Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Descartes: coneixem per la raó»

De Wikisofia

(ho era)
Línia 15: Línia 15:
 
Doncs bé, si el coneixement de la cera sembla ser més clar i diferent després d'arribar a ell, no només per la vista i el tacte, sinó per moltes més causes, ¿amb quanta major evidència, distinció i claredat no em coneixeré a mi mateix, ja que totes les raons que serveixen per a conèixer i concebre la naturalesa de la cera, o de qualsevol altre cos, proven encara millor la naturalesa del meu esperit? Però és que, a més, hi ha tantes altres coses en l'esperit mateix, útils per a conèixer la seva naturalesa, que les que, com aquestes, depenen del cos, amb prou feines mereixen ser nomenades.
 
Doncs bé, si el coneixement de la cera sembla ser més clar i diferent després d'arribar a ell, no només per la vista i el tacte, sinó per moltes més causes, ¿amb quanta major evidència, distinció i claredat no em coneixeré a mi mateix, ja que totes les raons que serveixen per a conèixer i concebre la naturalesa de la cera, o de qualsevol altre cos, proven encara millor la naturalesa del meu esperit? Però és que, a més, hi ha tantes altres coses en l'esperit mateix, útils per a conèixer la seva naturalesa, que les que, com aquestes, depenen del cos, amb prou feines mereixen ser nomenades.
  
Però heus aquí que, per mi mateix i molt naturalment, he arribat on pretenia. En efecte, sabent jo ara que els cossos no són pròpiament concebuts sinó pel sol enteniment, i no per la imaginació ni pels sentits, i que no els coneixem per a veure'ls o tocar-los, sinó només perquè els concebem en el pensament, sé llavors amb plena claredat que res m'és més fàcil de conèixer que el meu esperit. Mes, sent gairebé impossible desfer-se amb promptitud d'una opinió antiga i arrelada, serà que em detingui una miqueta en aquest lloc, a fi que, allargant la meva meditació, aconsegueixi imprimir més profundament en la meva memòria aquest nou coneixement.
+
Però heus aquí que, per mi mateix i molt naturalment, he arribat on pretenia. En efecte, sabent jo ara que els cossos no són pròpiament concebuts sinó pel sol enteniment, i no per la imaginació ni pels sentits, i que no els coneixem per a veure'ls o tocar-los, sinó només perquè els concebem en el pensament, sé llavors amb plena claredat que res m'és més fàcil de conèixer que el meu esperit. Mes, sent gairebé impossible desfer-se amb promptitud d'una opinió antiga i arrelada, bo serà que em detingui una miqueta en aquest lloc, a fi que, allargant la meva meditació, aconsegueixi imprimir més profundament en la meva memòria aquest nou coneixement.
 
{{Ref|Ref=''Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas'', Meditación segunda (trad. y notas de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 27-30).|Títol=Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas'', Meditación segunda (trad. y notas de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 27-30).|Títol=Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 18:22, 18 set 2018

René Descartes: coneixem per la raó

Comencem per considerar les coses que, comunament, creiem comprendre amb més gran distinció, a saber: els cossos que toquem i veiem. No em refereixo als cossos en general, perquè tals nocions generals solen ser una miqueta confuses, sinó a un cos particular. Prenguem, per exemple, aquest tros de cera que acaba de ser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia; conserva encara alguna cosa de l'olor de les flors amb què ha estat elaborat; el seu color, la seva figura, la seva magnitud són ben perceptibles; és dur, fred, fàcilment manejable, i, si el colpegeu, produirà un so. En fi, es troben en ell totes les coses que permeten conèixer distintament un cos. Però heus aquí que, mentre estic parlant, és apropat al foc. El que restava de sabor s'exhala; l'olor s'esvaeix; el color canvia, la figura es perd, la magnitud augmenta, es fa líquid, s'escalfa, amb prou feines se'l pot tocar i, si el colpegem, ja no produirà cap so. Després d'aitals canvis, roman encara la mateixa cera? Cal confessar que sí: ningú ho negarà. Però llavors què és el que coneixíem amb tanta distinció en aquell tros de cera? Certament, no pot ser res del que aconseguíem per mitjà dels sentits, ja que han canviat totes les coses que percebíem pel gust, l'olfacte, la vista, el tacte o l'oïda; i no obstant això, continua sent la mateixa cera. Tal vegada sigui el que ara penso, a saber: que la cera no era ni aquesta dolçor de mel, ni aquesta agradable olor de flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó tan sols un cos que una mica abans se m'apareixia sota aquestes formes, i ara sota altres diferents. Ara bé, en concebre-la precisament així, què és el que imagino? Fixem-nos bé, i, apartant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem què resta. Certament, res més que quelcom extens, flexible i canviant. Ara bé, què vol dir flexible i canviant? No serà que imagino que aquesta cera, d'una figura rodona pot passar a una altra quadrada, i d'aquesta a una altra triangular? No és això, ja que la concebo capaç de sofrir una infinitat de canvis semblants, i aquesta infinitud no podria ser recorreguda per la meva imaginació: per tant, aquesta concepció que tinc de la cera no és obra de la facultat d'imaginar.

