Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Agustí d'Hipona: el temps»

De Wikisofia

m (bot: -alfarero +terrissaire)
m (bot: - com ho mesurem, + com el mesurem,)
 
(21 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
''Capítol XIV''
 
''Capítol XIV''
  
Per tant, no va haver-hi un temps en què no fessis res (Déu), perquè el temps mateix és obra teva. Cap temps és etern com tu, perquè tu ets immutable, i el temps si fos immutable no seria temps. Llavors, què és el temps? Qui podrà explicar-ho d'una manera fàcil i breu? Qui podrà comprendre-ho amb el pensament per explicar-ho després amb la paraula? I no obstant això, quina cosa hi ha més familiar i coneguda que el temps que solem esmentar en les nostres converses? Quan parlem d'ell, sabem bé el que diem. I també ho sabem quan sentim a uns altres parlar d'ell.
+
Per tant, no va haver-hi un temps en què no fessis res (Déu), perquè el temps mateix és obra teva. Cap temps és etern com tu, perquè tu ets immutable, i el temps si fos immutable no seria temps. Llavors, què és el temps? Qui podrà explicar-ho d'una manera fàcil i breu? Qui podrà comprendre-ho amb el pensament per a explicar-ho després amb la paraula? I no obstant això, quina cosa hi ha més familiar i coneguda que el temps que solem esmentar en les nostres converses? Quan parlem d'ell, sabem bé el que diem. I també ho sabem quan sentim a uns altres parlar d'ell.
  
En definitiva, què és el temps? Si ningú m'ho pregunta, ho sé. Si volgués explicar-li-ho al que m'ho pregunta, no: ho sé. L'única cosa que dic amb seguretat és que sé que si res passés, no hi hauria temps passat, i si res vingués, no hi hauria temps futur, i si res existís, no hi hauria temps present. Però aquests dos temps, el passat i el futur, com poden existir, si el passat ja no existeix i el futur encara no existeix? Quant al present, si sempre fos present i no arribés a ser passat, ja no seria temps, sinó eternitat. I si el present, per ser temps, necessita que arribi a ser passat, com diem que existeix el present, si la seva raó de ser consisteix a deixar de ser, de manera que en realitat no podem dir que existeix el temps sinó quan tendeix a no existir?
+
En definitiva, què és el temps? Si ningú m'ho pregunta, ho sé. Si volgués explicar-li-ho al que m'ho pregunta, no: ho sé. L'única cosa que dic amb seguretat és que sé que si res passés, no hi hauria temps passat, i si res vingués, no hi hauria temps futur, i si res existís, no hi hauria temps present. Però aquests dos temps, el passat i el futur, com poden existir, si el passat ja no existeix i el futur encara no existeix? Quant al present, si sempre fos present i no arribés a ser passat, ja no seria temps, sinó eternitat. I si el present, per a ser temps, necessita que arribi a ser passat, com diem que existeix el present, si la seva raó de ser consisteix a deixar de ser, de manera que en realitat no podem dir que existeix el temps sinó en la mesura que tendeix a no existir?
  
''Capitulo XV''
+
''Capítol XV''
  
I no obstant això, parlem de «molt temps» i de «poc temps», i això només podem dir-ho del temps passat i del temps futur. Cridem, per exemple, molt temps passat al succeït fa cent anys, i anomenem molt temps futur al que succeirà dins de cent anys. D'altra banda, anomenem, per exemple, poc temps passat al succeït fa deu dies, i poc temps futur, al que succeirà dins de deu dies. Però, com pot ser molt temps o poc temps el que no existeix? Perquè el passat ja no existeix i el futur encara no existeix. Per això, no hem de dir: «És molt temps», sinó que, pel que fa al passat, hem de dir que «va ser molt temps», i pel que fa al futur, que «serà molt temps».[...]
+
I no obstant això, parlem de «molt temps» i de «poc temps», i això només podem dir-ho del temps passat i del temps futur. Anomenem, per exemple, molt de temps passat al succeït fa cent anys, i anomenem molt temps futur al que succeirà dins de cent anys. D'altra banda, anomenem, per exemple, poc temps passat al succeït fa deu dies, i poc temps futur, al que succeirà dins de deu dies. Però, com pot ser molt temps o poc temps el que no existeix? Perquè el passat ja no existeix i el futur encara no existeix. Per això, no hem de dir: «És molt de temps», sinó que, respecte al passat, hem de dir que «va ser molt de temps», i respecte al futur, que «serà molt temps».[...]
  
 
Segons això, el temps present, l'únic que dèiem que es podia anomenar molt temps, amb prou feines es redueix a l'espai d'un dia. Però si examinem això una mica més, veurem que ni tan sols un dia està tot ell present. En efecte, el dia es compon de vint-i-quatre hores, explicant les hores del dia i de la nit. La primera d'aquestes hores té a totes les altres com a futures. L'última té a totes les altres com a passades. Qualsevol de les hores intermèdies té a unes ja passades i a unes altres encara com a futures. Fins a una mateixa hora està composta de moments que passen. L'instant transcorregut és ja passat, l'instant que encara queda, és futur.
 
