Diògenes Laerci: Anaxàgores

Anaxàgoras

[6] Anaxàgoras, fill d’Hegesíbul (o d’Èubul), era de Clazòmenes. Escoltà Anaxímenes i fou el primer a assenyalar una ment a la matèria; així començava el seu escrit, exposat en un llenguatge agradable i amb urc:

Totes les coses eren alhora; llavors acudí la Ment (Noûs) i les ordenà.

Per això fou motejat Ment. Així diu d’ell Timó (fr. 24) en els Si·llos:

• I diuen que hi ha Anaxàgoras, heroi ardit, «Ment»: posseeix aquella ment que de cop sobte suscità i travà totes les coses que d’abans eren embullades.

Excel·lia en noblia i riquesa, però també en magnanimitat: cedí el patrimoni als seus domèstics.

[7] Als qui l’acusaren d’haver-se’n despreocupat, replicà: «¿Per què, doncs, no en teniu cura vosaltres?» A la fi es retirà i es lliurà a l'estudi de la natura, sense interessar-se per les qüestions públiques. Quan hom li preguntà: «¿No t’importa res, la leva pàtria?» respongué: «Calla, car molt m’importa, la meva pàtria», assenyalant el cel.

Es diu que a l’època de la incursió de Xerxes tenia vuit anys i que en visqué setanta-dos. Conta Apol·lodor (fr. 'I), en la Cronologia, que nasqué a l’Olimpíada 70ª. i que morí al primer any de la 88ª. Començà a practicar la filosofia a Atenes, sota l’arcontat de Cal·líades, a l’edat de vint anys, segons explica Demetri de Falèron (fr. 150) en el Catàleg d’arconts. Hom creu que hi sojornà trenta anys.

[8] El sol, deia, és una massa incandescent i més gran que el Peloponès (d’altres atribueixen l’opinió a Tàntal). La lluna té paratges habitables, a més de pujols i barranqueres. Els primers elements són les homeomeries car, talment com l’or és compost d’allò que se’n diu pols d’or, així al tot està format per uns petits cossos, les homeomeries. La Ment és el principi del moviment. Els cossos pesants ocupen el lloc de sota, com la terra, els lleugers la part de sobre, com el foc, i l’aigua i l’aire l’entremig. De manera que en efecte, sobre la terra, que és plana, està col·locada la mar Les aigües s’evaporen per l’acció del sol.

[9] De bon principi les estrelles han estat arrossegades com en una cúpula, de manera que el pol, que és visible sempre, era en línia vertical sobre la terra, però després agafà la inclinació. La Via Làctia és com una reverberació de llum de les estrelles no il·luminades pel sol; els cometes són com una conjunció de planetes que emeten flames; els aeròlits, com guspires despreses per l’acció de l’aire. Els vents s’originen de l’enrariment de l’aire per l’acció del sol. Els trons són una col·lisió de núvols, els llamps una esquinçada de núvols, el terratrèmol un esfondrament d’aire cap a la terra.

Els éssers vivents s’originen de la humitat, del calor i d’una substància terrestre, posteriorment els uns dels altres: els mascles per la línia dreta, les femelles per l’esquerra.

[10] Hom conta que va predir la caiguda d’un aeròlit a Egospòtamos, i afirmà que cauria del sol. D’aquí que Eurípides (fr. 783), deixeble seu, en el Faetont, del sol en diu «Terròs daurat». Demés, fent camí a Olimpia s’assegué protegit per una pell com si anés a ploure, i s’esdevingué la pluja. A un hom que li preguntà si les muntanyes de Làmpsac podrien un dia convertir-se en mar, conten que li respongué: «Efectivament, és cosa de temps». En una altra ocasió se li preguntà per quin fi havia nascut: «Per contemplar el sol, la lluna i el cel», va respondre. I a qui li digué: «Et veus privat dels atenesos», li replicà: «No, sinó ells de mi». Mentre contemplava el sepulcre de Mausol, comentà: «És un se¬pulcre fastuós, imatge d’una riquesa feta pedra».

