Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Diògenes Laerci: Aristip de Cirene i els cirenaics»

De Wikisofia

(adding es)
 
(45 revisions intermèdies per 4 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
−
{{TextOriginal|es}}
+
{{RecursWiki
−
1. Aristipo fue natural de Cirene, de donde pasó a Atenas, llevado de la fama de Sócrates, como dice Esquines. Fue el primer discípulo de Sócrates que enseñó la Filosofía por estipendio, y con él socorría a su maestro, según escribe Fanias Eresio, filósofo peripatético. Habiéndole enviado una vez veinte minas, se las devolvió Sócrates, diciendo que «su daimon no le permitía recibirlas». Desagradaba esto mucho a Sócrates; Jenofonte fue su contrario, por cuya razón publicó un escrito contra él condenando el deleite que Aristipo patrocinaba, poniendo a Sócrates por árbitro de la disputa. También lo maltrata Teodoro en el libro ''De las sectas'', y Platón hace lo mismo en el libro ''Del alma'', como dijimos en otros escritos. Su genio se acomodaba al lugar, al tiempo y a las personas, y sabía simular toda razón de conveniencia. Por esta causa daba a Dionisio más gusto que los otros, y porque en todas ocurrencias disponía bien las cosas, pues así como sabía disfrutar de las comodidades que se ofrecían, así también se privaba sin pena de las que no se ofrecían. Por esto Diógenes lo llama ''perro real, y ''Timón lo moteja de afeminado por el lujo, diciendo:
+
|Tipus=Extractes d'obres
 +
}}
 +
{{RecursBase
 +
|Nom=Diògenes Laerci: Aristip de Cirene i els cirenaics
 +
|Idioma=Català
 +
}}
  
−
Cual la naturaleza de Aristipo,
+
1. Aristip va ser natural de Cirene, d'on va passar a Atenes, portat de la fama de Sòcrates, com diu Èsquines. Va ser el primer deixeble de Sòcrates que va ensenyar la Filosofia per estipendi, i amb ell socorria al seu mestre, segons escriu Fànias d'Èresos, filòsof peripatètic. Havent-li enviat una vegada vint mines, se les va retornar Sòcrates, dient que «el seu daimon no li ho havia permès». Desagradava això molt a Sòcrates; Xenofont va ser el seu contrari, per la raó va publicar un escrit contra ell condemnant el delit que Aristip patrocinava, posant a Sòcrates per àrbitre de la disputa. També el maltracta Teodor (test. 47) en el llibre ''De les escoles filosòfiques'', i Plató fa el mateix en el llibre ''De l'ànima'', com vam dir en altres escrits. El seu geni s'acomodava al lloc, al temps i a les persones, i sabia simular tota raó de conveniència. Per aquesta causa donava a Dionís més gust que els altres, i perquè en totes ocurrències disposava bé les coses, ja que així com sabia gaudir de les comoditats que s'oferien, així també es privava sense pena de les que no s'oferien. Per això Diògenes l'anomena gos real, i Timó el moteja de efeminat pel luxe, dient:
  
−
blanda y afeminada,
+
:: Que n'era de mòrbida la naturalesa d'Aristip, tova i efeminada, que a les palpentes detectava les mentides.
  
−
que sólo con el tacto
 
  
−
conoce lo que es falso o verdadero.
+
2. Diuen que en una ocasió va pagar cinquanta dracmes per una perdiu; a algú que ho criticà, va respondre: «¿Tu no la compraries per un òbol?» I com digués que sí, va reposar: «Doncs això valen per a mi cinquanta dracmes.» Va manar Dionís portar a la seva estança tres belles meretrius perquè triés la que més li agradés, però se les emportà totes tres dient: «Ni fins i tot a Paris li va servir de res elegir-ne una de sola» Es diu que se les va emportar fins al vestíbul i les va acomiadar: tanta era la seva facilitat en rebre o no rebre les coses. Per aquesta causa Estrató, o segons altres, Plató, li va dir: «Solament a tu t'és el mateix portar una clànide que una palleringa». Havent-li Dionís escopit a sobre, l'aguantà sense dificultat; i un que s'admirava d'això, li va dir: «Els pescadors es mullen al mar per agafar un gobi, ¿i jo no em deixaré esquitxar saliva per agafar una balena?»
  
−
2. Dicen que en una ocasión pagó cincuenta dracmas por una perdiz; y a uno que lo murmuraba, respondió: «¿Tú no la comprarías por un óbolo?» Y como dijese que sí, repuso: «Pues eso valen para mí cincuenta dracmas.» Mandó Dionisio llevar a su cuarto tres hermosas meretrices para que eligiese la que gustase, pero las despidió todas tras, diciendo: «Ni aun a Paris fue seguro haber preferido a una.» Dícese que las sacó hasta el vestíbulo y las despidió: tanta era su facilidad en recibir o no recibir las cosas. Por esta causa Estratón, o según otros, Platón, le dijo: «A ti solo te es dado llevar clámide o palio roto.» Habiéndole Dionisio escupido encima, lo sufrió sin dificultad; y a uno que se admiraba de ello, le dijo: «Los pescadores se mojan en el mar por coger un gobio, ¿y yo no me dejaré salpicar saliva por coger una ballena?»
+
3. Passava una vegada per on Diògenes estava rentant unes herbes, i li va dir aquest: «Si haguessis après a preparar aquest menjar, no sol·licitaries els palaus dels tirans.» I Aristip li respongué: «I si tu sabessis tractar amb els homes, no estaries rentant herbes». Preguntat què era el que havia tret de la Filosofia, va respondre: « El poder conversar amb tots sense por». Se li feu retret de la seva vida sumptuosa, i va respondre:« Si això fos viciós, certament no es practicaria en les festivitats dels déus». Sent preguntat en una altra ocasió què tenen els filòsofs més que els altres homes, va respondre: «Baldament fossin eliminades totes les lleis, viuríem de la mateixa manera». Havent-li preguntat Dionisio per què els filòsofs van a visitar els ric, i aquests no visiten els filòsofs, li va respondre: «Perquè els filòsofs saben el que els falta, però els rics no ho saben». Plató li feia retret de la seva vida esplèndida, li va dir: «Tens tu per bo a Dionís?» I com Plató respongués que sí, va prosseguir: «Ell viu amb molt més gran luxe que jo; de manera que res no impedeix que un visqui una vida esplèndida i bella». Preguntat un cop en què es diferencien els doctes dels indoctes, va respondre: «En el mateix que els cavalls domats dels indòmits ». Havent un cop entrat a casa d'una meretriu, com es va avergonyir un dels joves que anaven amb ell va dir: «No és perniciós el entrar, sinó el no poder sortir.»  
  
−
3. Pasaba en cierta ocasión por donde Diógenes estaba lavando unas hierbas, y le dijo éste: «Si hubieras aprendido a prepararte esta comida, no solicitarías los palacios de los tiranos.» A lo que respondió Aristipo: «Y si tú supieras tratar con los hombres, no estarías lavando hierbas.» Preguntado qué era lo que había sacado de la Filosofía, respondió: «El poder conversar con todos sin miedo.» Como le vituperasen una vez su vida suntuosa, respondió: «Si esto fuese vicioso, ciertamente no se practicaría en las festividades de los dioses.» Siendo preguntado en otra ocasión qué tienen los filósofos más que los otros hombres, respondió: «Que aunque todas las leyes perezcan, no obstante viviremos de la misma suerte.» Habiéndole preguntado Dionisio por qué los filósofos van a visitar a los rico, y éstos no visitan a los filósofos, le respondió: «Porque los filósofos saben lo que les falta, pero los ricos no lo saben.» Afeándole Platón el que viviese con tanto lujo, le dijo: «¿Tienes tú por bueno a Dionisio?» Y como Platón respondiese que sí, prosiguió: «Él vive con mucho mayor lujo que yo; luego nada impide que uno viva regaladamente, y juntamente bien.» Preguntado una vez en qué se diferencian los doctos de los indoctos, respondió: «En lo mismo que los caballos domados de los indómitos».
+
4. Havent un proposat un enigma, com li fes instància per la solució d'ell li va dir: «Com vols, oh neci, que deslligui una cosa que encara lligada ens dóna en quin entendre?» Deia que «era millor ser captaire que ignorant; doncs aquell està mancat de diners, però aquest d'humanitat ». Perseguint un certa vegada amb dicteris i males paraules, s'anava d'allà i com el qui l'insultava li fos darrere, i li digués que per què fugia, va respondre: «Perquè tu tens el dret per insultar, però jo el de no escoltar.»
  
−
4. Habiendo una vez entrado en casa de una meretriz, como se avergonzase uno de los jóvenes que iban con él dijo: «No es pernicioso el entrar, sino el no poder salir.» Habiéndole uno propuesto un enigma, como le hiciese instancia por la solución de él le dijo: «¿Cómo quieres, oh necio, que desate una cosa que aun atada nos da en qué entender?» Decía que «era mejor ser mendigo que ignorante; pues aquél está falto de dinero, pero éste de humanidad». Persiguiéndolo uno cierta vez con dicterios y malas palabras, se iba de allí y como el maldiciente le fuese detrás, y le dijese que por qué huía, respondió: «Porque tú tienes poder para hablar mal, y yo no lo tengo para oírlo.»
+
Dient-li un que sempre veia els filòsofs a la porta dels rics, va respondre: «També els metges freqüenten les cases dels malalts, però no per això hi haurà qui abans vulgui estar-se malalt de ser curat».
−
 
 
−
Diciéndole uno que siempre veía los filósofos a la puerta de los ricos, respondió: «También los médicos frecuentan las casas de los enfermos, pero no por eso habrá quien antes quiera estarse enfermo que ser curado».
 
  
 
[...]
 
