Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Diògenes Laerci: Anaxàgores»

De Wikisofia

 
(8 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Diògenes Laerci: Anaxàgores|Idioma=Español}}
+
{{RecursWiki
1. Anaxàgores, fill d'Hegesibulos, o bé d'Eubulo, va ser natural de Clazomene i deixeble d'Anaxímenes. Va ser el primer que a la matèria (''fili'') va afegir ''la ment'' al principi de les seves obres, on, suaument i magníficament, diu: «Totes les coses estaven juntes; després va sobrevenir la ment i les va ordenar», i per aquesta raó es diu ''ment''. Timó diu d'ell el mateix en les seves Sàtires, en aquesta forma:
+
|Tipus=Extractes d'obres
 +
}}
 +
{{RecursBase
 +
|Nom=Diògenes Laerci: Anaxàgoras
 +
|Idioma=Català
 +
}}
  
  
On diuen que l'heroi valerós
+
'''Anaxàgoras'''
  
Anaxàgores es troba.
+
[6] Anaxàgoras, fill d’Hegesíbul (o d’Èubul), era de Clazòmenes. Escoltà Anaxímenes  i fou el primer a assenyalar una ment a la matèria; així començava el seu escrit, exposat en un llenguatge agradable i amb urc:
  
Cognomenat ''Ment''
+
Totes les coses eren alhora; llavors acudí la Ment (''Noûs'') i les ordenà.
  
(i la va tenir joiosa),
+
Per això fou motejat Ment. Així diu d’ell Timó (fr. 24) en els ''Si·llos'':
  
perquè ens va dir que la ment eterna
+
*I diuen que hi ha Anaxàgoras, heroi ardit, «Ment»: posseeix aquella ment que de cop sobte suscità i travà totes les coses que d’abans eren embullades.
  
va posar en ordre les coses,
 
  
abans confusament amuntegades.
+
Excel·lia en noblia i riquesa, però també en magnanimitat: cedí el patrimoni als seus domèstics.  
  
 +
[7] Als qui l’acusaren d’haver-se’n despreocupat, replicà: «¿Per què, doncs, no en teniu cura vosaltres?» A la fi es retirà i es lliurà a l'estudi de la natura, sense interessar-se per les qüestions públiques. Quan hom li preguntà: «¿No t’importa res, la leva pàtria?» respongué: «Calla, car molt m’importa, la meva pàtria», assenyalant el cel.
  
Anaxàgores va ser il·lustre, no sols  pel seu naixement i les seves riqueses, sinó també per la seva magnanimitat, ja que va cedir als seus tot el seu patrimoni. I quan el van qualificar de negligent va respondre: «I vosaltres, per què no sou més diligents?» Es va absentar, finalment, a fi de lliurar-se a la contemplació de la Naturalesa, menyspreant tota preocupació pública, de manera que dient-li un: «Cap preocupació us queda de la pàtria?», va respondre, assenyalant al cel: «Jo venero en extrem la pàtria».
 
  
2. Es diu que quan Xerxes va passar a Grècia, Anaxàgores tenia vint anys d'edat, i que va viure fins a setanta-dos. Apol·lodor escriu en les seves ''Cròniques'', que va néixer a l'Olimpíada LXX i va morir l'any primer de la LXXVIII. Va començar a filosofar a Atenes, a vint anys, sent arcont Calias, com diu Demetri de Falèron en la seva ''Història dels arconts'', on afegeixen que es va estar trenta anys.
+
Es diu que a l’època de la incursió de Xerxes tenia vuit anys i que en visqué setanta-dos. Conta Apol·lodor (fr. 'I), en la ''Cronologia'', que nasqué a l’Olimpíada 70ª. i que morí al primer any de la 88ª. Començà a practicar la filosofia a Atenes, sota l’arcontat de Cal·líades, a l’edat de vint anys, segons explica Demetri de Falèron (fr. 150) en el Catàleg d’arconts. Hom creu que hi sojornà trenta anys.
  