I aquesta extensió, què és? No serà quelcom igualment desconegut, perquè que augmenta en anar fonent-se la cera, resulta ser major quan està enterament fosa, i molt major quan la calor s'incrementa més encara? I jo no concebria d'una manera clara i conforme a la veritat el que és la cera, si no pensés que és capaç d'experimentar més variacions segons l'extensió, de totes les que jo hagi pogut imaginar. Haig, doncs, de convenir que jo no puc concebre el que és aquesta cera per mitjà de la imaginació, i sí només, per mitjà de l'enteniment: em refereixo a aquest tros de cera, doncs, quant a la cera en general, això resulta encara més evident. Doncs bé, què és aquesta cera, només concebible per mitjà de l'enteniment? Sens dubte, és la mateixa que veig, toco i imagino; la mateixa que des del principi jutjava jo conèixer. Però el que es tracta aquí de notar és que la impressió que en rebem, o l'acció per mitjà de la qual la percebem, no és una visió, un tacte o una imaginació, i no ho ha estat mai, encara que així ho semblés abans, sinó només una inspecció de l'esperit, la qual pot ser imperfecta i confusa, com ho era abans, o bé clara i distinta, com ho és ara, segons atengui menys o més les coses que hi ha en ella i de les quals consta.

No és molt d'estranyar, no obstant això, que m'enganyi, suposant que el meu esperit és força feble i s'inclina insensiblement a l'error. Doncs encara que estic considerant ara això en el meu fur intern i sense parlar, amb tot, vinc a ensopegar amb les paraules, i estan a punt d'enganyar-me els termes del llenguatge corrent; doncs nosaltres diem que veiem la mateixa cera, si està present, i no que pensem que és la mateixa en virtut de tenir el mateix color i la mateixa figura: el que gairebé em força a concloure que conec la cera per la visió dels ulls, i no per la sola inspecció de l'esperit. Però heus aquí que, des de la finestra, veig passar uns homes pel carrer: i dic que veig homes, com quan dic que veig cera; no obstant això, la qual cosa en realitat veig són barrets i capes, que molt bé podrien ocultar mers autòmats, moguts per ressorts. No obstant això, penso que són homes, i d'aquesta manera comprenc mitjançant la facultat de jutjar, que resideix en el meu esperit, la qual cosa creia veure amb els ulls.

Però un home que intenta conèixer millor que la plebs, ha d'avergonyir-se de trobar motius de dubte en les maneres de parlar pròpies del populatxo. Per això, prefereixo seguir endavant i considerar si, quan jo percebia al principi la cera i creia conèixer-la mitjançant els sentits externs, o almenys mitjançant el sentit comú –segons l'anomenen–, és a dir, per mitjà de la potència imaginativa, la concebia amb major evidència i perfecció que ara, després d'haver examinat amb major exactitud el que ella és, i en quina manera pot ser coneguda. Però seria ridícul dubtar d'això, perquè ¿què hi havia de diferent i evident en aquella percepció primera, que qualsevol animal no pogués percebre? En canvi, quan faig distinció entre la cera i les seves formes externes, i, com si l'hagués despullat de les seves vestidures, la considero nua, llavors, encara que encara pugui haver-hi algun error en el meu judici, és cert que una tal concepció no pot donar-se sinó en un esperit humà.

I, en fi, què diré d'aquest esperit, és a dir, de mi mateix, ja que fins ara res, sinó esperit, reconec en mi? Jo, que semblo concebre amb tanta claredat i distinció aquest tros de cera, per ventura no em conec a mi mateix, no només amb més veritat i certesa, sinó amb majors distinció i claredat? Doncs si jutjo que existeix la cera perquè la veig, amb molta més evidència se segueix, del fet de veure-la, que existeixo jo mateix. En efecte: pogués ser que el que jo veig no fos cera, o que ni tan sols tingui jo ulls per a veure cap cosa; però el que no pot ser és que, quan veig o penso que veig [no faig distinció entre ambdues coses], aquest jo, que tal pensa, no sigui res. Igualment, si tocant la cera jutjo que existeixo, se seguirà el mateix, a saber, que existeixo jo; i si ho jutjo perquè em persuadeix d'això la meva imaginació, o per qualsevol altra causa, resultarà la mateixa conclusió. I el que he notat aquí de la cera és lícit aplicar-ho a totes les altres coses que estan fora de mi.

