Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Aristòtil: l'enteniment pacient»

De Wikisofia

m (bot: - l'enteniment ? + l'enteniment?)
Línia 12: Línia 12:
 
Però podríem posar-nos la següent dificultat. Si l'enteniment és simple i impassible i no té res comú amb cap cosa, com diu Anaxàgores, com pensarà, ja que pensar és un cert patir alguna cosa? Quan una naturalesa comuna pertany a dos termes, sembla que l'un actua i l'altre pateix. Una altra pregunta: és intel·ligible l'enteniment? En efecte, o bé l'enteniment pertanyerà als altres intel·ligibles, si no és intel·ligible en virtut d'una altra cosa, i si l'intel·ligible és alguna cosa específicament un; o bé, barrejat amb l'enteniment, hi haurà algun altre element estrany que ho farà intel·ligible, com als altres intel·ligibles. No hauríem de més aviat tornar a la nostra distinció precedent de la passió que s'exerceix gràcies a un element comú, i dir que l'enteniment és d'alguna manera en potència els intel·ligibles mateixos, però que no és en acte cap d'ells abans d'haver pensat? Ha de succeir com en una tauleta on no hi ha res escrit en acte; exactament així és el que ocorre amb l'enteniment.
 
Però podríem posar-nos la següent dificultat. Si l'enteniment és simple i impassible i no té res comú amb cap cosa, com diu Anaxàgores, com pensarà, ja que pensar és un cert patir alguna cosa? Quan una naturalesa comuna pertany a dos termes, sembla que l'un actua i l'altre pateix. Una altra pregunta: és intel·ligible l'enteniment? En efecte, o bé l'enteniment pertanyerà als altres intel·ligibles, si no és intel·ligible en virtut d'una altra cosa, i si l'intel·ligible és alguna cosa específicament un; o bé, barrejat amb l'enteniment, hi haurà algun altre element estrany que ho farà intel·ligible, com als altres intel·ligibles. No hauríem de més aviat tornar a la nostra distinció precedent de la passió que s'exerceix gràcies a un element comú, i dir que l'enteniment és d'alguna manera en potència els intel·ligibles mateixos, però que no és en acte cap d'ells abans d'haver pensat? Ha de succeir com en una tauleta on no hi ha res escrit en acte; exactament així és el que ocorre amb l'enteniment.
  
D'altra banda, l'enteniment és intel·ligible com el són els intel·ligibles. Doncs en el cas dels éssers immaterials són idèntics el que pensa i el pensat, perquè la ciència teorètica i el conegut per ella són el mateix. Però queda per determinar la causa que no es pensi sempre. Per contra, en les coses que tenen matèria cadascun dels intel·ligibles està només en potència. D'això resulta que l'enteniment no pot pertànyer a aquestes últimes coses (perquè l'enteniment només és potència de tals coses a exclusió de la seva matèria), mentre que la intel·ligibilitat pertanyerà a l'enteniment.
+
D'altra banda, l'enteniment és intel·ligible com ho són els intel·ligibles. Doncs en el cas dels éssers immaterials són idèntics el que pensa i el pensat, perquè la ciència teorètica i el conegut per ella són el mateix. Però queda per determinar la causa que no es pensi sempre. Per contra, en les coses que tenen matèria cadascun dels intel·ligibles està només en potència. D'això resulta que l'enteniment no pot pertànyer a aquestes últimes coses (perquè l'enteniment només és potència de tals coses a exclusió de la seva matèria), mentre que la intel·ligibilitat pertanyerà a l'enteniment.
 
{{Ref|Ref=''Del alma'', III, 4. (R. Verneaux, ''Textos de los grandes filósofos: edad antigua,'' Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.66-68).|Títol=Del alma'', III, 4. (R. Verneaux, ''Textos de los grandes filósofos: edad antigua,|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Del alma'', III, 4. (R. Verneaux, ''Textos de los grandes filósofos: edad antigua,'' Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.66-68).|Títol=Del alma'', III, 4. (R. Verneaux, ''Textos de los grandes filósofos: edad antigua,|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 18:38, 17 abr 2018

Vegem ara la part de l'ànima per la qual l'ànima coneix i comprèn, sigui aquesta part separada, o no separada, segons l'extensió sinó segons la raó. Hem d'examinar quin és la seva diferència [específica] i com es produeix la intel·lecció.