[...]
  
−
16. Habiendo, pues, ya nosotros descrito su Vida, trataremos ahora de los que fueron de su secta, llamada ''cirenaica''. De éstos, unos se apellidaron ellos mismos ''hegesianos''; otros, ''annicerianos''; y otros, ''teodorios. ''A éstos añadiremos los que salieron de la escuela de Fedón, de los cuales fueron celebérrimos los ''eretrienses.'' Su orden es éste: Aristipo tuvo por discípulos a su hija Areta, a Etiope, natural de Ptolomaida, y a Antipatro Cireneo. Areta tuvo por discípulo a Aristipo el llamado Metrodidacto; éste a Teodoro, llamado ''Ateo'' y después ''Dios''. Epitimedes Cireneo fue discípulo de Antipatro, y de Epiménides lo fue Parebates. De Parebates lo fueron Hegesias, cognominado Pisitanato, y Anníceres el que rescató a Platón.
+
16. Després d'haver descrit la seva Vida, tractarem ara dels que van ser de la seva secta, anomenada cirenaica. D'aquests, uns s'autodenominen deixebles d'Hegèsias (hegesians); d'altres, d'Anníceris (annicerians); i d'altres de Teodor (teodoris). A aquests afegirem els que van sortir de l'escola de Fedó, dels quals els més representatius són els de l'escola d'Erètria (eretrians). El seu ordre és aquest: Aristip va tenir per deixebles a la seva filla Areta, a Etíops, natural de Ptolomaida, i a Antípatre Cireneu. Areta va tenir per deixeble a Aristip l'anomenat Metrodidacte; aquest a Teodor, anomenat l'Ateu i després Déu. Epitímedes de Cirene va ser deixeble de Antipatre, i d'Epitímedes ho va ser Parebates. De Parèbates ho van ser Hegèsias, dit el Defensor-de-la-Mort (Pisitanatos), i Anníceris, [aquell que rescatà Plató].
−
 
 
−
17. Los que siguen los dogmas de Aristipo, apellidados ''cireneos'', tienen las opiniones siguientes: Establecen dos pasiones: el dolor y el deleite, llamando al deleite «movimiento suave», y al dolor «movimiento áspero». «Que no hay diferencia entre un deleite y otro, ni es una cosa más deleitable que otra. Que todos los animales apetecen el deleite y huyen del dolor.» Panecio, en el libro ''De las sectas'', dice que por deleite entienden el corporal, al cual hacen último fin del hombre mas no el que consiste en la constitución del cuerpo mismo y carencia del dolor y como que nos remueve de todas las turbaciones, al cual abrazó Epicuro, y lo llamó ''último fin''. Son de parecer estos filósofos que este fin se diferencia de la vida feliz, pues dicen que «el fin es un deleite particular, pero la vida feliz es un agregado de deleites particulares pasados y futuros. Que los deleites particulares se deben apetecer por sí mismos, pero la vida feliz no por sí misma, sino por los deleites particulares. De que debemos tener -dicen- el deleite por último fin, puede servir de testimonio el que desde muchachos, y sin uso de razón se nos adapta, y cuando lo disfrutamos, no buscamos otra cosa, ni la hay que naturalmente más huyamos que el dolor. Que el deleite es bueno, aunque proceda de las cosas más indecorosas -según refiere Hipoboto en el libro ''De las sectas''-, pues aunque la acción sea indecente, se disfruta su deleite, que es bueno».
 
−
 
 
−
18. «No tienen por deleite la privación de dolor como Epicuro, ni tienen por dolor la privación del deleite.» Dicen que «ambas pasiones estriban en el movimiento, sin embargo de que no es movimiento la privación del dolor ni la del deleite, sino un estado como el de quien duerme. Que algunos pueden no apetecer el deleite, por tener trastornado el juicio. Que no todos los deleites o dolores del ánimo provienen de los dolores o deleites del cuerpo, pues nace también la alergia de cualquier corta prosperidad de la patria o propia». Pero dicen que «ni la memoria ni la esperanza de los bienes pueden ser deleite»; lo cual es también de Epicuro, pues el movimiento del ánimo se extingue con el tiempo. Dicen asimismo que «de la simple vista u oído, no hacen deleites, pues oímos sin pena a los que imitan ayes y lamentos, pero con disgusto a los que realmente se lamentan». Al estado medio entre el deleite y el dolor llamaban «privación del deleite» e «indolencia». «Que los deleites del cuerpo son muy superiores a los del ánimo, y muy inferiores las aflicciones del cuerpo a las del ánimo, por cuya causa son castigados en él los delincuentes.» Dicen que «se acomoda más a nuestra naturaleza el deleite que el dolor, y por esto tenemos más cuidado del uno que del otro. Y así aunque el deleite se ha de elegir por sí mismo, no obstante huimos de algunas cosas que lo producen, por ser molestas; de manera que tienen por muy difícil aquel complejo de deleites que constituyen la vida feliz».
 
−
 
 
−
19. Son de opinión que «ni el sabio vive siempre en el deleite, ni el ignorante en el dolor, pero sí la mayor parte del tiempo; bien que les basta uno u otro deleite para restablecerse a la felicidad». Dicen que «la prudencia es un bien que no se elige por sí mismo, sino por lo que de él nos proviene. Que el hacerse amigos ha de ser por utilidad propia, así como halagamos los miembros del cuerpo mientras los tenemos. Que en los ignorantes se hallan también algunas virtudes. Que la ejercitación del cuerpo conduce para recobrar la virtud. Que el sabio no está sujeto a la envidia, a deseos desordenados ni a supersticiones, pues estas cosas nacen de vanagloria, pero siente el dolor y el temor, que son pasiones naturales. Que las riquezas no se han de apetecer por sí mismas, sino porque son productivas de los deleites». Que «las pasiones pueden comprenderse, sí; pero no sus causas. No se ocupaban en indagar las cosas naturales, porque demostraban ser incomprensibles. Estudiaban la lógica por ser su uso frecuentísimo».
 
−
 
 
−
20. Meleagro en el libro II ''De las opiniones'', y Clitómaco en el primero ''De las sectas'', dicen que «tenían por inútiles la Física y la Dialéctica, porque quien haya aprendido a conocer lo bueno y lo malo, puede muy bien hablar con elegancia, estar libre de supersticiones y evitar el miedo de la muerte. Que nada hay justo, bueno o malo por naturaleza, sino por ley o costumbre; sin embargo, el hombre de bien nada ejecuta contra razón porque le amenacen daños improvisos o por gloria suya, y esto constituye el varón sabio. Concédenle, asimismo, el progreso en la Filosofía y otras ciencias». Dicen que «el dolor aflige más a unos que a otros, y que muchas veces engañan los sentidos».
 
−
 
 
−
21. Los llamados ''hegesíacos'' son de la misma opinión en orden al deleite y al dolor. Dicen que «ni el favor, ni la amistad, ni la beneficencia son en sí cosas de importancia, pues no las apetecemos por sí mismas, sino por el provecho y uso de ellas; lo cual si falta, tampoco ellas subsisten. Que una vida del todo feliz es imposible, pues el cuerpo es combatido de muchas pasiones, y el alma padece con él, y con él se perturba; como también porque la fortuna impide muchas cosas que esperamos. Ésta es la razón de no ser dable la vida feliz, y tanto, que la muerte es preferible a tal vida. Nada tenían por suave o no suave por naturaleza, sino que unos se alegran y otros se afligen por la rareza, la novedad o la saciedad de las cosas. Que la pobreza o la riqueza nada importan a la esencia del deleite, pues éste no es más intenso en los ricos que en los pobres. Que para el grado del deleite nada se diferencian el esclavo y el ingenuo, el noble y el innoble, el honrado y el deshonrado. Que al ignorante le es útil la vida; al sabio le es indiferente. Que cuanto hace el sabio es por sí mismo, no creyendo a nadie tan digno de él, pues aunque parezca haber recibido de alguno grandes favores, sin embargo, no son iguales a su merecimiento».
 
−
 
 
−
22. «Tampoco admitían los sentidos, porque no nos dan seguro conocimiento de las cosas, sino que debemos obrar aquello que nos parezca conforme a razón.» Decían que «los errores de los hombres son dignos de venia, pues no los cometen voluntariamente, sino coartados de alguna pasión. Que no se han de aborrecer las personas, sino instruirlas. Que el sabio no tanto solicita la adquisición de los bienes cuanto la fuga de los males, poniendo su fin en vivir sin trabajo y sin dolor, lo cual consiguen aquellos que toman con indiferencia las cosas productivas del deleite».
 
−
 
 
−
23. Los ''annicerios'' convienen con éstos en todo, pero «cultivan las amistades, el favor, el honor a los padres, y dejan algún servicio hecho a la patria. Por lo cual, aunque el sabio padezca molestias, vivirá, sin embargo, felizmente, aunque consiga poco deleite. Que la felicidad del amigo no se ha de desear por sí mismo, puesto que ni está sujeta a los sentidos del prójimo, ni hay bastante razón para confiar en ella y salir vencedores por opinión de muchos. Que debemos ejercitarnos en cosas buenas, por los grandes afectos viciosos que nos son connaturales. Que no se ha de recibir al amigo sólo por la utilidad (pues aunque ésta falte, no se ha de abandonar aquél), sino por la benevolencia ya tomada, y por ella aún se han de sufrir trabajos, aunque uno tenga por fin el deleite y sienta dolor privándose de él». Quieren, pues, que «se deben tomar trabajos voluntarios por los amigos, a causa del amor y benevolencia».
 
