Accions

Recurs

Carlo Rovelli:L'ordre del temps

De Wikisofia

La revisió el 19:52, 1 des 2019 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

Al llibre XI de les Confessions, Agustí d’Hipona es pregunta sobre la naturalesa del temps i, malgrat que s’interromp amb exclamacions a la manera d’un predicador evangèlic que em semblen molt avorrides, presenta una lúcida anàlisi de la nostra capacitat per percebre el temps. Observa que som sempre en el present, perquè el passat ha passat, i per tant no hi és, mentre que el futur encara ha d’arribar, i per tant tampoc hi és. I es pregunta com podem ser conscients de la durada i, fins i tot, avaluar-la, si som sempre només en el present, que per definició és instantani. Com podem saber tan clarament sobre el passat, sobre el temps, si estem sempre només en el present? Aquí i ara, no hi ha ni passat ni futur. On són? La conclusió de sant Agustí és que són en nosaltres. Llavors, és en la meva ment on mesuro el temps. No he de permetre que la meva ment insisteixi que el temps és res d’objectiu. Quan mesuro, estic mesurant alguna cosa en el present de la meva ment. O bé és això el temps, o no sé què és.

La idea és més convincent del que sembla en una primera lectura. Podem dir que mesurem la durada amb un rellotge. Però, per fer-ho, hem de llegir el rellotge en dos moments diferents, i això no és possible, perquè sempre estem en un únic moment, mai en dos. En el present només veiem el present; podem veure coses que interpretem com a traces del passat, però entre veure traces del passat i percebre el fluir del temps hi ha una diferència cabdal, i Agustí d’Hipona s’adona que l’arrel d’aquesta diferència, la consciència del pas del temps, és interna. Es part de la ment. Són les petjades del passat en el cervell.

L’argumentació de tot plegat és molt bonica. Es basa en la música. Quan escoltem un himne, el sentit d’un determinat so ve donat pels sons precedents i els successius. La música té sentit només en el temps, però si en tot moment estem només en el present, com podem captar aquest sentit? Doncs perquè, tal com observa sant Agustí, la nostra consciència es basa en la memòria i en l’anticipació. Un himne, un cant, d’una manera o altra són presents en la nostra ment en una forma unitària, units per una cosa que per a nosaltres és el temps. I això és, per tant, el temps: completament en el present, en la nostra ment com a memòria i com a anticipació.

Certament, la idea que el temps només pot existir en la ment no es va convertir en dominant en el pensament cristià. De fet, és una de les proposicions condemnades explícitament com a herètiques pel bisbe de París Etienne Tempier, l’any 1277. En la seva llista de proposicions condemnades podem llegir:

Quod evum et tempus nichil sunt in re,
sed solum in apprehensione.

Es a dir: «[És herètic sostenir que] les edats i el temps no tenen existència en la realitat, sinó només en la ment». Pot ser el meu llibre s’està inclinant cap a l’heretgia... Però si a Agustí d’Hipona encara se’l considera sant, jo diria que no cal patir: el cristianisme és flexible...

Pot semblar fàcil objectar a sant Agustí que les empremtes del passat que ell troba en el seu interior hi poden ser perquè reflecteixen una estructura real del món exterior. Per exemple, el segle XIV Guillem d’Occam argumenta en la seva Philosophia Naturalis que l’home observa tant els moviments del cel com els d’ell mateix, de manera que percep el temps a través de la seva pròpia coexistència amb el món. Segles després, Husserl insisteix -amb raó- en la distinció entre temps físic i «consciència interna del temps»: per a un naturalista sa, que no vol ofegar-se en els remolins inútils de l’idealisme, el primer (el món físic) va primer, mentre que la segona (la consciència) -independentment de com l’entenguem de bé- n'està determinada. Es una objecció ben raonable, sempre que la física ens garanteixi que el flux de temps extern a nosaltres és real, universal i coherent amb les nostres intuïcions. Però si la física ens mostra que un temps semblant no forma part elemental de la realitat física, ¿podem seguir ignorant l’observació d’Agustí d’Hipona i tractar-la com a irrellevant respecte de la natura del temps?