3. Deia «que el Sol és un globus de foc i major que el Peloponès». Uns altres atribueixen això a Tàntal. «Que la Lluna està habitada i té serrals i valls. Que el principi de les coses són les partícules semblants, puix que així com l'or es compon de parts tenuíssimes, així també el món va ser compost de corpuscles semblants entre si. Que la ment és el principi del moviment. Que els cossos greus es van situar en el lloc baix, verbigràcia, la terra; els lleus, a dalt, com el foc; l'aigua i l'aire van prendre el mitjà. Així doncs, sobre la superfície de la Terra està el mar, i el Sol treu de les seves aigües els vapors. Que en el principi els astres giraven en el cel (construït en forma de cúpula), de manera que el pol, que sempre està a la nostra vista, girava sobre el vèrtex de la Terra, però que després va agafar inclinació. Que la Via Làctica és un reflex de la resplendor dels astres no il·luminats pel Sol. Que els estels són un concurs d'estels errants que llancen  flames, i que l'aire els vibra com centelles. Que els vents provenen de l'aire enrarit pel Sol. Que el terratrèmol és causat per aire que corre per dins de la Terra. Que els animals van ser engendrats de l'humor, de la calor i de la terra; després van anar  naixent d'ells mateixos, engendrant-se els mascles a la part dreta i les femelles a l'esquerra».
 
  
4. Es diu que va anunciar, abans de caure, la pedra que va caure a Egospótamos, la qual va dir que cauria del sol, i que per això Eurípides, el seu deixeble, en la tragèdia intitulada ''Faetó'', va anomenar el Sol massa de foc. També que, havent partit cap a Olímpia, es va asseure vestit de pells, com si hagués de ploure aviat, i així va succeir. A un que li va preguntar si les muntanyes de Làmpsac serien mar en l'esdevenidor, diuen que va respondre: «Sí, per cert, si el temps no s'acaba». Preguntat una vegada per a quin fi havia nascut, va dir que «per a contemplar el Sol la Lluna i el cel». A un que li objectava que estava privat dels atenesos, va respondre: «No estic privat d'ells, sinó ells de mi». En veure el sepulcre de Mausolo, va dir: «Un monument sumptuós és imatge de riqueses convertides en pedres». A un que portava mal el fet que morís en terra aliena, va respondre: «No us molesteu per això, perquè de tot arreu hi ha el mateix camí a fer per a baixar a la regió dels morts».
+
[8] El sol, deia, és una massa incandescent i més gran que el Peloponès (d’altres atribueixen l’opinió a Tàntal). La lluna té paratges habitables, a més de pujols i barranqueres.  
 +
Els primers elements són les homeomeries car, talment com l’or és compost d’allò que se’n diu pols d’or, així al tot està format per uns petits cossos, les homeomeries. La Ment és el principi del moviment. Els cossos pesants ocupen el lloc de sota, com la terra, els lleugers la part de sobre, com el foc, i l’aigua i l’aire l’entremig. De manera que en efecte, sobre la terra, que és plana, està col·locada la mar Les aigües s’evaporen per l’acció del sol.
  
5. Segons diu Favorí en la seva ''Història vària'', sembla que va ser el primer que va dir que «Homer va compondre el seu poema per a recomanar la virtut i la justícia»; sembla que va amplificar molt Metròdor de Làmpsac, amic seu, el qual va gaudir bastant Homer en l'estudi de la naturalesa. Anaxàgores va ser el primer que ens va deixar un escrit sobre la naturalesa. Silè, en el llibre primer de les seves ''Històries'', diu que havent caigut una pedra del cel sent arcont Dimil, va dir llavors Anaxàgores que tot el cel es componia de pedres, i se sostenia per la velocitat del seu gir; de manera que si aquest gir s'aturés, cauria el cel.
 
