Mostra la font per a Diògenes Laerci: Aristip de Cirene i els cirenaics

{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Diògenes Laerci: Aristip de Cirene i els cirenaics
|Idioma=Català
}}

1. Aristip va ser natural de Cirene, d'on va passar a Atenes, portat de la fama de Sòcrates, com diu Èsquines. Va ser el primer deixeble de Sòcrates que va ensenyar la Filosofia per estipendi, i amb ell socorria al seu mestre, segons escriu Fànias d'Èresos, filòsof peripatètic. Havent-li enviat una vegada vint mines, se les va retornar Sòcrates, dient que «el seu daimon no li ho havia permès». Desagradava això molt a Sòcrates; Xenofont va ser el seu contrari, per la raó va publicar un escrit contra ell condemnant el delit que Aristip patrocinava, posant a Sòcrates per àrbitre de la disputa. També el maltracta Teodor (test. 47) en el llibre ''De les escoles filosòfiques'', i Plató fa el mateix en el llibre ''De l'ànima'', com vam dir en altres escrits. El seu geni s'acomodava al lloc, al temps i a les persones, i sabia simular tota raó de conveniència. Per aquesta causa donava a Dionís més gust que els altres, i perquè en totes ocurrències disposava bé les coses, ja que així com sabia gaudir de les comoditats que s'oferien, així també es privava sense pena de les que no s'oferien. Per això Diògenes l'anomena gos real, i Timó el moteja de efeminat pel luxe, dient:

:: Que n'era de mòrbida la naturalesa d'Aristip, tova i efeminada, que a les palpentes detectava les mentides.


2. Diuen que en una ocasió va pagar cinquanta dracmes per una perdiu; a algú que ho criticà, va respondre: «¿Tu no la compraries per un òbol?» I com digués que sí, va reposar: «Doncs això valen per a mi cinquanta dracmes.» Va manar Dionís portar a la seva estança tres belles meretrius perquè triés la que més li agradés, però se les emportà totes tres dient: «Ni fins i tot a Paris li va servir de res elegir-ne una de sola» Es diu que se les va emportar fins al vestíbul i les va acomiadar: tanta era la seva facilitat en rebre o no rebre les coses. Per aquesta causa Estrató, o segons altres, Plató, li va dir: «Solament a tu t'és el mateix portar una clànide que una palleringa». Havent-li Dionís escopit a sobre, l'aguantà sense dificultat; i un que s'admirava d'això, li va dir: «Els pescadors es mullen al mar per agafar un gobi, ¿i jo no em deixaré esquitxar saliva per agafar una balena?»

3. Passava una vegada per on Diògenes estava rentant unes herbes, i li va dir aquest: «Si haguessis après a preparar aquest menjar, no sol·licitaries els palaus dels tirans.» I Aristip li respongué: «I si tu sabessis tractar amb els homes, no estaries rentant herbes». Preguntat què era el que havia tret de la Filosofia, va respondre: « El poder conversar amb tots sense por». Se li feu retret de la seva vida sumptuosa,  i va respondre:« Si això fos viciós, certament no es practicaria en les festivitats dels déus». Sent preguntat en una altra ocasió què tenen els filòsofs més que els altres homes, va respondre: «Baldament fossin eliminades totes les lleis, viuríem de la mateixa manera». Havent-li preguntat Dionisio per què els filòsofs van a visitar els ric, i aquests no visiten els filòsofs, li va respondre: «Perquè els filòsofs saben el que els falta, però els rics no ho saben». Plató li feia retret de la seva vida esplèndida, li va dir: «Tens tu per bo a Dionís?» I com Plató respongués que sí, va prosseguir: «Ell viu amb molt més gran luxe que jo; de manera que res no impedeix que un visqui una vida esplèndida i bella». Preguntat un cop en què es diferencien els doctes dels indoctes, va respondre: «En el mateix que els cavalls domats dels indòmits ».  Havent un cop entrat a casa d'una meretriu, com es va avergonyir un dels joves que anaven amb ell va dir: «No és perniciós el entrar, sinó el no poder sortir.» 

