Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Camus: Sísif»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki |Tipus=Extractes d'obres }} {{RecursoEnlace |Enllaç= }} {{Multimèdia |Upload Type= |File= |Embed= }} {{RecursBase |Nom=Camus: Sísif |Idiom...».)
 
m (Text de reemplaçament - " la destinació" a " el destí")
 
(10 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki
 
|Tipus=Extractes d'obres
 
|Tipus=Extractes d'obres
}}
 
{{RecursoEnlace
 
|Enllaç=
 
}}
 
{{Multimèdia
 
|Upload Type=
 
|File=
 
|Embed=
 
 
}}
 
}}
 
{{RecursBase
 
{{RecursBase
Línia 14: Línia 6:
 
|Idioma=Español
 
|Idioma=Español
 
}}
 
}}
Aixecar-se, prendre el tramvia, quatre hores d'oficina o de fàbrica, el menjar, el tramvia, quatre hores de treball, el menjar, el somni i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte amb el mateix ritme és una ruta que se segueix fàcilment durant la major part del temps. Només que un dia s'alça el «per què» i tot comença amb aquesta lasitud tenyida de sorpresa. «Comença»: això és important. La lasitud està al final dels actes d'una vida maquinal, però inicia al mateix temps el moviment de la consciència. La desperta i provoca la continuació. La continuació és la volta inconscient a la cadena o el despertar definitiu. Al final del despertar ve, amb el temps, la conseqüència: suïcidi o restabliment. [...]
+
Aixecar-se, prendre el tramvia, quatre hores d'oficina o de fàbrica, el menjar, el tramvia, quatre hores de treball, el menjar, el somni i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte amb el mateix ritme és una ruta que se segueix fàcilment durant la major part del temps. Només que un dia s'alça el «per què» i tot comença amb aquesta lassitud tenyida de sorpresa. «Comença»: això és important. La lassitud està al final dels actes d'una vida maquinal, però inicia al mateix temps el moviment de la consciència. La desperta i provoca la continuació. La continuació és la tornada inconscient a la cadena o el despertar definitiu. Al final del despertar ve, amb el temps, la conseqüència: suïcidi o restabliment. [...]
 +
 
 +
També la intel·ligència em diu, per tant, a la seva manera, que aquest món és absurd. És inútil que la seva contrària, la raó cega, pretengui que tot és clar; jo esperava proves i desitjava que tingués raó. Mes malgrat tants segles presumptuosos i per sobre de tants homes eloqüents i persuasius, sé que això és fals. En aquest pla, almenys, no hi ha felicitat si no puc saber. Aquesta raó universal, pràctica o moral, aquest determinisme, aquestes categories que expliquen tot són com per a fer riure a l'home honrat. Res tenen a veure amb l'esperit. Neguen la seva veritat profunda: que està encadenat. En aquest univers indesxifrable i limitat adquireix d'ara endavant un sentit el destí de l'home. Una multitud d'elements irracionals s'ha alçat i ho envolta fins a la seva fi última. En la seva clarividència recobrada i ara concertada s'aclareix i es precisa la sensació de l'absurd. Jo deia que el món és absurd i corria massa. Tot el que es pot dir és que aquest món, en si mateix, no és raonable. Però el que resulta absurd és la confrontació d'aquest irracional i aquest desig desenfrenat de claredat la crida de la qual ressona en el més profund del món.
  
També la intel·ligència em diu, per tant, a la seva manera, que aquest món és absurd. És inútil que la seva contrària, la raó cega, pretengui que tot és clar; jo esperava proves i desitjava que tingués raó. Mes malgrat tants segles presumptuosos i per sobre de tants homes eloqüents i persuasius, sé que això és fals. En aquest plànol, almenys, no hi ha dita si no puc saber. Aquesta raó universal, pràctica o moral, aquest determinisme, aquestes categories que expliquen tot són com per fer riure a l'home honrat. Res tenen a veure amb l'esperit. Neguen la seva veritat profunda: que està encadenat. En aquest univers indesxifrable i limitat adquireix d'ara endavant un sentit la destinació de l'home. Una multitud d'elements irracionals s'ha alçat i ho envolta fins a la seva fi última. En la seva clarividència recobrada i ara concertada s'aclareix i es precisa la sensació de l'absurd. Jo deia que el món és absurd i corria massa. Tot el que es pot dir és que aquest món, en si mateix, no és raonable. Però el que resulta absurd és la confrontació d'aquest irracional i aquest desig desenfrenat de claredat la anomena de la qual ressona en el més profund del món.
+
{{Ref|Ref=''El mito de Sísifo'',Losada, Buenos Aires 1973, p. 22-31.|Títol=El mito de Sísifo|Cita=true}}
{{Ref|Ref=''El mite de Sísif'',Losada, Buenos Aires 1973, p. 22-31.|Títol=El mite de Sísif|Cita=true}}
 
