Diògenes Laerci: Aristip de Cirene i els cirenaics

 1. Aristip va ser natural de Cirene, d'on va passar a Atenes, portat de la fama de Sòcrates, com diu Escairis. Va ser el primer deixeble de Sòcrates que va ensenyar la Filosofia per estipendio, i amb ell socorria al seu mestre, segons escriu Fanias Eresio, filòsof peripatético. Havent-li enviat una vegada vint mines, les hi va retornar Sòcrates, dient que «la seva daimon no li permetia rebre-les». Desagradava això molt a Sòcrates; Xenofont va ser el seu contrari, per la raó del qual va publicar un escrit contra ell condemnant el delit que Aristip patrocinava, posant a Sòcrates per àrbitre de la disputa. També ho maltracta Teodoro en el llibre De les sectes, i Plató fa el mateix en el llibre De l'ànima, com vam dir en altres escrits. El seu geni s'acomodava al lloc, al temps i a les persones, i sabia simular tota raó de conveniència. Per aquesta causa donava a Dionís més gust que els altres, i perquè en totes ocurrències disposava bé les coses, doncs així com sabia gaudir de les comoditats que s'oferien, així també es privava sense pena de les quals no s'oferien. Per això Diògenes ho anomena gos real, i Timó ho moteja d'efeminat pel luxe, dient:

Com la naturalesa d'Aristip,

tova i efeminada,

que només amb el tacte

coneix el que és fals o veritable.

2. Diuen que en una ocasió va pagar cinquanta dracmes per una perdiu; i a un que ho murmurava, va respondre: «Tu no la compraries per un óbolo?» I com digués que sí, va reposar: «Doncs això valen per a mi cinquanta dracmes.» Va manar Dionís portar a la seva cambra tres belles meretrices perquè triés la que agradés, però les va acomiadar totes després de, dient: «Ni àdhuc a Paris va ser segur haver preferit a una.» Dícese que les va treure fins al vestíbul i les va acomiadar: tanta era la seva facilitat a rebre o no rebre les coses. Per aquesta causa Estrató, o segons uns altres, Plató, li va dir: «A tu solament t'és donat portar clámide o pal·li trencat.» Havent-li Dionís escopit damunt, ho va sofrir sense dificultat; i a un que s'admirava d'això, li va dir: «Els pescadors es mullen en el mar per agafar un gobio, i jo no em deixaré esquitxar saliva per agafar una balena?»

3. Passava una vegada per on Diògenes estava rentant unes herbes, i li va dir aquest: «Si haguessis après a preparar-te aquest menjar, no sol·licitaries els palaus dels tirans.» Al que va respondre Aristip: «I si tu sabessis tractar amb els homes, no estaries rentant herbes.» Preguntat què era el que havia tret de la Filosofia, va respondre: «El poder conversar amb tots sense por.» Com li vituperasen una vegada la seva vida suntuosa, va respondre: «Si això fos viciós, certament no es practicaria en les festivitats dels déus.» Sent preguntat en una altra ocasió què tenen els filòsofs més que els altres homes, va respondre: «Que encara que totes les lleis pereixin, no obstant això viurem de la mateixa sort.» Havent-li preguntat Dionís per què els filòsofs van a visitar als ric, i aquests no visiten als filòsofs, li va respondre: «Perquè els filòsofs saben el que els falta, però els rics no ho saben.» Enlletgint-li Plató el que visqués amb tant luxe, li va dir: «Tens tu per bo a Dionís?» I com Plató respongués que sí, va prosseguir: «Ell viu amb molt major luxe que jo; després res impedeix que un visqui regaladamente, i juntament bé.» Preguntat una vegada en què es diferencien els doctes dels indoctos, va respondre: «En el mateix que els cavalls domats dels indòmits».

4. Havent-hi una vegada entrat a casa d'una meretriz, com s'avergonyís un dels joves que anaven amb ell va dir: «No és perniciós l'entrar, sinó el no poder sortir.» Havent-li un proposat un enigma, com li fes instància per la solució d'ell li va dir: «Com vols, oh neci, que deslligui una cosa que àdhuc lligada ens dóna en què entendre?» Deia que «era millor ser captaire que ignorant; doncs aquell està mancat de diners, però aquest d'humanitat». Perseguint-ho un certa vegada amb dicteris i males paraules, s'anava d'allí i com el maldient li fos darrere, i li digués que per què fugia, va respondre: «Perquè tu tens poder per parlar malament, i jo no ho tinc per sentir-ho.»

Dient-li un que sempre veia els filòsofs a la porta dels rics, va respondre: «També els metges freqüenten les cases dels malalts, però no per això hi haurà qui abans vulgui estar-se malalt que ser guarit».

[...]

