Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Bunge: el mètode científic»

De Wikisofia

m (bot: - per obtenir d'ells + per a obtenir d'ells)
m (bot: - per aconseguir avanços + per a aconseguir avanços)
Línia 8: Línia 8:
 
Un mètode és un ''procediment regular, explícit i repetible'' ''per aconseguir alguna cosa'',sigui material, sigui conceptual.la idea de mètode és antiquíssima, la del mètode general –aplicable a un vast conjunt d'operacions– ho és menys. Sembla sorgir, com moltes altres idees d'extrema generalitat, en el període clàssic grec.[...]
 
Un mètode és un ''procediment regular, explícit i repetible'' ''per aconseguir alguna cosa'',sigui material, sigui conceptual.la idea de mètode és antiquíssima, la del mètode general –aplicable a un vast conjunt d'operacions– ho és menys. Sembla sorgir, com moltes altres idees d'extrema generalitat, en el període clàssic grec.[...]
  
Però el concepte general de mètode no es consolida i popularitza fins a començaments del segle XVII, en néixer la ciència moderna. Els primers pensadors moderns de gran alçada i influència que propugnen l'adopció de mètodes generals per aconseguir avanços en el coneixement són Bacon i Descartes. Per a Bacon el mètode científic és un conjunt de regles per observar fenòmens i inferir conclusions a partir d'aquestes observacions. El mètode de Bacon és, doncs, inductiu. Les regles de Bacon eren senzilles a punt tal que qualsevol que no fos un deficient mental podia aprendre-les i aplicar-les. Eren també infal·libles: bastava aplicar-les per a fer avançar la ciència.
+
Però el concepte general de mètode no es consolida i popularitza fins a començaments del segle XVII, en néixer la ciència moderna. Els primers pensadors moderns de gran alçada i influència que propugnen l'adopció de mètodes generals per a aconseguir avanços en el coneixement són Bacon i Descartes. Per a Bacon el mètode científic és un conjunt de regles per observar fenòmens i inferir conclusions a partir d'aquestes observacions. El mètode de Bacon és, doncs, inductiu. Les regles de Bacon eren senzilles a punt tal que qualsevol que no fos un deficient mental podia aprendre-les i aplicar-les. Eren també infal·libles: bastava aplicar-les per a fer avançar la ciència.
  
 
Naturalment, ni Bacon ni cap altre va aconseguir mai contribuir a la ciència usant els cànons inductius -ni els de Bacon ni els de Mill ni de cap altre. No obstant això, la idea que existeix tal mètode, i que la seva aplicació no requereix talent ni una llarga preparació prèvia, és tan atractiva que encara hi ha els qui creuen en la seva eficàcia. Aquesta creença acrítica sol ser tan acendrada que els qui la sostenen no es pregunten si posseeix un suport inductiu. L'anomenarem ''metodolatria. ''
 
Naturalment, ni Bacon ni cap altre va aconseguir mai contribuir a la ciència usant els cànons inductius -ni els de Bacon ni els de Mill ni de cap altre. No obstant això, la idea que existeix tal mètode, i que la seva aplicació no requereix talent ni una llarga preparació prèvia, és tan atractiva que encara hi ha els qui creuen en la seva eficàcia. Aquesta creença acrítica sol ser tan acendrada que els qui la sostenen no es pregunten si posseeix un suport inductiu. L'anomenarem ''metodolatria. ''

Revisió del 10:23, 13 oct 2017

Un mètode és un procediment regular, explícit i repetible per aconseguir alguna cosa,sigui material, sigui conceptual.la idea de mètode és antiquíssima, la del mètode general –aplicable a un vast conjunt d'operacions– ho és menys. Sembla sorgir, com moltes altres idees d'extrema generalitat, en el període clàssic grec.[...]

Però el concepte general de mètode no es consolida i popularitza fins a començaments del segle XVII, en néixer la ciència moderna. Els primers pensadors moderns de gran alçada i influència que propugnen l'adopció de mètodes generals per a aconseguir avanços en el coneixement són Bacon i Descartes. Per a Bacon el mètode científic és un conjunt de regles per observar fenòmens i inferir conclusions a partir d'aquestes observacions. El mètode de Bacon és, doncs, inductiu. Les regles de Bacon eren senzilles a punt tal que qualsevol que no fos un deficient mental podia aprendre-les i aplicar-les. Eren també infal·libles: bastava aplicar-les per a fer avançar la ciència.

Naturalment, ni Bacon ni cap altre va aconseguir mai contribuir a la ciència usant els cànons inductius -ni els de Bacon ni els de Mill ni de cap altre. No obstant això, la idea que existeix tal mètode, i que la seva aplicació no requereix talent ni una llarga preparació prèvia, és tan atractiva que encara hi ha els qui creuen en la seva eficàcia. Aquesta creença acrítica sol ser tan acendrada que els qui la sostenen no es pregunten si posseeix un suport inductiu. L'anomenarem metodolatria.

Descartes, que a diferència de Bacon era un matemàtic i científic de primera línia,no creia en la inducció sinó en l'anàlisi i la deducció. A l'una que Bacon exagerava la importància de l'experiència ordinària i ignorava l'experimentació i l'existència de teories, en particular de teories matemàtiques, Descartes menyspreava l'experiència. En efecte, per a Descartes s'havia de poder partir de principis suprems, de naturalesa metafísica i àdhuc teològica, per a obtenir d'ells veritats matemàtiques i veritats sobre la naturalesa de l'home.