{{Propietat
 
|Propi=No
 
|Allow=No
 
|Accept=No
 
}}
 
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 23:40, 7 set 2018

Aixecar-se, prendre el tramvia, quatre hores d'oficina o de fàbrica, el menjar, el tramvia, quatre hores de treball, el menjar, el somni i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte amb el mateix ritme és una ruta que se segueix fàcilment durant la major part del temps. Només que un dia s'alça el «per què» i tot comença amb aquesta lassitud tenyida de sorpresa. «Comença»: això és important. La lassitud està al final dels actes d'una vida maquinal, però inicia al mateix temps el moviment de la consciència. La desperta i provoca la continuació. La continuació és la tornada inconscient a la cadena o el despertar definitiu. Al final del despertar ve, amb el temps, la conseqüència: suïcidi o restabliment. [...]

També la intel·ligència em diu, per tant, a la seva manera, que aquest món és absurd. És inútil que la seva contrària, la raó cega, pretengui que tot és clar; jo esperava proves i desitjava que tingués raó. Mes malgrat tants segles presumptuosos i per sobre de tants homes eloqüents i persuasius, sé que això és fals. En aquest pla, almenys, no hi ha felicitat si no puc saber. Aquesta raó universal, pràctica o moral, aquest determinisme, aquestes categories que expliquen tot són com per a fer riure a l'home honrat. Res tenen a veure amb l'esperit. Neguen la seva veritat profunda: que està encadenat. En aquest univers indesxifrable i limitat adquireix d'ara endavant un sentit el destí de l'home. Una multitud d'elements irracionals s'ha alçat i ho envolta fins a la seva fi última. En la seva clarividència recobrada i ara concertada s'aclareix i es precisa la sensació de l'absurd. Jo deia que el món és absurd i corria massa. Tot el que es pot dir és que aquest món, en si mateix, no és raonable. Però el que resulta absurd és la confrontació d'aquest irracional i aquest desig desenfrenat de claredat la crida de la qual ressona en el més profund del món.


El mito de Sísifo,Losada, Buenos Aires 1973, p. 22-31.

Original en castellà

Levantarse, tomar el tranvía, cuatro horas de oficina o de fábrica, la comida, el tranvía, cuatro horas de trabajo, la comida, el sueño y lunes, martes, miércoles, jueves, viernes y sábado con el mismo ritmo es una ruta que se sigue fácilmente durante la mayor parte del tiempo. Sólo que un día se alza el «por qué» y todo comienza con esa lasitud teñida de asombro. «Comienza»: esto es importante. La lasitud está al final de los actos de una vida maquinal, pero inicia al mismo tiempo el movimiento de la conciencia. La despierta y provoca la continuación. La continuación es la vuelta inconsciente a la cadena o el despertar definitivo. Al final del despertar viene, con el tiempo, la consecuencia: suicidio o restablecimiento. [...]

También la inteligencia me dice, por lo tanto, a su manera, que este mundo es absurdo. Es inútil que su contraria, la razón ciega, pretenda que todo está claro; yo esperaba pruebas y deseaba que tuviese razón. Mas a pesar de tantos siglos presuntuosos y por encima de tantos hombres elocuentes y persuasivos, sé que esto es falso. En este plano, por lo menos, no hay dicha si no puedo saber. Esta razón universal, práctica o moral, este determinismo, estas categorías que explican todo son como para hacer reír al hombre honrado. Nada tienen que ver con el espíritu. Niegan su verdad profunda: que está encadenado. En este universo indescifrable y limitado adquiere en adelante un sentido el destino del hombre. Una multitud de elementos irracionales se ha alzado y lo rodea hasta su fin último. En su clarividencia recobrada y ahora concertada se aclara y se precisa la sensación de lo absurdo. Yo decía que el mundo es absurdo y corría demasiado. Todo lo que se puede decir es que este mundo, en sí mismo, no es razonable. Pero lo que resulta absurdo es la confrontación de ese irracional y ese deseo desenfrenado de claridad cuyo llamamiento resuena en lo más profundo del mundo.