Accions

Recurs

Aristòtil: el temps

De Wikisofia

La revisió el 09:22, 25 nov 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - dos, la qual cosa és + dos, cosa que és)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

El problema general del temps.


Després del que s'ha dit hem de passar a l'estudi del temps. Convé, primer, plantejar correctament les dificultats sobre el mateix, a fi de determinar, mitjançant una argumentació exotèrica, si cal incloure-ho entre el que és o entre el que no és, i estudiar després quina és la seva naturalesa.

Que no és totalment, o que és però de manera fosca i difícil de captar, ho podem sospitar de quant segueix. Doncs una part d'ell ha esdevingut i ja no és, una altra està per a venir i no és encara, i d'ambdues parts es compon tant el temps infinit com el temps periòdic. Però sembla impossible que el que està compost de no ser tingui part en l'ésser.

A més d'això, si ha d'existir alguna cosa divisible en parts, llavors serà necessari que, quan existeixi, existeixin també les parts, o totes o algunes. Però, encara que el temps és divisible, algunes de les seves parts ja han estat, unes altres estan per venir, i cap «és». L'ara no és una part, perquè una part és la mesura del tot, i el tot ha d'estar compost de parts, però no sembla que el temps estigui compost d'ares.

A més, no és fàcil veure si l'ara, que sembla ser el límit entre el passat i el futur, roman sempre un i el mateix o és sempre un altre diferent. Perquè si era sempre diferent, i si cap de les dues parts que estan en el temps fossin simultànies (tret que una d'elles contingui a l'altra, com el temps més gran conté al temps més petit), i si l'ara que no és, però abans era, hagués d'haver-se destruït en algun temps, llavors els ara no podran ser simultanis entre si, ja que sempre l'ara anterior s'haurà destruït. Però l'ara anterior no pot haver-se destruït en si mateix, perquè era llavors, ni tampoc pot destruir-se en un altre ara. Perquè cal admetre que és tan impossible que els «ara» siguin contigus entre si, com que un punt el sigui amb un altre punt. Llavors, si no es destruís en el següent ara, sinó en un altre, existiria simultàniament amb els infinits ares que hi ha entre tots dos, cosa que és impossible.

D'altra banda, tampoc és possible que un ara romangui sempre el mateix, perquè cap cosa finita i divisible té un sol límit, tant si és contínua en una com en moltes dimensions. Però l'ara és un límit, i és possible prendre un temps limitat. A més, si ser simultani respecte al temps és ser en un i el mateix ara, ni abans ni després, i si tant les coses anteriors com les posteriors estiguessin en aquest ara present, llavors els esdeveniments de fa deu mil anys serien simultanis amb els actuals, i res de quant succeeixi seria anterior o posterior a res.

Tales són les dificultats que es plantegen sobre el temps. Quant a què és el temps i quin és la seva naturalesa, la qual cosa se'ns ha transmès llança molt poca llum sobre les dificultats que abans hem partionat.

Alguns diuen que el temps és el moviment del Tot, uns altres que és l'esfera mateixa. Però una part del moviment circular també és temps, encara que no és moviment circular, perquè només prenem una part del moviment circular, no el moviment circular. A més, si hi hagués molts mons, el moviment de qualsevol d'ells seria igualment el temps, i hi hauria llavors múltiples temps que serien simultanis. Hi ha també alguns que pensen que el temps és l'esfera del Tot, perquè totes les coses estan en el temps i en l'esfera del Tot; però aquesta és una visió massa ingènua perquè considerem les impossibles conseqüències que conté.

Però, ja que es pensa que el temps és un cert moviment i un cert canvi, caldrà examinar això. Perquè només hi ha canvi i moviment en la cosa que està canviant o allà on es doni el cas que alguna cosa es mogui o canviï; però el temps està present per igual a tot arreu i amb totes les coses. A més, tot canvi és més ràpid o més lent, però el temps no ho és. Perquè el lent i el ràpid es defineixen mitjançant el temps: ràpid és el que es mou molt en poc temps, lent el que es mou poc en molt temps. Però el temps no és definit mitjançant el temps, tant si se'l pren quantitativament com qualitativament.

És, doncs, evident que el temps no és un moviment (de moment no hi ha cap diferència per a nosaltres entre dir «moviment» i dir «canvi»).

Física, 217b-219a. (Gredos, Madrid 1995, p.264-268).

Vegeu altres textos d'Aristòtil sobre el temps.


