Accions

Recurs

Descartes: prova cosmològica de l'existència de Déu

De Wikisofia

La revisió el 18:00, 1 nov 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - distinta, doncs que + distinta, perquè que)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

Per «Déu» entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, que m'ha creat a mi mateix i a totes les altres coses que existeixen [si és que existeix alguna]. Doncs bé, això que entenc per Déu és tan gran i eminent, que com més atentament ho considero menys convençut estic que una idea així pugui procedir només de mi. I, per tant, cal concloure necessàriament, segons l'antedicho, que Déu existeix. Doncs, encara que jo tingui la idea de substància en virtut de ser jo una substància, no podria tenir la idea d'una substància infinita, sent jo finit, si no l'hagués posat en mi una substància que veritablement fos infinita.

I no haig de jutjar que jo no concebo l'infinit per mitjà d'una veritable idea, sinó per mitjà d'una mera negació del finit [així com concebo el repòs i la foscor per mitjà de la negació del moviment i la llum]: doncs, al contrari, veig manifestament que hi ha més realitat en la substància infinita que en la finita i, per tant, que, en certa manera, tinc abans en mi la noció de l'infinit que la del finit: abans la de Déu que la de mi mateix. Doncs com podria jo saber que dubto i que desig, és a dir, que alguna cosa em falta i que no sóc perfecte, si no hi hagués en mi la idea d'un ser més perfecte, per comparació amb el qual adverteixo la imperfecció de la meva naturalesa?

I no pot dir-se que per ventura aquesta idea de Déu és materialment falsa i pot, per tant, procedir del no-res [és a dir, que per ventura estigui en mi perquè a mi em falta alguna cosa, segons vaig dir abans de les idees de calor i fred, i d'altres semblants]; al contrari, sent aquesta idea molt clara i distinta i contenint més realitat objectiva que cap altra, no hi ha cap idea que sigui per si mateixa més veritable, ni menys sospitosa d'error i falsedat.

Dic que la idea d'aquest ser summament perfecte i infinit és absolutament veritable; doncs, encara que per ventura pogués fingir-se que un ser així no existeix, amb tot, no pot fingir-se que la seva idea no em representa res real, com vaig dir abans de la idea de fred.

Aquesta idea és també molt clara i distinta, perquè que conté en si tot el que el meu esperit concep clarament i distintament com a real i veritable, i tot el que comporta alguna perfecció. I això no deixa de ser cert, encara que jo no comprengui l'infinit, o encara que hi hagi en Déu innombrables coses que no pugui jo entendre, i ni tan sols aconseguir amb el meu pensament: doncs és propi de la naturalesa de l'infinit que jo, sent finit, no pugui comprendre-ho. I n'hi ha prou que entengui això bé, i jutgi que totes les coses que concebo clarament, i en les quals sé que hi ha alguna perfecció, així com per ventura també infinitat d'unes altres que ignoro, estan en Déu formalment o eminentment, perquè la idea que tinc de Déu sigui la més veritable, clara i distinta de totes.

Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas, Meditación tercera (Alfaguara, Madrid 1977, p. 39-40).

Original en castellà

Por «Dios» entiendo una sustancia infinita, eterna, inmutable, independiente, omnisciente, omnipotente, que me ha creado a mí mismo y a todas las demás cosas que existen [si es que existe alguna]. Pues bien, eso que entiendo por Dios es tan grande y eminente, que cuanto más atentamente lo considero menos convencido estoy de que una idea así pueda proceder sólo de mí. Y, por consiguiente, hay que concluir necesariamente, según lo antedicho, que Dios existe. Pues, aunque yo tenga la idea de sustancia en virtud de ser yo una sustancia, no podría tener la idea de una sustancia infinita, siendo yo finito, si no la hubiera puesto en mí una sustancia que verdaderamente fuese infinita.

Y no debo juzgar que yo no concibo el infinito por medio de una verdadera idea, sino por medio de una mera negación de lo finito [así como concibo el reposo y la oscuridad por medio de la negación del movimiento y la luz]: pues, al contrario, veo manifiestamente que hay más realidad en la sustancia infinita que en la finita y, por ende, que, en cierto modo, tengo antes en mí la noción de lo infinito que la de lo finito: antes la de Dios que la de mí mismo. Pues ¿cómo podría yo saber que dudo y que deseo, es decir, que algo me falta y que no soy perfecto, si no hubiese en mí la idea de un ser más perfecto, por comparación con el cual advierto la imperfección de mi naturaleza?

Y no puede decirse que acaso esta idea de Dios es materialmente falsa y puede, por tanto, proceder de la nada [es decir, que acaso esté en mí por faltarme a mí algo, según dije antes de las ideas de calor y frío, y de otras semejantes]; al contrario, siendo esta idea muy clara y distinta y conteniendo más realidad objetiva que ninguna otra, no hay idea alguna que sea por sí misma más verdadera, ni menos sospechosa de error y falsedad.

Digo que la idea de ese ser sumamente perfecto e infinito es absolutamente verdadera; pues, aunque acaso pudiera fingirse que un ser así no existe, con todo, no puede fingirse que su idea no me representa nada real, como dije antes de la idea de frío.

Esa idea es también muy clara y distinta, pues que contiene en sí todo lo que mi espíritu concibe clara y distintamente como real y verdadero, y todo lo que comporta alguna perfección. Y esto no deja de ser cierto, aunque yo no comprenda lo infinito, o aunque haya en Dios innumerables cosas que no pueda yo entender, y ni siquiera alcanzar con mi pensamiento: pues es propio de la naturaleza de lo infinito que yo, siendo finito, no pueda comprenderlo. Y basta con que entienda esto bien, y juzgue que todas las cosas que concibo claramente, y en las que sé que hay alguna perfección, así como acaso también infinidad de otras que ignoro, están en Dios formalmente o eminentemente, para que la idea que tengo de Dios sea la más verdadera, clara y distinta de todas.