Segons això, el temps present, l'únic que dèiem que es podia anomenar molt temps, amb prou feines es redueix a l'espai d'un dia. Però si examinem això una mica més, veurem que ni tan sols un dia està tot ell present. En efecte, el dia es compon de vint-i-quatre hores, explicant les hores del dia i de la nit. La primera d'aquestes hores té a totes les altres com a futures. L'última té a totes les altres com a passades. Qualsevol de les hores intermèdies té a unes ja passades i a unes altres encara com a futures. Fins a una mateixa hora està composta de moments que passen. L'instant transcorregut és ja passat, l'instant que encara queda, és futur.
  
Per tant, si hi ha una mica de temps que pot concebre's com a indivisible en parts per molt petites que siguin, només aquest moment ha de considerar-se com a present. Però aquest moment vola tan ràpidament del futur al passat que no es deté ni tan sols un instant. Si es detingués, es dividiria en passat i futur i el present no tindria espai algun.
+
Per tant, si hi ha una mica de temps que pot concebre's com a indivisible en parts per molt petites que siguin, només aquest moment ha de considerar-se com a present. Però aquest moment vola tan ràpidament del futur al passat que no es deté ni tan sols un instant. Si es detingués, es dividiria en passat i futur i el present no tindria cap espai.
  
On està llavors el temps que podem anomenar molt temps? Serà per ventura el futur? És clar que no podem dir que el futur «és molt temps», porqueaún no existeix el que hauria de ser molt temps. Per això, hem de dir més aviat que «serà molt temps». I quan ho serà? Perquè si encara llavors era encara futur, no podrà ser molt temps, ja que encara no existeix el que haurà de ser molt temps. I si fos molt temps, quan comencés ja a existir, en sortir del futur, que encara no existeix, i es fes present per arribar a ser molt temps, el temps present diu ja a grans veus per les raons anteriors que el futur no pot ser molt temps.
+
On està llavors el temps que podem anomenar molt temps? Serà per ventura el futur? És clar que no podem dir que el futur «és molt temps», porqueaún no existeix el que hauria de ser molt temps. Per això, hem de dir més aviat que «serà molt temps». I quan ho serà? Perquè si llavors era encara futur, no podrà ser molt de temps, ja que encara no existeix el que haurà de ser molt temps. I si fos molt temps, quan comencés ja a existir, en sortir del futur, que encara no existeix, i es fes present per a arribar a ser molt temps, el temps present diu ja a grans veus per les raons anteriors que el futur no pot ser molt temps.
  
 
''Capítol XVI''
 
''Capítol XVI''
Línia 20: Línia 20:
 
Malgrat tot, Senyor, notem els intervals de temps i podem comparar-los entre si i diem que uns són més llargs i uns altres més curts. Mesurem també en quina quantitat un temps és més llarg o més curt que un altre, i diem que aquest temps és doble o triple i que aquell és senzill o que aquest temps és tant com aquell.
 
Malgrat tot, Senyor, notem els intervals de temps i podem comparar-los entre si i diem que uns són més llargs i uns altres més curts. Mesurem també en quina quantitat un temps és més llarg o més curt que un altre, i diem que aquest temps és doble o triple i que aquell és senzill o que aquest temps és tant com aquell.
  
Evidentment mesurem el temps que passa quan ho mesurem sentint-ho. Però el temps passat que ja no existeix o el futur que encara no existeix, qui podrà mesurar-los? Tret que un s'atreveixi a dir que pot mesurar-se el que no existeix. El temps pot sentir-se i mesurar-se quan està passant. Quan ja ha passat, no pot fer-se, perquè no existeix. [...]
+
Evidentment mesurem el temps que passa quan el mesurem sentint-lo. Però el temps passat que ja no existeix o el futur que encara no existeix, qui podrà mesurar-los? Tret que un s'atreveixi a dir que pot mesurar-se el que no existeix. El temps pot sentir-se i mesurar-se quan està passant. Quan ja ha passat, no pot fer-se, perquè no existeix. [...]
  
 
''Capítol XX''
 
''Capítol XX''
Línia 26: Línia 26:
 
El que ara és clar i patent és que no existeix ni el futur ni el passat, ni es pot dir amb propietat que hi ha tres temps: el passat, el present i el futur. Potser seria més exacte dir que els tres temps són: el present de les coses passades, el present de les coses presents i el present de les coses futures. Aquestes són tres coses que hi ha dins de l'ànima i fora d'ella no les veig. El present de les coses passades és la memòria. El present de les coses presents és la visió. I el present de les coses futures és l'espera.
 
