Bergson: la intuïció més enllà de l'anàlisi i de la síntesi



Però si la metafísica ha de procedir per intuïció si la intuïció té per objecte la mobilitat de la duració i si la duració és per essència psicològica, no acabem tancant a la filosofia en la contemplació exclusiva de si mateixa? No consisteix llavors la filosofia a contemplar-se simplement viure, «com un pastor abstret contempla l'aigua fluir?» Parlar així seria tornar a l'error que no hem cessat d'assenyalar des del principi d'aquest estudi. Seria desconèixer la naturalesa singular de la duració, i, al mateix temps, el caràcter essencialment actiu de la intuïció metafísica. Seria no veure que només el mètode que parlem permet superar tant l'idealisme com el realisme, afirmar l'existència dels objectes inferiors i superiors a nosaltres encara que, no obstant això, en determinat sentit, interiors a nosaltres, fer-los coexistir junts sense dificultat, dissipar progressivament les obscuritats que l'anàlisi acumula entorn dels grans problemes. Sense abordar aquí l'estudi d'aquests diferents punts, ens limitarem a mostrar com la intuïció que parlem no és un acte únic sinó una sèrie indefinida d'actes, tots ells indubtablement del mateix gènere, però cadascun d'una espècie molt particular, i com aquesta diversitat d'actes correspon a tots els graus de l'ésser.

Si tracto d'analitzar la duració, és a dir, de resoldre-la en conceptes ja fets, estic obligat, per la naturalesa mateixa del concepte i de l'anàlisi, a adoptar sobre la duració en general dos enfocaments oposats, amb els quals després pretendré recompondre-la. Aquesta combinació no podrà presentar ni una diversitat de graus ni una varietat de formes: és o no és. Diré, per exemple, que hi ha d'una banda una multiplicitat d'estats de consciència successius i per un altre una unitat que els reuneix. La duració serà la «síntesi» d'aquesta unitat i d'aquesta multiplicitat, operació misteriosa de la qual no es veu, repeteixo, com comportaria matisos o graus. En aquesta hipòtesi no hi ha, no pot haver-hi més que una duració única, aquella en la qual nostra consciència opera habitualment. Per a fixar les idees, si adoptem la duració sota l'aspecte simple d'un moviment que es realitza en l'espai, i pretenem reduir a conceptes el moviment considerat representatiu del Temps, tindrem, d'una banda, un nombre tan gran com es vulgui de punts de la trajectòria, i per un altre, una unitat abstracta que els reuneix, com un fil que mantingués juntes les perles d'un collaret. Entre aquesta multiplicitat abstracta i aquesta unitat abstracta, la combinació, una vegada plantejada com a possible, és alguna cosa singular en la qual trobem més matisos dels quals en aritmètica admet una suma de nombres donats. Però si en lloc de pretendre analitzar la duració (és a dir, en el fons fer la síntesi amb els conceptes) ens instal·lem primerament en ella mitjançant un esforç d'intuïció, tenim la sensació d'una certa tensió ben determinada; aquesta determinació mateixa apareix com a selecció entre una infinitat de durades possibles. Des d'aquest moment es perceben durades tan nombroses com es vulgui, totes molt diferents entre si, encara que cadascuna d'elles, reduïda a conceptes, és a dir, considerada exteriorment des de dos punts de vista oposats, es refereix sempre a la mateixa combinació indefinible del múltiple i de l'un.

La intuición más allá del análisis y de la síntesis en Memoria y vida. Textos escogidos por Gilles Deleuze, Alianza, Madrid 1977, p. 42-44.

---

Original en castellà

Pero si la metafísica debe proceder por intuición si la intuición tiene por objeto la movilidad de la duración y si la duración es por esencia psicológica, ¿no terminamos encerrando a la filosofía en la contemplación exclusiva de sí misma? ¿No consiste entonces la filosofía en contemplarse simplemente vivir, «como un pastor ensimismado contempla el agua fluir?» Hablar así sería volver al error que no hemos cesado de señalar desde el principio de este estudio. Sería desconocer la naturaleza singular de la duración, y, al mismo tiempo, el carácter esencialmente activo de la intuición metafísica. Sería no ver que sólo el método de que hablamos permite superar tanto el idealismo como el realismo, afirmar la existencia de los objetos inferiores y superiores a nosotros aunque, sin embargo, en determinado sentido, interiores a nosotros, hacerlos coexistir juntos sin dificultad, disipar progresivamente las obscuridades que el análisis acumula en torno a los grandes problemas. Sin abordar aquí el estudio de estos distintos puntos, nos limitaremos a mostrar cómo la intuición de que hablamos no es un acto único sino una serie indefinida de actos, todos ellos indudablemente del mismo género, pero cada uno de una especie muy particular, y cómo esta diversidad de actos corresponde a todos los grados del ser.

Si trato de analizar la duración, es decir, de resolverla en conceptos ya hechos, estoy obligado, por la naturaleza misma del concepto y del análisis, a adoptar sobre la duración en general dos enfoques opuestos, con los que luego pretenderé recomponerlo. Esta combinación no podrá presentar ni una diversidad de grados ni una variedad de formas: es o no es. Diré, por ejemplo, que hay por un lado una multiplicidad de estados de conciencia sucesivos y por otro una unidad que los reúne. La duración será la «síntesis» de esta unidad y de esta multiplicidad, operación misteriosa de la que no se ve, repito, cómo comportaría matices o grados. En esta hipótesis no hay, no puede haber más que una duración única, aquella en la que nuestra conciencia opera habitualmente. Para fijar las ideas, si adoptamos la duración bajo el aspecto simple de un movimiento que se realiza en el espacio, y pretendemos reducir a conceptos el movimiento considerado representativo del Tiempo, tendremos, por un lado, un número tan grande como se quiera de puntos de la trayectoria, y por otro, una unidad abstracta que los reúne, como un hilo que mantuviese juntas las perlas de un collar. Entre esta multiplicidad abstracta y esta unidad abstracta, la combinación, una vez planteada como posible, es algo singular en la que encontramos más matices de los que en aritmética admite una suma de números dados. Pero si en lugar de pretender analizar la duración (es decir, en el fondo hacer la síntesis con los conceptos) nos instalamos primeramente en ella mediante un esfuerzo de intuición, tenemos la sensación de una cierta tesión bien determinada; esa determinación misma aparece como selección entre una infinidad de duraciones posibles. Desde ese momento se perciben duraciones tan numerosas como se quiera, todas muy diferentes entre sí, aunque cada una de ellas, reducida a conceptos, es decir, considerada exteriormente desde dos puntos de vista opuestos, se refiere siempre a la misma combinación indefinible de lo múltiple y de lo uno.