4. Havent un proposat un enigma, com li fes instància per la solució d'ell li va dir: «Com vols, oh neci, que deslligui una cosa que encara lligada ens dóna en quin entendre?» Deia que «era millor ser captaire que ignorant; doncs aquell està mancat de diners, però aquest d'humanitat ». Perseguint un certa vegada amb dicteris i males paraules, s'anava d'allà i com el qui l'insultava li fos darrere, i li digués que per què fugia, va respondre: «Perquè tu tens el dret per insultar, però jo el de no escoltar.»

Dient-li un que sempre veia els filòsofs a la porta dels rics, va respondre: «També els metges freqüenten les cases dels malalts, però no per això hi haurà qui abans vulgui estar-se malalt de ser curat».

[...]

16. Després d'haver descrit la seva Vida, tractarem ara dels que van ser de la seva secta, anomenada cirenaica. D'aquests, uns s'autodenominen deixebles d'Hegèsias (hegesians); d'altres, d'Anníceris (annicerians); i d'altres de Teodor (teodoris). A aquests afegirem els que van sortir de l'escola de Fedó, dels quals els més representatius són els de l'escola d'Erètria (eretrians). El seu ordre és aquest: Aristip va tenir per deixebles a la seva filla Areta, a Etíops, natural de Ptolomaida, i a Antípatre Cireneu. Areta va tenir per deixeble a Aristip l'anomenat Metrodidacte; aquest a Teodor, anomenat l'Ateu i després Déu. Epitímedes de Cirene va ser deixeble de Antipatre, i d'Epitímedes ho va ser Parebates. De Parèbates ho van ser Hegèsias, dit el Defensor-de-la-Mort (Pisitanatos), i Anníceris, [aquell que rescatà Plató].

17. Els que segueixen els dogmes d'Aristip, denominats cirenaics, tenen les opinions següents: Estableixen dues passions (''páthe''): el dolor i el plaer, el plaer és un «moviment suau», i el dolor un «moviment aspre». «Que no hi ha diferència entre un plaer i un altre, ni és una cosa més dolça que una altra. Que a tots els animals vénen de gust el plaer i fugen del dolor». Ara, aquest plaer és el del cos (que és el fi com diu Paneci, en el llibre ''De les escoles filosòfiques'' (fr. 49), i no és el plaer en repòs, basat en l'abolició dels dolors i que és com l'absència de neguit  -Epicur (fr. 450) accepta i sosté que és el fi. 
Són de parer aquests filòsofs que aquest fi es diferencia de la vida feliç, doncs diuen que «la finalitat és un plaer particular, però la vida feliç és un agregat de plaers particulars passats i futurs. Que els plaers particulars han de venir de gust per si mateixos, però la vida feliç no per si mateixa, sinó pels plaers particulars. La garantia de que hem de tenir -diuen- el plaer per últim fi, radica en què ja d'infants estem familiaritzats amb ell sense elecció per part nostra i quan el gaudim, no busquem una altra cosa, i no esquivem res tant com el seu contrari, el dolor. Que el plaer és bo, encara que sigui procedent de les coses més indecoroses -segons refereix Hipòbot en el llibre ''De les escoles filosòfiques''-, ja que encara que l'acció sigui indecent, es gaudeix el seu plaer, que és bo ».


