Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Ayer: el principi de verificació (II)»

De Wikisofia

m (bot: - una pseudo-proposició metafísica + una pseudoproposició metafísica)
m (bot: - manera. Cridem proposició + manera. Anomenem proposició)
Línia 15: Línia 15:
 
Diem que la pregunta que cal formular a propòsit de qualsevol presumpte enunciat fàctic no és «podrà una observació establir la veritat o la falsedat d'aquest enunciat en forma lògicament certa?», sinó, simplement, «Hi haurà alguna observació que sigui pertinent per a la determinació de la seva veritat o falsedat»? Només en el cas que es doni una contestació negativa a aquesta segona pregunta conclourem que l'enunciat en consideració manca de sentit.
 
Diem que la pregunta que cal formular a propòsit de qualsevol presumpte enunciat fàctic no és «podrà una observació establir la veritat o la falsedat d'aquest enunciat en forma lògicament certa?», sinó, simplement, «Hi haurà alguna observació que sigui pertinent per a la determinació de la seva veritat o falsedat»? Només en el cas que es doni una contestació negativa a aquesta segona pregunta conclourem que l'enunciat en consideració manca de sentit.
  
Per a aclarir més nostra posició, hem de formular-la d'una altra manera. Cridem proposició experiencial a una proposició que registra una observació real o possible. Podem dir llavors que el que distingeix a una proposició fàctica genuïna no és el fet que hagués de ser equivalent a una proposició experiencial, o a un nombre finit qualsevol de proposicions experienciales, sinó simplement que d'ella, en conjunció amb certes altres premisses, poden deduir-se algunes proposicions experienciales que no són deduïbles d'aquestes altres premisses per si soles.
+
Per a aclarir més nostra posició, hem de formular-la d'una altra manera. Anomenem proposició experiencial a una proposició que registra una observació real o possible. Podem dir llavors que el que distingeix a una proposició fàctica genuïna no és el fet que hagués de ser equivalent a una proposició experiencial, o a un nombre finit qualsevol de proposicions experienciales, sinó simplement que d'ella, en conjunció amb certes altres premisses, poden deduir-se algunes proposicions experienciales que no són deduïbles d'aquestes altres premisses per si soles.
 
{{Ref|Ref=''Lenguaje, verdad y lógica'', cap. 1, Eudeba, Buenos Aires 1965, p. 42-46.|Títol=Lenguaje, verdad y lógica|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Lenguaje, verdad y lógica'', cap. 1, Eudeba, Buenos Aires 1965, p. 42-46.|Títol=Lenguaje, verdad y lógica|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 00:01, 5 gen 2018

el principi de verificació [2ª versió]

El criteri que emprem per a posar a prova l'autenticitat d'aparents enunciats sobre fets és el criteri de verificabilitat. Diem que una sentència té significat fàctic per a un subjecte determinat si, i només si, aquest sap com verificar la proposició que aquella intenta expressar, és a dir, si sap quines són les observacions que, complertes certes condicions, ho han de conduir a acceptar la proposició com a veritable, o a rebutjar-la per falsa. [...]


En primer lloc és necessari traçar una distinció entre verificabilitat pràctica i verificabilitat en principi. És indubtable que tots nosaltres entenem, i en molts casos creiem, proposicions que en realitat no hem tractat de comprovar. Moltes d'elles són proposicions que podríem verificar si ens prenguéssim la suficient molèstia. Però queda encara un cert nombre de proposicions significatives que es refereixen a fets que no podem verificar encara que decidim fer-ho, per la simple raó que manquem dels mitjans pràctics de situar-nos en el lloc on caldria fer les observacions adequades. Un exemple senzill i conegut d'una proposició d'aquest tipus és la proposició que en la cara oposada de la lluna hi ha muntanyes. Encara no s'ha inventat un coet que em permeti anar a contemplar l'altra cara de la lluna, de manera que no puc decidir aquest assumpte per mitjà d'una observació real. Però sé quins observacions em permetrien decidir-ho, si, com és possible concebre-ho teòricament, estigués alguna vegada en condicions de poder fer-ho. Per això dic que la proposició és verificable en principi encara que no en la pràctica, i per tant significativa. D'altra banda, una pseudoproposició metafísica com «l'Absolut forma part de l'evolució i del progrés, però ell mateix no pot evolucionar ni progressar», no és verificable ni tan sols en principi. Perquè ningú pot imaginar una observació que pogués capacitar-lo per a determinar si l'Absolut forma part o no de l'evolució i del progrés. [...]

Una altra distinció que hem de fer és la distinció entre el sentit «fort» i el sentit «feble» del terme «verificable». Es diu que una proposició és verificable, en el sentit fort del terme, si, i només si, la seva veritat pot establir-se en forma concloent mitjançant l'experiència. Però és verificable, en el sentit feble, si és possible que l'experiència la faci probable. En quin sentit emprem el terme quan diem que una presumpta proposició és genuïna només si és verificable?

Em sembla que si adoptem com a criteri de significació la possibilitat de verificació concloent, segons han proposat alguns positivistes, el nostre argument provarà massa. Considerem, per exemple, el cas de les proposicions generals de lleis, a saber, proposicions com «l'arsènic és verinós», «tots els homes són mortals», «els cossos tendeixen a dilatar-se amb la calor». És propi de la naturalesa d'aquestes proposicions que la seva veritat no pugui establir-se amb certesa mitjançant una sèrie finita d'observacions. Però, si s'admet que tals proposicions generals de lleis estan destinades a abastar un nombre infinit de casos, caldrà admetre llavors que ni tan sols en principi es podrà verificar-les en forma concloent. Per això, si adoptem la verificabilitat concloent com a criteri de significació, estarem lògicament obligats a tractar aquestes proposicions de llei de la mateixa manera que tractem enunciats que formula el metafísic. [...]