El que ara és clar i patent és que no existeix ni el futur ni el passat, ni es pot dir amb propietat que hi ha tres temps: el passat, el present i el futur. Potser seria més exacte dir que els tres temps són: el present de les coses passades, el present de les coses presents i el present de les coses futures. Aquestes són tres coses que hi ha dins de l'ànima i fora d'ella no les veig. El present de les coses passades és la memòria. El present de les coses presents és la visió. I el present de les coses futures és l'espera.
  
Si se'm permet parlar així, veig aquests tres temps i confesso que els tres existeixen. Podria dir-se també: «Hi ha tres temps: passat, present i futur.» Així ho diem habitualment, però de manera impròpia. Passada, que jo no em cuido d'això, ni m'oposo, ni ho reprovo, amb tal que s'entengui el que es diu i no es crea que existeix el futur i el passat. Hi ha realment poques coses que expressem amb propietat. Moltes les diem de manera impròpia, però es comprèn el que volem dir. [...]
+
Si se'm permet parlar així, veig aquests tres temps i confesso que els tres existeixen. Podria dir-se també: «Hi ha tres temps: passat, present i futur.» Així ho diem habitualment, però de manera impròpia. Passada, que jo no em cuido d'això, ni m'oposo, ni ho reprovo, sempre que s'entengui el que es diu i no es cregui que existeix el futur i el passat. Hi ha realment poques coses que expressem amb propietat. Moltes les diem de manera impròpia, però es comprèn el que volem dir. [...]
  
 
Com acabo de dir, mesurem el temps quan passa. I si algun em digués: «Com ho saps?», li respondria: «Ho sé, perquè ho mesurem, i perquè les coses que no existeixen no poden mesurar-se, i perquè el passat i el futur no existeixen.»
 
Com acabo de dir, mesurem el temps quan passa. I si algun em digués: «Com ho saps?», li respondria: «Ho sé, perquè ho mesurem, i perquè les coses que no existeixen no poden mesurar-se, i perquè el passat i el futur no existeixen.»
  
El temps present com ho mesurem, si no té espai? Ho mesurem quan està passant, no quan ja ha passat, perquè llavors ja no existeix el que es va a mesurar. Però d'on, per on i on passa quan ho mesurem? D'on, sinó del futur? Per on, sinó pel present? On, sinó cap al passat? Per tant, el temps ve del que encara no existeix. Pansa pel que manca d'espai. I va cap al que ja no existeix.
+
El temps present com el mesurem, si no té espai? Ho mesurem quan està passant, no quan ja ha passat, perquè llavors ja no existeix el que es mesurarà. Però d'on, per on i on passa quan ho mesurem? D'on, sinó del futur? Per on, sinó pel present? On, sinó cap al passat? Per tant, el temps ve del que encara no existeix. Pansa pel que manca d'espai. I va cap al que ja no existeix.
  
I què mesurem sinó el temps en l'espai? Perquè no diem senzill o doble o triple o igual i altres coses semblants relatives al temps sinó referint-nos a espais de temps. Llavors, en quin espai de temps mesurem el temps que passa? En el futur d'on ve? No, perquè el que encara no existeix, no es pot mesurar. Tal vegada en el present per on passa ? Tampoc, perquè no es pot mesurar un espai que no existeix. Potser en el passat cap a on va? Tampoc, perquè no es pot mesurar el que ja no existeix. [...]
+
I què mesurem sinó el temps en l'espai? Perquè no diem senzill o doble o triple o igual i altres coses semblants relatives al temps sinó referint-nos a espais de temps. Llavors, en quin espai de temps mesurem el temps que passa? En el futur d'on ve? No, perquè el que encara no existeix, no es pot mesurar. Tal vegada en el present per on passa? Tampoc, perquè no es pot mesurar un espai que no existeix. Potser en el passat cap a on va? Tampoc, perquè no es pot mesurar el que ja no existeix. [...]
  
 
''Capitulo XXIII''
 
''Capitulo XXIII''
  
Vaig sentir dir a un home docte que el temps és el moviment del sol i de la lluna i dels estels. Però no estic d'acord.  Per què el temps no hauria de ser més aviat el moviment de tots els cossos? Si cessés el moviment dels astres i es mogués la roda d'un terrissaire, no hi hauria temps per mesurar les voltes que donaria i dir que trigava tant temps en unes com en unes altres, o que es movia en unes més lentament i en altres més ràpidament, o que unes duraven més que unes altres? En dir això no parlem nosaltres també en el temps? Hi hauria en les nostres paraules unes síl·labes llargues i altres síl·labes breus, si no fos perquè les llargues duren més temps.
+
Vaig sentir dir a un home docte que el temps és el moviment del sol i de la lluna i dels estels. Però no estic d'acord.  Per què el temps no hauria de ser més aviat el moviment de tots els cossos? Si cessés el moviment dels astres i es mogués la roda d'un terrissaire, no hi hauria temps per a mesurar les voltes que donaria i dir que trigava tant temps en unes com en unes altres, o que es movia en unes més lentament i en altres més ràpidament, o que unes duraven més que unes altres? En dir això no parlem nosaltres també en el temps? Hi hauria en les nostres paraules unes síl·labes llargues i altres síl·labes breus, si no fos perquè les llargues duren més temps.
  