16. Havent-hi, doncs, ja nosaltres descrit la seva Vida, tractarem ara dels quals van anar de la seva secta, anomenada cirenaica. D'aquests, uns es van cognomenar ells mateixos hegesianos; uns altres, annicerianos; i uns altres, teodorios. A aquests afegirem els que van sortir de l'escola de Fedò, dels quals van ser celebérrimos els eretrienses. La seva ordre és aquest: Aristip va tenir per deixebles a la seva filla Areta, a Etiope, natural de Ptolomaida, i a Antipatro Cireneo. Areta va tenir per deixeble a Aristip l'anomenat Metrodidacto; aquest a Teodoro, anomenat Ateu i després Déu. Epitimedes Cireneo va ser deixeble d'Antipatro, i d'Epimènides el va ser Parebates. De Parebates el van ser Hegesias, cognominado Pisitanato, i Anníceres el que va rescatar a Plató.

17. Els que segueixen els dogmes d'Aristip, cognomenats cireneos, tenen les opinions següents: Estableixen dues passions: el dolor i el delit, cridant al delecti «moviment suau», i al dolor «moviment aspre». «Que no hi ha diferència entre un delit i un altre, ni és una cosa més deleitable que una altra. Que tots els animals vénen de gust el delit i fugen del dolor.» Paneci, en el llibre De les sectes, diu que per delit entenen el corporal, al com fan última fi de l'home mes no el que consisteix en la constitució del cos mateix i manca del dolor i com que ens remou de totes les torbacions, al com va abraçar Epicur, i el va anomenar última fi. Són de semblar aquests filòsofs que aquesta fi es diferencia de la vida feliç, doncs diuen que «la fi és un delit particular, però la vida feliç és un agregat de delits particulars passats i futurs. Que els delits particulars s'han de venir de gust per si mateixos, però la vida feliç no per si mateixa, sinó pels delits particulars. Que hem de tenir -diuen- el delit finalment fi, pot servir de testimoniatge el que des de nois, i sense ús de raó se'ns adapta, i quan ho gaudim, no busquem una altra cosa, ni la cal naturalment més fugim que el dolor. Que el delit és bo, encara que procedeixi de les coses més indecorosas -segons refereix Hipoboto en el llibre De les sectes-, doncs encara que l'acció sigui indecent, es gaudeix el seu delit, que és bo».

18. «No tenen per delit la privació de dolor com Epicur, ni tenen per dolor la privació del delit.» Diuen que «ambdues passions estreben en el moviment, no obstant això que no és moviment la privació del dolor ni la del delit, sinó un estat com el de qui dorm. Que alguns poden no venir de gust el delit, per tenir trastornat el judici. Que no tots els delits o dolors de l'ànim provenen dels dolors o delits del cos, doncs neix també l'al·lèrgia de qualsevol curta prosperitat de la pàtria o pròpia». Però diuen que «ni la memòria ni l'esperança dels béns poden ser delit»; la qual cosa és també d'Epicur, doncs el moviment de l'ànim s'extingeix amb el temps. Diuen així mateix que «de la simple vista o oïda, no fan delits, doncs sentim sense pena als quals imiten ayes i laments, però amb disgust als quals realment es lamenten». A l'estat mitjà entre el delit i el dolor anomenaven «privació del delit» i «indolència». «Que els delits del cos són molt superiors als de l'ànim, i molt inferiors les afliccions del cos a les de l'ànim, a causa d'això són castigats en ell els delinqüents.» Diuen que «s'acomoda més a la nostra naturalesa el delit que el dolor, i per això tenim més cura de l'un que de l'altre. I així encara que el delit s'ha de triar per si mateix, no obstant això fugim d'algunes coses que ho produeixen, per ser molestes; de manera que tenen per molt difícil aquell complex de delits que constitueixen la vida feliç».

19. Són d'opinió que «ni el savi viu sempre en el delit, ni l'ignorant en el dolor, però sí la major part del temps; bé que els basta un o un altre delit per restablir-se a la felicitat». Diuen que «la prudència és un bé que no es tria per si mateix, sinó pel que d'ell ens prové. Que el fer-se amics ha de ser per utilitat pròpia, així com afalaguem els membres del cos mentre els tenim. Que en els ignorants es troben també algunes virtuts. Que l'exercització del cos condueix per recobrar la virtut. Que el savi no està subjecte a l'enveja, a desitjos desordenats ni a supersticions, doncs aquestes coses neixen de vanaglòria, però sent el dolor i el temor, que són passions naturals. Que les riqueses no s'han de venir de gust per si mateixes, sinó perquè són productives dels delits». Que «les passions poden comprendre's, sí; però no les seves causes. No s'ocupaven a indagar les coses naturals, perquè demostraven ser incomprensibles. Estudiaven la lògica per ser el seu ús freqüentíssim».

