Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Aristòtil: definició de temps»

De Wikisofia

m (bot: - cognoscible, doncs el + cognoscible, perquè el)
m (bot: - mateix, doncs l'ara + mateix, perquè l'ara)
Línia 16: Línia 16:
 
Després el temps no és moviment, sinó mentre que el moviment té nombre. Un signe d'això és el fet que distingim el major i el menor pel nombre, i el moviment major o menor pel temps. Després el temps és un nombre. Però «nombre» es pot entendre en dos sentits, ja que anomenem «nombre» no només el numerat i el numerable, sinó també allò mitjançant al que numerem. Doncs bé, el temps és el numerat, no allò mitjançant el que numerem. Allò mitjançant el que numerem és diferent del numerat.
 
Després el temps no és moviment, sinó mentre que el moviment té nombre. Un signe d'això és el fet que distingim el major i el menor pel nombre, i el moviment major o menor pel temps. Després el temps és un nombre. Però «nombre» es pot entendre en dos sentits, ja que anomenem «nombre» no només el numerat i el numerable, sinó també allò mitjançant al que numerem. Doncs bé, el temps és el numerat, no allò mitjançant el que numerem. Allò mitjançant el que numerem és diferent del numerat.
  
I així com el moviment és sempre diferent, així també el temps. Però tot temps simultani és el mateix, doncs l'ara existent és el mateix que era llavors, encara que el seu ser sigui diferent. I l'ara mesura el temps mentre que abans i després.
+
I així com el moviment és sempre diferent, així també el temps. Però tot temps simultani és el mateix, perquè l'ara existent és el mateix que era llavors, encara que el seu ser sigui diferent. I l'ara mesura el temps mentre que abans i després.
  
 
L'ara és en un sentit el mateix, en un altre no és el mateix. Doncs, mentre que és en un i en un altre, l'ara és diferent (així havíem suposat que era l'ésser de l'ara), però quan és el que és ara, és el mateix. Perquè, com ja vam dir, el moviment segueix a una magnitud, i al moviment, diem ara, li segueix el temps. I de la mateixa manera al punt li segueix el desplaçat, el qual ens permet conèixer el moviment, i l'anterior i posterior que hi ha en el moviment. Però la cosa desplaçada, quan és el que és, és la mateixa (sigui un punt, una pedra o una altra cosa similar), però conceptualment és diferent, com els sofistes consideren que «Corisc està en el Liceu» és diferent de «Corisc està en l'àgora» perquè el seu ésser és diferent quan està en una part i quan està en una altra. L'ara segueix a la cosa desplaçada com el temps al moviment, ja que és per la cosa desplaçada pel que coneixem l'abans i després en el moviment, i coneixem que hi ha un ara perquè l'abans i el després són numerables. I així també en aquests, quan és el que és, l'ara és el mateix (doncs és l'abans i després en el moviment), però el seu ser és diferent, ja que obtenim l'ara mentre que l'abans i després és numerable. Això és el més cognoscible, perquè el moviment és conegut per la cosa moguda i el desplaçament per la cosa desplaçada, ja que la cosa desplaçada és un «això», però no el moviment. Per tant, l'ara és en un sentit sempre el mateix i en un altre sentit no és el mateix, ja que la cosa desplaçada és així.
 