 
[...]
 
[...]
Línia 46: Línia 46:
 
I no obstant això, mesurem el temps. No el temps que encara no existeix, ni el que ja no existeix, ni el que no es dilata amb alguna durada, ni el que no té fi. En una paraula, no mesurem ni el temps futur, ni el passat, ni el present, ni el que està passant. I no obstant això, podem mesurar el temps.
 
I no obstant això, mesurem el temps. No el temps que encara no existeix, ni el que ja no existeix, ni el que no es dilata amb alguna durada, ni el que no té fi. En una paraula, no mesurem ni el temps futur, ni el passat, ni el present, ni el que està passant. I no obstant això, podem mesurar el temps.
  
''Deus creator omnium: ''Déu creador de tot. Aquest vers consta de vuit síl·labes, alternant les síl·labes breus i les síl·labes llargues. Les quatre breus  -la primera, la tercera, la cinquena i la setena- duren un sol temps pel que fa a les quatre llargues –la segona, la quarta, la sisena i l'octava–. Cadascuna de les síl·labes llargues dura doble temps pel que fa a cadascuna de les síl·labes breus. Les pronuncio i les repeteixo i comprovo que és així quan em permet sentir-les clarament l'oïda. Si tinc una oïda fina, puc mesurar la síl·laba llarga per la breu i adverteixo que la llarga dura justament el doble.
+
''Deus creator omnium: ''Déu creador de tot. Aquest vers consta de vuit síl·labes, alternant les síl·labes breus i les síl·labes llargues. Les quatre breus -la primera, la tercera, la cinquena i la setena- duren un sol temps respecte a les quatre llargues –la segona, la quarta, la sisena i l'octava–. Cadascuna de les síl·labes llargues dura doble temps pel que fa a cadascuna de les síl·labes breus. Les pronuncio i les repeteixo i comprovo que és així en la mesura que em permet sentir-les clarament l'oïda. Si tinc una oïda fina, puc mesurar la síl·laba llarga per la breu i adverteixo que la llarga dura justament el doble.
  
Però quan es pronuncia una síl·laba darrere d'una altra, si la primera és breu i la segona llarga com podré detenir la breu i com podré aplicar-la a Ia mesura de la llarga per comprovar que la llarga dura exactament el doble sent així que la llarga no comença a sonar fins que no acaba de sonar la breu? I la pròpia síl·laba llarga, la mesuro com a present, sent així que no puc mesurar-la més que quan ha acabat? La seva terminació és el seu trànsit cap al passat. Llavors, què és el que mesuro? On està la síl·laba breu amb la qual mesuro? On està la llarga que vull mesurar? Ambdues van sonar, van desaparèixer, van passar i ja no existeixen. I no obstant això, puc mesurar-les i responc amb absoluta confiança que pot un tenir una oïda experimentada i sap que la síl·laba breu dura un temps i la llarga dos temps. I això no podria fer-se més que perquè les síl·labes han passat i han acabat de ser pronunciades.
+
Però quan es pronuncia una síl·laba darrere d'una altra, si la primera és breu i la segona llarga com podré detenir la breu i com podré aplicar-la a Ia mesura de la llarga per a comprovar que la llarga dura exactament el doble sent així que la llarga no comença a sonar fins que no acaba de sonar la breu? I la pròpia síl·laba llarga, la mesuro com a present, sent així que no puc mesurar-la més que quan ha acabat? La seva terminació és el seu trànsit cap al passat. Llavors, què és el que mesuro? On està la síl·laba breu amb la qual mesuro? On està la llarga que vull mesurar? Ambdues van sonar, van desaparèixer, van passar i ja no existeixen. I no obstant això, puc mesurar-les i responc amb absoluta confiança que pot un tenir una oïda experimentada i sap que la síl·laba breu dura un temps i la llarga dos temps. I això no podria fer-se més que perquè les síl·labes han passat i han acabat de ser pronunciades.
  
 
Per tant, no són aquestes síl·labes, que ja no existeixen, les que mesuro. Mesuro una mica de la meva memòria que roman fix en ella.
 
Per tant, no són aquestes síl·labes, que ja no existeixen, les que mesuro. Mesuro una mica de la meva memòria que roman fix en ella.
  
