Mostra la font per a Bachelard: la construcció del real

{{PendentRev}}
{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Bachelard: la construcció del real
|Idioma=Español
}}
Si intentem ara recollir i jutjar les garanties de realitat de les doctrines de la relativitat, no podrem impedir la sensació de que són bastant escasses i que es basen en fenòmens poc nombrosos i d'agudesa desconcertante. Els realitzadors s'aparten d'aquestes doctrines, perquè segons ells la realitat no pot esperar, cal agafar-la immediatament en el seu primer fenomen i comprovar-la amb les dimensions de l'experiència positiva. D'aquesta manera l'experiència és urgent i peremptòria. Per contra els relativistes pretenen fer un sistema de la seva llibertat espiritual d'organitzar la seva prudència: en primer lloc només volen aprendre dels caràcters completament assimilables pels seus mètodes de referència, confessant doncs que no estan disposats a lligar-se a ''tota'' la realitat; a més posaran tot el seu interès a relacionar fenòmens amb els raonaments suficients, fent prevaler l'objectivació sobre l'objectivitat.

Efectivament, és erroni voler veure en el real la determinant de l'objectivitat, quan en realitat només es pot aportar la ''prova'' d'una objectivació correcta. «La presència de la paraula real, com molt bé diu Campbell, significa sempre el perill de confondre el pensament.» Si es vol conservar la clarividència cal aconseguir plantejar el problema sistemàticament en termes d'objectivació, més que en termes d'objectivitat. Determinar un caràcter objectiu no significa definir un absolut, sinó provar que s'aplica correctament un mètode. S'argumentarà que el caràcter descobert és objectiu perquè pertany a l'objecte, i que només es proporcionarà la prova de la seva objectivitat en relació amb un mètode d'objectivació. La raó exposada és gratuïta, la prova, per contra, és positiva. Creiem, doncs, que és millor no parlar d'una objectivació del real sinó de l'objectivació d'un pensament a la recerca del real. La primera expressió condueix a una metafísica, la segona és més susceptible de seguir l'esforç científic d'un pensament. Precisament la relativitat [...] ens sembla un dels esforços més metòdics del pensament per aconseguir l'objectivitat.

Aquesta modificació en la direcció del procés d'objectivació ve a dir-nos que el problema de la veracitat d'una doctrina no deriva del problema de la seva realitat, sinó que, per contra, s'ha de jutjar la realitat en funció d'una organització del pensament que ja ha donat proves del seu valor lògic. Campbell va indicar aquest ordre filosòfic en termes particularment clars. Situant-se en el mateix punt de vista que el físic es preguntava si la relativitat pretén descobrir la veritable naturalesa del real. Aquesta és una pregunta a la qual cal respondre amb preguntes. Aquestes són les preguntes primordials: «Creuen els físics (no esmento als matemàtics o als filòsofs) en la realitat d'alguna cosa per altres raons que pel fet que aquesta cosa resulti de la concepció d'una llei veritable o d'una teoria veritable? Tenim alguna raó per afirmar que les molècules són reals, sinó pel fet que la teoria molecular és veritable, veritable en el sentit que prediu exactament i interpreta les prediccions en termes d'idees acceptables? Hem tingut una altra raó per dir que el tro i el llampec es produeixen realment en el mateix moment, que la concepció de simultaneïtat, que ens diu que aquesta afirmació és certa, i fa possible mesurar els intervals de temps? Quan hàgim respost a aquestes preguntes, es podrà discutir si la relativitat ens diu alguna cosa sobre el temps real i sobre l'espai real».

És així com es veu, provocat per un físic, el problema filosòfic de les relacions entre la veritat i el real. Proposem que es formuli de la manera següent: Com la veritat pot preparar el real, o fins i tot, en cert sentit, com la veritat pot convertir-se en real? En efecte, formulat així el problema sembla més susceptible de recollir la important contribució aportada per la relativitat. Evidentment, la doctrina relativista apareix com a veritable abans d'aparèixer com a real, es refereix llarg temps a si mateixa per a poder estar primer segura de si. Es tracta d'un dubte provisional més metòdica encara i especialment més activa que el dubte cartesià, doncs prepara i funda una veritable dialèctica matemàtica. D'altra banda no es veu en absolut el que la prova experimental podria fer contra aquest dubte essencialment constructiu erigida en sistema de coherència matemàtica. Una vegada iniciats en la relativitat, ens adonem que en la construcció ha de situar-se abans l´apodíctic que l'assertoric. Primer de tot cal prendre consciència de la necessitat constructiva i obligar-se a rebutjar [...] tot allò que no ens sembli necessari. La construcció del real necessita més la prova de la necessitat que la necessitat mateixa: la construcció del real no pot confiar-se només a una necessitat que provingui de la realitat, cal que el pensament constructiu reconegui la seva pròpia necessitat. Com a contrapartida, assegurar la construcció per una realitat ja acabada només pot i ha de ser supererrogatori.
{{Ref|Ref=''Epistemología'' (Textos escogidos por Dominique Lecourt), Anagrama, Barcelona 1973, p. 38-41.|Títol=Epistemología|Cita=true}}
{{InfoWiki}}