Mostra la font per a Aranguren: l'home estructuralment moral

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Aranguren: l'home estructuralment moral|Idioma=Español}}
El fet que l'home ha de fer la seva vida [...] significa, negativament, que ell no la rep acabada. Una descripció del comportament humà, en contrast amb el de l'animal, ens aclarirà la distinció entre una vida que ha de fer-se i una altra feta. El comportament vital, el mateix de l'home que de l'animal, és desencadenat per un estímul en relació amb la corresponent estructura psicobiològica, i s'ajusta perfectament a ell. En l'home, en canvi, no sempre es dóna aquesta connexió directa, aquesta «contigüitat», com l'anomenen els conductistes, entre estímul i resposta. L'organisme humà, massa complicat, massa formalitzat, no pot donar espontània i immediatament resposta adequada i queda ''en suspens ''davant l'estímul,és ''lliure davant ''ell. Però aquesta situació és insostenible i l'animal humà, per a la seva viabilitat, necessita sortir d'ella. Com? Mitjançant la intel·ligència, presa aquesta paraula en el sentit funcional si es fes càrrec de la situació i convertir l'estímul en realitat estimulant. La resposta a ella ha de produir-se també, és clar, en el cas de l'home, però ara ja no li ve ''donada'' per l'organisme, sinó que ha de ''donar-la'' ell. Aquí desapareix la contigüitat entre les dues ''realitats'' de l'estímul i la resposta, perquè entre l'una i l'altra s'introdueix la ''irrealidad'' o «variable intermèdia» (per continuar usant el llenguatge conductista), que és la ''possibilitat'' posada en joc. Els estímuls, gràcies a la funció proyectant de la intel·ligència, que inventa o treu possibilitats d'ells, serveixen a l'home per al ''quefer'' dels seus actes. Ara bé, les possibilitats, sent «irreals» o inventades per la intel·ligència, poden ser moltes i, per tant, es requereix una ''elecció'' entre elles. En cada cas l'home tria entre els diversos projectes imaginats. Heus aquí la segona dimensió de la llibertat humana: ''llibertat'' ja no, com vam veure abans, ''de l{{'}}''engranatge estímul-resposta, sinó ''llibertat per a'' preferir entre les diverses possibilitats de realitat. I aquest procés de preferència o elecció no ocorre una sola vegada, és clar, sinó que es repeteix al llarg de la vida. Tots els actes veritablement humans (els ''actus humani'' dels escolàstics) són decidits d'aquesta manera; i així, acte rere acte es va decidint, es va fent la vida sencera. Les possibilitats successivament preferides van sent realitzades. Però realitzades, on? Per descomptat en la realitat exterior a mi, al món; però també –i aquesta és el vessant que aquí ens importa, perquè és el vessant moral– en si mateix, de manera que queden incorporades a la meva pròpia realitat. Així es comprèn aquest caràcter constitutivament moral, ''responsable'' dels seus actes perquè els projecta i realitza lliurement; però amb una paradoxal llibertat necessària, doncs, segons va veure ja Ortega y Gasset, som «per força lliures». Aquesta moral com a estructura i incorporació consisteix alhora en el «quefer» o'' anar fent lliurement la meva vida'' i en ''la meva vida tal com va quedant feta''. El moral produeix així una «segona naturalesa», com deia Aristòtil, o sigui, una autèntica realitat: l{{'}}''ethos'', el caràcter o personalitat moral que he conquistat o adquirit vivint.
{{Ref|Ref=''Ética'', en ''Sacramentum Mundi''.'' Enciclopedia teológica'', 6 vols., Herder, Barcelona 1982-1985, vol. 2, col. 914-915.}}
{{InfoWiki}}