Si la intel·lecció és anàloga a la sensació, pensar consistirà a patir per l'acció de l'intel·ligible, o per algun altre procés del mateix gènere. Així doncs aquesta part de l'ànima ha de ser impassible però susceptible de rebre la forma; que sigui en potència semblant a la forma però sense ser aquesta forma mateixa, i que l'enteniment es comporti amb els intel·ligibles de la mateixa manera que la sensibilitat amb els sensibles. Per tant, com pensa totes les coses, l'enteniment necessàriament ha de ser sense barreja, com diu Anaxàgores, «a fi que domini», és a dir, que conegui. Doncs manifestant la seva pròpia forma, destorba i s'oposa a la forma estranya. Per tant, no té una altra naturalesa que la de ser en potència. Així aquesta part de l'ànima que es diu enteniment (i entenc per enteniment allò pel que l'ànima pensa i comprèn), no és cap ésser en acte abans de pensar. També per això no és raonable admetre que l'enteniment estigui barrejat amb el cos, perquè llavors adquiriria alguna qualitat determinada, fred o calent, o fins i tot posseiria algun òrgan com els sentits, i en realitat, no té cap. Tenen raó els que han sostingut que l'ànima és el lloc de les formes, però amb la reserva que no es tracta de l'ànima sencera, sinó de l'ànima intel·lectiva, ni de les formes en acte, sinó de les formes en potència.

Que la impassibilitat de la sensibilitat i la de l'enteniment no són semblades, resulta clar si es consideren els òrgans sensorials i els sentits. Doncs el sentit no és capaç de sentir després d'una excitació sensible massa forta: per exemple, no es percep so després de sons intensos, igual que després de colors o olors molt fortes no veiem ni fem olor. Mentre que l'enteniment, quan ha pensat un objecte molt intel·ligible, no es mostra menys capaç, sinó al contrari, de pensar els objectes que són poc intel·ligibles. La raó és que el sentit no existeix amb independència del cos, mentre que l'enteniment està separat d'ell.

Quan l'enteniment s'ha convertit en cadascun dels intel·ligibles, en el sentit en què es diu savi al que està en acte (cosa que ocorre quan el savi és, per si mateix, capaç de passar a l'acte), fins i tot llavors està encara en potència d'una certa manera, però no de la mateixa manera que abans d'haver après o haver descobert; i llavors és capaç també de pensar-se a si mateix.

ja que la magnitud és diferent de l'essència de la magnitud, i l'aigua de l'essència de l'aigua (i així ocorre a moltes coses, però no a totes) jutgem de l'essència de la carn i de la carn mateixa, per facultats diferents, o per actes diferents [de la mateixa facultat]. Perquè la carn no existeix amb independència de la matèria, sinó que és com el camús: tal [forma] en tal [matèria]. Així doncs jutgem del fred i de la calor per la sensibilitat, igual que de les qualitats de les quals la carn és una raó. Per contra, per una altra facultat, o separada de l'anterior, o que es troba en la mateixa relació amb ella que la línia fallta, una vegada redreçada, amb la línia fallta en si, jutgem de l'essència de la carn. [...]

Però podríem posar-nos la següent dificultat. Si l'enteniment és simple i impassible i no té res comú amb cap cosa, com diu Anaxàgores, com pensarà, ja que pensar és un cert patir alguna cosa? Quan una naturalesa comuna pertany a dos termes, sembla que l'un actua i l'altre pateix. Una altra pregunta: és intel·ligible l'enteniment? En efecte, o bé l'enteniment pertanyerà als altres intel·ligibles, si no és intel·ligible en virtut d'una altra cosa, i si l'intel·ligible és alguna cosa específicament un; o bé, barrejat amb l'enteniment, hi haurà algun altre element estrany que ho farà intel·ligible, com als altres intel·ligibles. No hauríem de més aviat tornar a la nostra distinció precedent de la passió que s'exerceix gràcies a un element comú, i dir que l'enteniment és d'alguna manera en potència els intel·ligibles mateixos, però que no és en acte cap d'ells abans d'haver pensat? Ha de succeir com en una tauleta on no hi ha res escrit en acte; exactament així és el que ocorre amb l'enteniment.

D'altra banda, l'enteniment és intel·ligible com ho són els intel·ligibles. Doncs en el cas dels éssers immaterials són idèntics el que pensa i el pensat, perquè la ciència teorètica i el conegut per ella són el mateix. Però queda per determinar la causa que no es pensi sempre. Per contra, en les coses que tenen matèria cadascun dels intel·ligibles està només en potència. D'això resulta que l'enteniment no pot pertànyer a aquestes últimes coses (perquè l'enteniment només és potència de tals coses a exclusió de la seva matèria), mentre que la intel·ligibilitat pertanyerà a l'enteniment.

Del alma, III, 4. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.66-68).

Original en castellà

Veamos ahora la parte del alma por la que el alma conoce y comprende, ya sea esta parte separada, o no separada, según la extensión sino según la razón. Tenemos que examinar cuál es su diferencia [específica] y cómo se produce la intelección.

