Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Diògenes Laerci: Anaxàgores»

De Wikisofia

 
(16 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Diògenes Laerci: Anaxàgores|Idioma=Español}}
+
{{RecursWiki
1. Anaxàgores, fill d'Hegesibulo, o bé d'Eubulo, va ser natural de Clazomene i deixeble d'Anaxímenes. Va ser el primer que a la matèria (''fili'') va afegir ''la ment'' al principi de les seves obres, on, suau i magníficament, diu: «Totes les coses estaven juntes; després va sobrevenir la ment i les va ordenar», i per aquesta raó es diu ''ment''. Timó diu d'ell el mateix en les seves Sàtires, en aquesta forma:
+
|Tipus=Extractes d'obres
 +
}}
 +
{{RecursBase
 +
|Nom=Diògenes Laerci: Anaxàgoras
 +
|Idioma=Català
 +
}}
  
On diuen que l'heroi valerós
 
  
Anaxàgores es troba.
+
'''Anaxàgoras'''
  
Cognomenat ''Ment''
+
[6] Anaxàgoras, fill d’Hegesíbul (o d’Èubul), era de Clazòmenes. Escoltà Anaxímenes  i fou el primer a assenyalar una ment a la matèria; així començava el seu escrit, exposat en un llenguatge agradable i amb urc:
  
(i la va tenir joiosa),
+
Totes les coses eren alhora; llavors acudí la Ment (''Noûs'') i les ordenà.
  
perquè ens va dir que la ment eterna
+
Per això fou motejat Ment. Així diu d’ell Timó (fr. 24) en els ''Si·llos'':
  
va posar en ordre les coses,
+
*I diuen que hi ha Anaxàgoras, heroi ardit, «Ment»: posseeix aquella ment que de cop sobte suscità i travà totes les coses que d’abans eren embullades.
  
abans confusament amuntegades.
 
  
Va ser Anaxàgores il·lustre, no només pel seu naixement i riqueses, sinó també per la seva magnanimitat, doncs va cedir als seus tot el seu patrimoni. I com ho notessin de negligent va respondre: «I vosaltres, per què no sou més diligents?» Ausentóse, finalment, a fi de lliurar-se a la contemplació de la Naturalesa, menyspreant tot cura pública, de manera que dient-li un: «Cap cura us queda de la pàtria?», va respondre, assenyalant al cel: «Jo venero en extrem la pàtria».
+
Excel·lia en noblia i riquesa, però també en magnanimitat: cedí el patrimoni als seus domèstics.  
  
2. Es diu que quan Jerjes va passar a Grècia, tenia Anaxàgores vint anys d'edat, i que va viure fins a setanta-dues. Escriu Apolodor en les seves ''Cròniques, ''que va néixer a l'Olimpíada LXX i va morir l'any primer de la LXXVIII. Va començar a filosofar a Atenes, d'edat de vint anys, sent arcont Calias, com diu Demetri Falereo en la seva ''Història dels arconts'', on afegeixen es va detenir trenta anys.
+
[7] Als qui l’acusaren d’haver-se’n despreocupat, replicà: «¿Per què, doncs, no en teniu cura vosaltres?» A la fi es retirà i es lliurà a l'estudi de la natura, sense interessar-se per les qüestions públiques. Quan hom li preguntà: «¿No t’importa res, la leva pàtria?» respongué: «Calla, car molt m’importa, la meva pàtria», assenyalant el cel.
  
3. Deia «que el Sol és un globus de foc i major que el Peloponès». Uns altres atribueixen això a Tàntal. «Que la Lluna està habitada i té serrals i valls. Que el principi de les coses són les partícules semblants, doncs així com l'or es compon de parts tenuísimas, així també el món va ser compost de corpuscles semblants entre si. Que la ment és el principi del moviment. Que els cossos greus es van situar en el lloc baix, verbigràcia, la terra; els lleus, a dalt, com el foc; l'aigua i l'aire van prendre el mitjà. Així doncs, sobre la superfície de la Terra està el mar, i el Sol treu de les seves aigües els vapors. Que en el principi els astres giraven en el cel (construït en forma de cúpula), de manera que el pol, que sempre està a la nostra vista, girava sobre el vèrtex de la Terra, però que després va prendre inclinació. Que la Via Làctica és un reflex de la resplendor dels astres no il·luminats pel Sol. Que els estels són un concurs d'estels errantes que acomiaden flames, i que l'aire els vibra com centellas. Que els vents provenen de l'aire enrarit pel Sol. Que el terratrèmol és causat per aire que corre per dins de la Terra. Que els animals van ser engendrats de l'humor, de la calor i de la terra; després van ser naixent d'ells mateixos, engendrant-se els mascles a la part dreta i les femelles a l'esquerra».
 
