Diferència entre revisions de la pàgina «Cita de Sartre contra Heidegger sobre la mort»
De Wikisofia
(adding es) |
(modificant original) |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| − | {{ | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Cita de Sartre contra Heidegger sobre la mort|Idioma=Español}} |
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
| − | {{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Cita de Sartre contra Heidegger sobre la mort|Idioma=Español}} | ||
D'aquesta contaminació resulta que la mort pren aspecte de necessitat ontològica i la finitud, al contrari, pren en préstec a la mort el seu caràcter de contingència. | D'aquesta contaminació resulta que la mort pren aspecte de necessitat ontològica i la finitud, al contrari, pren en préstec a la mort el seu caràcter de contingència. | ||
Revisió de 22:33, 24 maig 2017
D'aquesta contaminació resulta que la mort pren aspecte de necessitat ontològica i la finitud, al contrari, pren en préstec a la mort el seu caràcter de contingència.
[...]
La finitud és una estructura ontològica del per a si que determina la llibertat i que no existeix sinó en i pel lliure projecte de la fi que m'anuncia el que sóc. En altres termes, la realitat humana seguiria sent finita, encara que fos immortal, perquè es fa finita en triar-se humana. Ser finit, en efecte, és triar-se, és a dir, fer-se anunciar el que s'és projectant-se cap a un possible a exclusió d'uns altres.
| Sartre, El ser y la nada, Losada, Buenos Aires 1976, p.666-667. |
Original en castellà
De esta contaminación resulta que la muerte toma aspecto de necesidad ontológica y la finitud, al contrario, toma en préstamo a la muerte su carácter de contingencia.
[...]
La finitud es una estructura ontológica del para-sí que determina la libertad y que no existe sino en y por el libre proyecto del fin que me anuncia lo que soy. En otros términos, la realidad humana seguiría siendo finita, aunque fuese inmortal, porque se hace finita al elegirse humana. Ser finito, en efecto, es elegirse, es decir, hacerse anunciar lo que se es proyectándose hacia un posible con exclusión de otros.