En tu, ànima meva, mesuro jo el temps. No m'importunis que així és. No t'atordeixis amb la multitud de les teves sensacions. En tu, torno a repetir, mesuro jo el temps. La sensació que en tu produeixen les coses que passen i que roman quan han passat, és el que jo mesuro com a present. No mesuro les coses que han passat per causar aquesta sensació. Quan mesuro el temps, mesuro aquesta sensació Després o aquesta sensació és el temps o jo no puc mesurar el temps.
+
En tu, ànima meva, mesuro jo el temps. No m'importunis que així és. No t'atordeixis amb la multitud de les teves sensacions. En tu, torno a repetir, mesuro jo el temps. La sensació que en tu produeixen les coses que passen i que roman quan han passat, és el que jo mesuro com a present. No mesuro les coses que han passat per a causar aquesta sensació. Quan mesuro el temps, mesuro aquesta sensació Després o aquesta sensació és el temps o jo no puc mesurar el temps.
  
I què passa quan mesurem el silenci i diem que aquell silenci va durar tant temps com aquella veu? No estenem el pensament per mesurar la veu, com si se sentís, per a poder determinar una mica dels intervals de silenci en un espai de temps? És evident que estant en silenci podem recitar amb el pensament poemes i versos i qualsevol discurs, i realitzar qualsevol altra cosa mesurable, i parlem de l'espai de temps i de la durada d'un pel que fa a un altre, i ho fem de la mateixa manera que si parléssim d'aquestes coses en veu alta. Suposem que un volgués emetre una veu bastant llarga i establís en el seu pensament la durada de la mateixa. És evident que en obrar així, va establir en silencioese espai de temps i passant-ho a la memòria, va començar a emetre aquella veu que se sent fins a arribar al terme establert. És clar que la veu es va sentir i se sentirà. La part de la veu que ja va arribar a terme, certament es va sentir. La part d'ella que queda se sentirà i així arriba al seu terme mentre l'atenció present trasllada el futur cap al passat, fent disminuir el futur i fent créixer el passat, fins que desaparegui tot el futur i es faci així tot passat.
+
I què passa quan mesurem el silenci i diem que aquell silenci va durar tant temps com aquella veu? No estenem el pensament per a mesurar la veu, com si se sentís, per a poder determinar una mica dels intervals de silenci en un espai de temps? És evident que estant en silenci podem recitar amb el pensament poemes i versos i qualsevol discurs, i realitzar qualsevol altra cosa mesurable, i parlem de l'espai de temps i de la durada d'un respecte a un altre, i ho fem de la mateixa manera que si parléssim d'aquestes coses en veu alta. Suposem que un volgués emetre una veu bastant llarga i establís en el seu pensament la durada d'aquesta. És evident que en obrar així, va establir en silencioese espai de temps i passant-ho a la memòria, va començar a emetre aquella veu que se sent fins a arribar al terme establert. És clar que la veu es va sentir i se sentirà. La part de la veu que ja va arribar a terme, certament es va sentir. La part d'ella que queda se sentirà i així arriba al seu terme mentre l'atenció present trasllada el futur cap al passat, fent disminuir el futur i fent créixer el passat, fins que desaparegui tot el futur i es faci així tot passat.
  
 
''Capitulo XXVIII''
 
''Capitulo XXVIII''
Línia 64: Línia 64:
 
Per tant, el temps futur no és llarg, perquè no existeix. Un futur llarg és només una llarga espera del futur. El passat tampoc és llarg, perquè ja no existeix. Un passat llarg és només un llarg record del passat.
 
Per tant, el temps futur no és llarg, perquè no existeix. Un futur llarg és només una llarga espera del futur. El passat tampoc és llarg, perquè ja no existeix. Un passat llarg és només un llarg record del passat.
  
Suposem que em poso a cantar una cançó que sé. Abans de començar, la meva espera s'estén a tota la cançó. Una vegada que he començat a cantar-la, quant vaig llevant d'aquella espera cap al passat, un altre tant es va estenent el meu record, i s'estén la vida d'aquesta acció meva en la meva memòria pel que he cantat i en l'espera pel que encara haig de cantar. La meva atenció està present, i per ella passa el que era futur per fer-se passat. I quantes més vegades es realitza això, d'altres es perllonga el record i s'escurça l'espera fins que arriba a desaparèixer del tot, quan tota aquella acció ja acabada passa a la memòria.
+
Suposem que em poso a cantar una cançó que sé. Abans de començar, la meva espera s'estén a tota la cançó. Una vegada que he començat a cantar-la, quant vaig llevant d'aquella espera cap al passat, un altre tant es va estenent el meu record, i s'estén la vida d'aquesta acció meva en la meva memòria pel que he cantat i en l'espera pel que encara haig de cantar. La meva atenció està present, i per ella passa el que era futur per a fer-se passat. I quantes més vegades es realitza això, d'altres es perllonga el record i s'escurça l'espera fins que arriba a desaparèixer del tot, quan tota aquella acció ja acabada passa a la memòria.
  