  
4. Es diu que va anunciar, abans de caure, la pedra que va caure en Egospótamos, la qual va dir cauria del sol, i que per això Eurípides, el seu deixeble, en la tragèdia intitulada ''Faetón'', va anomenar al Sol massa de foc. També que, havent partit per a Olimpia, es va asseure vestit de pells, com que havia de ploure prest, i així va succeir. A un que li va preguntar si les muntanyes de Làmpsac serien mar en l'esdevenidor, diuen va respondre: «Sí, per cert, com el temps no s'acabi.» Preguntat una vegada per a quina fi havia nascut, va dir que «per contemplar el Sol la Lluna i el Cel». A un que li objectava que estava privat dels atenesos, va respondre: «No estic privat d'ells, sinó ells de mi.» En veure el sepulcre de Mausolo, va dir: «Un monument suntuoso és imatge de riqueses convertides en pedres.» A un que portava mal el que morís en terra aliena, va respondre: «No us molesteu per això, doncs de tot arreu hi ha el mateix camí que hacerpara baixar a la regió dels morts».
+
Es diu que a l’època de la incursió de Xerxes tenia vuit anys i que en visqué setanta-dos. Conta Apol·lodor (fr. 'I), en la ''Cronologia'', que nasqué a l’Olimpíada 70ª. i que morí al primer any de la 88ª. Començà a practicar la filosofia a Atenes, sota l’arcontat de Cal·líades, a l’edat de vint anys, segons explica Demetri de Falèron (fr. 150) en el Catàleg d’arconts. Hom creu que hi sojornà trenta anys.
  
5. Segons diu Favorino en la seva ''Història vària'', sembla va ser el primer que va dir que «Homer va compondre el seu poema per recomanar la virtut i la justícia»; sembla que va amplificar molt Metrodoro Lampsaceno, amic seu, el qual va gaudir bastant a Homer en l'estudi de la Naturalesa. Anaxàgores va ser el primer que ens va deixar un escrit sobre la Naturalesa. Sileno, en el llibre primer de les seves ''Històries, ''diu que havent caigut una pedra del cel sent arcont Dimilo, va dir llavors Anaxàgores que tot el cel es componia de pedres, i se sostenia per la velocitat del seu gir; de manera que si aquest gir cessés, cauria el cel.
 
  
6. Amb vista a la seva condemnació hi ha diverses opinions, doncs Soció, en les ''Successions dels'' ''filòsofs, ''diu que Cleón li va acusar d'impietat, per haver dit que el Sol és una massa de ferro encès, però que ho va defensar Pèricles, el seu deixeble, i només va ser condemnat a pagar cinc talents i sortir bandejat. Sàtir escriu en les seves ''Vides'' que ho va acusar Tucídides, per ser aquest contrari a les resolucions de Pèricles en l'administració de la República. Que no només ho va acusar d'impietat, sinó també de traïció, i que absent, va ser condemnat a mort. Havent-li donat la notícia de la seva condemnació i de la mort dels seus fills, va respondre al primer «que hi havia molt temps que la Naturalesa havia condemnat a mort tant als seus acusadors com a ell». I al segon, que «sabia que els havia engendrat mortals». Alguns atribueixen això a Soló; uns altres a Xenofont.
+
[8] El sol, deia, és una massa incandescent i més gran que el Peloponès (d’altres atribueixen l’opinió a Tàntal). La lluna té paratges habitables, a més de pujols i barranqueres.  
 +
Els primers elements són les homeomeries car, talment com l’or és compost d’allò que se’n diu pols d’or, així al tot està format per uns petits cossos, les homeomeries. La Ment és el principi del moviment. Els cossos pesants ocupen el lloc de sota, com la terra, els lleugers la part de sobre, com el foc, i l’aigua i l’aire l’entremig. De manera que en efecte, sobre la terra, que és plana, està col·locada la mar Les aigües s’evaporen per l’acció del sol.
  