−
 
 
−
24. Los nombrados ''teodorios'' se apellidaron así del arriba citado Teodoro, cuyos dogmas siguieron. Este Teodoro quitó todas las opiniones acerca de los dioses; y yo he visto un libro suyo nada despreciable, intitulado ''De los dioses'', del cual dicen tomó Epicuro muchas cosas. Fue Teodoro discípulo de Anniceris, y de Dionisio el Dialéctico, según Antístenes en las ''Sucesiones de los filósofos''. Dijo que «el fin es el gozo y el dolor, que aquél dimana de la sabiduría; éste de la ignorancia. Que son verdaderos bienes la prudencia y la justicia; seguros males, las habituales contrarias; y que el deleite y dolor tienen el estado medio». Quitó la amistad, por razón que «ni se halla en los ignorantes ni en los sabios: en los primero, quitado el útil se acaba también la amistad; y los sabios, bastándose a sí propios, no necesitan amigos». Decía ser muy conforme a razón que el sabio no se sacrifique por la patria; pues no ha de ser imprudente por la comodidad de los ignorantes. Que la patria es el mundo. Que dada la ocasión se puede cometer un robo, un adulterio, un sacrilegio; pues ninguna de estas cosas es intrínsecamente mala si de ella se quita aquella vulgar opinión introducida para contener a los ignorantes. Que el sabio puede sin pudor alguno usar en público de las prostitutas; y para cohonestarlo hacía estas preguntillas: «La mujer instruida en letras, ¿no es útil por lo mismo de estar instruida?» Cierto. «Y el muchachoy mancebo, ¿no serán útiles estando también instruidos?» Así es. Mas «la mujer es ciertamente útil sólo por ser hermosa, y lo mismo el muchacho y mancebo hermosos. Luego el muchacho y mancebo hermosos, ¿serán útiles al fin para que son hermosos?» Sin duda. «¿Luego será útil su uso?» Concedido todo lo cual, infería: «Luego no pecará quien use de ellos si le son útiles, ni menos quien así use de la belleza.» Con estas y semejantes preguntas persuadía a las gentes.
 
−
 
 
−
25. Parece se llamaba ''Dios'', porque habiéndole preguntado Estilpón así: «¿Crees, oh Teodoro, ser lo que tu nombre significa?» Y diciendo que sí, respondió: «Pues tu nombre dice que eres dios.» Concediéndolo él, dijo Estilpón: «¿Luego lo eres?» Como oyese esto con gusto, respondió Estilpón, riendo: «¡Oh miserable!, ¿no ves que por esa razón podrías confesarte también corneja y otras mil cosas?» Estando una vez sentado junto a Euriclides Hierofanta, le dijo: «Decidme, Euriclides: ¿quiénes son impíos acerca de los misterios de la religión?» Respondiendo aquél que eran los que los manifestaban a los iniciados, dijo: «Impío, pues, eres tú que así lo ejecutas».
 
−
 
 
−
26. Hubiera sido llevado al Areópago de no haberlo librado Demetrio Falereo. Y aun Anficrates dice, en el libro ''De los hombres ilustres'', que fue condenado a beber la cicuta. Mientras estuvo con Tolomeo, hijo de Lago, éste lo envió embajador a Lisímaco, y como le hablase con mucha libertad, le dijo Lisímaco: «Dime, Teodoro, ¿tú no estás desterrado de Atenas?» A lo que respondió: «Es cierto; pues no pudiendo los atenienses sufrirme, como Semele a Baco, me echaron de la ciudad.» Diciéndole además Lisímaco: «Guárdate de volver a mí otra vez», respondió: «No volveré más, a no ser que Tolomeo me envíe.» Hallábase presente Mitro, tesorero de Lisímaco; y diciéndole: «Parece que tú ni conoces a los dioses ni a los reyes», respondió: «¿Cómo puedo no conocer los dioses, cuando te tengo a ti por su enemigo?»
 
−
 
 
−
27. Dicen que hallándose una vez en Corinto y siendo acompañado de una multitud de discípulos, como Metrocles Cínico estuviese levantando unas hierbas silvestres, y le dijese: «Oh tú, sofista, no necesitarías de tantos discípulos si lavases hierbas», respondió: «Y si tú supieras tratar con los hombres, cierto no necesitarías esas hierbas.» Semejante a esto es lo que se cuenta de Diógenes y Aristipo, según dijimos arriba. Tal fue este Teodoro y su doctrina. Finalmente, partió a Cirene, donde vivió con Mario, y fue muy honrado de todos; pero desterrándole después, se refiere que dijo con gracejo: «Mal hacéis, oh cireneos, desterrándome de Libia a Grecia».
 
−
 
 
−
28. Hubo veinte Teodoros. El primero fue samio, hijo de Reco, el cual aconsejó se echase carbón en las zanjas del templo de Éfeso, por razón que siendo aquel paraje pantanoso, decía que el carbón, dejada ya la naturaleza lígnea, resistía invenciblemente a la humedad. El segundo fue cireneo y geómetra, cuyo discípulo fue Platón. El tercero este filósofo de que tratamos. El cuarto es el autor de un buen librito acerca del ejercicio de la voz. El quinto, uno que escribió de las reglas musicales, empezando de Terpandro. El sexto fue estoico. El séptimo escribió de Historia romana. El octavo fue siracusano, y escribió de Táctica. El noveno fue bizantino, versado en negocios políticos; y lo mismo el décimo, de quien hace mención Aristóteles en el ''Epito''me de ''los oradores. ''El undécimo fue un escultor tebano. El duodécimo fue un pintor de quien Polemón hace memoria. El decimotercero fue ateniense, también pintor, de quien escribe Menodoto. El decimocuarto fue, asimismo, pintor, natural de Éfeso, del cual hace memoria Teófanes en el libro De ''la pintura. ''El decimoquinto fue poeta epigramático. El decimosexto, uno que escribió De los poetas. El decimoséptimo fue médico, discípulo de Ateneo. El decimoctavo fue filósofo estoico, natural de Quío. El decimonono fue milesio, también estoico. Y el vigésimo, poeta trágico.
 
−
{{TextOriginalSeparador|dev}}
 
−
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Diògenes Laerci: Aristip de Cirene i els cirenaics.|Idioma=Español}}
 
−
1. Aristip va ser natural de Cirene, d'on va passar a Atenes, portat de la fama de Sòcrates, com diu Escairis. Va ser el primer deixeble de Sòcrates que va ensenyar la Filosofia per estipendio, i amb ell socorria al seu mestre, segons escriu Fanias Eresio, filòsof peripatètic. Havent-li enviat una vegada vint mines, les hi va retornar Sòcrates, dient que «el seu daimon no li permetia rebre-les». Desagradava això molt a Sòcrates; Xenofont va ser el seu contrari, per la raó del qual va publicar un escrit contra ell condemnant el delit que Aristip patrocinava, posant a Sòcrates per àrbitre de la disputa. També ho maltracta Teodor en el llibre ''De les sectes'', i Plató fa el mateix en el llibre ''De l'ànima'', com vam dir en altres escrits. El seu geni s'acomodava al lloc, al temps i a les persones, i sabia simular tota raó de conveniència. Per aquesta causa donava a Dionís més gust que els altres, i perquè en totes ocurrències disposava bé les coses, doncs així com sabia gaudir de les comoditats que s'oferien, així també es privava sense pena de les quals no s'oferien. Per això Diògenes ho anomena ''gos real, i ''Timó ho moteja d'efeminat pel luxe, dient:
 
−
 
 
−
Com la naturalesa d'Aristip,
 
−
 
 
−
tova i efeminada,
 
−
 
 
−
que només amb el tacte
 
  
−
coneix el que és fals o veritable.
+
17. Els que segueixen els dogmes d'Aristip, denominats cirenaics, tenen les opinions següents: Estableixen dues passions (''páthe''): el dolor i el plaer, el plaer és un «moviment suau», i el dolor un «moviment aspre». «Que no hi ha diferència entre un plaer i un altre, ni és una cosa més dolça que una altra. Que a tots els animals vénen de gust el plaer i fugen del dolor». Ara, aquest plaer és el del cos (que és el fi com diu Paneci, en el llibre ''De les escoles filosòfiques'' (fr. 49), i no és el plaer en repòs, basat en l'abolició dels dolors i que és com l'absència de neguit  -Epicur (fr. 450) accepta i sosté que és el fi.
 +
Són de parer aquests filòsofs que aquest fi es diferencia de la vida feliç, doncs diuen que «la finalitat és un plaer particular, però la vida feliç és un agregat de plaers particulars passats i futurs. Que els plaers particulars han de venir de gust per si mateixos, però la vida feliç no per si mateixa, sinó pels plaers particulars. La garantia de que hem de tenir -diuen- el plaer per últim fi, radica en què ja d'infants estem familiaritzats amb ell sense elecció per part nostra i quan el gaudim, no busquem una altra cosa, i no esquivem res tant com el seu contrari, el dolor. Que el plaer és bo, encara que sigui procedent de les coses més indecoroses -segons refereix Hipòbot en el llibre ''De les escoles filosòfiques''-, ja que encara que l'acció sigui indecent, es gaudeix el seu plaer, que és bo ».
  
−
2. Diuen que en una ocasió va pagar cinquanta dracmes per una perdiu; i a un que ho murmurava, va respondre: «Tu no la compraries per un òbol?» I com digués que sí, va reposar: «Doncs això valen per a mi cinquanta dracmes.» Va manar Dionís portar a la seva cambra tres belles meretrius perquè triés la que agradés, però les va acomiadar totes després de, dient: «Ni àdhuc a Paris va ser segur haver preferit a una.» Es diu que les va treure fins al vestíbul i les va acomiadar: tanta era la seva facilitat a rebre o no rebre les coses. Per aquesta causa Estrató, o segons uns altres, Plató, li va dir: «A tu solament t'és donat portar clàmide o pal·li trencat.» Havent-li Dionís escopit damunt, ho va sofrir sense dificultat; i a un que s'admirava d'això, li va dir: «Els pescadors es mullen en el mar per agafar un gobi, i jo no em deixaré esquitxar saliva per agafar una balena?»
 