  
6. Respecte a la seva condemna hi ha diverses opinions, ja que Soció, en les ''Successions dels filòsofs'', diu que Cleó el va acusar d'impietat, per haver dit que el Sol és una massa de ferro encès, però que el va defensar Pèricles, el seu deixeble, i només va ser condemnat a pagar cinc talents i ser desterrat. Sàtir escriu en les seves ''Vides'' que el va acusar Tucídides, perquè aquest era contrari a les resolucions de Pèricles en l'administració de la República. Que no sols el va acusar d'impietat, sinó també de traïció, i que absent, va ser condemnat a mort. Havent-li donat la notícia de la seva condemna i de la mort dels seus fills, va respondre al primer «que feia molt de temps que la naturalesa havia condemnat a mort tant els seus acusadors com a ell». I al segon, que «sabia que els havia engendrat mortals». Alguns atribueixen això a Soló; uns altres a Xenofont.
+
[9] De bon principi les estrelles han estat arrossegades com en una cúpula, de manera que el pol, que és visible sempre, era en línia vertical sobre la terra, però després agafà la inclinació. La Via Làctia és com una reverberació de llum de les estrelles no il·luminades pel sol; els cometes són com una conjunció de planetes que emeten flames; els aeròlits, com guspires despreses per l’acció de l’aire. Els vents s’originen de l’enrariment de l’aire per l’acció del sol. Els trons són una col·lisió de núvols, els llamps una esquinçada de núvols, el terratrèmol un esfondrament d’aire cap a la terra.
  
7. Demetri de Felèron diu, en el llibre ''De la Vellesa'', que Anaxàgores va enterrar ell mateix amb les seves mans els seus fills. Hermip, en les ''Vides'', assegura que va ser empresonat i condemnat a mort; i preguntat Pèricles si hi havia algun crim cabdal en ell, com que no li'n va trobar cap, va dir: «Ara bé: jo sóc deixeble d'aquest home; no vulgueu perdre'l amb calúmnies, sinó seguiu la meva voluntat i deixeu-lo absolt.» I  així es va fer: però no podent suportar la injustícia, va morir de mort voluntària. Finalment, Jeroni diu, en el llibre II dels seus ''Comentaris varis'', que Pèricles el va conduir al tribunal de justícia en un temps en què es trobava defallit i feble per malaltia, i que va ser absolt abans per haver-lo vist així que per haver-lo trobat innocent. Tots aquests parers hi ha sobre la condemnació d'Anaxàgores. Hi ha qui pensa encara que va ser enemic de Demòcrit per no haver-lo volgut admetre a la seva conversa i el seu tracte.
+
Els éssers vivents s’originen de la humitat, del calor i d’una substància terrestre, posteriorment els uns dels altres: els mascles per la línia dreta, les femelles per l’esquerra.
  
8. Finalment, havent passat a Làmpsac, va morir allí, i preguntat pels magistrats si volia que s'executés alguna cosa, diuen que va respondre que «cada any en el mes de la seva mort fos permès als nois jugar», i que avui dia s'observa. Els lampsacens el van honrar difunt, i en el seu sepulcre van posar aquest epitafi:
 
  
Aquí jeu Anaxàgores il·lustre,
+
[10] Hom conta que va predir la caiguda d’un aeròlit a Egospòtamos, i afirmà que cauria del sol. D’aquí que Eurípides (fr. 783), deixeble seu, en el ''Faetont'', del sol en diu «Terròs daurat». Demés, fent camí a Olimpia s’assegué protegit per una pell com si anés a ploure, i s’esdevingué la pluja. A un hom que li preguntà si les muntanyes de Làmpsac podrien un dia convertir-se en mar, conten que li respongué: «Efectivament, és cosa de temps». En una altra ocasió se li preguntà per quin fi havia nascut: «Per contemplar el sol, la lluna i el cel», va respondre. I a qui li digué: «Et veus privat dels atenesos», li replicà: «No, sinó ells de mi». Mentre contemplava el sepulcre de Mausol, comentà: «És un se¬pulcre fastuós, imatge d’una riquesa feta pedra».
  
que al costat de la fi de la seva vital carrera,
 
  
va entendre plenament els arcans
+
[11] A un hom que li sabia molt de greu morir en terra estranya, li contestà: «La davallada a l’Hades és semblant arreu».
  
que en si conté la celeste esfera.
+
Es creu que fou el primer, tal com diu Favorí (fr. 61) en la ''Història vària'', a mostrar l’opinió que la poesia d’Homer versa sobre la virtut i la justícia. El capdavanter d’aquesta doctrina, però, fou Metrodor de Làmpsac, adepte seu, que també fou el primer a interessar-se per l’obra naturalística del Poeta. Anaxàgoras fou el primer a publicar un llibre expositiu. Silenos (fr. 2), en el primer llibre de les Històries, conta que en temps de l’arcont Dèmilos caigué del cel una pedra, [12] i que Anaxàgoras deduí que tot el cel és fet de pedra, que manté la cohesió per la velocitat dels seus girs i que, en cas de remetre, es desprendria.
  