Original en castellà

El problema general del tiempo.


Después de lo dicho tenemos que pasar al estudio del tiempo. Conviene, primero, plantear correctamente las dificultades sobre el mismo, a fin de determinar, mediante una argumentación exotérica, si hay que incluirlo entre lo que es o entre lo que no es, y estudiar después cuál es su naturaleza.

Que no es totalmente, o que es pero de manera oscura y difícil de captar, lo podemos sospechar de cuanto sigue. Pues una parte de él ha acontecido y ya no es, otra está por venir y no es todavía, y de ambas partes se compone tanto el tiempo infinito como el tiempo periódico. Pero parece imposible que lo que está compuesto de no ser tenga parte en el ser.

Además de esto, si ha de existir algo divisible en partes, entonces será necesario que, cuando exista, existan también las partes, o todas o algunas. Pero, aunque el tiempo es divisible, algunas de sus partes ya han sido, otras están por venir, y ninguna «es». El ahora no es una parte, pues una parte es la medida del todo, y el todo tiene que estar compuesto de partes, pero no parece que el tiempo esté compuesto de ahoras.

Además, no es fácil ver si el ahora, que parece ser el límite entre el pasado y el futuro, permanece siempre uno y el mismo o es siempre otro distinto. Porque si fuera siempre distinto, y si ninguna de las dos partes que están en el tiempo fueran simultáneas (a menos que una de ellas contenga a la otra, como el tiempo más grande contiene al tiempo más pequeño), y si el ahora que no es, pero antes era, tuviese que haberse destruido en algún tiempo, entonces los ahora no podrán ser simultáneos entre sí, ya que siempre el ahora anterior se habrá destruido. Pero el ahora anterior no puede haberse destruido en sí mismo, porque era entonces, ni tampoco puede destruirse en otro ahora. Porque hay que admitir que es tan imposible que los ahoras sean contiguos entre sí, como que un punto lo sea con otro punto. Entonces, si no se destruyese en el siguiente ahora, sino en otro, existiría simultáneamente con los infinitos ahoras que hay entre ambos, lo cual es imposible.

Por otra parte, tampoco es posible que un ahora permanezca siempre el mismo, porque ninguna cosa finita y divisible tiene un solo límite, tanto si es continua en una como en muchas dimensiones. Pero el ahora es un límite, y es posible tomar un tiempo limitado. Además, si ser simultáneo con respecto al tiempo es ser en uno y el mismo ahora, ni antes ni después, y si tanto las cosas anteriores como las posteriores estuvieran en este ahora presente, entonces los acontecimientos de hace diez mil años serían simultáneos con los actuales, y nada de cuanto suceda sería anterior o posterior a nada.

Tales son las dificultades que se plantean sobre el tiempo. En cuanto a qué es el tiempo y cuál es su naturaleza, lo que se nos ha transmitido arroja muy poca luz sobre las dificultades que antes hemos deslindado.

Algunos dicen que el tiempo es el movimiento del Todo, otros que es la esfera misma. Pero una parte del movimiento circular también es tiempo, aunque no es movimiento circular, porque sólo tomamos una parte del movimiento circular, no el movimiento circular. Además, si hubiese muchos mundos, el movimiento de cualquiera de ellos sería igualmente el tiempo, y habría entonces múltiples tiempos que serían simultáneos. Hay también algunos que piensan que el tiempo es la esfera del Todo, porque todas las cosas están en el tiempo y en la esfera del Todo; pero ésta es una visión demasiado ingenua para que consideremos las imposibles consecuencias que contiene.

Pero, puesto que se piensa que el tiempo es un cierto movimiento y un cierto cambio, habrá que examinar esto. Porque sólo hay cambio y movimiento en la cosa que está cambiando o allí donde se de el caso que algo se mueva o cambie; pero el tiempo está presente por igual en todas partes y con todas las cosas. Además, todo cambio es más rápido o más lento, pero el tiempo no lo es. Porque lo lento y lo rápido se definen mediante el tiempo: rápido es lo que se mueve mucho en poco tiempo, lento lo que se mueve poco en mucho tiempo. Pero el tiempo no es definido mediante el tiempo, tanto si se lo toma cuantitativamente como cualitativamente.

Es, pues, evidente que el tiempo no es un movimiento (de momento no hay ninguna diferencia para nosotros entre decir «movimiento» y decir «cambio»).


Veure altres textos d'Aristòtil sobre el temps.