  
−
3. Passava una vegada per on Diògenes estava rentant unes herbes, i li va dir aquest: «Si haguessis après a preparar-te aquest menjar, no sol·licitaries els palaus dels tirans.» Al que va respondre Aristip: «I si tu sabessis tractar amb els homes, no estaries rentant herbes.» Preguntat què era el que havia tret de la Filosofia, va respondre: «El poder conversar amb tots sense por.» Com li vituperassen una vegada la seva vida sumptuosa, va respondre: «Si això fos viciós, certament no es practicaria en les festivitats dels déus.» Sent preguntat en una altra ocasió què tenen els filòsofs més que els altres homes, va respondre: «Que encara que totes les lleis pereixin, no obstant això viurem de la mateixa sort.» Havent-li preguntat Dionís per què els filòsofs van a visitar als ric, i aquests no visiten als filòsofs, li va respondre: «Perquè els filòsofs saben el que els falta, però els rics no ho saben.» Enlletgint-li Plató el que visqués amb tant luxe, li va dir: «Tens tu per bo a Dionís?» I com Plató respongués que sí, va prosseguir: «Ell viu amb molt major luxe que jo; després res impedeix que un visqui regaladament, i juntament bé.» Preguntat una vegada en què es diferencien els doctes dels indoctes, va respondre: «En el mateix que els cavalls domats dels indòmits».
+
18. «No tenen per plaer la privació de dolor com Epicur, ni tenen per dolor la privació del plaer». Diuen que «les dues passions consisteixen en el moviment, però que no és moviment la privació del dolor ni la del plaer, sinó un estat com el de qui dorm. Sostenen que alguns no poden escollir el plaer  per tenir trastornat el judici. Que no tots els plaers o dolors de l'ànim provenen dels dolors o plaers del cos, ja que la joia neix també de la  prosperitat de la pàtria com del propi ». Però diuen que «ni la memòria ni l'esperança dels béns poden ser plaer»; la qual cosa és també d'Epicur, ja que el moviment de l'ànim s'extingeix amb el temps. Diuen així mateix que «de la simple vista o oïda, no fan plaers, doncs sentim sense pena els laments dels mims, però amb disgust als que realment es lamenten». Denominaven estats intermedis l'absència de plaer i l'absència de dolor.
−
 
+
Tanmateix  «els plaers del cos són molt superiors als de l'ànima, i les molèsties pitjors són les les corporals, raó per la qual amb aquestes són castigats els delinqüents.» Diuen que «s'acomoda més a la nostra naturalesa el plaer que el dolor, i per això tenim més cura de l'un que de l'altre. I així tot i que el plaer s'ha de triar per si mateix, no obstant això fugim d'algunes coses que el produeixen, per ser molestes; de manera que tenen per molt difícil aquell complex de plaers que constitueixen la vida feliç».
−
4. Havent-hi una vegada entrat a casa d'una meretriu, com s'avergonyís un dels joves que anaven amb ell va dir: «No és perniciós l'entrar, sinó el no poder sortir.» Havent-li un proposat un enigma, com li fes instància per la solució d'ell li va dir: «Com vols, oh neci, que deslligui una cosa que àdhuc lligada ens dóna en què entendre?» Deia que «era millor ser captaire que ignorant; doncs aquell està mancat de diners, però aquest d'humanitat». Perseguint-ho un certa vegada amb dicteris i males paraules, s'anava d'allí i com el maldient li fos darrere, i li digués que per què fugia, va respondre: «Perquè tu tens poder per parlar malament, i jo no ho tinc per sentir-ho.»
 
−
 
 
−
Dient-li un que sempre veia els filòsofs a la porta dels rics, va respondre: «També els metges freqüenten les cases dels malalts, però no per això hi haurà qui abans vulgui estar-se malalt que ser guarit».
 
−
 
 
−
[...]
 
  
−
16. Havent-hi, doncs, ja nosaltres descrit la seva Vida, tractarem ara dels quals van anar de la seva secta, anomenada ''cirenaica''. D'aquests, uns es van cognomenar ells mateixos ''hegesians''; uns altres, ''annicerians''; i uns altres, ''teodoris. ''A aquests afegirem els que van sortir de l'escola de Fedó, dels quals van ser celebèrrims els ''eretrienses.'' La seva ordre és aquest: Aristip va tenir per deixebles a la seva filla Areta, a Etiope, natural de Ptolomaida, i a Antipatre Cireneu. Areta va tenir per deixeble a Aristip l'anomenat Metrodidacte; aquest a Teodor, anomenat ''Ateu'' i després ''Déu''. Epitimedes Cireneu va ser deixeble d'Antípatr, i d'Epimènides ho va ser Parebates. De Parebates ho van ser Hegesies, cognomenat Pisitanat, i Anniceris el que va rescatar a Plató.
+
19. Són d'opinió que «ni el savi viu sempre en el plaer, ni l'ignorant en el dolor, però sí la major part del temps; bé que en tenen prou un o altre plaer per restablir-se a la felicitat. N'hi ha prou en fruir de cada plaer a mesura que va arribant ». Diuen que «la prudència és un bé que no es tria per si mateix, sinó pel que d'ell ens prové.  L'amic és per a la utilitat, car també el membre del cos és acollit amb amor mentre es té. Que en els ignorants es troben també algunes virtuts. Que l'exercitació del cos condueix a l'adquisició de la virtut. Que el savi no està subjecte a l'enveja, a desitjos desordenats ni a supersticions, ja que aquestes coses neixen de vanaglòria, però sent el dolor i la por, que són passions naturals. La riquesa és productora de plaer, per bé que no és elegible per ella mateixa». Que «les passions es poden comprendre, sí; però no les seves causes. No s'ocupaven en indagar les coses naturals, perquè demostraven ser incomprensibles. Estudiaven la lògica per ser el seu ús freqüentíssim ».
  
−
17. Els que segueixen els dogmes d'Aristip, cognomenats ''cireneus'', tenen les opinions següents: Estableixen dues passions: el dolor i el delit, cridant al delecti «moviment suau», i al dolor «moviment aspre». «Que no hi ha diferència entre un delit i un altre, ni és una cosa més deleitable que una altra. Que tots els animals vénen de gust el delit i fugen del dolor.» Paneci, en el llibre ''De les sectes'', diu que per delit entenen el corporal, al qual fan última fi de l'home mes no el que consisteix en la constitució del cos mateix i manca del dolor i com que ens remou de totes les torbacions, al qual va abraçar Epicur, i el va anomenar ''última fi''. Són de semblar aquests filòsofs que aquesta fi es diferencia de la vida feliç, doncs diuen que «la fi és un delit particular, però la vida feliç és un agregat de delits particulars passats i futurs. Que els delits particulars s'han de venir de gust per si mateixos, però la vida feliç no per si mateixa, sinó pels delits particulars. Que hem de tenir -diuen- el delit finalment fi, pot servir de testimoniatge el que des de nois, i sense ús de raó se'ns adapta, i quan ho gaudim, no busquem una altra cosa, ni la cal naturalment més fugim que el dolor. Que el delit és bo, encara que procedeixi de les coses més indecoroses -segons refereix Hipobot en el llibre ''De les sectes''-, doncs encara que l'acció sigui indecent, es gaudeix el seu delit, que és bo».
+
20. Meleagre en el llibre II ''De les opinions'', i Clitòmac al primer ''De les opinions dels filòsofs'', diuen que «tenien per inútils la Física i la Dialèctica, perquè qui hagi après a conèixer el bo i el dolent, pot molt bé parlar amb elegància , estar lliure de supersticions i evitar la por de la mort. Que res hi ha just, bo o dolent per naturalesa, sinó per llei o costum; però, l'home de bé res executa contra raó perquè li amenacin danys improvisos o per glòria seva, i això constitueix l'home savi. Accepten, així mateix, el progrés en la Filosofia i altres ciències». Diuen que «el dolor afligeix ​​més a uns que a altres, i que moltes vegades enganyen els sentits».
  
−
18. «No tenen per delit la privació de dolor com Epicur, ni tenen per dolor la privació del delit.» Diuen que «ambdues passions estreben en el moviment, no obstant això que no és moviment la privació del dolor ni la del delit, sinó un estat com el de qui dorm. Que alguns poden no venir de gust el delit, per tenir trastornat el judici. Que no tots els delits o dolors de l'ànim provenen dels dolors o delits del cos, doncs neix també l'al·lèrgia de qualsevol curta prosperitat de la pàtria o pròpia». Però diuen que «ni la memòria ni l'esperança dels béns poden ser delit»; la qual cosa és també d'Epicur, doncs el moviment de l'ànim s'extingeix amb el temps. Diuen així mateix que «de la simple vista o oïda, no fan delits, doncs sentim sense pena als quals imiten crits i laments, però amb disgust als quals realment es lamenten». A l'estat mitjà entre el delit i el dolor anomenaven «privació del delit» i «indolència». «Que els delits del cos són molt superiors als de l'ànim, i molt inferiors les afliccions del cos a les de l'ànim, a causa d'això són castigats en ell els delinqüents.» Diuen que «s'acomoda més a la nostra naturalesa el delit que el dolor, i per això tenim més cura de l'un que de l'altre. I així encara que el delit s'ha de triar per si mateix, no obstant això fugim d'algunes coses que ho produeixen, per ser molestes; de manera que tenen per molt difícil aquell complex de delits que constitueixen la vida feliç».
+
21. Els anomenats hegesíacs (de l'escola d'Hegèsias) són de la mateixa opinió amb vista al plaeri al dolor. Diuen que «ni el favor, ni l'amistat, ni la beneficència són en si coses d'importància, ja que no les freturem per si mateixes, sinó pel profit i ús d'elles; la qual cosa si cal, tampoc elles subsisteixen. Que una vida del tot feliç és impossible, ja que el cos és combatut de moltes passions, i l'ànima pateix amb ell, i amb ell es pertorba; com també perquè la fortuna impedeix moltes coses que esperem. Aquesta és la raó de no ser factible la vida feliç, i tant, que la mort és preferible a tal vida. Res tenien per suau o no suau per naturalesa, sinó que uns s'alegren i altres s'afligeixen per la raresa, la novetat o la sacietat de les coses. Que la pobresa o la riquesa res importen a l'essència del delit, ja que aquest no és més intens en els rics que en els pobres. Que per al grau del delit res es diferencien l'esclau i l'ingenu, el noble i el innoble, l'honrat i el deshonrat. Que l'ignorant li és útil la vida; al savi li és indiferent. Que com fa el savi és per si mateix, no creient a ningú tan digne d'ell, ja que encara que sembli haver rebut d'algun grans favors, però, no són iguals al seu mereixement ».
  