18. «No tenen per plaer la privació de dolor com Epicur, ni tenen per dolor la privació del plaer».  Diuen que «les dues passions consisteixen en el moviment, però que no és moviment la privació del dolor ni la del plaer, sinó un estat com el de qui dorm. Sostenen que alguns no poden escollir el plaer  per tenir trastornat el judici. Que no tots els plaers o dolors de l'ànim provenen dels dolors o plaers del cos, ja que la joia neix també de la  prosperitat de la pàtria com del propi ». Però diuen que «ni la memòria ni l'esperança dels béns poden ser plaer»; la qual cosa és també d'Epicur, ja que el moviment de l'ànim s'extingeix amb el temps. Diuen així mateix que «de la simple vista o oïda, no fan plaers, doncs sentim sense pena els laments dels mims, però amb disgust als que realment es lamenten». Denominaven estats intermedis l'absència de plaer i l'absència de dolor. 
Tanmateix  «els plaers del cos són molt superiors als de l'ànima, i les molèsties pitjors són les les corporals, raó per la qual amb aquestes són castigats els delinqüents.» Diuen que «s'acomoda més a la nostra naturalesa el plaer que el dolor, i per això tenim més cura de l'un que de l'altre. I així tot i que el plaer s'ha de triar per si mateix, no obstant això fugim d'algunes coses que el produeixen, per ser molestes; de manera que tenen per molt difícil aquell complex de plaers que constitueixen la vida feliç».

19. Són d'opinió que «ni el savi viu sempre en el plaer, ni l'ignorant en el dolor, però sí la major part del temps; bé que en tenen prou un o altre plaer per restablir-se a la felicitat. N'hi ha prou en fruir de cada plaer a mesura que va arribant ». Diuen que «la prudència és un bé que no es tria per si mateix, sinó pel que d'ell ens prové.  L'amic és per a la utilitat, car també el membre del cos és acollit amb amor mentre es té. Que en els ignorants es troben també algunes virtuts. Que l'exercitació del cos condueix a l'adquisició de la virtut. Que el savi no està subjecte a l'enveja, a desitjos desordenats ni a supersticions, ja que aquestes coses neixen de vanaglòria, però sent el dolor i la por, que són passions naturals. La riquesa és productora de plaer, per bé que no és elegible per ella mateixa». Que «les passions es poden comprendre, sí; però no les seves causes. No s'ocupaven en indagar les coses naturals, perquè demostraven ser incomprensibles. Estudiaven la lògica per ser el seu ús freqüentíssim ».

20. Meleagre en el llibre II ''De les opinions'', i Clitòmac al primer ''De les opinions dels filòsofs'', diuen que «tenien per inútils la Física i la Dialèctica, perquè qui hagi après a conèixer el bo i el dolent, pot molt bé parlar amb elegància , estar lliure de supersticions i evitar la por de la mort. Que res hi ha just, bo o dolent per naturalesa, sinó per llei o costum; però, l'home de bé res executa contra raó perquè li amenacin danys improvisos o per glòria seva, i això constitueix l'home savi. Accepten, així mateix, el progrés en la Filosofia i altres ciències». Diuen que «el dolor afligeix més a uns que a altres, i que moltes vegades enganyen els sentits».

21. Els anomenats hegesíacs (de l'escola d'Hegèsias) són de la mateixa opinió amb vista al plaeri al dolor. Diuen que «ni el favor, ni l'amistat, ni la beneficència són en si coses d'importància, ja que no les freturem per si mateixes, sinó pel profit i ús d'elles; la qual cosa si cal, tampoc elles subsisteixen. Que una vida del tot feliç és impossible, ja que el cos és combatut de moltes passions, i l'ànima pateix amb ell, i amb ell es pertorba; com també perquè la fortuna impedeix moltes coses que esperem. Aquesta és la raó de no ser factible la vida feliç, i tant, que la mort és preferible a tal vida. Res tenien per suau o no suau per naturalesa, sinó que uns s'alegren i altres s'afligeixen per la raresa, la novetat o la sacietat de les coses. Que la pobresa o la riquesa res importen a l'essència del delit, ja que aquest no és més intens en els rics que en els pobres. Que per al grau del delit res es diferencien l'esclau i l'ingenu, el noble i el innoble, l'honrat i el deshonrat. Que l'ignorant li és útil la vida; al savi li és indiferent. Que com fa el savi és per si mateix, no creient a ningú tan digne d'ell, ja que encara que sembli haver rebut d'algun grans favors, però, no són iguals al seu mereixement ».