 +
Les versions del seu judici són diverses. Soció (fr. 3) narra, en les ''Successions dels filòsofs,'' que Cleó l’acusà d'impietat perquè deia que el sol és una massa incandescent; que Pèricles, deixeble seu, el defensà, però que fou condemnat a cinc talents i a exiliar-se. Sàtir (fr. 14), en les ''Vides'', explica que la instància judicial la introduí Tucídides, enemic polític de Pèricles; que l’acusació no era sols d’impietat, sinó també de medisme, i com que no es presentà al judici fou condemnat a mort. [13] En ser-li comunicades les notícies, tant de la condemna com de la mort dels seus fills, de la condemna féu aquest comentari: «Als meus jutges i a mi, temps ha que la natura pronuncià la sentència de mort», i dels seus fills: «Ja sabia que els havia engendrats mortals». Alguns, però, atribueixen la sentència a Soló d’altres a Xenofont. Anaxàgoras sepultà els fills amb les seves pròpies mans, diu Demetri de Falèron (fr. 82) en ''De la vellesa''. Hermip (fr. 30), en les Vides, relata que fou empresonat a l'espera de l’execució; que Pèricles es presentà davant el poble i preguntà si tenien res a al·legar quant a la seva pròpia vida i, en dir-li que no, prosseguí: «Jo també sóc deixeble seu. Així, doncs, no feu cas de les calúmnies, no mateu aquest home; creieu-me a mi, doneu-li la llibertat». I fou posat en llibertat. Ara, no podent suportar la violència de l’ultratge, se suicidà.
  
El meu a ell és el següent:
 
  
 +
[14] Hierònim (fr. 41), en el segon llibre dels ''Records esparsos,'' explica que Pèricles el presentà davant el tribunal, tan xuclat i amagrit per la malaltia, que movia més a compassió
 +
que a justícia.
  
Que el Sol és massa ardent
+
I aquestes són les versions sobre el seu judici.
  
Anaxàgores va dir; i per aquesta raó
+
Hi havia l’opinió que es mostrà rancorós contra Demòcrit  per no haver estat acceptat a les seves tertúlies. Finalment es retirà a Làmpsac on traspassà. Quan els arconts de la ciutat s’interessaren per si tenia algun desig, respongué: «Que cada any siguin concedides als infants unes vacances el mes en què jo mori». El costum es conserva encara avui.
  
va ser a mort condemnat.
 
  
El deslliurà el seu deixeble Pèricles:
+
[15] A la seva mort els lampsaquens el sebolliren amb honors, i a la tomba posaren aquesta inscripció:
  
Però ell entre erudits llanguiments,
+
*Ací, després d’haver avançat granment cap a la llinda de la veritat del món celest, jau Anaxàgoras.
  
sap deixar la vida voluntari.
 
  
 +
També hi ha un epigrama nostre a honor seu:
  
Va haver-hi altres tres Anaxàgores, però en cap d'ells no van concórrer totes les ciències. El primer va ser orador, un dels deixebles d'Isòcrates. L'altre, estatuari, de qui Antígon fa memòria. I l'altre, gramàtic, deixeble de Zenòdot.
+
*Que el sol és una massa incandescent, temps ha que ho digué Anaxàgoras, i per això havia de morir. Tanmateix el seu amic Pèricles l’en sostragué; ara, s’alliberarà de la vida amb la morbidesa del seu saber.
{{Ref|Ref=''Vidas de los más ilustres filósofos griegos,'' Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.70-73. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).|Títol=Vidas de los más ilustres filósofos griegos,|Cita=true}}
+
 
 +
 
 +
N’hi ha hagut altres tres amb el nom d’Anaxàgoras, en cap dels quals hom no ho trob a tot: un fou rètor de l’escola d’Isòcrates; l’altre un escultor que Antígon esment; i el tercer un gramàtic de l’escola de Zenòdot.
 +
 