L'ara és en un sentit el mateix, en un altre no és el mateix. Doncs, mentre que és en un i en un altre, l'ara és diferent (així havíem suposat que era l'ésser de l'ara), però quan és el que és ara, és el mateix. Perquè, com ja vam dir, el moviment segueix a una magnitud, i al moviment, diem ara, li segueix el temps. I de la mateixa manera al punt li segueix el desplaçat, el qual ens permet conèixer el moviment, i l'anterior i posterior que hi ha en el moviment. Però la cosa desplaçada, quan és el que és, és la mateixa (sigui un punt, una pedra o una altra cosa similar), però conceptualment és diferent, com els sofistes consideren que «Corisc està en el Liceu» és diferent de «Corisc està en l'àgora» perquè el seu ésser és diferent quan està en una part i quan està en una altra. L'ara segueix a la cosa desplaçada com el temps al moviment, ja que és per la cosa desplaçada pel que coneixem l'abans i després en el moviment, i coneixem que hi ha un ara perquè l'abans i el després són numerables. I així també en aquests, quan és el que és, l'ara és el mateix (doncs és l'abans i després en el moviment), però el seu ser és diferent, ja que obtenim l'ara mentre que l'abans i després és numerable. Això és el més cognoscible, perquè el moviment és conegut per la cosa moguda i el desplaçament per la cosa desplaçada, ja que la cosa desplaçada és un «això», però no el moviment. Per tant, l'ara és en un sentit sempre el mateix i en un altre sentit no és el mateix, ja que la cosa desplaçada és així.

Revisió del 17:59, 1 nov 2017

 Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar l'ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hi hauria temps si l'ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s'adverteix que l'ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l'ànima roman en un únic moment indiferenciado, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi. Després és evident que el temps no és un moviment, però no hi ha temps sense moviment.

I ja que investiguem què és el temps, hem de prendre l'anterior com a punt de partida per a establir què és el temps pel que fa al moviment. Percebem el temps juntament amb el moviment; doncs, quan estem en la foscor i no experimentem cap modificació corpòria, si hi ha algun moviment en l'ànima ens sembla al punt que juntament amb el moviment ha transcorregut també algun temps; i quan ens sembla que algun temps ha transcorregut, ens sembla també que hi ha hagut simultàniament algun moviment. Per tant, el temps és o un moviment o alguna cosa pertanyent al moviment. Però ja que no és un moviment, haurà de ser alguna cosa pertanyent al moviment.

Però, com el que està en moviment es mou des d'alguna cosa cap a alguna cosa, i tota magnitud és contínua, el moviment segueix a la magnitud. Perquè, com que la magnitud és contínua, també és continu el moviment, i el temps és continu perquè el moviment és continu (ja que sempre sembla que la quantitat del temps transcorregut és la mateixa que la del moviment). Ara bé, l'abans i després són abans de res atributs d'un lloc, i en virtut de la seva posició relativa. I ja que en la magnitud hi ha un abans i un després, també en el moviment ha d'haver-hi un abans i un després, per analogia amb la magnitud. Però també en el temps hi ha un abans i un després, perquè el temps segueix sempre al moviment. L'abans i després en el moviment, quan el moviment és el que és, és moviment, però el seu ser és diferent «del moviment» i no és moviment. No obstant això, coneixem també el temps quan, en determinar l'abans i després, determinem el moviment; i, quan tenim la percepció de l'abans i després en el moviment, diem llavors que el temps ha transcorregut. I ho distingim en captar que són diferents entre si i que hi ha alguna cosa intermedi diferent d'ells. Perquè quan inteligimos els extrems com a diferents del mitjà, i l'ànima diu que els ares són dos, un abans i un altre després, és llavors quan diem que hi ha temps, ja que es pensa que el temps és el determinat per l'ara; i acceptem això.

Així doncs, quan percebem l'ara com una unitat, i no com a anterior i posterior en el moviment, o com el mateix pel que fa a l'anterior i el posterior, llavors no sembla que hagi transcorregut algun temps, ja que no hi ha hagut cap moviment. Però quan percebem un abans i un després, llavors parlem de temps. Perquè el temps és justament això: nombre del moviment segons l'abans i després.

Després el temps no és moviment, sinó mentre que el moviment té nombre. Un signe d'això és el fet que distingim el major i el menor pel nombre, i el moviment major o menor pel temps. Després el temps és un nombre. Però «nombre» es pot entendre en dos sentits, ja que anomenem «nombre» no només el numerat i el numerable, sinó també allò mitjançant al que numerem. Doncs bé, el temps és el numerat, no allò mitjançant el que numerem. Allò mitjançant el que numerem és diferent del numerat.