Si la intelección es análoga a la sensación, pensar consistirá en padecer por la acción de lo inteligible, o por algún otro proceso del mismo género. Así pues esta parte del alma tiene que ser impasible pero susceptible de recibir la forma; que sea en potencia semejante a la forma pero sin ser esta forma misma, y que el entendimiento se comporte con los inteligibles del mismo modo que la sensibilidad con los sensibles. Por consiguiente, como piensa todas las cosas, el entendimiento necesariamente debe ser sin mezcla, como dice Anaxágoras, «a fin de que domine», es decir, que conozca. Pues manifestando su propia forma, estorba y se opone a la forma extraña. Por tanto, no tiene otra naturaleza que la de ser en potencia. Así esta parte del alma que se llama entendimiento (y entiendo por entendimiento aquello por lo que el alma piensa y comprende), no es ningún ser en acto antes de pensar. También por esto no es razonable admitir que el entendimiento esté mezclado con el cuerpo, porque entonces adquiriría alguna cualidad determinada, frío o caliente, o incluso poseería algún órgano como los sentidos, y en realidad, no tiene ninguno. Tienen razón los que han sostenido que el alma es el lugar de las formas, pero con la reserva de que no se trata del alma entera, sino del alma intelectiva, ni de las formas en acto, sino de las formas en potencia.

Que la impasibilidad de la sensibilidad y la del entendimiento no son parecidas, resulta claro si se consideran los órganos sensoriales y los sentidos. Pues el sentido no es capaz de sentir después de una excitación sensible demasiado fuerte: por ejemplo, no se percibe sonido después de sonidos intensos, igual que después de colores u olores muy fuertes no vemos ni olemos. Mientras que el entendimiento, cuando ha pensado un objeto muy inteligible, no se muestra menos capaz, sino al contrario, de pensar los objetos que son poco inteligibles. La razón es que el sentido no existe con independencia del cuerpo, mientras que el entendimiento está separado de él.

Cuando el entendimiento se ha convertido en cada uno de los inteligibles, en el sentido en que se llama sabio al que está en acto (cosa que ocurre cuando el sabio es, por sí mismo, capaz de pasar al acto), incluso entonces está aún en potencia de un cierto modo, pero no del mismo modo que antes de haber aprendido o haber descubierto; y entonces es capaz también de pensarse a sí mismo.

Puesto que la magnitud es diferente de la esencia de la magnitud, y el agua de la esencia del agua (y así ocurre a muchas cosas, pero no a todas) juzgamos de la esencia de la carne y de la carne misma, por facultades diferentes, o por actos diferentes [de la misma facultad]. Porque la carne no existe con independencia de la materia, sino que es como el chato: tal [forma] en tal [materia]. Así pues juzgamos del frío y del calor por la sensibilidad, igual que de las cualidades de las que la carne es una razón. Por el contrario, por otra facultad, o separada de la anterior, o que se halla en la misma relación con ella que la línea quebrada, una vez enderezada, con la línea quebrada en sí, juzgamos de la esencia de la carne. [...]

Pero podríamos ponernos la siguiente dificultad. Si el entendimiento es simple e impasible y no tiene nada común con ninguna cosa, como dice Anaxágoras, ¿cómo pensará, puesto que pensar es un cierto padecer algo? Cuando una naturaleza común pertenece a dos términos, parece que el uno actúa y el otro padece. Otra pregunta: ¿es inteligible el entendimiento ? En efecto, o bien el entendimiento pertenecerá a los otros inteligibles, si no es inteligible en virtud de otra cosa, y si lo inteligible es algo específicamente uno; o bien, mezclado con el entendimiento, habrá algún otro elemento extraño que lo hará inteligible, como a los demás inteligibles. ¿No deberíamos más bien volver a nuestra distinción precedente de la pasión que se ejerce gracias a un elemento común, y decir que el entendimiento es de algún modo en potencia los inteligibles mismos, pero que no es en acto ninguno de ellos antes de haber pensado? Debe suceder como en una tablilla en donde no hay nada escrito en acto; exactamente así es lo que ocurre con el entendimiento.

Por otra parte, el entendimiento es inteligible como lo son los inteligibles. Pues en el caso de los seres inmateriales son idénticos lo que piensa y lo pensado, porque la ciencia teorética y lo conocido por ella son lo mismo. Pero queda por determinar la causa de que no se piense siempre. Por el contrario, en las cosas que tienen materia cada uno de los inteligibles está sólo en potencia. De ello resulta que el entendimiento no puede pertenecer a estas últimas cosas (porque el entendimiento sólo es potencia de tales cosas con exclusión de su materia), mientras que la inteligibilidad pertenecerá al entendimiento.