7. Demetri Falereo diu, en el llibre ''De la Vellesa'', que Anaxàgores va enterrar ell mateix per les seves mans als seus fills. Hermipo, en les ''Vides'', assegura que va ser empresonat i condemnat a mort; i preguntat Pèricles si hi havia algun crim cabdal en ell, com no li trobés algun, va dir: «Ara bé: jo sóc deixeble d'aquest home; no vulgueu perdre-ho amb calúmnies, sinó seguiu la meva voluntat i deixeu-ho absolt.» I que així es va fer: però no podent sobrellevar la injustícia, va morir de mort voluntària. Finalment, Jerónimo diu, en el llibre II dels seus ''Varis comentaris'', que Pèricles ho va conduir al tribunal de justícia a temps en què es trobava defallit i feble per malaltia, i que va ser absolt abans per veure-ho així que per trobar-ho innocent. Tots aquests parers hi ha sobre la condemnació d'Anaxàgores. Hi ha qui pensa encara que va ser enemic de Demòcrit per no haver-ho volgut admetre a la seva conversa i tracte.
 
  
8. Finalment, havent passat a Làmpsac, va morir allí, i preguntat pels magistrats si volia s'executés alguna cosa diuen que va respondre que «cada any en el mes de la seva mort fos permès als nois el jugar», i que avui dia s'observa. Els lampsacenos ho van honrar difunt, i en el seu sepulcre van posar aquest epitafi:
+
[9] De bon principi les estrelles han estat arrossegades com en una cúpula, de manera que el pol, que és visible sempre, era en línia vertical sobre la terra, però després agafà la inclinació. La Via Làctia és com una reverberació de llum de les estrelles no il·luminades pel sol; els cometes són com una conjunció de planetes que emeten flames; els aeròlits, com guspires despreses per l’acció de l’aire. Els vents s’originen de l’enrariment de l’aire per l’acció del sol. Els trons són una col·lisió de núvols, els llamps una esquinçada de núvols, el terratrèmol un esfondrament d’aire cap a la terra.
  
Aquí jeu Anaxàgores il·lustre,
+
Els éssers vivents s’originen de la humitat, del calor i d’una substància terrestre, posteriorment els uns dels altres: els mascles per la línia dreta, les femelles per l’esquerra.
  
que al costat de la fi de la seva vital carrera,
 
  
va entendre plenament els arcans
+
[10] Hom conta que va predir la caiguda d’un aeròlit a Egospòtamos, i afirmà que cauria del sol. D’aquí que Eurípides (fr. 783), deixeble seu, en el ''Faetont'', del sol en diu «Terròs daurat». Demés, fent camí a Olimpia s’assegué protegit per una pell com si anés a ploure, i s’esdevingué la pluja. A un hom que li preguntà si les muntanyes de Làmpsac podrien un dia convertir-se en mar, conten que li respongué: «Efectivament, és cosa de temps». En una altra ocasió se li preguntà per quin fi havia nascut: «Per contemplar el sol, la lluna i el cel», va respondre. I a qui li digué: «Et veus privat dels atenesos», li replicà: «No, sinó ells de mi». Mentre contemplava el sepulcre de Mausol, comentà: «És un se¬pulcre fastuós, imatge d’una riquesa feta pedra».
  
que en si conté la celeste esfera.
 
  
El meu al mateix és el següent:
+
[11] A un hom que li sabia molt de greu morir en terra estranya, li contestà: «La davallada a l’Hades és semblant arreu».
  