 +
----
 +
{{Ref|Ref=Diògenes Laerci, ''Vides dels filòsofs''. Vol. 2, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans. Ed. Laia, Barcelona, 1988, pp. 112-118.
 +
|Títol=Diògenes Laerci: Vides dels filòsofs. pp. 112-118 |Cita=true}}
  
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 15:01, 8 oct 2019


Anaxàgoras

[6] Anaxàgoras, fill d’Hegesíbul (o d’Èubul), era de Clazòmenes. Escoltà Anaxímenes i fou el primer a assenyalar una ment a la matèria; així començava el seu escrit, exposat en un llenguatge agradable i amb urc:

Totes les coses eren alhora; llavors acudí la Ment (Noûs) i les ordenà.

Per això fou motejat Ment. Així diu d’ell Timó (fr. 24) en els Si·llos:

  • I diuen que hi ha Anaxàgoras, heroi ardit, «Ment»: posseeix aquella ment que de cop sobte suscità i travà totes les coses que d’abans eren embullades.


Excel·lia en noblia i riquesa, però també en magnanimitat: cedí el patrimoni als seus domèstics.

[7] Als qui l’acusaren d’haver-se’n despreocupat, replicà: «¿Per què, doncs, no en teniu cura vosaltres?» A la fi es retirà i es lliurà a l'estudi de la natura, sense interessar-se per les qüestions públiques. Quan hom li preguntà: «¿No t’importa res, la leva pàtria?» respongué: «Calla, car molt m’importa, la meva pàtria», assenyalant el cel.


Es diu que a l’època de la incursió de Xerxes tenia vuit anys i que en visqué setanta-dos. Conta Apol·lodor (fr. 'I), en la Cronologia, que nasqué a l’Olimpíada 70ª. i que morí al primer any de la 88ª. Començà a practicar la filosofia a Atenes, sota l’arcontat de Cal·líades, a l’edat de vint anys, segons explica Demetri de Falèron (fr. 150) en el Catàleg d’arconts. Hom creu que hi sojornà trenta anys.


[8] El sol, deia, és una massa incandescent i més gran que el Peloponès (d’altres atribueixen l’opinió a Tàntal). La lluna té paratges habitables, a més de pujols i barranqueres. Els primers elements són les homeomeries car, talment com l’or és compost d’allò que se’n diu pols d’or, així al tot està format per uns petits cossos, les homeomeries. La Ment és el principi del moviment. Els cossos pesants ocupen el lloc de sota, com la terra, els lleugers la part de sobre, com el foc, i l’aigua i l’aire l’entremig. De manera que en efecte, sobre la terra, que és plana, està col·locada la mar Les aigües s’evaporen per l’acció del sol.


[9] De bon principi les estrelles han estat arrossegades com en una cúpula, de manera que el pol, que és visible sempre, era en línia vertical sobre la terra, però després agafà la inclinació. La Via Làctia és com una reverberació de llum de les estrelles no il·luminades pel sol; els cometes són com una conjunció de planetes que emeten flames; els aeròlits, com guspires despreses per l’acció de l’aire. Els vents s’originen de l’enrariment de l’aire per l’acció del sol. Els trons són una col·lisió de núvols, els llamps una esquinçada de núvols, el terratrèmol un esfondrament d’aire cap a la terra.

Els éssers vivents s’originen de la humitat, del calor i d’una substància terrestre, posteriorment els uns dels altres: els mascles per la línia dreta, les femelles per l’esquerra.


[10] Hom conta que va predir la caiguda d’un aeròlit a Egospòtamos, i afirmà que cauria del sol. D’aquí que Eurípides (fr. 783), deixeble seu, en el Faetont, del sol en diu «Terròs daurat». Demés, fent camí a Olimpia s’assegué protegit per una pell com si anés a ploure, i s’esdevingué la pluja. A un hom que li preguntà si les muntanyes de Làmpsac podrien un dia convertir-se en mar, conten que li respongué: «Efectivament, és cosa de temps». En una altra ocasió se li preguntà per quin fi havia nascut: «Per contemplar el sol, la lluna i el cel», va respondre. I a qui li digué: «Et veus privat dels atenesos», li replicà: «No, sinó ells de mi». Mentre contemplava el sepulcre de Mausol, comentà: «És un se¬pulcre fastuós, imatge d’una riquesa feta pedra».