I així com el moviment és sempre diferent, així també el temps. Però tot temps simultani és el mateix, perquè l'ara existent és el mateix que era llavors, encara que el seu ser sigui diferent. I l'ara mesura el temps mentre que abans i després.

L'ara és en un sentit el mateix, en un altre no és el mateix. Doncs, mentre que és en un i en un altre, l'ara és diferent (així havíem suposat que era l'ésser de l'ara), però quan és el que és ara, és el mateix. Perquè, com ja vam dir, el moviment segueix a una magnitud, i al moviment, diem ara, li segueix el temps. I de la mateixa manera al punt li segueix el desplaçat, el qual ens permet conèixer el moviment, i l'anterior i posterior que hi ha en el moviment. Però la cosa desplaçada, quan és el que és, és la mateixa (sigui un punt, una pedra o una altra cosa similar), però conceptualment és diferent, com els sofistes consideren que «Corisc està en el Liceu» és diferent de «Corisc està en l'àgora» perquè el seu ésser és diferent quan està en una part i quan està en una altra. L'ara segueix a la cosa desplaçada com el temps al moviment, ja que és per la cosa desplaçada pel que coneixem l'abans i després en el moviment, i coneixem que hi ha un ara perquè l'abans i el després són numerables. I així també en aquests, quan és el que és, l'ara és el mateix (doncs és l'abans i després en el moviment), però el seu ser és diferent, ja que obtenim l'ara mentre que l'abans i després és numerable. Això és el més cognoscible, perquè el moviment és conegut per la cosa moguda i el desplaçament per la cosa desplaçada, ja que la cosa desplaçada és un «això», però no el moviment. Per tant, l'ara és en un sentit sempre el mateix i en un altre sentit no és el mateix, ja que la cosa desplaçada és així.

És evident, llavors, que si no hi hagués temps no hi hauria un ara i que si no hi hagués un ara no hi hauria temps. Doncs així com la cosa desplaçada i el seu desplaçament van plegats, així també el nombre de la cosa desplaçada i el nombre del seu desplaçament van plegats. Perquè el temps és el nombre del desplaçament i l'ara és, igual que el desplaçat, com la unitat del nombre.

El temps és, doncs, continu per l'ara i es divideix en l'ara; però també sota aquest aspecte segueix al desplaçament i a la cosa desplaçada. Perquè el moviment i el desplaçament són un en virtut que el desplaçat és un, no perquè l'és quan és (doncs podrien haver-hi interrupcions en el moviment), sinó perquè és un en la seva definició; doncs el desplaçat delimita el moviment anterior i el posterior. I aquí també hi ha alguna correspondència amb el punt, ja que el punt fa que la longitud sigui contínua i la delimita, doncs és el començament d'una línia i la fi d'una altra. Però quan l'hi considera així, prenent un punt com si fos dos, cal detenir-se, si el mateix punt ha de ser començament i fi. Però l'ara, pel fet que el desplaçat està movent-se, és sempre diferent.

Per tant, el temps és nombre, però no com si fos el nombre d'un mateix punt, que és començament i fi, sinó més aviat a la manera en què els extrems ho són d'una línia, i no com les parts de la línia, tant pel que s'ha dit abans (doncs el punt mitjà ho prendríem com dos, i llavors el temps es detindria), com perquè és evident que ni l'ara és una part del temps ni la divisió és una part del moviment, com tampoc el punt és part d'una línia; però dues línies són parts d'una línia.

Així doncs, mentre que límit, l'ara no és temps, sinó un accident seu; però, mentre que numera, és nombre. Perquè els límits són només d'allò del que són límits, mentre que el nombre d'aquests cavalls (deu, per exemple) és també nombre en una altra part.

És evident, llavors, que el temps és nombre del moviment segons l'abans i després, i és continu, perquè és nombre d'alguna cosa continu.

Física, 219a-220b. (Gredos, Madrid 1995, p.269-275).

