Deleuze-Guattari. L'antiedip: el desig i la màquina desitjant

Èdip restringit és la figura del triangle papà-mamà-jo, la constel·lació familiar en persona. No obstant això, quan la psicoanàlisi ho converteix en el seu dogma, no ignora l'existència de relacions anomenades preedípiques en el nen, exoedípiques en el psicótico, paraedípiques en uns altres. La funció d'Èdip com a dogma, o «complex nuclear», és inseparable d'un forcing mitjançant el qual el teòric psicoanalista s'eleva a la concepció d'un Èdip generalitzat. D'una banda, té en compte, per a cada subjecte de tots dos sexes, una sèrie intensiva de pulsions, afectes i relacions que uneixen la forma normal i positiva del complex amb la seva forma inversa i negativa: Èdip de sèrie, tal com Freud ho presenta en El Jo i l'Això, que permet, quan és necessari, vincular les fases preedípiques al complex negatiu. D'altra banda, té en compte la coexistència en extensió dels mateixos subjectes i de les seves interaccions múltiples: Èdip de grup que reuneix familiars col·laterals, descendents i ascendents (és d'aquesta manera que la resistència visible de l'esquizofrènic a l'edipització, l'absència evident del vincle edípic, pot ser ofegada en una constel·lació que inclou als avis, ja perquè s'estima necessària una acumulació de tres generacions per a fer un psicòtic, ja perquè es descobreix un mecanisme d'intervenció encara més directe dels avis en la psicosi, formant-se d'aquesta manera Edipos d'Èdip al quadrat: pare-mare és la neurosi, però l'avieta és la psicosi). En una paraula, la distinció entre l'imaginari i el simbòlic permet extreure una estructura edípica com a sistema de llocs i funcions que no es confonen amb la figura variable dels quals vénen a ocupar-los en determinada formació social o patològica: Èdip d'estructura (3 1), que no es confon amb un triangle encara que realitza totes les triangulacions possibles en distribuir en un camp determinat el desig, el seu objecte i la llei.

És evidentment cert que les dues maneres precedents de generalització no troben el seu veritable abast més que en la interpretació estructural. La qual converteix a Èdip en una espècie de símbol catòlic universal, més enllà de totes les modalitats imaginàries. Converteix a Èdip en un eix de referència tant per a les fases preedípiques com per a les varietats paraedípiques i els fenòmens exoedípics: la noció de «repudi», per exemple, sembla indicar una llacuna pròpiament estructural, a favor de la qual l'esquizofrènic és naturalment col·locat de nou en l'eix edípic, en l'òrbita edípica, en la perspectiva de les tres generacions per exemple, en la qual la mare no va poder plantejar el seu desig enfront del seu propi pare, ni el fill, des de llavors, enfront de la mare. Un deixeble de Lacan pot escriure: considerarem «els biaixos pels quals l'organització edípica exerceix un paper en les psicosis; a continuació, quines són les formes de la pregenitalitat psicòtica i com poden mantenir la referència edípica». La nostra crítica precedent d'Èdip, per tant, corre el risc de ser jutjada per complet superficial i mesquina, com si s'apliqués tan sols a un Èdip imaginari i es referís al paper exercit per les figures parentals, sense soscavar en res l'estructura i el seu ordre de col·locació i funcions simbòliques. No obstant això, el problema per a nosaltres radica a saber si és allí on s'instal·la la diferència. La veritable diferència no estarà entre Èdip, estructural tant com a imaginari, i alguna cosa diferent que tots els Edipos aixafen i reprimeixen: és a dir, la producció desitjant –les màquines del desig que ja no es deixen reduir ni a l'estructura ni a les persones, i que constitueixen el Real en si mateix, més enllà o més ençà tant del simbòlic com de l'imaginari? De cap manera pretenem reprendre una temptativa com la de Malinowski, que assenyalava com varien les figures segons la forma social considerada. Nosaltres fins i tot creiem en aquest Èdip que se'ns presenta com una espècie d'invariant. No obstant això, la qüestió és per complet altra: existeix adequació entre les produccions de l'inconscient i aquest invariant (entre les màquines desitjants i l'estructura edípica)? O bé l'invariant no expressa més que la història d'un llarg error, a través de totes les seves variacions i modalitats, l'esforç d'una interminable repressió? El que posem en qüestió és la furiosa edipització a la qual la psicoanàlisi es lliura, pràcticament i teòricament, amb els recursos conjuminats de la imatge i l'estructura. Doncs malgrat els bells– llibres escrits per alguns deixebles de Lacan, nosaltres ens preguntem si el pensament de Lacan va precisament en aquest sentit. Es tracta tan sols d'edipitzar fins i tot a l'esquizo? O es tracta d'alguna cosa diferent, en cas contrari? Esquizofrenitzar, esquizofrenitzar el camp de l'inconscient, i també el camp social històric, de manera que es faci saltar la picota d'Èdip i es recobri en tot lloc la força de les produccions desitjants i es reprenguin en el mateix Real els llaços de la màquina analítica, del desig i de la producció? Puix el propi inconscient no és més estructural que personal, no simbolitza ni imagina, ni representa: maquina, és maquínic. Ni imaginari ni simbòlic, és el Real en si mateix, «el real impossible» i la seva producció. [...]