Que el Sol és massa ardent
+
Es creu que fou el primer, tal com diu Favorí (fr. 61) en la ''Història vària'', a mostrar l’opinió que la poesia d’Homer versa sobre la virtut i la justícia. El capdavanter d’aquesta doctrina, però, fou Metrodor de Làmpsac, adepte seu, que també fou el primer a interessar-se per l’obra naturalística del Poeta. Anaxàgoras fou el primer a publicar un llibre expositiu. Silenos (fr. 2), en el primer llibre de les Històries, conta que en temps de l’arcont Dèmilos caigué del cel una pedra, [12] i que Anaxàgoras deduí que tot el cel és fet de pedra, que manté la cohesió per la velocitat dels seus girs i que, en cas de remetre, es desprendria.
  
Anaxàgores va dir; i per aquesta raó
+
Les versions del seu judici són diverses. Soció (fr. 3) narra, en les ''Successions dels filòsofs,'' que Cleó l’acusà d'impietat perquè deia que el sol és una massa incandescent; que Pèricles, deixeble seu, el defensà, però que fou condemnat a cinc talents i a exiliar-se. Sàtir (fr. 14), en les ''Vides'', explica que la instància judicial la introduí Tucídides, enemic polític de Pèricles; que l’acusació no era sols d’impietat, sinó també de medisme, i com que no es presentà al judici fou condemnat a mort. [13] En ser-li comunicades les notícies, tant de la condemna com de la mort dels seus fills, de la condemna féu aquest comentari: «Als meus jutges i a mi, temps ha que la natura pronuncià la sentència de mort», i dels seus fills: «Ja sabia que els havia engendrats mortals». Alguns, però, atribueixen la sentència a Soló d’altres a Xenofont. Anaxàgoras sepultà els fills amb les seves pròpies mans, diu Demetri de Falèron (fr. 82) en ''De la vellesa''. Hermip (fr. 30), en les Vides, relata que fou empresonat a l'espera de l’execució; que Pèricles es presentà davant el poble i preguntà si tenien res a al·legar quant a la seva pròpia vida i, en dir-li que no, prosseguí: «Jo també sóc deixeble seu. Així, doncs, no feu cas de les calúmnies, no mateu aquest home; creieu-me a mi, doneu-li la llibertat». I fou posat en llibertat. Ara, no podent suportar la violència de l’ultratge, se suicidà.
  
va ser a mort condemnat.
 
  
Librólo el seu deixeble Pèricles:
+
[14] Hierònim (fr. 41), en el segon llibre dels ''Records esparsos,'' explica que Pèricles el presentà davant el tribunal, tan xuclat i amagrit per la malaltia, que movia més a compassió
 +
que a justícia.
  
Però ell entre erudits llanguiments,
+
I aquestes són les versions sobre el seu judici.
  
sap deixar la vida voluntari.
+
Hi havia l’opinió que es mostrà rancorós contra Demòcrit  per no haver estat acceptat a les seves tertúlies. Finalment es retirà a Làmpsac on traspassà. Quan els arconts de la ciutat s’interessaren per si tenia algun desig, respongué: «Que cada any siguin concedides als infants unes vacances el mes en què jo mori». El costum es conserva encara avui.
  
Va haver-hi altres tres Anaxàgores, però en cap d'ells van concórrer totes les ciències. El primer va ser orador, un dels deixebles d'Isòcrates. L'altre, estatuario, de qui Antígon fa memòria. I l'altre, gramàtic, deixeble de Zenòdot.
+
 
{{Ref|Ref=''Vidas de los más ilustres filósofos griegos,'' Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.70-73. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).|Títol=Vidas de los más ilustres filósofos griegos,|Cita=true}}
+
[15] A la seva mort els lampsaquens el sebolliren amb honors, i a la tomba posaren aquesta inscripció:
 +
 
 +
*Ací, després d’haver avançat granment cap a la llinda de la veritat del món celest, jau Anaxàgoras.
 +
 
 +
 
 +
També hi ha un epigrama nostre a honor seu:
 +
 
 +
*Que el sol és una massa incandescent, temps ha que ho digué Anaxàgoras, i per això havia de morir. Tanmateix el seu amic Pèricles l’en sostragué; ara, s’alliberarà de la vida amb la morbidesa del seu saber.
 +
 
 +
 
 +
N’hi ha hagut altres tres amb el nom d’Anaxàgoras, en cap dels quals hom no ho trob a tot: un fou rètor de l’escola d’Isòcrates; l’altre un escultor que Antígon esment; i el tercer un gramàtic de l’escola de Zenòdot.
 +
 