Doncs bé, si el coneixement de la cera sembla ser més clar i diferent després d'arribar a ell, no només per la vista i el tacte, sinó per moltes més causes, ¿amb quanta major evidència, distinció i claredat no em coneixeré a mi mateix, ja que totes les raons que serveixen per a conèixer i concebre la naturalesa de la cera, o de qualsevol altre cos, proven encara millor la naturalesa del meu esperit? Però és que, a més, hi ha tantes altres coses en l'esperit mateix, útils per a conèixer la seva naturalesa, que les que, com aquestes, depenen del cos, amb prou feines mereixen ser nomenades.

Però heus aquí que, per mi mateix i molt naturalment, he arribat on pretenia. En efecte, sabent jo ara que els cossos no són pròpiament concebuts sinó pel sol enteniment, i no per la imaginació ni pels sentits, i que no els coneixem per a veure'ls o tocar-los, sinó només perquè els concebem en el pensament, sé llavors amb plena claredat que res m'és més fàcil de conèixer que el meu esperit. Mes, sent gairebé impossible desfer-se amb promptitud d'una opinió antiga i arrelada, bo serà que em detingui una miqueta en aquest lloc, a fi que, allargant la meva meditació, aconsegueixi imprimir més profundament en la meva memòria aquest nou coneixement.

Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas, Meditación segunda (trad. y notas de Vidal Peña, Alfaguara, Madrid 1977, p. 27-30).

Original en castellà

René Descartes: conocemos por la razón

Empecemos por considerar las cosas que, comúnmente, creemos comprender con mayor distinción, a saber: los cuerpos que tocamos y vemos. No me refiero a los cuerpos en general, pues tales nociones generales suelen ser un tanto confusas, sino a un cuerpo particular. Tomemos, por ejemplo, este pedazo de cera que acaba de ser sacado de la colmena: aún no ha perdido la dulzura de la miel que contenía; conserva todavía algo del olor de las flores con que ha sido elaborado; su color, su figura, su magnitud son bien perceptibles; es duro, frío, fácilmente manejable, y, si lo golpeáis, producirá un sonido. En fin, se encuentran en él todas las cosas que permiten conocer distintamente un cuerpo. Mas he aquí que, mientras estoy hablando, es acercado al fuego. Lo que restaba de sabor se exhala; el olor se desvanece; el color cambia, la figura se pierde, la magnitud aumenta, se hace líquido, se calienta, apenas se le puede tocar y, si lo golpeamos, ya no producirá sonido alguno. Tras cambios tales, ¿permanece la misma cera? Hay que confesar que sí: nadie lo negará. Pero entonces ¿qué es lo que conocíamos con tanta distinción en aquel pedazo de cera? Ciertamente, no puede ser nada de lo que alcanzábamos por medio de los sentidos, puesto que han cambiado todas las cosas que percibíamos por el gusto, el olfato, la vista, el tacto o el oído; y sin embargo, sigue siendo la misma cera. Tal vez sea lo que ahora pienso, a saber: que la cera no era ni esa dulzura de miel, ni ese agradable olor de flores, ni esa blancura, ni esa figura, ni ese sonido, sino tan sólo un cuerpo que un poco antes se me aparecía bajo esas formas, y ahora bajo otras distintas. Ahora bien, al concebirla precisamente así, ¿qué es lo que imagino? Fijémonos bien, y, apartando todas las cosas que no pertenecen a la cera, veamos qué resta. Ciertamente, nada más que algo extenso, flexible y cambiante. Ahora bien, ¿qué quiere decir flexible y cambiante? ¿No será que imagino que esa cera, de una figura redonda puede pasar a otra cuadrada, y de ésa a otra triangular? No es eso, puesto que la concibo capaz de sufrir una infinidad de cambios semejantes, y esa infinitud no podría ser recorrida por mi imaginación: por consiguiente, esa concepción que tengo de la cera no es obra de la facultad de imaginar.

Y esa extensión, ¿qué es? ¿No será algo igualmente desconocido, pues que aumenta al ir derritiéndose la cera, resulta ser mayor cuando está enteramente fundida, y mucho mayor cuando el calor se incrementa más aún? Y yo no concebiría de un modo claro y conforme a la verdad lo que es la cera, si no pensase que es capaz de experimentar más variaciones según la extensión, de todas las que yo haya podido imaginar. Debo, pues, convenir en que yo no puedo concebir lo que es esa cera por medio de la imaginación, y sí sólo, por medio del entendimiento: me refiero a ese trozo de cera, pues, en cuanto a la cera en general, ello resulta aún más evidente. Pues bien, ¿qué es esa cera, sólo concebible por medio del entendimiento? Sin duda, es la misma que veo, toco e imagino; la misma que desde el principio juzgaba yo conocer. Pero lo que se trata aquí de notar es que la impresión que de ella recibimos, o la acción por cuyo medio la percibimos, no es una visión, un tacto o una imaginación, y no lo ha sido nunca, aunque así lo pareciera antes, sino sólo una inspección del espíritu, la cual puede ser imperfecta y confusa, como lo era antes, o bien clara y distinta, como lo es ahora, según atienda menos o más a las cosas que están en ella y de las que consta.