La intuïció sobre la naturalesa interna més que externa del temps torna a aparèixer repetidament en la reflexió filosòfica occidental. Kant discuteix la naturalesa de l’espai i del temps a Crítica de la raó pura, i interpreta tant l’espai com el temps com a formes a priori del coneixement; és a dir, una cosa relacionada no tant amb el món objectiu com amb la manera de copsar-lo per part del subjecte. Però també observa que, si bé l’espai és forma del sentit extern, és a dir, la manera de posar ordre en les coses que veiem en el món fora de nosaltres, el temps és forma del sentit intern, és a dir, la nostra manera d’ordenar estats interns dintre de nosaltres. Tornem-hi: la base de l’estructura temporal del món s’ha de buscar en alguna cosa que ateny de prop el funcionament del nostre pensament. L’observació segueix sent pertinent, fins i tot sense la necessitat de quedar-nos encallats en el transcendentalisme kantià.

Husserl es fa ressò d’Agustí d’Hipona quan descriu la formació abans de l’experiència en termes de «retenció», tot utilitzant, com sant Agustí, la metàfora d’escoltar una melodia (mentrestant, el món s’havia aburgesat i dels himnes s’havia passat a les melodies): en el moment en què sentim una nota, «retenim» la nota anterior; en acabat, retenim la retenció, i així successivament en una degradació, de manera que' el present conté una traça gradualment més desenfocada del passat. Aquesta retenció és el que fa que, segons Husserl, els fenòmens «constitueixin el temps». El diagrama que podeu veure aquí sota és seu:


Temps Husserl Rovelli.PNG


l’eix horitzontal d’A a E representa el temps que passa; l’eix vertical d’E a A’ representa la «retenció» en el moment E, quan el progressiu «enfonsament» porta A a A’. Els fenòmens constitueixen el temps perquè en el moment E existeixen P’ i A’. El punt interessant és que la font de la fenomenologia del temps no és detectada per Husserl en la hipotètica successió objectiva dels fenòmens (línia horitzontal), sinó en la memòria (i de manera similar en l’anticipació, que Husserl anomena protensió), és a dir, en la línia vertical del diagrama. El punt que destaco aquí és que això segueix sent vàlid (en una filosofia naturalista) també en un món físic en què no hi hagi un temps físic organitzat globalment al llarg d’una línia, sinó només traces generades per la variació de l’entropia.

Seguint la petja de Husserl, Heidegger —en la mesura que la meva simpatia per la llengua clara i transparent de Galileu em permeti desxifrar la foscor deliberada del seu llenguatge- escriu que «el temps es temporalitza només en la mesura que hi ha éssers humans». També per a ell, el temps és el temps de l’home, el temps per fer, per a tot allò que interessa a l’home. Tot i que, en acabat, com que l’únic que li interessa és el que l’ésser és per a l’home (per a «l’ens que es planteja el problema de l’ésser»),118 Heidegger acaba identificant la consciència interna del temps com l’horitzó mateix de l’ésser.

Aquestes intuïcions sobre la mesura en què el temps és inherent al subjecte també són significatives en el context d’un naturalisme sa, que veu el subjecte com a part de la natura i no té por de parlar de la «realitat» i estudiar-la, mentre manté la consciència que allò que arriba al nostre coneixement i a la nostra intuïció és filtrat radicalment pel món en el qual funciona l’instrument limitat que és la nostra ment -part d’aquella realitat-, i que, per tant, depèn de la interacció entre un món extern i les estructures amb què funciona la ment.

Però la ment és el funcionament del nostre cervell. I el poc que comencem a entendre d’aquest funcionament és que tot el nostre cervell funciona sobre un conjunt de traces del passat deixades en les sinapsis que connecten les neurones. Les sinapsis es formen contínuament, per milers, i després s’esborren —especialment durant el son— i deixen una imatge desenfocada del passat: d’allò que en el passat ha influït en el nostre sistema nerviós. Imatge desenfocada, sí —penseu quants milions de detalls veuen els nostres ulls en cada moment i no tots ens queden a la memòria-, però que engloba mons. [...]


Carlo Rovelli: L'ordre del temps, Llibres Anagrama, Barcelona, 2018. pp129 -133 ).