22. «Tampoc admetien els sentits, perquè no ens donen segur coneixement de les coses, sinó que hem d'obrar allò que ens sembli d'acord amb raó.» Deien que «els errors dels homes són dignes de vènia, ja que no els cometen voluntàriament, sinó coartats d'alguna passió. Que no s'han d'avorrir les persones, sinó instruir. Que el savi no tant sol·licita l'adquisició dels béns que la fugida dels mals, posant la seva fi en viure sense feina i sense dolor, la qual cosa aconsegueixen aquells que prenen amb indiferència les coses productives del delit ».

23. Els de l'escola d'Anníceris convenen amb aquests en tot, però «conreen les amistats, el favor, l'honor als pares, i deixen algun servei fet a la pàtria. Per la qual cosa, encara que el savi pateixi molèsties, viurà, però, feliçment, encara que aconsegueixi poc delit. Que la felicitat de l'amic no s'ha de desitjar per si mateix, ja que ni està subjecta als sentits del proïsme, ni hi ha prou raó per confiar-hi i sortir vencedors per opinió de molts. Que hem de exercitar-nos en coses bones, pels grans afectes viciosos que ens són connaturals. Que no s'ha de rebre l'amic només per la utilitat (doncs encara que aquesta falti, no s'ha d'abandonar aquell), sinó per la benevolència ja presa, i per ella encara s'han de patir treballs, encara que un tingui per fi el delit i senti dolor privant d'ell ». Volen, doncs, que «s'han de prendre treballs voluntaris pels amics, a causa de l'amor i benevolència».

24. Els nomenats teodorians deriven llur nom de Teodor, a qui abans hem referit, i qui n'adoptaren la doctrina. Aquest Teodor va abolir totes les creences en els déus; i jo he vist un llibre seu gens menyspreable, intitulat ''Dels déus'', del qual diuen va prendre Epicur moltes coses. Va ser Teodor deixeble de Anníceris, i de Dionís el Dialèctic, segons Antístenes en les successions dels filòsofs. Admetia com a terme l'alegria i la tristesa, la primera fonamentada en la reflexió i la segona en la irreflexió. Que són veritables béns la prudència i la justícia; segurs mals, les habituals contràries; i que el plaer i dolor tenen l'estat mitjà ». Va eliminar l'amistat, per raó que «ni es troba en els ignorants ni en els savis: en els primer, eliminant l'útil s'acaba també l'amistat; i els savis, bastant-se a si mateixos, no necessiten amics ». Deia ser molt conforme a raó que el savi no es sacrifiqui per la pàtria; doncs no ha de ser imprudent per la comoditat dels ignorants. Que la pàtria és el món. Que donada l'ocasió es pot cometre un robatori, un adulteri, un sacrilegi; doncs cap d'aquestes coses és intrínsecament dolenta si d'ella es treu aquella vulgar opinió introduïda per contenir els ignorants. Que el savi pot sense cap pudor usar en públic de les prostitutes; i per això formulava els següents raonaments: «La dona instruïda en lletres, ¿no és útil pel mateix d'estar instruïda?» És cert. «I el minyó, un jovencell saberut, ¿no seran útils estant també instruïts?» Així és. Ara bé «no és cert que una dona bella és certament útil només per ser bella, i el mateix el noi i mosso bonics. Per tant el noi i mosso bells, seran útils per fi perquè són bonics? »Sens dubte. «¿Després serà útil el seu ús?» Concedit tot això, inferia: «Després no pecarà qui faci servir d'ells si li són útils, ni menys qui així usi de la bellesa.» Amb aquestes i semblants preguntes persuadia a les gents.

25. Sembla es deia Déu, perquè havent-li preguntat Estilpó així: «Creus, oh Teodor, ser el que el teu nom significa?» I dient que sí, va respondre: «Doncs el teu nom diu que ets déu.» Concedint ell, va dir Estilpó : «¿Afirmes que ho ets?» Com sentís això amb gust, va respondre Estilpón, rient: «Oh miserable !, ¿no veus que per aquesta raó podries confessar també ser una gralla i altres mil coses?» Estant una vegada assegut al costat de del hierofant Euriclides, li va dir: «Digueu-me, Euriclides: ¿qui són impius sobre els misteris de la religió?» Responent aquell que eren els que els manifestaven als iniciats, va dir: «impiu, doncs, ets tu que així ho executes».