20. Meleagro en el llibre II De les opinions, i Clitómaco en el primer De les sectes, diuen que «tenien per inútils la Física i la Dialèctica, perquè qui hagi après a conèixer el bé i el dolent, pugues molt bé parlar amb elegància, estar lliure de supersticions i evitar la por de la mort. Que res hi ha just, bo o dolent per naturalesa, sinó per llei o costum; no obstant això, l'home de bé res executa contra raó perquè li amenacen danys improvisos o per glòria seva, i això constitueix l'home savi. Concédenle, així mateix, el progrés en la Filosofia i altres ciències». Diuen que «el dolor afligeix més a uns que a uns altres, i que moltes vegades enganyen els sentits».

21. Els anomenats hegesíacos són de la mateixa opinió amb vista al delit i al dolor. Diuen que «ni el favor, ni l'amistat, ni la beneficència són en si coses d'importància, doncs no les venim de gust per si mateixes, sinó pel profit i ús d'elles; la qual cosa si mancada, tampoc elles subsisteixen. Que una vida del tot feliç és impossible, doncs el cos és combatut de moltes passions, i l'ànima pateix amb ell, i amb ell es pertorba; com també perquè la fortuna impedeix moltes coses que esperem. Aquesta és la raó de no ser factible la vida feliç, i tant, que la mort és preferible a tal vida. Res tenien per suau o no suau per naturalesa, sinó que uns s'alegren i uns altres s'afligeixen per la raresa, la novetat o la sacietat de les coses. Que la pobresa o la riquesa res importen a l'essència del delit, doncs aquest no és més intens en els rics que en els pobres. Que per al grau del delit res es diferencien l'esclau i l'ingenu, el noble i l'innoble, l'honrat i el deshonrat. Que a l'ignorant li és útil la vida; al savi li és indiferent. Que quant fa el savi és per si mateix, no creient a ningú tan digne d'ell, doncs encara que sembli haver rebut d'algun grans favors, no obstant això, no són iguals al seu mereixement».

22. «Tampoc admetien els sentits, perquè no ens donen segur coneixement de les coses, sinó que hem d'obrar allò que ens sembli conforme a raó.» Deien que «els errors dels homes són dignes de vènia, doncs no els cometen voluntàriament, sinó coartats d'alguna passió. Que no s'han d'avorrir les persones, sinó instruir-les. Que el savi no tant sol·licita l'adquisició dels béns quant la fugida dels mals, posant la seva fi a viure sense treball i sense dolor, la qual cosa aconsegueixen aquells que prenen amb indiferència les coses productives del delit».

23. Els annicerios convenen amb aquests en tot, però «conreen les amistats, el favor, l'honor als pares, i deixen algun servei fet a la pàtria. Per la qual cosa, encara que el savi pateixi molèsties, viurà, no obstant això, feliçment, encara que aconsegueixi poc delit. Que la felicitat de l'amic no s'ha de desitjar per si mateix, ja que ni està subjecta als sentits del proïsme, ni hi ha prou raó per confiar en ella i sortir vencedors per opinió de molts. Que hem d'exercitar-nos en coses bones, pels grans afectes viciosos que ens són connaturales. Que no s'ha de rebre a l'amic només per la utilitat (doncs encara que aquesta falti, no s'ha d'abandonar aquell), sinó per la benevolència ja presa, i per ella encara s'han de sofrir treballs, encara que un tingui per fi el delit i senti dolor privant-se d'ell». Volen, doncs, que «s'han de prendre treballs voluntaris pels amics, a causa de l'amor i benevolència».

24. Els nomenats teodorios es van cognomenar així de l'a dalt citat Teodoro, els dogmes del qual van seguir. Aquest Teodoro va llevar totes les opinions sobre els déus; i jo he vist un llibre seu res menyspreable, intitulat Dels déus, del com diuen va prendre Epicur moltes coses. Va ser Teodoro deixeble d'Anniceris, i de Dionís el Dialèctic, segons Antístenes en les Successions dels filòsofs. Va dir que «la fi és el goig i el dolor, que aquell dimana de la saviesa; aquest de la ignorància. Que són veritables béns la prudència i la justícia; segurs mals, les habituals contràries; i que el delit i dolor tenen l'estat mitjà». Va llevar l'amistat, per raó que «ni es troba en els ignorants ni en els savis: en els primer, llevat l'útil s'acaba també l'amistat; i els savis, bastant-se a si propis, no necessiten amics». Deia ser molt conforme a raó que el savi no se sacrifiqui per la pàtria; doncs no ha de ser imprudent per la comoditat dels ignorants. Que la pàtria és el món. Que donada l'ocasió es pot cometre un robatori, un adulteri, un sacrilegi; doncs cap d'aquestes coses és intrínsecament dolenta si d'ella es lleva aquella vulgar opinió introduïda per contenir als ignorants. Que el savi pot sense pudor algun usar en públic de les prostitutes; i per cohonestarlo feia aquestes preguntillas: «La dona instruïda en lletres, no és útil pel mateix d'estar instruïda?» Cert. «I el muchachoy mosso, no seran útils estant també instruïts?» Així és. Mes «la dona és certament útil només per ser bella, i el mateix el noi i mosso bells. Després el noi i mosso bells, seran útils per fi perquè són bells?» Sens dubte. «Després serà útil el seu ús?» Concedit tot la qual cosa, inferia: «Després no pecarà qui usi d'ells si li són útils, ni menys qui així usi de la bellesa.» Amb aquestes i semblants preguntes persuadia a les gents.