−
19. Són d'opinió que «ni el savi viu sempre en el delit, ni l'ignorant en el dolor, però sí la major part del temps; bé que els basta un o un altre delit per restablir-se a la felicitat». Diuen que «la prudència és un bé que no es tria per si mateix, sinó pel que d'ell ens prové. Que el fer-se amics ha de ser per utilitat pròpia, així com afalaguem els membres del cos mentre els tenim. Que en els ignorants es troben també algunes virtuts. Que l'exercització del cos condueix per recobrar la virtut. Que el savi no està subjecte a l'enveja, a desitjos desordenats ni a supersticions, doncs aquestes coses neixen de vanaglòria, però sent el dolor i el temor, que són passions naturals. Que les riqueses no s'han de venir de gust per si mateixes, sinó perquè són productives dels delits». Que «les passions poden comprendre's, sí; però no les seves causes. No s'ocupaven a indagar les coses naturals, perquè demostraven ser incomprensibles. Estudiaven la lògica per ser el seu ús freqüentíssim».
+
22. «Tampoc admetien els sentits, perquè no ens donen segur coneixement de les coses, sinó que hem d'obrar allò que ens sembli d'acord amb raó.» Deien que «els errors dels homes són dignes de vènia, ja que no els cometen voluntàriament, sinó coartats d'alguna passió. Que no s'han d'avorrir les persones, sinó instruir. Que el savi no tant sol·licita l'adquisició dels béns que la fugida dels mals, posant la seva fi en viure sense feina i sense dolor, la qual cosa aconsegueixen aquells que prenen amb indiferència les coses productives del delit ».
  
−
20. Meleagre en el llibre II ''De les opinions'', i Clitòmac en el primer ''De les sectes'', diuen que «tenien per inútils la Física i la Dialèctica, perquè qui hagi après a conèixer el bé i el dolent, pugues molt bé parlar amb elegància, estar lliure de supersticions i evitar la por de la mort. Que res hi ha just, bo o dolent per naturalesa, sinó per llei o costum; no obstant això, l'home de bé res executa contra raó perquè li amenacen danys improvisos o per glòria seva, i això constitueix l'home savi. Se li concedeix, així mateix, el progrés en la Filosofia i altres ciències». Diuen que «el dolor afligeix més a uns que a uns altres, i que moltes vegades enganyen els sentits».
+
23. Els de l'escola d'Anníceris convenen amb aquests en tot, però «conreen les amistats, el favor, l'honor als pares, i deixen algun servei fet a la pàtria. Per la qual cosa, encara que el savi pateixi molèsties, viurà, però, feliçment, encara que aconsegueixi poc delit. Que la felicitat de l'amic no s'ha de desitjar per si mateix, ja que ni està subjecta als sentits del proïsme, ni hi ha prou raó per confiar-hi i sortir vencedors per opinió de molts. Que hem de exercitar-nos en coses bones, pels grans afectes viciosos que ens són connaturals. Que no s'ha de rebre l'amic només per la utilitat (doncs encara que aquesta falti, no s'ha d'abandonar aquell), sinó per la benevolència ja presa, i per ella encara s'han de patir treballs, encara que un tingui per fi el delit i senti dolor privant d'ell ». Volen, doncs, que «s'han de prendre treballs voluntaris pels amics, a causa de l'amor i benevolència».
  
−
21. Els anomenats ''hegesíacs'' són de la mateixa opinió amb vista al delit i al dolor. Diuen que «ni el favor, ni l'amistat, ni la beneficència són en si coses d'importància, doncs no les venim de gust per si mateixes, sinó pel profit i ús d'elles; la qual cosa si mancada, tampoc elles subsisteixen. Que una vida del tot feliç és impossible, doncs el cos és combatut de moltes passions, i l'ànima pateix amb ell, i amb ell es pertorba; com també perquè la fortuna impedeix moltes coses que esperem. Aquesta és la raó de no ser factible la vida feliç, i tant, que la mort és preferible a tal vida. Res tenien per suau o no suau per naturalesa, sinó que uns s'alegren i uns altres s'afligeixen per la raresa, la novetat o la sacietat de les coses. Que la pobresa o la riquesa res importen a l'essència del delit, doncs aquest no és més intens en els rics que en els pobres. Que per al grau del delit res es diferencien l'esclau i l'ingenu, el noble i l'innoble, l'honrat i el deshonrat. Que a l'ignorant li és útil la vida; al savi li és indiferent. Que quant fa el savi és per si mateix, no creient a ningú tan digne d'ell, doncs encara que sembli haver rebut d'algun grans favors, no obstant això, no són iguals al seu mereixement».
+
24. Els nomenats teodorians deriven llur nom de Teodor, a qui abans hem referit, i qui n'adoptaren la doctrina. Aquest Teodor va abolir totes les creences en els déus; i jo he vist un llibre seu gens menyspreable, intitulat ''Dels déus'', del qual diuen va prendre Epicur moltes coses. Va ser Teodor deixeble de Anníceris, i de Dionís el Dialèctic, segons Antístenes en les successions dels filòsofs. Admetia com a terme l'alegria i la tristesa, la primera fonamentada en la reflexió i la segona en la irreflexió. Que són veritables béns la prudència i la justícia; segurs mals, les habituals contràries; i que el plaer i dolor tenen l'estat mitjà ». Va eliminar l'amistat, per raó que «ni es troba en els ignorants ni en els savis: en els primer, eliminant l'útil s'acaba també l'amistat; i els savis, bastant-se a si mateixos, no necessiten amics ». Deia ser molt conforme a raó que el savi no es sacrifiqui per la pàtria; doncs no ha de ser imprudent per la comoditat dels ignorants. Que la pàtria és el món. Que donada l'ocasió es pot cometre un robatori, un adulteri, un sacrilegi; doncs cap d'aquestes coses és intrínsecament dolenta si d'ella es treu aquella vulgar opinió introduïda per contenir els ignorants. Que el savi pot sense cap pudor usar en públic de les prostitutes; i per això formulava els següents raonaments: «La dona instruïda en lletres, ¿no és útil pel mateix d'estar instruïda?» És cert. «I el minyó, un jovencell saberut, ¿no seran útils estant també instruïts?» Així és. Ara bé «no és cert que una dona bella és certament útil només per ser bella, i el mateix el noi i mosso bonics. Per tant el noi i mosso bells, seran útils per fi perquè són bonics? »Sens dubte. «¿Després serà útil el seu ús?» Concedit tot això, inferia: «Després no pecarà qui faci servir d'ells si li són útils, ni menys qui així usi de la bellesa.» Amb aquestes i semblants preguntes persuadia a les gents.
  
−
22. «Tampoc admetien els sentits, perquè no ens donen segur coneixement de les coses, sinó que hem d'obrar allò que ens sembli conforme a raó.» Deien que «els errors dels homes són dignes de vènia, doncs no els cometen voluntàriament, sinó coartats d'alguna passió. Que no s'han d'avorrir les persones, sinó instruir-les. Que el savi no tant sol·licita l'adquisició dels béns quant la fugida dels mals, posant la seva fi a viure sense treball i sense dolor, la qual cosa aconsegueixen aquells que prenen amb indiferència les coses productives del delit».
+
25. Sembla es deia Déu, perquè havent-li preguntat Estilpó així: «Creus, oh Teodor, ser el que el teu nom significa?» I dient que sí, va respondre: «Doncs el teu nom diu que ets déu.» Concedint ell, va dir Estilpó : «¿Afirmes que ho ets?» Com sentís això amb gust, va respondre Estilpón, rient: «Oh miserable !, ¿no veus que per aquesta raó podries confessar també ser una gralla i altres mil coses?» Estant una vegada assegut al costat de del hierofant Euriclides, li va dir: «Digueu-me, Euriclides: ¿qui són impius sobre els misteris de la religió?» Responent aquell que eren els que els manifestaven als iniciats, va dir: «impiu, doncs, ets tu que així ho executes».
  
−
23. Els ''anniceris'' convenen amb aquests en tot, però «conreen les amistats, el favor, l'honor als pares, i deixen algun servei fet a la pàtria. Per la qual cosa, encara que el savi pateixi molèsties, viurà, no obstant això, feliçment, encara que aconsegueixi poc delit. Que la felicitat de l'amic no s'ha de desitjar per si mateix, ja que ni està subjecta als sentits del proïsme, ni hi ha prou raó per confiar en ella i sortir vencedors per opinió de molts. Que hem d'exercitar-nos en coses bones, pels grans afectes viciosos que ens són connaturals. Que no s'ha de rebre a l'amic només per la utilitat (doncs encara que aquesta falti, no s'ha d'abandonar aquell), sinó per la benevolència ja presa, i per ella encara s'han de sofrir treballs, encara que un tingui per fi el delit i senti dolor privant-se d'ell». Volen, doncs, que «s'han de prendre treballs voluntaris pels amics, a causa de l'amor i benevolència».
+
26. Hauria estat portat al Areòpag de no haver-lo alliberat Demetri de Falèron (fr. 43). I tot i Anfícrates (fr. 2)  diu, en el llibre ''Dels homes il·lustre''s, que va ser condemnat a beure la cicuta.  
  