Original en castellà

Pero sin cambio no hay tiempo; pues cuando no cambiamos en nuestro pensamiento o no advertimos que estamos cambiando, no nos parece que el tiempo haya transcurrido, como les sucedió a aquellos que en Cerdeña, según dice la leyenda, se despertaron de su largo sueño junto a los héroes: que enlazaron el ahora anterior con el posterior y los unificaron en un único ahora, omitiendo el tiempo intermedio en el que habían estado insensibles. Por lo tanto, así como no habría tiempo si el ahora no fuese diferente, sino uno y el mismo, así también se piensa que no hay un tiempo intermedio cuando no se advierte que el ahora es diferente. Y puesto que cuando no distinguimos ningún cambio, y el alma permanece en un único momento indiferenciado, no pensamos que haya transcurrido tiempo, y puesto que cuando lo percibimos y distinguimos decimos que el tiempo ha transcurrido, es evidente entonces que no hay tiempo sin movimiento ni cambio. Luego es evidente que el tiempo no es un movimiento, pero no hay tiempo sin movimiento.

Y puesto que investigamos qué es el tiempo, tenemos que tomar lo anterior como punto de partida para establecer qué es el tiempo con respecto al movimiento. Percibimos el tiempo junto con el movimiento; pues, cuando estamos en la oscuridad y no experimentamos ninguna modificación corpórea, si hay algún movimiento en el alma nos parece al punto que junto con el movimiento ha transcurrido también algún tiempo; y cuando nos parece que algún tiempo ha transcurrido, nos parece también que ha habido simultáneamente algún movimiento. Por consiguiente, el tiempo es o un movimiento o algo perteneciente al movimiento. Pero puesto que no es un movimiento, tendrá que ser algo perteneciente al movimiento.

Pero, como lo que está en movimiento se mueve desde algo hacia algo, y toda magnitud es continua, el movimiento sigue a la magnitud. Porque, por ser continua la magnitud, es también continuo el movimiento, y el tiempo es continuo por ser continuo el movimiento (pues siempre parece que la cantidad del tiempo transcurrido es la misma que la del movimiento). Ahora bien, el antes y después son ante todo atributos de un lugar, y en virtud de su posición relativa. Y puesto que en la magnitud hay un antes y un después, también en el movimiento tiene que haber un antes y un después, por analogía con la magnitud. Pero también en el tiempo hay un antes y un después, pues el tiempo sigue siempre al movimiento. El antes y después en el movimiento, cuando el movimiento es lo que es, es movimiento, pero su ser es distinto «del movimiento» y no es movimiento. Sin embargo, conocemos también el tiempo cuando, al determinar el antes y después, determinamos el movimiento; y, cuando tenemos la percepción del antes y después en el movimiento, decimos entonces que el tiempo ha transcurrido. Y lo distinguimos al captar que son diferentes entre sí y que hay algo intermedio diferente de ellos. Porque cuando inteligimos los extremos como diferentes del medio, y el alma dice que los ahoras son dos, uno antes y otro después, es entonces cuando decimos que hay tiempo, ya que se piensa que el tiempo es lo determinado por el ahora; y aceptamos esto.

Así pues, cuando percibimos el ahora como una unidad, y no como anterior y posterior en el movimiento, o como el mismo con respecto a lo anterior y lo posterior, entonces no parece que haya transcurrido algún tiempo, ya que no ha habido ningún movimiento. Pero cuando percibimos un antes y un después, entonces hablamos de tiempo. Porque el tiempo es justamente esto: número del movimiento según el antes y después.

Luego el tiempo no es movimiento, sino en tanto que el movimiento tiene número. Un signo de esto es el hecho de que distinguimos lo mayor y lo menor por el número, y el movimiento mayor o menor por el tiempo. Luego el tiempo es un número. Pero «número» se puede entender en dos sentidos, ya que llamamos «número» no sólo lo numerado y lo numerable, sino también aquello mediante lo cual numeramos. Pues bien, el tiempo es lo numerado, no aquello mediante lo cual numeramos. Aquello mediante lo cual numeramos es distinto de lo numerado.