[11] A un hom que li sabia molt de greu morir en terra estranya, li contestà: «La davallada a l’Hades és semblant arreu».

Es creu que fou el primer, tal com diu Favorí (fr. 61) en la Història vària, a mostrar l’opinió que la poesia d’Homer versa sobre la virtut i la justícia. El capdavanter d’aquesta doctrina, però, fou Metrodor de Làmpsac, adepte seu, que també fou el primer a interessar-se per l’obra naturalística del Poeta. Anaxàgoras fou el primer a publicar un llibre expositiu. Silenos (fr. 2), en el primer llibre de les Històries, conta que en temps de l’arcont Dèmilos caigué del cel una pedra, [12] i que Anaxàgoras deduí que tot el cel és fet de pedra, que manté la cohesió per la velocitat dels seus girs i que, en cas de remetre, es desprendria.

Les versions del seu judici són diverses. Soció (fr. 3) narra, en les Successions dels filòsofs, que Cleó l’acusà d'impietat perquè deia que el sol és una massa incandescent; que Pèricles, deixeble seu, el defensà, però que fou condemnat a cinc talents i a exiliar-se. Sàtir (fr. 14), en les Vides, explica que la instància judicial la introduí Tucídides, enemic polític de Pèricles; que l’acusació no era sols d’impietat, sinó també de medisme, i com que no es presentà al judici fou condemnat a mort. [13] En ser-li comunicades les notícies, tant de la condemna com de la mort dels seus fills, de la condemna féu aquest comentari: «Als meus jutges i a mi, temps ha que la natura pronuncià la sentència de mort», i dels seus fills: «Ja sabia que els havia engendrats mortals». Alguns, però, atribueixen la sentència a Soló d’altres a Xenofont. Anaxàgoras sepultà els fills amb les seves pròpies mans, diu Demetri de Falèron (fr. 82) en De la vellesa. Hermip (fr. 30), en les Vides, relata que fou empresonat a l'espera de l’execució; que Pèricles es presentà davant el poble i preguntà si tenien res a al·legar quant a la seva pròpia vida i, en dir-li que no, prosseguí: «Jo també sóc deixeble seu. Així, doncs, no feu cas de les calúmnies, no mateu aquest home; creieu-me a mi, doneu-li la llibertat». I fou posat en llibertat. Ara, no podent suportar la violència de l’ultratge, se suicidà.

[14] Hierònim (fr. 41), en el segon llibre dels Records esparsos, explica que Pèricles el presentà davant el tribunal, tan xuclat i amagrit per la malaltia, que movia més a compassió que a justícia.

I aquestes són les versions sobre el seu judici.

Hi havia l’opinió que es mostrà rancorós contra Demòcrit per no haver estat acceptat a les seves tertúlies. Finalment es retirà a Làmpsac on traspassà. Quan els arconts de la ciutat s’interessaren per si tenia algun desig, respongué: «Que cada any siguin concedides als infants unes vacances el mes en què jo mori». El costum es conserva encara avui.

[15] A la seva mort els lampsaquens el sebolliren amb honors, i a la tomba posaren aquesta inscripció:

• Ací, després d’haver avançat granment cap a la llinda de la veritat del món celest, jau Anaxàgoras.

També hi ha un epigrama nostre a honor seu:

• Que el sol és una massa incandescent, temps ha que ho digué Anaxàgoras, i per això havia de morir. Tanmateix el seu amic Pèricles l’en sostragué; ara, s’alliberarà de la vida amb la morbidesa del seu saber.

N’hi ha hagut altres tres amb el nom d’Anaxàgoras, en cap dels quals hom no ho trob a tot: un fou rètor de l’escola d’Isòcrates; l’altre un escultor que Antígon esment; i el tercer un gramàtic de l’escola de Zenòdot.

---

Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs. Vol. 2, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans. Ed. Laia, Barcelona, 1988, pp. 112-118.