−
24. Els nomenats ''teodoris'' es van cognomenar així de l'a dalt citat Teodor, els dogmes del qual van seguir. Aquest Teodor va llevar totes les opinions sobre els déus; i jo he vist un llibre seu res menyspreable, intitulat ''Dels déus'', del com diuen va prendre Epicur moltes coses. Va ser Teodor deixeble d'Anniceris, i de Dionís el Dialèctic, segons Antístenes en les ''Successions dels filòsofs''. Va dir que «la fi és el goig i el dolor, que aquell dimana de la saviesa; aquest de la ignorància. Que són veritables béns la prudència i la justícia; segurs mals, les habituals contràries; i que el delit i dolor tenen l'estat mitjà». Va llevar l'amistat, per raó que «ni es troba en els ignorants ni en els savis: en els primer, llevat l'útil s'acaba també l'amistat; i els savis, bastant-se a si propis, no necessiten amics». Deia ser molt conforme a raó que el savi no se sacrifiqui per la pàtria; doncs no ha de ser imprudent per la comoditat dels ignorants. Que la pàtria és el món. Que donada l'ocasió es pot cometre un robatori, un adulteri, un sacrilegi; doncs cap d'aquestes coses és intrínsecament dolenta si d'ella es lleva aquella vulgar opinió introduïda per contenir als ignorants. Que el savi pot sense pudor algun usar en públic de les prostitutes; i per cohonestar-lo feia aquestes preguntes: «La dona instruïda en lletres, no és útil pel mateix d'estar instruïda?» Cert. «I el noi  i al avui mosso, no seran útils estant també instruïts?» Així és. Mes «la dona és certament útil només per ser bella, i el mateix el noi i mosso bells. Després el noi i mosso bells, seran útils per fi perquè són bells?» Sens dubte. «Després serà útil el seu ús?» Concedit tot la qual cosa, inferia: «Després no pecarà qui usi d'ells si li són útils, ni menys qui així usi de la bellesa.» Amb aquestes i semblants preguntes persuadia a les gents.
+
Mentre va estar amb Ptolemeu, fill de Lagos, aquest el va enviar com ambaixador a Lisímac, i com li parlés amb molta llibertat, li va dir Lisímac: «Digues-me, Teodor, tu no estàs desterrat d'Atenes?» Al que va respondre: «És cert ; doncs no podent els atenesos suportar-me, m'expuilsà com Semele Dionís, em van fer fora de la ciutat ». Dient-li a més Lisímac: «Guarda't de tornar a mi una altra vegada », va respondre:« No tornaré més, tret que Ptolemeu m'enviï». Mitras, tresorer de Lisímac i allí present; intervingué dient-li: «Sembla que tu ni reconeixes als déus ni als reis», va respondre: «Com puc no reconèixer els déus, quan et tinc a tu pel seu enemic?»
  
−
25. Sembla es deia ''Déu'', perquè havent-li preguntat Estilpó així: «Creïs, oh Teodor, ser el que el teu nom significa?» I dient que sí, va respondre: «Doncs el teu nom diu que ets déu.» Concedint-ho ell, va dir Estilpó: «Després ho ets?» Com sentís això amb gust, va respondre Estilpó, rient: «Oh miserable!, no veus que per aquesta raó podries confessar-te també cornella i altres mil coses?» Estant una vegada assegut al costat d'Euriclides Hierofanta, li va dir: «Digueu-me, Euriclides: qui són impietosos sobre els misteris de la religió?» Responent aquell que eren els que els manifestaven als iniciats, va dir: «Impiu, doncs, ets tu que així ho executes».
+
27. Diuen que trobant-se un cop a Corint i sent acompanyat d'una multitud de deixebles, Metròcles el Cínic estava rentant herbes silvestres, i li digués: «Oh tu, sofista, no necessitaries de tants deixebles si netegessis verdures», va respondre: « I si tu sabessis tractar amb els homes, no necessitaries aquestes verdures». Semblant a això és el que s'explica de Diògenes i Aristip, segons vam dir a dalt. Tal va ser aquest Teodor i la seva doctrina. Finalment, va partir a Cirene, on va viure amb Mangas, i va ser molt honrat de tots; però quan fou expulsat, es refereix que va dir amb gràcia: «Feu bé, oh cirenencs, de bandejar-me de Líbia a Grècia».
  
−
26. Hagués estat portat a l'Areòpag de no haver-ho lliurat Demetri Falereo. I àdhuc Anficrates diu, en el llibre ''Dels homes il·lustres'', que va ser condemnat a beure la cicuta. Mentre va estar amb Tolomeo, fill de Llac, aquest el va enviar ambaixador a Lisímac, i com li parlés amb molta llibertat, li va dir Lisímac: «Digues-me, Teodor, tu no estàs bandejat d'Atenes?» Al que va respondre: «És cert; doncs no podent els atenesos sofrir-me, com Semele a Bacus, em van tirar de la ciutat.» Dient-li a més Lisímac: «Guarda't de tornar a mi una altra vegada», va respondre: «No tornaré més, tret que Tolomeo m'enviï.» Es trobava present Mitro, tresorer de Lisímac; i dient-li: «Sembla que tu ni coneixes als déus ni als reis», va respondre: «Com puc no conèixer els déus, quan et tinc a tu pel seu enemic?»
+
28. Hi va haver vint Teodors. El primer va ser Samos, fill de Recos, el qual va aconsellar que es tirés carbó a les rases del temple d'Efes, per raó que sent aquell paratge pantanós, deia que les brases del carbó, deixada la la naturalesa lígnea, resistia invenciblement a la humitat. El segon va ser un geòmetra de Cirene, del qual Plató va ser alumne. El tercer aquest filòsof que tractem. El quart és l'autor d'un bon llibret sobre l'exercici de la veu. El cinquè, un que va escriure de les regles musicals, a partir de Terpandre. El sisè va ser estoic. El setè va escriure d'Història romana. El vuitè va ser siracusà, i va escriure de Tàctica. El novè va ser bizantí, versat en negocis polítics; i el mateix el desè, de qui fa esment Aristòtil (fr. 138) en l'''Epítom dels oradors.'' L'onzè va ser un escultor de Tebes. El dotzè va ser un pintor de qui Polemó fa memòria. El tretzè va ser atenenc, també pintor, de qui escriu Menòdot. El catorzè va ser, així mateix, pintor, natural d'Efes, del qual fa memòria Teòfanes (fr. 7) en el llibre ''De la pintura''. El quinzè va ser poeta epigramàtic. El setzè, un que va escriure ''Dels poetes''. El dissetè va ser metge, deixeble de Ateneu. El divuitè va ser filòsof estoic, natural de Quíos. El decimonònic va ser un filòsof de Milet, també estoic. I el vintè, poeta tràgic.
  
−
27. Diuen que trobant-se una vegada en Corint i sent acompanyat d'una multitud de deixebles, com Metrocles Cínic estigués aixecant unes herbes silvestres, i li digués: «Oh tu, sofista, no necessitaries de tants deixebles si rentessis herbes», va respondre: «I si tu sabessis tractar amb els homes, cert no necessitaries aquestes herbes.» Semblant a això és el que s'explica de Diògenes i Aristip, segons vam dir a dalt. Tal va ser aquest Teodor i la seva doctrina. Finalment, va partir a Cirene, on va viure amb Mario, i va ser molt honrat de tots; però bandejant-li després, es refereix que va dir amb gracejo: «Malament feu, oh cirineus, bandejant-me de Líbia a Grècia».
+
----
 +
{{Ref|Ref=Diògenes Laerci, ''Vides dels filòsofs'', Vol. 1 Ed. Laia, Barcelona, 1988,.|Títol=Diògenes Laerci: ''Vides dels filòsofs'', Vol. 1 Ed. Laia, Barcelona, 1988,.|Cita=true}}
  
−
28. Va haver-hi vint Teodors. El primer va ser sami, fill de Reco, el qual va aconsellar es tirés carbó en les rases del temple d'Efes, per raó que sent aquell paratge pantanós, deia que el carbó, deixada ja la naturalesa lígnea, resistia invenciblement a la humitat. El segon va ser cireneo i geòmetra, el deixeble del qual va ser Plató. El tercer aquest filòsof que tractem. La cambra és l'autor d'un bon llibret sobre l'exercici de la veu. El cinquè, un que va escriure de les regles musicals, començant de Terpandre. El sisè va ser estoic. El setè va escriure d'Història romana. El vuitè va ser siracusà, i va escriure de Tàctica. El novè va ser bizantí, versat en negocis polítics; i el mateix el dècim, de qui fa esment Aristòtil en el ''Epitome dels oradors. ''L'onzè va ser un escultor tebà. El dotzè va ser un pintor de qui Polemó fa memòria. El tretzè va ser atenès, també pintor, de qui escriu Menodoto. El catorzè va ser, així mateix, pintor, natural d'Efes, del com fa memòria Teòfanes en el llibre De ''la pintura. ''El quinzè va ser poeta epigramàtic. El setzè, un que va escriure Dels poetes. El dissetè va ser metge, deixeble d'Ateneu. El divuitè va ser filòsof estoic, natural de Quíos. El dinovè va ser milesi, també estoic. I el vintè, poeta tràgic.
 
