vida ens està present en el nostre saber en innombrables formes, i mostra, no obstant això, a tot arreu els mateixos trets comuns. Entre les seves diverses formes faig ressaltar ''una''. No tracte d'explicar ni de classificar; merament descric la situació que tots poden observar en si mateixos. Cada pensament, cada acte intern o extern es presenta com una punta de condensació i tendeix cap endavant. Però també experimento un estat intern de repòs; és somni, joc, esplai, contemplació i lleugera activitat: com un fons de la vida. En ella aprehendo als altres homes i les coses no només com a realitats que estan amb mi i entre si en una connexió causal; parteixen de mi relacions vitals cap a tots costats; em refereixo a homes i coses, prenc posició enfront d'ells. Uns em fan feliç, dilaten la meva existència, augmenten la meva energia; els altres exerceixen sobre mi una pressió i em limiten. I onsevulla que la determinació de l'orientació individual que impulsa cap endavant deixa a l'home espai per a això, observa i sent aquestes relacions. L'amic és per a ell una força que eleva la seva pròpia existència, cada membre de la família té un lloc determinat en la seva vida, i tot el que l'envolta és entès per ell com a vida i esperit que s'han objectivat allí. El banc davant de la porta, l'arbre umbrío, la casa i el jardí tenen en aquesta objectivació la seva essència i el seu sentit. Així crea la vida des de cada individu el seu propi món.
 
{{Ref|Ref=''Teoría de las concepciones del mundo'', Revista de Occidente, Madrid 1974, p. 41.|Títol=Teoría de las concepciones del mundo|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Teoría de las concepciones del mundo'', Revista de Occidente, Madrid 1974, p. 41.|Títol=Teoría de las concepciones del mundo|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 17:39, 22 set 2018

la vida

L'última arrel de la visió del món és la vida. Escampada sobre la terra en innombrables vides individuals, viscuda de nou en cada individu i conservada –ja que com a mer instant del present escapa a l'observació– en la ressonància del record; més comprensible, d'altra banda, en tota la seva fondària d'intel·ligència i interpretació, tal com s'ha objectivat en les seves exterioritzacions, que en tot apercebiment i aprehensió del viure propi, la vida ens està present en el nostre saber en innombrables formes, i mostra, no obstant això, a tot arreu els mateixos trets comuns. Entre les seves diverses formes faig ressaltar una. No tracte d'explicar ni de classificar; merament descric la situació que tots poden observar en si mateixos. Cada pensament, cada acte intern o extern es presenta com una punta de condensació i tendeix cap endavant. Però també experimento un estat intern de repòs; és somni, joc, esplai, contemplació i lleugera activitat: com un fons de la vida. En ella aprehendo als altres homes i les coses no només com a realitats que estan amb mi i entre si en una connexió causal; parteixen de mi relacions vitals cap a tots costats; em refereixo a homes i coses, prenc posició enfront d'ells. Uns em fan feliç, dilaten la meva existència, augmenten la meva energia; els altres exerceixen sobre mi una pressió i em limiten. I onsevulla que la determinació de l'orientació individual que impulsa cap endavant deixa a l'home espai per a això, observa i sent aquestes relacions. L'amic és per a ell una força que eleva la seva pròpia existència, cada membre de la família té un lloc determinat en la seva vida, i tot el que l'envolta és entès per ell com a vida i esperit que s'han objectivat allí. El banc davant de la porta, l'arbre umbrío, la casa i el jardí tenen en aquesta objectivació la seva essència i el seu sentit. Així crea la vida des de cada individu el seu propi món.

Teoría de las concepciones del mundo, Revista de Occidente, Madrid 1974, p. 41.

Original en castellà

la vida

La última raíz de la visión del mundo es la vida. Esparcida sobre la tierra en innumerables vidas individuales, vivida de nuevo en cada individuo y conservada –ya que como mero instante del presente escapa a la observación– en la resonancia del recuerdo; más comprensible, por otra parte, en toda su hondura de inteligencia e interpretación, tal como se ha objetivado en sus exteriorizaciones, que en toda percatación y aprehensión del propio vivir, la vida nos está presente en nuestro saber en innumerables formas, y muestra, sin embargo, en todas partes los mismos rasgos comunes. Entre sus diversas formas hago resaltar una. No trato de explicar ni de clasificar; meramente describo la situación que todos pueden observar en sí mismos. Cada pensamiento, cada acto interno o externo se presenta como una punta de condensación y tiende hacia adelante. Pero también experimento un estado interno de reposo; es sueño, juego, esparcimiento, contemplación y ligera actividad: como un fondo de la vida. En ella aprehendo a los demás hombres y las cosas no sólo como realidades que están conmigo y entre sí en una conexión causal; parten de mí relaciones vitales hacia todos lados; me refiero a hombres y cosas, tomo posición frente a ellos. Unos me hacen feliz, dilatan mi existencia, aumentan mi energía; los otros ejercen sobre mí una presión y me limitan. Y dondequiera que la determinación de la orientación individual que impulsa hacia adelante deja al hombre espacio para ello, observa y siente estas relaciones. El amigo es para él una fuerza que eleva su propia existencia, cada miembro de la familia tiene un puesto determinado en su vida, y todo lo que lo rodea es entendido por él como vida y espíritu que se han objetivado allí. El banco delante de la puerta, el árbol umbrío, la casa y el jardín tienen en esta objetivación su esencia y su sentido. Así crea la vida desde cada individuo su propio mundo.