Mostra la font per a Bloch, Ernst: el desig i la necessitat apressant

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Bloch, Ernst: el desig i la necessitat apressant
|Idioma=Español
}}
Molt poc, massa poc s'ha parlat fins ara de la fam. I això malgrat que de seguida es veu que aquest agulló posseeix un caràcter molt originari o primari. Perquè una persona sense aliment mor, mentre que sense el plaer amorós pot sobreviure molt de temps. I molt més fàcilment encara es pot viure sense satisfer l'instint de dominació, i molt més encara sense retornar a l'inconscient d'avantpassats que van viure cinc-cents mil anys enrere. Però l'aturat que s'enfonsa, que no ha menjat fa dies, ens condueix veritablement al lloc més urgent de sempre en la nostra existència fent-ho visible. La compassió amb els famolencs és, de sempre, l'única compassió estesa, més encara, l'única susceptible d'estendre's. La jove, i menys encara l'home, que penen per l'amor no desperten compassió, mentre que el clam de la fam és, sens dubte, el més fort, l'únic que ens arriba sense embuts. A l'afamat se li creu la seva desgràcia; el que es mor de fred, el mateix malalt, per no parlar ja dels malalts d'amor, causen la impressió d'un luxe. Fins i tot la mestressa de casa de cor de pedra oblida, donat el cas, la rancúnia de la seva avarícia en veure el captaire menjar-se la sopa que li ha donat. Aquí, no hi ha dubte, es mostren amb claredat –ja en la compassió corrent– la necessitat i els seus desitjos. L'estómac és la primera llàntia a la qual cal fer oli. Les seves ànsies són tan precises, el seu instint tan inevitable, que ni tan sols poden ser reprimits per molt temps.

{{Ref|Ref=''El principio esperanz''a, Aguilar, Madrid 1977, vol. I, p.50|Títol=El principio esperanz|Cita=true}}
{{InfoWiki}}