No es muy de extrañar, sin embargo, que me engañe, supuesto que mi espíritu es harto débil y se inclina insensiblemente al error. Pues aunque estoy considerando ahora esto en mi fuero interno y sin hablar, con todo, vengo a tropezar con las palabras, y están a punto de engañarme los términos del lenguaje corriente; pues nosotros decimos que vemos la misma cera, si está presente, y no que pensamos que es la misma en virtud de tener los mismos color y figura: lo que casi me fuerza a concluir que conozco la cera por la visión de los ojos, y no por la sola inspección del espíritu. Mas he aquí que, desde la ventana, veo pasar unos hombres por la calle: y digo que veo hombres, como cuando digo que veo cera; sin embargo, lo que en realidad veo son sombreros y capas, que muy bien podrían ocultar meros autómatas, movidos por resortes. Sin embargo, pienso que son hombres, y de este modo comprendo mediante la facultad de juzgar, que reside en mi espíritu, lo que creía ver con los ojos.

Pero un hombre que intenta conocer mejor que el vulgo, debe avergonzarse de hallar motivos de duda en las maneras de hablar propias del vulgo. Por eso, prefiero seguir adelante y considerar si, cuando yo percibía al principio la cera y creía conocerla mediante los sentidos externos, o al menos mediante el sentido común –según lo llaman–, es decir, por medio de la potencia imaginativa, la concebía con mayor evidencia y perfección que ahora, tras haber examinado con mayor exactitud lo que ella es, y en qué manera puede ser conocida. Pero sería ridículo dudar siquiera de ello, pues ¿qué había de distinto y evidente en aquella percepción primera, que cualquier animal no pudiera percibir? En cambio, cuando hago distinción entre la cera y sus formas externas, y, como si la hubiese despojado de sus vestiduras, la considero desnuda, entonces, aunque aún pueda haber algún error en mi juicio, es cierto que una tal concepción no puede darse sino en un espíritu humano.

Y, en fin, ¿qué diré de ese espíritu, es decir, de mí mismo, puesto que hasta ahora nada, sino espíritu, reconozco en mí? Yo, que parezco concebir con tanta claridad y distinción este trozo de cera, ¿acaso no me conozco a mí mismo, no sólo con más verdad y certeza, sino con mayores distinción y claridad? Pues si juzgo que existe la cera porque la veo, con mucha más evidencia se sigue, del hecho de verla, que existo yo mismo. En efecto: pudiera ser que lo que yo veo no fuese cera, o que ni tan siquiera tenga yo ojos para ver cosa alguna; pero lo que no puede ser es que, cuando veo o pienso que veo [no hago distinción entre ambas cosas], ese yo, que tal piensa, no sea nada. Igualmente, si por tocar la cera juzgo que existo, se seguirá lo mismo, a saber, que existo yo; y si lo juzgo porque me persuade de ello mi imaginación, o por cualquier otra causa, resultará la misma conclusión. Y lo que he notado aquí de la cera es lícito aplicarlo a todas las demás cosas que están fuera de mí.

Pues bien, si el conocimiento de la cera parece ser más claro y distinto después de llegar a él, no sólo por la vista y el tacto, sino por muchas más causas, ¿con cuánta mayor evidencia, distinción y claridad no me conoceré a mí mismo, puesto que todas las razones que sirven para conocer y concebir la naturaleza de la cera, o de cualquier otro cuerpo, prueban aún mejor la naturaleza de mi espíritu? Pero es que, además, hay tantas otras cosas en el espíritu mismo, útiles para conocer su naturaleza, que las que, como éstas, dependen del cuerpo, apenas si merecen ser nombradas.

Pero he aquí que, por mí mismo y muy naturalmente, he llegado adonde pretendía. En efecto, sabiendo yo ahora que los cuerpos no son propiamente concebidos sino por el solo entendimiento, y no por la imaginación ni por los sentidos, y que no los conocemos por verlos o tocarlos, sino sólo porque los concebimos en el pensamiento, sé entonces con plena claridad que nada me es más fácil de conocer que mi espíritu. Mas, siendo casi imposible deshacerse con prontitud de una opinión antigua y arraigada, bueno será que me detenga un tanto en este lugar, a fin de que, alargando mi meditación, consiga imprimir más profundamente en mi memoria este nuevo conocimiento.