 +
----
 +
{{Ref|Ref=Diògenes Laerci, ''Vides dels filòsofs''. Vol. 2, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans. Ed. Laia, Barcelona, 1988, pp. 112-118.
 +
|Títol=Diògenes Laerci: Vides dels filòsofs. pp. 112-118 |Cita=true}}
  
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 15:01, 8 oct 2019


Anaxàgoras

[6] Anaxàgoras, fill d’Hegesíbul (o d’Èubul), era de Clazòmenes. Escoltà Anaxímenes i fou el primer a assenyalar una ment a la matèria; així començava el seu escrit, exposat en un llenguatge agradable i amb urc:

Totes les coses eren alhora; llavors acudí la Ment (Noûs) i les ordenà.

Per això fou motejat Ment. Així diu d’ell Timó (fr. 24) en els Si·llos:

  • I diuen que hi ha Anaxàgoras, heroi ardit, «Ment»: posseeix aquella ment que de cop sobte suscità i travà totes les coses que d’abans eren embullades.


Excel·lia en noblia i riquesa, però també en magnanimitat: cedí el patrimoni als seus domèstics.

[7] Als qui l’acusaren d’haver-se’n despreocupat, replicà: «¿Per què, doncs, no en teniu cura vosaltres?» A la fi es retirà i es lliurà a l'estudi de la natura, sense interessar-se per les qüestions públiques. Quan hom li preguntà: «¿No t’importa res, la leva pàtria?» respongué: «Calla, car molt m’importa, la meva pàtria», assenyalant el cel.


Es diu que a l’època de la incursió de Xerxes tenia vuit anys i que en visqué setanta-dos. Conta Apol·lodor (fr. 'I), en la Cronologia, que nasqué a l’Olimpíada 70ª. i que morí al primer any de la 88ª. Començà a practicar la filosofia a Atenes, sota l’arcontat de Cal·líades, a l’edat de vint anys, segons explica Demetri de Falèron (fr. 150) en el Catàleg d’arconts. Hom creu que hi sojornà trenta anys.


[8] El sol, deia, és una massa incandescent i més gran que el Peloponès (d’altres atribueixen l’opinió a Tàntal). La lluna té paratges habitables, a més de pujols i barranqueres. Els primers elements són les homeomeries car, talment com l’or és compost d’allò que se’n diu pols d’or, així al tot està format per uns petits cossos, les homeomeries. La Ment és el principi del moviment. Els cossos pesants ocupen el lloc de sota, com la terra, els lleugers la part de sobre, com el foc, i l’aigua i l’aire l’entremig. De manera que en efecte, sobre la terra, que és plana, està col·locada la mar Les aigües s’evaporen per l’acció del sol.


[9] De bon principi les estrelles han estat arrossegades com en una cúpula, de manera que el pol, que és visible sempre, era en línia vertical sobre la terra, però després agafà la inclinació. La Via Làctia és com una reverberació de llum de les estrelles no il·luminades pel sol; els cometes són com una conjunció de planetes que emeten flames; els aeròlits, com guspires despreses per l’acció de l’aire. Els vents s’originen de l’enrariment de l’aire per l’acció del sol. Els trons són una col·lisió de núvols, els llamps una esquinçada de núvols, el terratrèmol un esfondrament d’aire cap a la terra.

Els éssers vivents s’originen de la humitat, del calor i d’una substància terrestre, posteriorment els uns dels altres: els mascles per la línia dreta, les femelles per l’esquerra.


[10] Hom conta que va predir la caiguda d’un aeròlit a Egospòtamos, i afirmà que cauria del sol. D’aquí que Eurípides (fr. 783), deixeble seu, en el Faetont, del sol en diu «Terròs daurat». Demés, fent camí a Olimpia s’assegué protegit per una pell com si anés a ploure, i s’esdevingué la pluja. A un hom que li preguntà si les muntanyes de Làmpsac podrien un dia convertir-se en mar, conten que li respongué: «Efectivament, és cosa de temps». En una altra ocasió se li preguntà per quin fi havia nascut: «Per contemplar el sol, la lluna i el cel», va respondre. I a qui li digué: «Et veus privat dels atenesos», li replicà: «No, sinó ells de mi». Mentre contemplava el sepulcre de Mausol, comentà: «És un se¬pulcre fastuós, imatge d’una riquesa feta pedra».