Y así como el movimiento es siempre distinto, así también el tiempo. Pero todo tiempo simultáneo es el mismo, pues el ahora existente es el mismo que era entonces, aunque su ser sea distinto. Y el ahora mide el tiempo en tanto que antes y después.

El ahora es en un sentido el mismo, en otro no es el mismo. Pues, en tanto que es en uno y en otro, el ahora es distinto (así habíamos supuesto que era el ser del ahora), pero cuando es lo que es ahora, es el mismo. Porque, como ya dijimos, el movimiento sigue a una magnitud, y al movimiento, decimos ahora, le sigue el tiempo. Y de la misma manera al punto le sigue lo desplazado, el cual nos permite conocer el movimiento, y lo anterior y posterior que hay en el movimiento. Pero la cosa desplazada, cuando es lo que es, es la misma (sea un punto, una piedra u otra cosa similar), pero conceptualmente es distinta, como los sofistas consideran que «Corisco está en el Liceo» es distinto de «Corisco está en el ágora» porque su ser es distinto cuando está en una parte y cuando está en otra. El ahora sigue a la cosa desplazada como el tiempo al movimiento, ya que es por la cosa desplazada por lo que conocemos el antes y después en el movimiento, y conocemos que hay un ahora por ser numerables el antes y después. Y así también en éstos, cuando es lo que es, el ahora es el mismo (pues es el antes y después en el movimiento), pero su ser es distinto, ya que obtenemos el ahora en tanto que el antes y después es numerable. Esto es lo más cognoscible, pues el movimiento es conocido por la cosa movida y el desplazamiento por la cosa desplazada, puesto que la cosa desplazada es un «esto», pero no el movimiento. Por lo tanto, el ahora es en un sentido siempre el mismo y en otro sentido no es el mismo, ya que la cosa desplazada es así.

Es evidente, entonces, que si no hubiese tiempo no habría un ahora y que si no hubiese un ahora no habría tiempo. Pues así como la cosa desplazada y su desplazamiento van juntos, así también el número de la cosa desplazada y el número de su desplazamiento van juntos. Porque el tiempo es el numero del desplazamiento y el ahora es, al igual que lo desplazado, como la unidad del número.

El tiempo es, pues, continuo por el ahora y se divide en el ahora; pero también bajo este aspecto sigue al desplazamiento y a la cosa desplazada. Porque el movimiento y el desplazamiento son uno en virtud de que lo desplazado es uno, no porque lo sea cuando es (pues podrían haber interrupciones en el movimiento), sino porque es uno en su definición; pues lo desplazado delimita el movimiento anterior y el posterior. Y aquí también hay alguna correspondencia con el punto, ya que el punto hace que la longitud sea continua y la delimita, pues es el comienzo de una línea y el fin de otra. Pero cuando se lo considera así, tomando un punto como si fuera dos, hay que detenerse, si el mismo punto ha de ser comienzo y fin. Pero el ahora, por el hecho de que lo desplazado está moviéndose, es siempre distinto.

Por consiguiente, el tiempo es número, pero no como si fuera el número de un mismo punto, que es comienzo y fin, sino más bien a la manera en que los extremos lo son de una línea, y no como las partes de la línea, tanto por lo que se ha dicho antes (pues el punto medio lo tomaríamos como dos, y entonces el tiempo se detendría), como porque es evidente que ni el ahora es una parte del tiempo ni la división es una parte del movimiento, como tampoco el punto es parte de una línea; pero dos líneas son partes de una línea.

Así pues, en tanto que límite, el ahora no es tiempo, sino un accidente suyo; pero, en tanto que numera, es número. Porque los límites son sólo de aquello de lo cual son límites, mientras que el número de estos caballos (diez, por ejemplo) es también número en otra parte.

Es evidente, entonces, que el tiempo es número del movimiento según el antes y después, y es continuo, porque es número de algo continuo.