En conseqüència, tornem a caure en el sentit feble de la verificació.

Diem que la pregunta que cal formular a propòsit de qualsevol presumpte enunciat fàctic no és «podrà una observació establir la veritat o la falsedat d'aquest enunciat en forma lògicament certa?», sinó, simplement, «Hi haurà alguna observació que sigui pertinent per a la determinació de la seva veritat o falsedat»? Només en el cas que es doni una contestació negativa a aquesta segona pregunta conclourem que l'enunciat en consideració manca de sentit.

Per a aclarir més nostra posició, hem de formular-la d'una altra manera. Anomenem proposició experiencial a una proposició que registra una observació real o possible. Podem dir llavors que el que distingeix a una proposició fàctica genuïna no és el fet que hagués de ser equivalent a una proposició experiencial, o a un nombre finit qualsevol de proposicions experienciales, sinó simplement que d'ella, en conjunció amb certes altres premisses, poden deduir-se algunes proposicions experienciales que no són deduïbles d'aquestes altres premisses per si soles.

Lenguaje, verdad y lógica, cap. 1, Eudeba, Buenos Aires 1965, p. 42-46.

Original en castellà

El principio de verificación [2ª versión]

El criterio que empleamos para poner a prueba la autenticidad de aparentes enunciados sobre hechos es el criterio de verificabilidad. Decimos que una sentencia tiene significado fáctico para un sujeto determinado si, y sólo si, éste sabe cómo verificar la proposición que aquélla intenta expresar, es decir, si sabe cuáles son las observaciones que, cumplidas ciertas condiciones, lo han de conducir a aceptar la proposición como verdadera, o a rechazarla por falsa. [...]

En primer lugar es necesario trazar una distinción entre verificabilidad práctica y verificabilidad en principio. Es indudable que todos nosotros entendemos, y en muchos casos creemos, proposiciones que en realidad no hemos tratado de comprobar. Muchas de ellas son proposiciones que podríamos verificar si nos tomáramos la suficiente molestia. Pero queda todavía un cierto número de proposiciones significativas que se refieren a hechos que no podemos verificar aunque decidamos hacerlo, por la simple razón de que carecemos de los medios prácticos de situarnos en el lugar donde habría que hacer las observaciones adecuadas. Un ejemplo sencillo y conocido de una proposición de este tipo es la proposición de que en la cara opuesta de la luna hay montañas. Todavía no se ha inventado un cohete que me permita ir a contemplar la otra cara de la luna, de manera que no puedo decidir este asunto por medio de una observación real. Pero sé cuáles observaciones me permitirían decidirlo, si, como es posible concebirlo teóricamente, estuviera alguna vez en condiciones de poder hacerlo. Por eso digo que la proposición es verificable en principio aunque no en la práctica, y por lo tanto significativa. Por otra parte, una pseudo-proposición metafísica como «el Absoluto forma parte de la evolución y del progreso, pero él mismo no puede evolucionar ni progresar», no es verificable ni siquiera en principio. Porque nadie puede imaginar una observación que pudiera capacitarlo para determinar si el Absoluto forma parte o no de la evolución y del progreso. [...]

Otra distinción que tenemos que hacer es la distinción entre el sentido «fuerte» y el sentido «débil» del término «verificable». Se dice que una proposición es verificable, en el sentido fuerte del término, si, y sólo si, su verdad puede establecerse en forma concluyente mediante la experiencia. Pero es verificable, en el sentido débil, si es posible que la experiencia la haga probable. ¿En qué sentido empleamos el término cuando decimos que una presunta proposición es genuina sólo si es verificable?

Me parece que si adoptamos como criterio de significación la posibilidad de verificación concluyente, según han propuesto algunos positivistas, nuestro argumento probará demasiado. Consideremos, por ejemplo, el caso de las proposiciones generales de leyes, a saber, proposiciones como «el arsénico es venenoso», «todos los hombres son mortales», «los cuerpos tienden a dilatarse con el calor». Es propio de la naturaleza de estas proposiciones que su verdad no pueda establecerse con certeza mediante una serie finita de observaciones. Pero, si se admite que tales proposiciones generales de leyes están destinadas a abarcar un número infinito de casos, habrá que admitir entonces que ni siquiera en principio se podrá verificarlas en forma concluyente. Por esto, si adoptamos la verificabilidad concluyente como criterio de significación, estaremos lógicamente obligados a tratar estas proposiciones de ley de la misma manera que tratamos enunciados que formula el metafísico. [...]

En consecuencia, volvemos a caer en el sentido débil de la verificación.

Decimos que la pregunta que hay que formular a propósito de cualquier presunto enunciado fáctico no es «¿podrá una observación establecer la verdad o la falsedad de ese enunciado en forma lógicamente cierta?», sino, simplemente, «¿Habrá alguna observación que sea pertinente para la determinación de su verdad o falsedad»? Sólo en el caso de que se dé una contestación negativa a esta segunda pregunta concluiremos que el enunciado en consideración carece de sentido.

Para aclarar más nuestra posición, hemos de formularla de otro modo. Llamemos proposición experiencial a una proposición que registra una observación real o posible. Podemos decir entonces que lo que distingue a una proposición fáctica genuina no es el hecho de que debiera ser equivalente a una proposición experiencial, o a un número finito cualquiera de proposiciones experienciales, sino simplemente que de ella, en conjunción con ciertas otras premisas, pueden deducirse algunas proposiciones experienciales que no son deducibles de esas otras premisas por sí solas.


Lenguaje, verdad y lógica, cap. 1, Eudeba, Buenos Aires 1965, p. 42-46.