−
{{Ref|Ref=''Vidas de los más ilustres filósofos griegos,'' Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.91-92, 97-102. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).|Títol=Vidas de los más ilustres filósofos griegos,|Cita=true}}
 
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 16:40, 9 oct 2019

1. Aristip va ser natural de Cirene, d'on va passar a Atenes, portat de la fama de Sòcrates, com diu Èsquines. Va ser el primer deixeble de Sòcrates que va ensenyar la Filosofia per estipendi, i amb ell socorria al seu mestre, segons escriu Fànias d'Èresos, filòsof peripatètic. Havent-li enviat una vegada vint mines, se les va retornar Sòcrates, dient que «el seu daimon no li ho havia permès». Desagradava això molt a Sòcrates; Xenofont va ser el seu contrari, per la raó va publicar un escrit contra ell condemnant el delit que Aristip patrocinava, posant a Sòcrates per àrbitre de la disputa. També el maltracta Teodor (test. 47) en el llibre De les escoles filosòfiques, i Plató fa el mateix en el llibre De l'ànima, com vam dir en altres escrits. El seu geni s'acomodava al lloc, al temps i a les persones, i sabia simular tota raó de conveniència. Per aquesta causa donava a Dionís més gust que els altres, i perquè en totes ocurrències disposava bé les coses, ja que així com sabia gaudir de les comoditats que s'oferien, així també es privava sense pena de les que no s'oferien. Per això Diògenes l'anomena gos real, i Timó el moteja de efeminat pel luxe, dient:

Que n'era de mòrbida la naturalesa d'Aristip, tova i efeminada, que a les palpentes detectava les mentides.


2. Diuen que en una ocasió va pagar cinquanta dracmes per una perdiu; a algú que ho criticà, va respondre: «¿Tu no la compraries per un òbol?» I com digués que sí, va reposar: «Doncs això valen per a mi cinquanta dracmes.» Va manar Dionís portar a la seva estança tres belles meretrius perquè triés la que més li agradés, però se les emportà totes tres dient: «Ni fins i tot a Paris li va servir de res elegir-ne una de sola» Es diu que se les va emportar fins al vestíbul i les va acomiadar: tanta era la seva facilitat en rebre o no rebre les coses. Per aquesta causa Estrató, o segons altres, Plató, li va dir: «Solament a tu t'és el mateix portar una clànide que una palleringa». Havent-li Dionís escopit a sobre, l'aguantà sense dificultat; i un que s'admirava d'això, li va dir: «Els pescadors es mullen al mar per agafar un gobi, ¿i jo no em deixaré esquitxar saliva per agafar una balena?»

3. Passava una vegada per on Diògenes estava rentant unes herbes, i li va dir aquest: «Si haguessis après a preparar aquest menjar, no sol·licitaries els palaus dels tirans.» I Aristip li respongué: «I si tu sabessis tractar amb els homes, no estaries rentant herbes». Preguntat què era el que havia tret de la Filosofia, va respondre: « El poder conversar amb tots sense por». Se li feu retret de la seva vida sumptuosa, i va respondre:« Si això fos viciós, certament no es practicaria en les festivitats dels déus». Sent preguntat en una altra ocasió què tenen els filòsofs més que els altres homes, va respondre: «Baldament fossin eliminades totes les lleis, viuríem de la mateixa manera». Havent-li preguntat Dionisio per què els filòsofs van a visitar els ric, i aquests no visiten els filòsofs, li va respondre: «Perquè els filòsofs saben el que els falta, però els rics no ho saben». Plató li feia retret de la seva vida esplèndida, li va dir: «Tens tu per bo a Dionís?» I com Plató respongués que sí, va prosseguir: «Ell viu amb molt més gran luxe que jo; de manera que res no impedeix que un visqui una vida esplèndida i bella». Preguntat un cop en què es diferencien els doctes dels indoctes, va respondre: «En el mateix que els cavalls domats dels indòmits ». Havent un cop entrat a casa d'una meretriu, com es va avergonyir un dels joves que anaven amb ell va dir: «No és perniciós el entrar, sinó el no poder sortir.»

4. Havent un proposat un enigma, com li fes instància per la solució d'ell li va dir: «Com vols, oh neci, que deslligui una cosa que encara lligada ens dóna en quin entendre?» Deia que «era millor ser captaire que ignorant; doncs aquell està mancat de diners, però aquest d'humanitat ». Perseguint un certa vegada amb dicteris i males paraules, s'anava d'allà i com el qui l'insultava li fos darrere, i li digués que per què fugia, va respondre: «Perquè tu tens el dret per insultar, però jo el de no escoltar.»

Dient-li un que sempre veia els filòsofs a la porta dels rics, va respondre: «També els metges freqüenten les cases dels malalts, però no per això hi haurà qui abans vulgui estar-se malalt de ser curat».

[...]

16. Després d'haver descrit la seva Vida, tractarem ara dels que van ser de la seva secta, anomenada cirenaica. D'aquests, uns s'autodenominen deixebles d'Hegèsias (hegesians); d'altres, d'Anníceris (annicerians); i d'altres de Teodor (teodoris). A aquests afegirem els que van sortir de l'escola de Fedó, dels quals els més representatius són els de l'escola d'Erètria (eretrians). El seu ordre és aquest: Aristip va tenir per deixebles a la seva filla Areta, a Etíops, natural de Ptolomaida, i a Antípatre Cireneu. Areta va tenir per deixeble a Aristip l'anomenat Metrodidacte; aquest a Teodor, anomenat l'Ateu i després Déu. Epitímedes de Cirene va ser deixeble de Antipatre, i d'Epitímedes ho va ser Parebates. De Parèbates ho van ser Hegèsias, dit el Defensor-de-la-Mort (Pisitanatos), i Anníceris, [aquell que rescatà Plató].

17. Els que segueixen els dogmes d'Aristip, denominats cirenaics, tenen les opinions següents: Estableixen dues passions (páthe): el dolor i el plaer, el plaer és un «moviment suau», i el dolor un «moviment aspre». «Que no hi ha diferència entre un plaer i un altre, ni és una cosa més dolça que una altra. Que a tots els animals vénen de gust el plaer i fugen del dolor». Ara, aquest plaer és el del cos (que és el fi com diu Paneci, en el llibre De les escoles filosòfiques (fr. 49), i no és el plaer en repòs, basat en l'abolició dels dolors i que és com l'absència de neguit -Epicur (fr. 450) accepta i sosté que és el fi. Són de parer aquests filòsofs que aquest fi es diferencia de la vida feliç, doncs diuen que «la finalitat és un plaer particular, però la vida feliç és un agregat de plaers particulars passats i futurs. Que els plaers particulars han de venir de gust per si mateixos, però la vida feliç no per si mateixa, sinó pels plaers particulars. La garantia de que hem de tenir -diuen- el plaer per últim fi, radica en què ja d'infants estem familiaritzats amb ell sense elecció per part nostra i quan el gaudim, no busquem una altra cosa, i no esquivem res tant com el seu contrari, el dolor. Que el plaer és bo, encara que sigui procedent de les coses més indecoroses -segons refereix Hipòbot en el llibre De les escoles filosòfiques-, ja que encara que l'acció sigui indecent, es gaudeix el seu plaer, que és bo ».


18. «No tenen per plaer la privació de dolor com Epicur, ni tenen per dolor la privació del plaer». Diuen que «les dues passions consisteixen en el moviment, però que no és moviment la privació del dolor ni la del plaer, sinó un estat com el de qui dorm. Sostenen que alguns no poden escollir el plaer per tenir trastornat el judici. Que no tots els plaers o dolors de l'ànim provenen dels dolors o plaers del cos, ja que la joia neix també de la prosperitat de la pàtria com del propi ». Però diuen que «ni la memòria ni l'esperança dels béns poden ser plaer»; la qual cosa és també d'Epicur, ja que el moviment de l'ànim s'extingeix amb el temps. Diuen així mateix que «de la simple vista o oïda, no fan plaers, doncs sentim sense pena els laments dels mims, però amb disgust als que realment es lamenten». Denominaven estats intermedis l'absència de plaer i l'absència de dolor. Tanmateix «els plaers del cos són molt superiors als de l'ànima, i les molèsties pitjors són les les corporals, raó per la qual amb aquestes són castigats els delinqüents.» Diuen que «s'acomoda més a la nostra naturalesa el plaer que el dolor, i per això tenim més cura de l'un que de l'altre. I així tot i que el plaer s'ha de triar per si mateix, no obstant això fugim d'algunes coses que el produeixen, per ser molestes; de manera que tenen per molt difícil aquell complex de plaers que constitueixen la vida feliç».

19. Són d'opinió que «ni el savi viu sempre en el plaer, ni l'ignorant en el dolor, però sí la major part del temps; bé que en tenen prou un o altre plaer per restablir-se a la felicitat. N'hi ha prou en fruir de cada plaer a mesura que va arribant ». Diuen que «la prudència és un bé que no es tria per si mateix, sinó pel que d'ell ens prové. L'amic és per a la utilitat, car també el membre del cos és acollit amb amor mentre es té. Que en els ignorants es troben també algunes virtuts. Que l'exercitació del cos condueix a l'adquisició de la virtut. Que el savi no està subjecte a l'enveja, a desitjos desordenats ni a supersticions, ja que aquestes coses neixen de vanaglòria, però sent el dolor i la por, que són passions naturals. La riquesa és productora de plaer, per bé que no és elegible per ella mateixa». Que «les passions es poden comprendre, sí; però no les seves causes. No s'ocupaven en indagar les coses naturals, perquè demostraven ser incomprensibles. Estudiaven la lògica per ser el seu ús freqüentíssim ».

