Accions

Recurs

Cita de M. Cohen i E. Nagel 1

De Wikisofia

La revisió el 14:36, 13 juny 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

El principi d'inducció matemàtica pot enunciar-se de la següent manera: si el número [math]\displaystyle{ 1 }[/math] té una propietat, i pot provar-se que quan la té [math]\displaystyle{ n }[/math] la té [math]\displaystyle{ n+1 }[/math], llavors la tenen tots els nombres enters. Basant-nos en ell, demostrem el següent teorema: per a tots els valors enters de

[math]\displaystyle{ n, 1+3+5+7+...(2_{n}-1) = n^{2} }[/math]

Òbviament, és veritable per a [math]\displaystyle{ n =1 }[/math]. Demostrem ara que si és vàlid per a l'enter [math]\displaystyle{ n }[/math], també ho és per a [math]\displaystyle{ (n+1) }[/math].

a) [math]\displaystyle{ 1+3+5+...(2_{n}-1) = n^{2} }[/math]

Si sumem a tots dos membres [math]\displaystyle{ (2_{n}-1)+2 }[/math], o sigui [math]\displaystyle{ (2_{n}+1) }[/math], obtenim:

b)[math]\displaystyle{ 1+3+5+7...(2_{n}-1)= n^{2}+ (2_{n}+1)= n^{2}+(2_{n}+1)=(n+1)^{2} }[/math]

Però b té la mateixa forma que a. Per tant, hem demostrat que si el teorema és vertader per al número enter [math]\displaystyle{ n }[/math], ho és també per a [math]\displaystyle{ (n+1) }[/math]. Ara bé, per a [math]\displaystyle{ n=1 }[/math] és vertader; per tant ho és també per a [math]\displaystyle{ n= 1+1 }[/math], o sigui [math]\displaystyle{ 2 }[/math]; per tant, també ho és per a [math]\displaystyle{ n= 2+1 }[/math], o sigui [math]\displaystyle{ 3 }[/math], i així successivament per a tot enter al que pugui arribar-se per successives addicions d'[math]\displaystyle{ 1 }[/math].

M. Cohen y E. Nagel, Introducción a la lógica y al método científico, 2 vols., Amorrortu, Buenos Aires 1979, vol. 1, p. 174-175.

Original en castellà

El principio de inducción matemática puede enunciarse del siguiente modo: si el número [math]\displaystyle{ 1 }[/math] tiene una propiedad, y puede probarse que cuando la tiene [math]\displaystyle{ n }[/math] la tiene [math]\displaystyle{ n+1 }[/math], entonces la tienen todos los números enteros. Basándonos en él, demostremos el siguiente teorema: para todos los valores enteros de

[math]\displaystyle{ n, 1+3+5+7+...(2_{n}-1) = n^{2} }[/math]

Obviamente, es verdadero para [math]\displaystyle{ n =1 }[/math]. Demostremos ahora que si es válido para el entero [math]\displaystyle{ n }[/math], también lo es para [math]\displaystyle{ (n+1) }[/math].

a) [math]\displaystyle{ 1+3+5+...(2_{n}-1) = n^{2} }[/math]

Si sumamos a ambos miembros[math]\displaystyle{ (2_{n}-1)+2 }[/math], o sea [math]\displaystyle{ (2_{n}+1) }[/math], obtenemos:

b)[math]\displaystyle{ 1+3+5+7...(2_{n}-1)= n^{2}+ (2_{n}+1)= n^{2}+(2_{n}+1)=(n+1)^{2} }[/math]

Pero b tiene la misma forma que a. Luego, hemos demostrado que si el teorema es verdadero para el entero n, lo es también para (n+1). Ahora bien, para n=1 es verdadero; luego lo es también para n= 1+1, o sea 2; luego, también lo es para n= 2+1, o sea 3, y así sucesivamente para todo entero al que pueda llegarse por sucesivas adiciones de 1.