25. Sembla es deia Déu, perquè havent-li preguntat Estilpó així: «Creïs, oh Teodoro, ser el que el teu nom significa?» I dient que sí, va respondre: «Doncs el teu nom diu que ets déu.» Concedint-ho ell, va dir Estilpó: «Després ho ets?» Com sentís això amb gust, va respondre Estilpó, rient: «Oh miserable!, no veus que per aquesta raó podries confessar-te també cornella i altres mil coses?» Estant una vegada assegut al costat d'Euriclides Hierofanta, li va dir: «Digueu-me, Euriclides: qui són impíos sobre els misteris de la religió?» Responent aquell que eren els que els manifestaven als iniciats, va dir: «Impío, doncs, ets tu que així ho executes».

26. Hagués estat portat a l'Areópago de no haver-ho lliurat Demetrio Falereo. I àdhuc Anficrates diu, en el llibre Dels homes il·lustres, que va ser condemnat a beure la cicuta. Mentre va estar amb Tolomeo, fill de Llac, aquest el va enviar ambaixador a Lisímaco, i com li parlés amb molta llibertat, li va dir Lisímaco: «Digues-me, Teodoro, tu no estàs bandejat d'Atenes?» Al que va respondre: «És cert; doncs no podent els atenesos sofrir-me, com Semele a Bacus, em van tirar de la ciutat.» Dient-li a més Lisímaco: «Guarda't de tornar a mi una altra vegada», va respondre: «No tornaré més, tret que Tolomeo m'enviï.» Hallábase present Mitro, tresorer de Lisímaco; i dient-li: «Sembla que tu ni coneixes als déus ni als reis», va respondre: «Com puc no conèixer els déus, quan et tinc a tu pel seu enemic?»

27. Diuen que trobant-se una vegada en Corinto i sent acompanyat d'una multitud de deixebles, com Metrocles Cínic estigués aixecant unes herbes silvestres, i li digués: «Oh tu, sofista, no necessitaries de tants deixebles si rentessis herbes», va respondre: «I si tu sabessis tractar amb els homes, cert no necessitaries aquestes herbes.» Semblant a això és el que s'explica de Diògenes i Aristip, segons vam dir a dalt. Tal va ser aquest Teodoro i la seva doctrina. Finalment, va partir a Cirene, on va viure amb Mario, i va ser molt honrat de tots; però bandejant-li després, es refereix que va dir amb gracejo: «Malament feu, oh cireneos, bandejant-me de Líbia a Grècia».

28. Va haver-hi vint Teodoros. El primer va ser samio, fill de Reco, el qual va aconsellar es tirés carbó en les rases del temple d'Efes, per raó que sent aquell paratge pantanós, deia que el carbó, deixada ja la naturalesa lígnea, resistia invenciblement a la humitat. El segon va ser cireneo i geòmetra, el deixeble del qual va ser Plató. El tercer aquest filòsof que tractem. La cambra és l'autor d'un bon librito sobre l'exercici de la veu. El cinquè, un que va escriure de les regles musicals, començant de Terpandro. El sisè va ser estoic. El setè va escriure d'Història romana. El vuitè va ser siracusano, i va escriure de Tàctica. El novè va ser bizantí, versat en negocis polítics; i el mateix el dècim, de qui fa esment Aristòtil en el Epitome de els oradors. L'onzè va ser un escultor tebano. El dotzè va ser un pintor de qui Polemón fa memòria. El tretzè va ser atenès, també pintor, de qui escriu Menodoto. El catorzè va ser, així mateix, pintor, natural d'Efes, del com fa memòria Teófanes en el llibre De la pintura. El quinzè va ser poeta epigramático. El setzè, un que va escriure Dels poetes. El dissetè va ser metge, deixeble d'Ateneu. El divuitè va ser filòsof estoic, natural de Quío. El decimonono va ser milesio, també estoic. I el vintè, poeta tràgic.

Vides dels més il·lustres filòsofs grecs, Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.91-92, 97-102. (Traducció de José Ortiz i Sainz, finalitats del s. XVIII).