Ayer: els enunciats ètics expressen pseudoconceptes

En admetre que els conceptes ètics normatius són irreductibles a conceptes empírics, sembla que deixéssim el camí lliure a la concepció «absolutista» de l'ètica, o sigui la concepció que els enunciats de valor no estan controlats per l'observació, com l'estan les proposicions empíriques ordinàries, sinó únicament per una misteriosa intuïció intel·lectual». [...] Comencem per admetre que els conceptes ètics fonamentals no són analitzables, ja que no existeix cap criteri mitjançant el qual es pugui posar a prova la validesa dels judicis en què aquells figuren. Fins a aquest punt estem d'acord amb els absolutistes. Però, a diferència dels absolutistes, nosaltres podem donar una explicació d'aquest fet que concerneix els conceptes ètics. Diem que la raó per la qual no són analitzables és que són mers pseudoconceptes. La presència d'un símbol ètic en una proposició no agrega res al seu contingut fàctic. Per tant, si jo dic a algú «vostè ha obrat malament en robar aquests diners», no afirmo més del que hauria afirmat dient senzillament: «Vostè va robar aquests diners». En agregar que aquesta acció és dolenta no faig cap nova asserció al seu respecte; manifest, simplement, la meva desaprovació moral per ella. És com si jo hagués dit «Vostè va robar aquests diners», amb un particular to d'horror, o ho hagués escrit agregant-li algun signe d'exclamació especial. El to, o el signe d'exclamació, no agrega res al sentit literal de la sentència. Serveix tan sols per a mostrar la presència de certs sentiments en qui l'expressi. [...]

Val la pena fer notar que els termes ètics no serveixen només per a expressar sentiments; també estan destinats a suscitar sentiments i incitar així a l'acció. En realitat alguns d'ells s'empren de tal manera que donen a la sentència en la qual es troben l'efecte d'una ordre. Així, per exemple la sentència «És la teva haver de dir la veritat» pot considerar-se ja com l'expressió de certa sort de sentiment ètic sobre la veracitat, ja com l'expressió de l'ordre «Vaig donar la veritat». La sentència «Hauries de dir la veritat» també inclou l'ordre «Vaig donar la veritat», però aquí el to de l'ordre és menys emfàtic. En la sentència «És bo dir la veritat» l'ordre s'ha transformat en poc més que un suggeriment. I així el significat de la paraula «bo», en el seu ús ètic, difereix de la paraula «deure» (duty) o la paraula «hauries de» (ought).

Lenguaje, verdad y lógica, Eudeba, Buenos Aires 1971, 2ª ed., p. 130-132.

---

Original en castellà

Al admitir que los conceptos éticos normativos son irreductibles a conceptos empíricos, parece que dejáramos el camino libre a la concepción «absolutista» de la ética, o sea la concepción de que los enunciados de valor no están controlados por la observación, como lo están las proposiciones empíricas ordinarias, sino únicamente por una misteriosa intuición intelectual». [...] Comenzamos por admitir que los conceptos éticos fundamentales no son analizables, ya que no existe ningún criterio mediante el cual se pueda poner a prueba la validez de los juicios en que aquéllos figuran. Hasta este punto estamos de acuerdo con los absolutistas. Pero, a diferencia de los absolutistas, nosotros podemos dar una explicación de este hecho que concierne a los conceptos éticos. Decimos que la razón por la cual no son analizables es que son meros pseudo-conceptos. La presencia de un símbolo ético en una proposición no agrega nada a su contenido fáctico. Por lo tanto, si yo digo a alguien «usted ha obrado mal al robar ese dinero», no afirmo más de lo que habría afirmado diciendo sencillamente: «Usted robó ese dinero». Al agregar que esa acción es mala no hago ninguna nueva aserción a su respecto; manifiesto, simplemente, mi desaprobación moral por ella. Es como si yo hubiera dicho «Usted robó ese dinero», con un particular tono de horror, o lo hubiera escrito agregándole algún signo de exclamación especial. El tono, o el signo de exclamación, no agrega nada al sentido literal de la sentencia. Sirve tan sólo para mostrar la presencia de ciertos sentimientos en quien la exprese. [...]

Vale la pena hacer notar que los términos éticos no sirven sólo para expresar sentimientos; también están destinados a suscitar sentimientos e incitar así a la acción. En realidad algunos de ellos se emplean en forma tal como para dar a la sentencia en la que se encuentran el efecto de una orden. Así, por ejemplo la sentencia «Es tu deber decir la verdad» puede considerarse ya como la expresión de cierta suerte de sentimiento ético sobre la veracidad, ya como la expresión de la orden «Di la verdad». La sentencia «Deberías decir la verdad» también incluye la orden «Di la verdad», pero aquí el tono de la orden es menos enfático. En la sentencia «Es bueno decir la verdad» la orden se ha transformado en poco más que una sugerencia. Y así el significado de la palabra «bueno», en su uso ético, difiere de la palabra «deber» (duty) o la palabra «deberías» (ought).

---

Lenguaje, verdad y lógica, Eudeba, Buenos Aires 1971, 2ª ed., p. 130-132.