El que Freud i els primers analistes descobreixen és el camp de les síntesis lliures en les quals tot és possible, les connexions sense fi, les disjuncions sense exclusivitat, les conjuncions sense especificitat, els objectes parcials i els fluxos. Les màquines desitjants grunyen, brunzeixen en el fons de l'inconscient, la injecció d'Irma, el tic-tac de l'Home dels llops, la màquina de tossir d'Anna, i també tots els aparells explicatius muntats per Freud, totes aquestes màquines neurobiològiques-desitjants. Aquest descobriment de l'inconscient productiu implica dues correlacions: d'una banda, la confrontació directa entre aquesta producció desitjant i la producció social, entre les formacions simptomatològiques i les formacions col·lectives, alhora que la seva identitat de naturalesa i la seva diferència de règim; d'altra banda, la repressió general que la màquina social exerceix sobre les màquines desitjants, i la relació de la repressió amb aquesta repressió general. Tot això es perdrà, almenys es veurà singularment compromès, amb la instauració de l'Èdip sobirà. L'associació lliure, en comptes d'obrir-se sobre les connexions polívoques, es tanca en un atzucac d'univocitat. Totes les cadenes de l'inconscient depenen bi-unívocament, estan linealitzades, penjades d'un significant despòtic. Tota la producció desitjant està aixafada, sotmesa a les exigències de la representació, als limitats jocs del representant i del representat en la representació. I aquí radica l'essencial: la reproducció del desig dóna lloc a una simple representació, en el procés de la cura tant com en la teoria. L'inconscient productiu dóna lloc a un inconscient que només sap expressar-se -expressar-se en el mite, en la tragèdia, en el somni. Però, qui ens diu que el somni, la tragèdia, el mite, estan adequats a les formacions de l'inconscient, fins i tot tenint en compte el treball de transformació? Groddeck, més que Freud, romania fidel a una autoproducció de l'inconscient en la coextensió de l'home i la naturalesa. Com si Freud hagués fet marxa enrere davant aquest món de producció salvatge i de desig explosiu, i a qualsevol preu voldria posar en ell una mica d'ordre, un ordre ja clàssic, del vell teatre grec. Doncs, què significa: Freud descobreix a Èdip en la seva autoanàlisi? En la seva anàlisi o en la seva cultura clàssica goethiana? En la seva autoanàlisi descobreix alguna cosa sobre el que es diu: mira per on, això s'assembla a Èdip! I aquest alguna cosa, en primer lloc la considera com una variant de la «novel·la familiar», registre paranoic mitjançant el qual el desig fa esclatar, precisament, les determinacions de família. Per contra, només a poc a poc converteix la novel·la familiar en una simple dependència d'Èdip i el neurotitza tot en l'inconscient al mateix temps que edipitza, que tanca el triangle familiar sobretot l'inconscient. L'esquizo, he aquí a l'enemic. La producció desitjant és personalitzada, o més aviat personologitzada, imaginaritzada, estructuralitzada (hem vist que la veritable diferència o frontera no passava entre aquests termes, que tal vegada són complementaris). La producció ja no és més que producció de fantasma, producció d'expressió. L'inconscient deixa de ser el que és, una fàbrica, un taller, per a convertir-se en un teatre, escena i posada en escena. I no en un teatre d'avantguarda, que ja n'hi havia en temps de Freud (Wedekind), sinó en el teatre clàssic, l'ordre clàssic de la representació. El psicoanalista es converteix en el director d'escena per a un teatre privat -en lloc de ser l'enginyer o el mecànic que munta unitats de producció, que s'enfronta amb agents col·lectius de producció i d'antiproducció.

