Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Cita Jaeger: l'evolució del pensament d'Aristòtil»

De Wikisofia

m (bot: - per anar interessant-se + per a anar interessant-se)
Línia 6: Línia 6:
 
|Idioma=Español
 
|Idioma=Español
 
}}
 
}}
Al mètode instaurat per W. Jaeger en ''Aristoteles. Grundlegung einer Geschichte seiner Entwicklung ''(1923; trad. cast.: ''Aristòtil. Bases per a la història del seu desenvolupament intel·lectual'', FCE, Mèxic 1946), se'l denomina «mètode genètic», perquè parteix de la hipòtesi que les obres aristotèliques han estat escrites en fases temporalment successives, i implica que Aristòtil va abandonar una inicial fase platònica i metafísica per anar interessant-se cada vegada més pel món empíric. Aquesta tesi suposa també, i això és el que ha estat més discutit, que fins i tot les obres més significatives del ''corpus ''han de ser vistes com compostes en successives etapes o estrats ''sense unificar'' (des dels temps de Rosteixo i Mitilene), freturosos per tant d'homogeneïtat filosòfica.
+
Al mètode instaurat per W. Jaeger en ''Aristoteles. Grundlegung einer Geschichte seiner Entwicklung ''(1923; trad. cast.: ''Aristòtil. Bases per a la història del seu desenvolupament intel·lectual'', FCE, Mèxic 1946), se'l denomina «mètode genètic», perquè parteix de la hipòtesi que les obres aristotèliques han estat escrites en fases temporalment successives, i implica que Aristòtil va abandonar una inicial fase platònica i metafísica per a anar interessant-se cada vegada més pel món empíric. Aquesta tesi suposa també, i això és el que ha estat més discutit, que fins i tot les obres més significatives del ''corpus ''han de ser vistes com compostes en successives etapes o estrats ''sense unificar'' (des dels temps de Rosteixo i Mitilene), freturosos per tant d'homogeneïtat filosòfica.
  
 
Hi ha hagut autors que, amb els mateixos mètodes que Jaeger, han demostrat una evolució en sentit contrari: d'un Aristòtil empíric a un Aristòtil platònic; uns altres creuen veure un Aristòtil platònic sempre però cada vegada més empíric; uns altres, en fi, ho veuen en un equilibri constant de tots dos elements.
 
Hi ha hagut autors que, amb els mateixos mètodes que Jaeger, han demostrat una evolució en sentit contrari: d'un Aristòtil empíric a un Aristòtil platònic; uns altres creuen veure un Aristòtil platònic sempre però cada vegada més empíric; uns altres, en fi, ho veuen en un equilibri constant de tots dos elements.

Revisió del 10:24, 13 oct 2017

Al mètode instaurat per W. Jaeger en Aristoteles. Grundlegung einer Geschichte seiner Entwicklung (1923; trad. cast.: Aristòtil. Bases per a la història del seu desenvolupament intel·lectual, FCE, Mèxic 1946), se'l denomina «mètode genètic», perquè parteix de la hipòtesi que les obres aristotèliques han estat escrites en fases temporalment successives, i implica que Aristòtil va abandonar una inicial fase platònica i metafísica per a anar interessant-se cada vegada més pel món empíric. Aquesta tesi suposa també, i això és el que ha estat més discutit, que fins i tot les obres més significatives del corpus han de ser vistes com compostes en successives etapes o estrats sense unificar (des dels temps de Rosteixo i Mitilene), freturosos per tant d'homogeneïtat filosòfica.

Hi ha hagut autors que, amb els mateixos mètodes que Jaeger, han demostrat una evolució en sentit contrari: d'un Aristòtil empíric a un Aristòtil platònic; uns altres creuen veure un Aristòtil platònic sempre però cada vegada més empíric; uns altres, en fi, ho veuen en un equilibri constant de tots dos elements.

L'investigador Giovanni Reale (G. Reale, Introducción a Aristóteles, Herder, Barcelona 1985, p. 40-42 i 175-177) posa en relleu que, àdhuc considerant el Corpus aristotèlic com a cursos de lliçons que es van col·leccionant, no han de tractar-se com a simples anotacions de classe i que, en definitiva, citant l'opinió de P. Aubenque, un autor és responsable de l'obra seva que coneix i no corregeix. La qual cosa significa que la lectura de les obres d'Aristòtil, tal com avui dia es coneixen, permet una comprensió filosòfica homogènia i unitària, del seu pensament, encara que sempre hagi d'en elles admetre's el reflex d'una certa historicitat de les idees.