Leibniz, en les acaballes del segle XVII, es queixava que el mètode de Descartes servia tan sols una vegada que s'havien trobat les veritats primeres. I demanava que, al mètode de l'anàlisi, s'agregués el mètode d'invenció, o ars inveniendi, d'aquestes veritats inicials. Per descomptat que ni Leibniz ni cap altre va ser capaç d'inventar un mètode d'invenció. Això no obsta perquè, de tant en tant, aparegui algun filòsof ingenu que parla sobre les grans virtuts de l'art de la invenció. També aquesta és una forma de metodolatria.

La ciència natural moderna neix al marge d'aquestes fantasies filosòfiques. El seu pare, Galileu, no es conforma amb l'observació pura (teòricament neutra) ni amb la conjectura arbitrària. Galileu proposa hipòtesi i les posa a prova experimental. Funda així la dinàmica moderna, primera fase de la ciència moderna. Galileu s'interessa vivament per problemes metodològics, gnoseològics i ontològics: és un científic i un filòsof i, per afegiment, un enginyer i un artista del llenguatge. Però no perd el seu temps proposant cànons metodològics. Galileu engendra el mètode científic modern, però no enuncia els seus passos ni fa propaganda d'ell. Per ventura perquè sap que el mètode d'una investigació és part d'aquesta, no alguna cosa que pugui desprendre's d'ella.

Des de Galileu s'han introduït diverses modificacions al mètode científic. Una d'elles és el control estadístic de les dades. Ja no es prenen totes les dades per bons: corregim l'experiència, adoptant mitjanes o mitjanes i eliminant les dades que semblen irraonables (en particular els que es desvien més de tres desviacions quadràtiques mitjanes).

I, a l'una que ens hem tornat més intolerants o exigents envers les dades empíriques, ens hem tornat més tolerants envers les teories. Això es deu al fet que les teories s'han tornat més refinades i per tant més difícils de contrastar empíricament.

Epistemología, Ariel, Barcelona 1980, p. 29-30.

Original en castellà

Un método es un procedimiento regular, explícito y repetible para lograr algo,sea material, sea conceptual.La idea de método es antiquísima, la del método general –aplicable a un vasto conjunto de operaciones– lo es menos. Parece surgir, como muchas otras ideas de extrema generalidad, en el período clásico griego.[...]

Pero el conceptogeneral de método no se consolida y populariza hasta comienzos del siglo XVII, al nacer la ciencia moderna. Los primeros pensadores modernos de gran estatura e influencia que propugnan la adopción de métodos generales para lograr avances en el conocimiento son Bacon y Descartes. Para Bacon el método científico es un conjunto de reglas para observar fenómenos e inferir conclusiones a partir de dichas observaciones. El método de Bacon es, pues, inductivo. Las reglas de Bacon eran sencillas a punto tal que cualquiera que no fuese un deficiente mental podía aprenderlas y aplicarlas. Eran también infalibles: bastaba aplicarlas para hacer avanzar la ciencia.

Naturalmente, ni Bacon ni ningún otro logró jamás contribuir a la ciencia usando los cánones inductivos -ni los de Bacon ni los de Mill ni de ningún otro. Sin embargo, la idea de que existe tal método, y que su aplicación no requiere talento ni una larga preparación previa, es tan atractiva que todavía hay quienes creen en su eficacia. Esta creencia acrítica suele ser tan acendrada que quienes la sustentan no se preguntan si posee un soporte inductivo. La llamaremos metodolatría.

Descartes, que a diferencia de Bacon era un matemático y científico de primera línea,no creía en la inducción sino en el análisis y la deducción. A la par que Bacon exageraba la importancia de la experiencia ordinaria e ignoraba la experimentación y la existencia de teorías, en particular de teorías matemáticas, Descartes menospreciaba la experiencia. En efecto, para Descartes se debía poder partir de principios supremos, de naturaleza metafísica y aun teológica, para obtener de ellos verdades matemáticas y verdades acerca de la naturaleza del hombre.

Leibniz, en las postrimerías del siglo XVII, se quejaba de que el método de Descartes servía tan sólo una vez que se habían hallado las verdades primeras. Y pedía que, al método del análisis, se agregara el método de invención, o ars inveniendi, de esas verdades iniciales. Por supuesto que ni Leibniz ni ningún otro fue capaz de inventar un método de invención. Ello no obsta para que, de vez en cuando, aparezca algún filósofo ingenuo que habla acerca de las grandes virtudes del arte de la invención. También ésta es una forma de metodolatría.

La ciencia natural moderna nace al margen de estas fantasías filosóficas. Su padre, Galileo, no se conforma con la observación pura (teóricamente neutra) ni con la conjetura arbitraria. Galileo propone hipótesis y las pone a prueba experimental. Funda así la dinámica moderna, primera fase de la ciencia moderna. Galileo se interesa vivamente por problemas metodológicos, gnoseológicos y ontológicos: es un científico y un filósofo y, por añadidura, un ingeniero y un artista del lenguaje. Pero no pierde su tiempo proponiendo cánones metodológicos. Galileo engendra el método científico moderno, pero no enuncia sus pasos ni hace propaganda de él. Acaso porque sabe que el método de una investigación es parte de ésta, no algo que pueda desprenderse de ella.

Desde Galileo se han introducido varias modificaciones al método científico. Una de ellas es el control estadístico de los datos. Ya no se toman todos los datos por buenos: corregimos la experiencia, adoptando promedios o medianas y eliminando los datos que parecen irrazonables (en particular los que se desvían más de tres desviaciones cuadráticas medias).

Y, a la par que nos hemos vuelto más intolerantes o exigentes para con los datos empíricos, nos hemos vuelto más tolerantes para con las teorías. Esto se debe a que las teorías se han tornado más refinadas y por lo tanto más difíciles de contrastar empíricamente.