La psicoanàlisi és com la revolució russa, mai sabem quan va començar a caminar malament. Sempre cal remuntar-se més amunt. Amb els americans? Amb la primera Internacional? Amb el Comitè secret? Amb les primeres ruptures que assenyalen tant renúncia de Freud com traïcions dels qui trenquen amb ell? amb el mateix Freud, des del descobriment d'Èdip? Èdip és el viratge idealista. No obstant això, no podem dir que la psicoanàlisi hagi ignorat la producció desitjant. Les nocions fonamentals de l'economia del desig, treball i catexis, mantenen la seva importància, però subordinades a les formes d'un inconscient expressiu i no a les formacions de l'inconscient productiu. La naturalesa anedípica de la producció de desig segueix present, però col·locada en les coordenades d'Èdip que la tradueixen en «preedípica», «paraedípica», «quasi-edípica», etc. Les màquines desitjants sempre estan aquí, però no funcionen més que darrere del mur del gabinet. Darrere del mur o entre bastidors, aquest és el lloc que el fantasma originari concedeix a les màquines desitjants, quan ho bolca tot sobre l'escena edípica. No obstant això, no deixen de fer un estrèpit infernal. El mateix psicoanalista no pot ignorar-ho. D'aquesta manera la seva actitud més aviat és de negació: tot això és cert, però malgrat tot està el papà-mamà. En el frontó del gabinet està escrit: deixa les teves màquines desitjants en la porta, abandona les teves màquines òrfenes i cèlibes, el teu magnetòfon i la teva bici, entra i deixa't edipitzar. Tot sorgeix aquí, començant pel caràcter inenarrable de la cura, el seu caràcter interminable altament contractual, flux de paraules contra flux de diners. Llavors n'hi ha prou amb el que es diu un episodi psicòtic: una espurna esquizofrènica, un dia portem el nostre magnetòfon al gabinet de l'analista, estop, intrusió d'una màquina desitjant, tot està invertit, hem trencat el contracte, no hem estat fidels al gran principi de l'exclusió del tercer, hem introduït el tercer, la màquina desitjant en persona. No obstant això, cada psicoanalista hauria de saber que, sota Èdip, a través d'Èdip, darrere d'Èdip, ha d'enfrontar-se amb les màquines desitjants. Al principi els psicoanalistes no podien no tenir consciència del forcing realitzat per a introduir Èdip, per a injectar-ho en tot l'inconscient. Després Èdip es va apropiar de la producció desitjant com si totes les forces productives del desig emanessin d'ell. La psicoanàlisi es converteix així en el penja-robes d'Èdip, el gran agent de l'antiproducció en el desig. La mateixa història que la del Capital i del seu món encantat, miraculós (al principi també, deia Marx, els primers capitalistes no podien no tenir consciència...).

Gilles Deleuze y Felix Guattari: El antiedipo: capitalismo y esquizofrenia, Barral, Barcelona 1973, p.57-62.