Baumer, F.L. :racionalisme i empirisme
De Wikisofia
Descartes va ser un modern poc respectuós amb els sistemes filosòfics del passat, amb Aristòtil o l'Escolàstica, i un protagonista de la ciència galileana. Amb tot, també desitjava ordre i claredat, per a combatre el ressorgiment del pirronisme o l'escepticisme, i va acabar trobant «regles» i «principis» (títols de dos dels seus més importants obres) per a governar, respectivament, el pensament i l'univers. De Descartes, i de tota la família de la filosofia racionalista a què pertanyia, es pot dir que van ser els creadors d'un univers «clàssic» posat al dia: harmoniós, racional, geomètric, en definitiva explicable en termes de les essències o de la substància eternes. Els filòsofs racionalistes disputaven sobre el nombre i de la naturalesa de la substància, si, per exemple, hi havia dues substàncies, com deia Descartes, o bé només una (Spinoza), si la matèria o l'extensió era una substància igual que la ment , etc. Però cap d'ells dubtava de l'existència de certa espècie d'ordre essencial al que haurien de referir tot tipus de fenòmens, cosmològics, psicològics o socials. Igual que el classicisme, per tant, el racionalisme o almenys les grans filosofies racionalistes del segle XVII- estava a favor d'un sistema de coses intemporal.
Aquesta intemporalitat no és tan clara en l'empirisme, aquest altre corrent important de la filosofia del segle XVII, o en la tendència oposada al classicisme, el «barroc». Al barroc li complaïen les corbes, el moviment, la tensió, els efectes espacials expansius –en una paraula, el dinamisme–, com es pot veure en els grans temples de Bernini i Borromini a Roma. Com hem vist, tant l'empirisme com la seva aliada la ciència experimental eren igualment dinàmics, almenys respecte a la seva concepció del coneixement.
| Modern European Thought. Continuity and Change in Ideas, 1600-1950, Collier Macmillan Publishers, Londres 1977, p. 39-41. |
Original en castellà
Descartes fue un moderno poco respetuoso con los sistemas filosóficos del pasado, con Aristóteles o la Escolástica, y un protagonista de la ciencia galileana. Con todo, también deseaba orden y claridad, para combatir el resurgimiento del pirronismo o del escepticismo, y acabó encontrando «reglas» y «principios» (títulos de dos de sus más importantes obras) para gobernar, respectivamente, el pensamiento y el universo. De Descartes, y de la entera familia de la filosofía racionalista a que pertenecía, puede decirse que fueron los creadores de un universo «clásico» puesto al día: armonioso, racional, geométrico, en definitiva explicable en términos de las esencias o de la sustancia eternas. Los filósofos racionalistas disputaban acerca del número y de la naturaleza de la sustancia, si, por ejemplo, había dos sustancias, como decía Descartes, o bien sólo una (Spinoza), si la materia o la extensión era una sustancia al igual que la mente, etc. Pero ninguno de ellos dudaba de la existencia de cierta especie de orden esencial al que debieran referirse todo tipo de fenómenos, cosmológicos, psicológicos o sociales. Igual que el clasicismo, por tanto, el racionalismo –o por lo menos las grandes filosofías racionalistas del siglo XVII– estaba a favor de un sistema de cosas intemporal.
Esta intemporalidad no es tan clara en el empirismo, esta otra corriente importante de la filosofía del siglo XVII, o en la tendencia opuesta al clasicismo, el «barroco». Al barroco le complacían las curvas, el movimiento, la tensión, los efectos espaciales expansivos –en una palabra, el dinamismo–, como puede verse en los grandes templos de Bernini y Borromini en Roma. Como hemos visto, tanto el empirismo como su aliada la ciencia experimental eran igualmente dinámicos, por lo menos en lo tocante a su concepción del conocimiento.