Recurs:Diferències entre l'home i l'animal. (Textos de Scheler i Gehlen)

Max Scheler

En aquest punt sorgeix la qüestió decisiva per al nostre problema. Si es concedeix la intel·ligència a l'animal, existeix més que una diferència de grau entre l'home i l'animal? Existeix una diferència essencial? ... Aquí és on els camins se separen més netament. Els uns volen reservar la intel·ligència i l'elecció a l'home i negar-les a l'animal. Afirmen, doncs, sens dubte, una diferència essencial; però l'afirmen on, al meu judici, no existeix. Els altres, especialment tots els evolucionistes de les escoles de Darwin i de Lamarck, neguen que hi hagi una última diferència entre l'home i l'animal, perquè l'animal posseeix ja intel·ligència. Són, per tant, partidaris en una o una altra forma, de la gran teoria monista sobre l'home, designada amb el nom de teoria del homo faber; i no coneixen, naturalment, cap classe de ser metafísic, ni metafísica alguna de l'home, és a dir, cap relació característica de l'home com a tal amb el fons de l'univers.

Pel que al meu toca, no puc per menys de rebutjar resoltament ambdues doctrines. Jo sostinc que l'essència de l'home i el que podríem anomenar el seu lloc singular estan molt per sobre del que anomenem intel·ligència i facultat de triar, i no podrien ser aconseguits encara que imaginéssim aquesta intel·ligència i aquesta facultat de triar acrescudes qualitativament fins i tot fins a l'infinit. Però també seria representar-se aquest quid nou, que fa de l'home un home, simplement com un altre grau essencial de les funcions i facultats pertanyents a l'esfera vital, ... No. El nou principi que fa de l'home un home, és aliè a tot el que podem anomenar vida, en el més ampli sentit. [...] El que fa de l'home un home és un principi que s'oposa a tota vida en general; un principi que, com a tal, no pot reduir-se a l'«evolució natural de la vida», sinó que, si ha de ser reduït a alguna cosa, només pot ser-ho al fonament suprem de les coses, o sigui, al mateix fonament del qual també la «vida» és una manifestació parcial. Ja els grecs van sostenir l'existència de tal principi i el van anomenar «raó». Nosaltres preferim emprar, per a designar aquesta X, una paraula més comprensiva, una paraula que comprèn el concepte de la raó, però que, al costat del pensar idees, comprèn també una determinada espècie d'intuïció, la intuïció dels fenòmens primaris o essències, i a més una determinada classe d'actes emocionals i volitius: per exemple, la bondat, l'amor, el penediment, la veneració, etc. Aquesta paraula és esperit .

Max Scheler, El puesto del hombre en el cosmos, Losada, Buenos Aires 1971, 9ª ed., p.53-55. (obra original de 1928)

__________________________________________________

Arnold Gehlen, referint-se al text anterior, afirma:

Els demano recordar com a nous resultats de Scheler els següents: va delinear sobre el rerefons de la vida animal la tesi de l'obertura de l'home al món; va afirmar que l'anímic –això és, sensibilitat, fantasia, memòria, sentiment, etc.– serien fenòmens vitals no essencialment diferents dels pròpiament biològics, mentre que l'esperit significaria decididament una altra cosa. Tot això era molt convincent i estava exposat en forma magistral. Més immediatament es veu que, en el fons, Scheler només desplaçava el dualisme, conegut des d'antic. Aquest ja no s'establia entre «cos» i «ànima», sinó entre «esperit», d'una banda, i «cos animat», per un altre. Va arribar fins i tot a aguditzar-ho a l'extrem d'oposar explícitament l'esperit a la vida.

__________________________________________________

Arnold Gehlen, Antropología filosófica, Paidós, Barcelona 1993, p. 31.