[11] A un hom que li sabia molt de greu morir en terra estranya, li contestà: «La davallada a l’Hades és semblant arreu».

Es creu que fou el primer, tal com diu Favorí (fr. 61) en la Història vària, a mostrar l’opinió que la poesia d’Homer versa sobre la virtut i la justícia. El capdavanter d’aquesta doctrina, però, fou Metrodor de Làmpsac, adepte seu, que també fou el primer a interessar-se per l’obra naturalística del Poeta. Anaxàgoras fou el primer a publicar un llibre expositiu. Silenos (fr. 2), en el primer llibre de les Històries, conta que en temps de l’arcont Dèmilos caigué del cel una pedra, [12] i que Anaxàgoras deduí que tot el cel és fet de pedra, que manté la cohesió per la velocitat dels seus girs i que, en cas de remetre, es desprendria.

Les versions del seu judici són diverses. Soció (fr. 3) narra, en les Successions dels filòsofs, que Cleó l’acusà d'impietat perquè deia que el sol és una massa incandescent; que Pèricles, deixeble seu, el defensà, però que fou condemnat a cinc talents i a exiliar-se. Sàtir (fr. 14), en les Vides, explica que la instància judicial la introduí Tucídides, enemic polític de Pèricles; que l’acusació no era sols d’impietat, sinó també de medisme, i com que no es presentà al judici fou condemnat a mort. [13] En ser-li comunicades les notícies, tant de la condemna com de la mort dels seus fills, de la condemna féu aquest comentari: «Als meus jutges i a mi, temps ha que la natura pronuncià la sentència de mort», i dels seus fills: «Ja sabia que els havia engendrats mortals». Alguns, però, atribueixen la sentència a Soló d’altres a Xenofont. Anaxàgoras sepultà els fills amb les seves pròpies mans, diu Demetri de Falèron (fr. 82) en De la vellesa. Hermip (fr. 30), en les Vides, relata que fou empresonat a l'espera de l’execució; que Pèricles es presentà davant el poble i preguntà si tenien res a al·legar quant a la seva pròpia vida i, en dir-li que no, prosseguí: «Jo també sóc deixeble seu. Així, doncs, no feu cas de les calúmnies, no mateu aquest home; creieu-me a mi, doneu-li la llibertat». I fou posat en llibertat. Ara, no podent suportar la violència de l’ultratge, se suicidà.


[14] Hierònim (fr. 41), en el segon llibre dels Records esparsos, explica que Pèricles el presentà davant el tribunal, tan xuclat i amagrit per la malaltia, que movia més a compassió que a justícia.

I aquestes són les versions sobre el seu judici.

Hi havia l’opinió que es mostrà rancorós contra Demòcrit per no haver estat acceptat a les seves tertúlies. Finalment es retirà a Làmpsac on traspassà. Quan els arconts de la ciutat s’interessaren per si tenia algun desig, respongué: «Que cada any siguin concedides als infants unes vacances el mes en què jo mori». El costum es conserva encara avui.


[15] A la seva mort els lampsaquens el sebolliren amb honors, i a la tomba posaren aquesta inscripció:

  • Ací, després d’haver avançat granment cap a la llinda de la veritat del món celest, jau Anaxàgoras.


També hi ha un epigrama nostre a honor seu:

  • Que el sol és una massa incandescent, temps ha que ho digué Anaxàgoras, i per això havia de morir. Tanmateix el seu amic Pèricles l’en sostragué; ara, s’alliberarà de la vida amb la morbidesa del seu saber.


N’hi ha hagut altres tres amb el nom d’Anaxàgoras, en cap dels quals hom no ho trob a tot: un fou rètor de l’escola d’Isòcrates; l’altre un escultor que Antígon esment; i el tercer un gramàtic de l’escola de Zenòdot.


Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs. Vol. 2, Traducció i edició a cura d’Antoni Piqué Angordans. Ed. Laia, Barcelona, 1988, pp. 112-118.