 
El que succeeix amb la cançó, succeeix també amb cadascuna de les seves parts i amb cadascuna de les seves síl·labes. I això succeeix igualment amb una acció més llarga de la qual formés part, per exemple, aquella cançó. El mateix esdevé amb la vida total de l'home de la qual formen part cadascuna de les seves accions. I el mateix succeeix amb la vida completa de la humanitat de la qual formen part les vides de cadascun dels homes.
 
El que succeeix amb la cançó, succeeix també amb cadascuna de les seves parts i amb cadascuna de les seves síl·labes. I això succeeix igualment amb una acció més llarga de la qual formés part, per exemple, aquella cançó. El mateix esdevé amb la vida total de l'home de la qual formen part cadascuna de les seves accions. I el mateix succeeix amb la vida completa de la humanitat de la qual formen part les vides de cadascun dels homes.
 
{{Ref|Ref=''Confesiones,'' libro XI (Akal, Madrid 1986, p.296-313.)|Títol=Confesiones,|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Confesiones,'' libro XI (Akal, Madrid 1986, p.296-313.)|Títol=Confesiones,|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 14:19, 3 nov 2018

Capítol XIV

Per tant, no va haver-hi un temps en què no fessis res (Déu), perquè el temps mateix és obra teva. Cap temps és etern com tu, perquè tu ets immutable, i el temps si fos immutable no seria temps. Llavors, què és el temps? Qui podrà explicar-ho d'una manera fàcil i breu? Qui podrà comprendre-ho amb el pensament per a explicar-ho després amb la paraula? I no obstant això, quina cosa hi ha més familiar i coneguda que el temps que solem esmentar en les nostres converses? Quan parlem d'ell, sabem bé el que diem. I també ho sabem quan sentim a uns altres parlar d'ell.

En definitiva, què és el temps? Si ningú m'ho pregunta, ho sé. Si volgués explicar-li-ho al que m'ho pregunta, no: ho sé. L'única cosa que dic amb seguretat és que sé que si res passés, no hi hauria temps passat, i si res vingués, no hi hauria temps futur, i si res existís, no hi hauria temps present. Però aquests dos temps, el passat i el futur, com poden existir, si el passat ja no existeix i el futur encara no existeix? Quant al present, si sempre fos present i no arribés a ser passat, ja no seria temps, sinó eternitat. I si el present, per a ser temps, necessita que arribi a ser passat, com diem que existeix el present, si la seva raó de ser consisteix a deixar de ser, de manera que en realitat no podem dir que existeix el temps sinó en la mesura que tendeix a no existir?

Capítol XV

I no obstant això, parlem de «molt temps» i de «poc temps», i això només podem dir-ho del temps passat i del temps futur. Anomenem, per exemple, molt de temps passat al succeït fa cent anys, i anomenem molt temps futur al que succeirà dins de cent anys. D'altra banda, anomenem, per exemple, poc temps passat al succeït fa deu dies, i poc temps futur, al que succeirà dins de deu dies. Però, com pot ser molt temps o poc temps el que no existeix? Perquè el passat ja no existeix i el futur encara no existeix. Per això, no hem de dir: «És molt de temps», sinó que, respecte al passat, hem de dir que «va ser molt de temps», i respecte al futur, que «serà molt temps».[...]

Segons això, el temps present, l'únic que dèiem que es podia anomenar molt temps, amb prou feines es redueix a l'espai d'un dia. Però si examinem això una mica més, veurem que ni tan sols un dia està tot ell present. En efecte, el dia es compon de vint-i-quatre hores, explicant les hores del dia i de la nit. La primera d'aquestes hores té a totes les altres com a futures. L'última té a totes les altres com a passades. Qualsevol de les hores intermèdies té a unes ja passades i a unes altres encara com a futures. Fins a una mateixa hora està composta de moments que passen. L'instant transcorregut és ja passat, l'instant que encara queda, és futur.

Per tant, si hi ha una mica de temps que pot concebre's com a indivisible en parts per molt petites que siguin, només aquest moment ha de considerar-se com a present. Però aquest moment vola tan ràpidament del futur al passat que no es deté ni tan sols un instant. Si es detingués, es dividiria en passat i futur i el present no tindria cap espai.

On està llavors el temps que podem anomenar molt temps? Serà per ventura el futur? És clar que no podem dir que el futur «és molt temps», porqueaún no existeix el que hauria de ser molt temps. Per això, hem de dir més aviat que «serà molt temps». I quan ho serà? Perquè si llavors era encara futur, no podrà ser molt de temps, ja que encara no existeix el que haurà de ser molt temps. I si fos molt temps, quan comencés ja a existir, en sortir del futur, que encara no existeix, i es fes present per a arribar a ser molt temps, el temps present diu ja a grans veus per les raons anteriors que el futur no pot ser molt temps.