26. Hauria estat portat al Areòpag de no haver-lo alliberat Demetri de  Falèron (fr. 43). I tot i Anfícrates (fr. 2)  diu, en el llibre ''Dels homes il·lustre''s, que va ser condemnat a beure la cicuta. 

Mentre va estar amb Ptolemeu, fill de Lagos, aquest el va enviar com ambaixador a Lisímac, i com li parlés amb molta llibertat, li va dir Lisímac: «Digues-me, Teodor, tu no estàs desterrat d'Atenes?» Al que va respondre: «És cert ; doncs no podent els atenesos suportar-me, m'expuilsà com Semele Dionís, em van fer fora de la ciutat ». Dient-li a més Lisímac: «Guarda't de tornar a mi una altra vegada », va respondre:« No tornaré més, tret que Ptolemeu m'enviï». Mitras, tresorer de Lisímac i allí present; intervingué dient-li: «Sembla que tu ni reconeixes als déus ni als reis», va respondre: «Com puc no reconèixer els déus, quan et tinc a tu pel seu enemic?»

27. Diuen que trobant-se un cop a Corint i sent acompanyat d'una multitud de deixebles, Metròcles el Cínic estava rentant herbes silvestres, i li digués: «Oh tu, sofista, no necessitaries de tants deixebles si netegessis verdures», va respondre: « I si tu sabessis tractar amb els homes, no necessitaries aquestes verdures». Semblant a això és el que s'explica de Diògenes i Aristip, segons vam dir a dalt. Tal va ser aquest Teodor i la seva doctrina. Finalment, va partir a Cirene, on va viure amb Mangas, i va ser molt honrat de tots; però quan fou expulsat, es refereix que va dir amb gràcia: «Feu bé, oh cirenencs, de bandejar-me de Líbia a Grècia».

28. Hi va haver vint Teodors. El primer va ser Samos, fill de Recos, el qual va aconsellar que es tirés carbó a les rases del temple d'Efes, per raó que sent aquell paratge pantanós, deia que les brases del carbó, deixada la la naturalesa lígnea, resistia invenciblement a la humitat. El segon va ser un geòmetra de Cirene, del qual Plató va ser alumne. El tercer aquest filòsof que tractem. El quart és l'autor d'un bon llibret sobre l'exercici de la veu. El cinquè, un que va escriure de les regles musicals, a partir de Terpandre. El sisè va ser estoic. El setè va escriure d'Història romana. El vuitè va ser siracusà, i va escriure de Tàctica. El novè va ser bizantí, versat en negocis polítics; i el mateix el desè, de qui fa esment Aristòtil (fr. 138) en l'''Epítom dels oradors.'' L'onzè va ser un escultor de Tebes. El dotzè va ser un pintor de qui Polemó fa memòria. El tretzè va ser atenenc, també pintor, de qui escriu Menòdot. El catorzè va ser, així mateix, pintor, natural d'Efes, del qual fa memòria Teòfanes (fr. 7) en el llibre ''De la pintura''. El quinzè va ser poeta epigramàtic. El setzè, un que va escriure ''Dels poetes''. El dissetè va ser metge, deixeble de Ateneu. El divuitè va ser filòsof estoic, natural de Quíos. El decimonònic va ser un filòsof de Milet, també estoic. I el vintè, poeta tràgic.

----
{{Ref|Ref=Diògenes Laerci, ''Vides dels filòsofs'', Vol. 1 Ed. Laia, Barcelona, 1988,.|Títol=Diògenes Laerci: ''Vides dels filòsofs'', Vol. 1 Ed. Laia, Barcelona, 1988,.|Cita=true}}

{{InfoWiki}}