Recurs:Diògenes Laerci: Carnèades

Carnèades

Carnèades, fill d’Epicom (o de Filocom, segons Alexandre [fr. 90] en les Successions dels filòsofs), era de Cirene. Estudià amb cura els llibres dels estoics, i en especial els de Crisip, i tan encertat fou a combatre’ls i amb tanta brillantor, que podia dir:

Si no hi hagués Crisip, no hi seria jo.

Fou molt aplicat, no n’hi ha hagut un altre com ell, encara que més versat en qüestions ètiques que en físiques, de manera que es deixava créixer els cabells i les ungles: tanta era la seva devoció a l’estudi. Reeixí tant en filosofia, que els rètors abandonaven llurs escoles per acudir a escoltar les seves lliçons.

Tenia una veu molt forta i per això el gimnasiarc hagué de fer-li esment que no cridés tant. Li va respondre: «Dóna’m la mesura de la veu». I l’altre, sense pensar-s’ho gaire, amb gràcia li contestà: «Tens la mesura en els oients». Era terrible per a la crítica i inexpugnable en les controvèrsies; en fi, que per aquestes raons s’excusava d’assistir, a banquets. En certa ocasió va tenir per deixeble Mèntor de Bitínia, i diu Favorí (fr. 67), en la Història vària, que a aquest li rondejava una concubina i que, quan va acudir a la lliçó, Carnèades la va interrompre per intercalar aquests versos en forma de paròdia:

Romanceja per ací un ancià de la mar, ve¬raç, tot semblant a Mèntor en l’estampa i en el parlar: proclamo que sigui expulsat d’aquesta escola.

L’altre s’aixecà, dient:

Ells van fer la crida, i tothom s’aplegà a correcuita.

La seva captinença davant la fi, pel que sembla, més aviat era mesquina, puix que sovint solia repetir: «La naturalesa que m’ha format, també em dissoldrà». En assabentar- se que Antípatre se suïcidà prenent una metzina, s’enardí a tenir coratge per al seu traspàs, i va dir: «Doncs doneu-me’n també a mi». «<Què?» li preguntaren. «Vi amb mel», que féu ell. Hom conta que a la seva mort la lluna s'eclipsà i bé podria dir-se que el més bell, després del sol, dels astres que brillen hagués palesat el seu dolor.

Diu Apol·lodor (fr. 51) en la Cronologia, que partí d’entre els homes al quart any de l’Olimpíada 162a, a vuitanta-cinc anys. Se li atribueixen unes cartes dirigides a Ariarates, rei de Capadòcia; la resta d’escrits que hi ha sota el seu nom els redactaren els deixebles: ell personalment no deixà res

En honor seu també hi ha un epigrama nostre en metre logaèdic i arquebuleu:

¿Per què, Musa, per què vols que posi Carnèades a la picota? Car un ignorant és qui no s’adona de la por que tenia de morir. De manera que, ja pres de perniciosa malaltia, no volia pas ser botí de la dissolució, ans, sabedor que Antípatre traspassà prenent un decuit medicinal, digué: «Doneu-me’n també a mi, d’aquesta beguda». «¿Quina vols, quina?». «Doneu-me vi amb mel». Sempre tenia a mà aquesta sentència: «La natura que m’ha forjat, també em dissoldrà». No obstant tot això, davallà sota terra: per a qui tants mals tenia, baixar a l’Hades li fou un estalvi.

Es diu que els seus ulls patien de cataractes sense ell saber-ho, i que manà a un servent que li encengués la llàntia; aquest la hi portà, dient: «Ja és encesa». «Doncs, apa —deia Carnèades—, llegeix».

Va tenir molts altres deixebles, el més il·lustre dels quals fou Clitòmac: d’aquest també hem de parlar.

Hi ha hagut un altre Carnèades, frígid poeta elegíac.

---

Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs, Ed. Laia, Barcelona 1988, vol. I, p.265.267

__________________

Diógenes Laercio: Carneades

1. Carneades, hijo de Epicomo, o bien de Filocomo, según aseguró Alejandro en las Sucesiones, fue natural de Cirene. Habiendo leído los libros de los estoicos, singularmente los de Crisipo, los refutó modestamente, y esto con tanta sinceridad que solía decir: «Si no hubiese habido Crisipo, no habría Carneades.» Fue amantísimo del trabajo, menos aplicado a la física que a la moral. Se dejaba crecer el pelo y las uñas, en fuerza de la continua aplicación a los libros. Era tan hábil en la Filosofía, que hasta los maestros de oratoria dejaban sus escuelas y concurrían a oírlo. Tenía la voz muy recia, de manera que el jefe del Gimnasio tuvo que enviarle recado que no gritase tanto; pero él respondió que «le diese la medida de la voz». A esto repuso sabiamente aquél, diciendo: «Medida tenéis en los que os oyen.» Era acérrimo en las reprensiones e inexpugnable en los argumentos, y por esto excusaba los convites. [...]

2. Parece que tenía una suma aversión a la muerte, pues solía decir con frecuencia: «Lo que la Naturaleza compuso, lo disolverá.» Habiendo sabido que Antípatro era muerto de haber bebido veneno, se estimuló a querer quitarse la vida, y dijo: «Dadme también a mí.» Y diciendo los circunstantes: «¿qué queréis?», respondió: «Vino con miel.» Refiérese que cuando murió se eclipsó la Luna; y de eso podrá decir alguno que parece sentía su muerte el astro más hermoso después del Sol. Apolodoro dice en las Crónicas que murió el año IV de la Olimpíada CLXII, habiendo vivido hasta los ochenta y cinco años. Corren unas Epístolas suyas a Ariarte, rey de Capadocia. Lo demás lo escribieron sus discípulos, pero él nada dejó escrito. [...]

3. Dicen que de noche se le agravaban los ojos sin advertirlo, y mandaba al criado trajese luz; como éste la trajese y le dijese «ya está aquí», respondía: «Pues lee tú.» Tuvo muchos discípulos, pero el más aventajado fue Clitómaco, de quien hablaremos luego. Hubo otro Carneades, poeta elegíaco muy frío.

__________________________________________________

Vidas de los más ilustres filósofos griegos, Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.179-180. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).