Capítol XVI

Malgrat tot, Senyor, notem els intervals de temps i podem comparar-los entre si i diem que uns són més llargs i uns altres més curts. Mesurem també en quina quantitat un temps és més llarg o més curt que un altre, i diem que aquest temps és doble o triple i que aquell és senzill o que aquest temps és tant com aquell.

Evidentment mesurem el temps que passa quan el mesurem sentint-lo. Però el temps passat que ja no existeix o el futur que encara no existeix, qui podrà mesurar-los? Tret que un s'atreveixi a dir que pot mesurar-se el que no existeix. El temps pot sentir-se i mesurar-se quan està passant. Quan ja ha passat, no pot fer-se, perquè no existeix. [...]

Capítol XX

El que ara és clar i patent és que no existeix ni el futur ni el passat, ni es pot dir amb propietat que hi ha tres temps: el passat, el present i el futur. Potser seria més exacte dir que els tres temps són: el present de les coses passades, el present de les coses presents i el present de les coses futures. Aquestes són tres coses que hi ha dins de l'ànima i fora d'ella no les veig. El present de les coses passades és la memòria. El present de les coses presents és la visió. I el present de les coses futures és l'espera.

Si se'm permet parlar així, veig aquests tres temps i confesso que els tres existeixen. Podria dir-se també: «Hi ha tres temps: passat, present i futur.» Així ho diem habitualment, però de manera impròpia. Passada, que jo no em cuido d'això, ni m'oposo, ni ho reprovo, sempre que s'entengui el que es diu i no es cregui que existeix el futur i el passat. Hi ha realment poques coses que expressem amb propietat. Moltes les diem de manera impròpia, però es comprèn el que volem dir. [...]

Com acabo de dir, mesurem el temps quan passa. I si algun em digués: «Com ho saps?», li respondria: «Ho sé, perquè ho mesurem, i perquè les coses que no existeixen no poden mesurar-se, i perquè el passat i el futur no existeixen.»

El temps present com el mesurem, si no té espai? Ho mesurem quan està passant, no quan ja ha passat, perquè llavors ja no existeix el que es mesurarà. Però d'on, per on i on passa quan ho mesurem? D'on, sinó del futur? Per on, sinó pel present? On, sinó cap al passat? Per tant, el temps ve del que encara no existeix. Pansa pel que manca d'espai. I va cap al que ja no existeix.

I què mesurem sinó el temps en l'espai? Perquè no diem senzill o doble o triple o igual i altres coses semblants relatives al temps sinó referint-nos a espais de temps. Llavors, en quin espai de temps mesurem el temps que passa? En el futur d'on ve? No, perquè el que encara no existeix, no es pot mesurar. Tal vegada en el present per on passa? Tampoc, perquè no es pot mesurar un espai que no existeix. Potser en el passat cap a on va? Tampoc, perquè no es pot mesurar el que ja no existeix. [...]

Capitulo XXIII

Vaig sentir dir a un home docte que el temps és el moviment del sol i de la lluna i dels estels. Però no estic d'acord. Per què el temps no hauria de ser més aviat el moviment de tots els cossos? Si cessés el moviment dels astres i es mogués la roda d'un terrissaire, no hi hauria temps per a mesurar les voltes que donaria i dir que trigava tant temps en unes com en unes altres, o que es movia en unes més lentament i en altres més ràpidament, o que unes duraven més que unes altres? En dir això no parlem nosaltres també en el temps? Hi hauria en les nostres paraules unes síl·labes llargues i altres síl·labes breus, si no fos perquè les llargues duren més temps.

[...]

Capítol XXVII

[...]

I no obstant això, mesurem el temps. No el temps que encara no existeix, ni el que ja no existeix, ni el que no es dilata amb alguna durada, ni el que no té fi. En una paraula, no mesurem ni el temps futur, ni el passat, ni el present, ni el que està passant. I no obstant això, podem mesurar el temps.

Deus creator omnium: Déu creador de tot. Aquest vers consta de vuit síl·labes, alternant les síl·labes breus i les síl·labes llargues. Les quatre breus -la primera, la tercera, la cinquena i la setena- duren un sol temps respecte a les quatre llargues –la segona, la quarta, la sisena i l'octava–. Cadascuna de les síl·labes llargues dura doble temps pel que fa a cadascuna de les síl·labes breus. Les pronuncio i les repeteixo i comprovo que és així en la mesura que em permet sentir-les clarament l'oïda. Si tinc una oïda fina, puc mesurar la síl·laba llarga per la breu i adverteixo que la llarga dura justament el doble.