[11] A un hom que li sabia molt de greu morir en terra estranya, li contestà: «La davallada a l’Hades és semblant arreu».

Es creu que fou el primer, tal com diu Favorí (fr. 61) en la Història vària, a mostrar l’opinió que la poesia d’Homer versa sobre la virtut i la justícia. El capdavanter d’aquesta doctrina, però, fou Metrodor de Làmpsac, adepte seu, que també fou el primer a interessar-se per l’obra naturalística del Poeta. Anaxàgoras fou el primer a publicar un llibre expositiu. Silenos (fr. 2), en el primer llibre de les Històries, conta que en temps de l’arcont Dèmilos caigué del cel una pedra, [12] i que Anaxàgoras deduí que tot el cel és fet de pedra, que manté la cohesió per la velocitat dels seus girs i que, en cas de remetre, es desprendria.

Les versions del seu judici són diverses. Soció (fr. 3) narra, en les Successions dels filòsofs, que Cleó l’acusà d'impietat perquè deia que el sol és una massa incandescent; que Pèricles, deixeble seu, el defensà, però que fou condemnat a cinc talents i a exiliar-se. Sàtir (fr. 14), en les Vides, explica que la instància judicial la introduí Tucídides, enemic polític de Pèricles; que l’acusació no era sols d’impietat, sinó també de medisme, i com que no es presentà al judici fou condemnat a mort. [13] En ser-li comunicades les notícies, tant de la condemna com de la mort dels seus fills, de la condemna féu aquest comentari: «Als meus jutges i a mi, temps ha que la natura pronuncià la sentència de mort», i dels seus fills: «Ja sabia que els havia engendrats mortals». Alguns, però, atribueixen la sentència a Soló d’altres a Xenofont. Anaxàgoras sepultà els fills amb les seves pròpies mans, diu Demetri de Falèron (fr. 82) en De la vellesa. Hermip (fr. 30), en les Vides, relata que fou empresonat a l'espera de l’execució; que Pèricles es presentà davant el poble i preguntà si tenien res a al·legar quant a la seva pròpia vida i, en dir-li que no, prosseguí: «Jo també sóc deixeble seu. Així, doncs, no feu cas de les calúmnies, no mateu aquest home; creieu-me a mi, doneu-li la llibertat». I fou posat en llibertat. Ara, no podent suportar la violència de l’ultratge, se suicidà.


[14] Hierònim (fr. 41), en el segon llibre dels Records esparsos, explica que Pèricles el presentà davant el tribunal, tan xuclat i amagrit per la malaltia, que movia més a compassió que a justícia.

I aquestes són les versions sobre el seu judici.

Hi havia l’opinió que es mostrà rancorós contra Demòcrit per no haver estat acceptat a les seves tertúlies. Finalment es retirà a Làmpsac on traspassà. Quan els arconts de la ciutat s’interessaren per si tenia algun desig, respongué: «Que cada any siguin concedides als infants unes vacances el mes en què jo mori». El costum es conserva encara avui.


[15] A la seva mort els lampsaquens el sebolliren amb honors, i a la tomba posaren aquesta inscripció:

  • Ací, després d’haver avançat granment cap a la llinda de la veritat del món celest, jau Anaxàgoras.


També hi ha un epigrama nostre a honor seu:

  • Que el sol és una massa incandescent, temps ha que ho digué Anaxàgoras, i per això havia de morir. Tanmateix el seu amic Pèricles l’en sostragué; ara, s’alliberarà de la vida amb la morbidesa del seu saber.


N’hi ha hagut altres tres amb el nom d’Anaxàgoras, en cap dels quals hom no ho trob a tot: un fou rètor de l’escola d’Isòcrates; l’altre un escultor que Antígon esment; i el tercer un gramàtic de l’escola de Zenòdot.


Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs. Vol. 2, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans. Ed. Laia, Barcelona, 1988, pp. 112-118.