20. Meleagre en el llibre II De les opinions, i Clitòmac al primer De les opinions dels filòsofs, diuen que «tenien per inútils la Física i la Dialèctica, perquè qui hagi après a conèixer el bo i el dolent, pot molt bé parlar amb elegància , estar lliure de supersticions i evitar la por de la mort. Que res hi ha just, bo o dolent per naturalesa, sinó per llei o costum; però, l'home de bé res executa contra raó perquè li amenacin danys improvisos o per glòria seva, i això constitueix l'home savi. Accepten, així mateix, el progrés en la Filosofia i altres ciències». Diuen que «el dolor afligeix ​​més a uns que a altres, i que moltes vegades enganyen els sentits».

21. Els anomenats hegesíacs (de l'escola d'Hegèsias) són de la mateixa opinió amb vista al plaeri al dolor. Diuen que «ni el favor, ni l'amistat, ni la beneficència són en si coses d'importància, ja que no les freturem per si mateixes, sinó pel profit i ús d'elles; la qual cosa si cal, tampoc elles subsisteixen. Que una vida del tot feliç és impossible, ja que el cos és combatut de moltes passions, i l'ànima pateix amb ell, i amb ell es pertorba; com també perquè la fortuna impedeix moltes coses que esperem. Aquesta és la raó de no ser factible la vida feliç, i tant, que la mort és preferible a tal vida. Res tenien per suau o no suau per naturalesa, sinó que uns s'alegren i altres s'afligeixen per la raresa, la novetat o la sacietat de les coses. Que la pobresa o la riquesa res importen a l'essència del delit, ja que aquest no és més intens en els rics que en els pobres. Que per al grau del delit res es diferencien l'esclau i l'ingenu, el noble i el innoble, l'honrat i el deshonrat. Que l'ignorant li és útil la vida; al savi li és indiferent. Que com fa el savi és per si mateix, no creient a ningú tan digne d'ell, ja que encara que sembli haver rebut d'algun grans favors, però, no són iguals al seu mereixement ».

22. «Tampoc admetien els sentits, perquè no ens donen segur coneixement de les coses, sinó que hem d'obrar allò que ens sembli d'acord amb raó.» Deien que «els errors dels homes són dignes de vènia, ja que no els cometen voluntàriament, sinó coartats d'alguna passió. Que no s'han d'avorrir les persones, sinó instruir. Que el savi no tant sol·licita l'adquisició dels béns que la fugida dels mals, posant la seva fi en viure sense feina i sense dolor, la qual cosa aconsegueixen aquells que prenen amb indiferència les coses productives del delit ».

23. Els de l'escola d'Anníceris convenen amb aquests en tot, però «conreen les amistats, el favor, l'honor als pares, i deixen algun servei fet a la pàtria. Per la qual cosa, encara que el savi pateixi molèsties, viurà, però, feliçment, encara que aconsegueixi poc delit. Que la felicitat de l'amic no s'ha de desitjar per si mateix, ja que ni està subjecta als sentits del proïsme, ni hi ha prou raó per confiar-hi i sortir vencedors per opinió de molts. Que hem de exercitar-nos en coses bones, pels grans afectes viciosos que ens són connaturals. Que no s'ha de rebre l'amic només per la utilitat (doncs encara que aquesta falti, no s'ha d'abandonar aquell), sinó per la benevolència ja presa, i per ella encara s'han de patir treballs, encara que un tingui per fi el delit i senti dolor privant d'ell ». Volen, doncs, que «s'han de prendre treballs voluntaris pels amics, a causa de l'amor i benevolència».

24. Els nomenats teodorians deriven llur nom de Teodor, a qui abans hem referit, i qui n'adoptaren la doctrina. Aquest Teodor va abolir totes les creences en els déus; i jo he vist un llibre seu gens menyspreable, intitulat Dels déus, del qual diuen va prendre Epicur moltes coses. Va ser Teodor deixeble de Anníceris, i de Dionís el Dialèctic, segons Antístenes en les successions dels filòsofs. Admetia com a terme l'alegria i la tristesa, la primera fonamentada en la reflexió i la segona en la irreflexió. Que són veritables béns la prudència i la justícia; segurs mals, les habituals contràries; i que el plaer i dolor tenen l'estat mitjà ». Va eliminar l'amistat, per raó que «ni es troba en els ignorants ni en els savis: en els primer, eliminant l'útil s'acaba també l'amistat; i els savis, bastant-se a si mateixos, no necessiten amics ». Deia ser molt conforme a raó que el savi no es sacrifiqui per la pàtria; doncs no ha de ser imprudent per la comoditat dels ignorants. Que la pàtria és el món. Que donada l'ocasió es pot cometre un robatori, un adulteri, un sacrilegi; doncs cap d'aquestes coses és intrínsecament dolenta si d'ella es treu aquella vulgar opinió introduïda per contenir els ignorants. Que el savi pot sense cap pudor usar en públic de les prostitutes; i per això formulava els següents raonaments: «La dona instruïda en lletres, ¿no és útil pel mateix d'estar instruïda?» És cert. «I el minyó, un jovencell saberut, ¿no seran útils estant també instruïts?» Així és. Ara bé «no és cert que una dona bella és certament útil només per ser bella, i el mateix el noi i mosso bonics. Per tant el noi i mosso bells, seran útils per fi perquè són bonics? »Sens dubte. «¿Després serà útil el seu ús?» Concedit tot això, inferia: «Després no pecarà qui faci servir d'ells si li són útils, ni menys qui així usi de la bellesa.» Amb aquestes i semblants preguntes persuadia a les gents.

25. Sembla es deia Déu, perquè havent-li preguntat Estilpó així: «Creus, oh Teodor, ser el que el teu nom significa?» I dient que sí, va respondre: «Doncs el teu nom diu que ets déu.» Concedint ell, va dir Estilpó : «¿Afirmes que ho ets?» Com sentís això amb gust, va respondre Estilpón, rient: «Oh miserable !, ¿no veus que per aquesta raó podries confessar també ser una gralla i altres mil coses?» Estant una vegada assegut al costat de del hierofant Euriclides, li va dir: «Digueu-me, Euriclides: ¿qui són impius sobre els misteris de la religió?» Responent aquell que eren els que els manifestaven als iniciats, va dir: «impiu, doncs, ets tu que així ho executes».

26. Hauria estat portat al Areòpag de no haver-lo alliberat Demetri de Falèron (fr. 43). I tot i Anfícrates (fr. 2) diu, en el llibre Dels homes il·lustres, que va ser condemnat a beure la cicuta.

Mentre va estar amb Ptolemeu, fill de Lagos, aquest el va enviar com ambaixador a Lisímac, i com li parlés amb molta llibertat, li va dir Lisímac: «Digues-me, Teodor, tu no estàs desterrat d'Atenes?» Al que va respondre: «És cert ; doncs no podent els atenesos suportar-me, m'expuilsà com Semele Dionís, em van fer fora de la ciutat ». Dient-li a més Lisímac: «Guarda't de tornar a mi una altra vegada », va respondre:« No tornaré més, tret que Ptolemeu m'enviï». Mitras, tresorer de Lisímac i allí present; intervingué dient-li: «Sembla que tu ni reconeixes als déus ni als reis», va respondre: «Com puc no reconèixer els déus, quan et tinc a tu pel seu enemic?»

27. Diuen que trobant-se un cop a Corint i sent acompanyat d'una multitud de deixebles, Metròcles el Cínic estava rentant herbes silvestres, i li digués: «Oh tu, sofista, no necessitaries de tants deixebles si netegessis verdures», va respondre: « I si tu sabessis tractar amb els homes, no necessitaries aquestes verdures». Semblant a això és el que s'explica de Diògenes i Aristip, segons vam dir a dalt. Tal va ser aquest Teodor i la seva doctrina. Finalment, va partir a Cirene, on va viure amb Mangas, i va ser molt honrat de tots; però quan fou expulsat, es refereix que va dir amb gràcia: «Feu bé, oh cirenencs, de bandejar-me de Líbia a Grècia».

28. Hi va haver vint Teodors. El primer va ser Samos, fill de Recos, el qual va aconsellar que es tirés carbó a les rases del temple d'Efes, per raó que sent aquell paratge pantanós, deia que les brases del carbó, deixada la la naturalesa lígnea, resistia invenciblement a la humitat. El segon va ser un geòmetra de Cirene, del qual Plató va ser alumne. El tercer aquest filòsof que tractem. El quart és l'autor d'un bon llibret sobre l'exercici de la veu. El cinquè, un que va escriure de les regles musicals, a partir de Terpandre. El sisè va ser estoic. El setè va escriure d'Història romana. El vuitè va ser siracusà, i va escriure de Tàctica. El novè va ser bizantí, versat en negocis polítics; i el mateix el desè, de qui fa esment Aristòtil (fr. 138) en l'Epítom dels oradors. L'onzè va ser un escultor de Tebes. El dotzè va ser un pintor de qui Polemó fa memòria. El tretzè va ser atenenc, també pintor, de qui escriu Menòdot. El catorzè va ser, així mateix, pintor, natural d'Efes, del qual fa memòria Teòfanes (fr. 7) en el llibre De la pintura. El quinzè va ser poeta epigramàtic. El setzè, un que va escriure Dels poetes. El dissetè va ser metge, deixeble de Ateneu. El divuitè va ser filòsof estoic, natural de Quíos. El decimonònic va ser un filòsof de Milet, també estoic. I el vintè, poeta tràgic.

Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs, Vol. 1 Ed. Laia, Barcelona, 1988,.

Obtingut de «https://www.wikisofia.cat/w/index.php?title=Recurs:Diògenes_Laerci:_Aristip_de_Cirene_i_els_cirenaics&oldid=60171»