Però quan es pronuncia una síl·laba darrere d'una altra, si la primera és breu i la segona llarga com podré detenir la breu i com podré aplicar-la a Ia mesura de la llarga per a comprovar que la llarga dura exactament el doble sent així que la llarga no comença a sonar fins que no acaba de sonar la breu? I la pròpia síl·laba llarga, la mesuro com a present, sent així que no puc mesurar-la més que quan ha acabat? La seva terminació és el seu trànsit cap al passat. Llavors, què és el que mesuro? On està la síl·laba breu amb la qual mesuro? On està la llarga que vull mesurar? Ambdues van sonar, van desaparèixer, van passar i ja no existeixen. I no obstant això, puc mesurar-les i responc amb absoluta confiança que pot un tenir una oïda experimentada i sap que la síl·laba breu dura un temps i la llarga dos temps. I això no podria fer-se més que perquè les síl·labes han passat i han acabat de ser pronunciades.

Per tant, no són aquestes síl·labes, que ja no existeixen, les que mesuro. Mesuro una mica de la meva memòria que roman fix en ella.

En tu, ànima meva, mesuro jo el temps. No m'importunis que així és. No t'atordeixis amb la multitud de les teves sensacions. En tu, torno a repetir, mesuro jo el temps. La sensació que en tu produeixen les coses que passen i que roman quan han passat, és el que jo mesuro com a present. No mesuro les coses que han passat per a causar aquesta sensació. Quan mesuro el temps, mesuro aquesta sensació Després o aquesta sensació és el temps o jo no puc mesurar el temps.

I què passa quan mesurem el silenci i diem que aquell silenci va durar tant temps com aquella veu? No estenem el pensament per a mesurar la veu, com si se sentís, per a poder determinar una mica dels intervals de silenci en un espai de temps? És evident que estant en silenci podem recitar amb el pensament poemes i versos i qualsevol discurs, i realitzar qualsevol altra cosa mesurable, i parlem de l'espai de temps i de la durada d'un respecte a un altre, i ho fem de la mateixa manera que si parléssim d'aquestes coses en veu alta. Suposem que un volgués emetre una veu bastant llarga i establís en el seu pensament la durada d'aquesta. És evident que en obrar així, va establir en silencioese espai de temps i passant-ho a la memòria, va començar a emetre aquella veu que se sent fins a arribar al terme establert. És clar que la veu es va sentir i se sentirà. La part de la veu que ja va arribar a terme, certament es va sentir. La part d'ella que queda se sentirà i així arriba al seu terme mentre l'atenció present trasllada el futur cap al passat, fent disminuir el futur i fent créixer el passat, fins que desaparegui tot el futur i es faci així tot passat.

Capitulo XXVIII

Però com pot disminuir-se o desaparèixer el futur que encara no existeix, o com pot augmentar el passat que ja no existeix, si no és perquè aquestes tres coses existeixen en l'ànima, que és qui les realitza? Efectivament, l'ànima espera, observa i recorda, perquè el que espera passa pel que observa cap al que recorda.

Qui pot negar que el futur encara no existeix? I no obstant això, existeix en l'ànima l'espera del futur. Qui pot negar que el passat ja no existeix? I no obstant això, segueix present en l'ànima la memòria del passat. Qui pot negar que el present manca d'espai, ja que passa en un instant? I no obstant això, perdura l'atenció per la qual passa cap al no ser el que existeix.

Per tant, el temps futur no és llarg, perquè no existeix. Un futur llarg és només una llarga espera del futur. El passat tampoc és llarg, perquè ja no existeix. Un passat llarg és només un llarg record del passat.

Suposem que em poso a cantar una cançó que sé. Abans de començar, la meva espera s'estén a tota la cançó. Una vegada que he començat a cantar-la, quant vaig llevant d'aquella espera cap al passat, un altre tant es va estenent el meu record, i s'estén la vida d'aquesta acció meva en la meva memòria pel que he cantat i en l'espera pel que encara haig de cantar. La meva atenció està present, i per ella passa el que era futur per a fer-se passat. I quantes més vegades es realitza això, d'altres es perllonga el record i s'escurça l'espera fins que arriba a desaparèixer del tot, quan tota aquella acció ja acabada passa a la memòria.

El que succeeix amb la cançó, succeeix també amb cadascuna de les seves parts i amb cadascuna de les seves síl·labes. I això succeeix igualment amb una acció més llarga de la qual formés part, per exemple, aquella cançó. El mateix esdevé amb la vida total de l'home de la qual formen part cadascuna de les seves accions. I el mateix succeeix amb la vida completa de la humanitat de la qual formen part les vides de cadascun dels homes.

Confesiones, libro XI (Akal, Madrid 1986, p.296-313.)

Original en castellà

Capítulo XIV

Por tanto, no hubo un tiempo en que no hicieras nada (Dios), porque el tiempo mismo es obra tuya. Ningún tiempo es eterno como tú, porque tú eres inmutable, y el tiempo si fuera inmutable no sería tiempo. Entonces, ¿qué es el tiempo? ¿Quién podrá explicarlo de una manera fácil y breve? ¿Quién podrá comprenderlo con el pensamiento para explicarlo luego con la palabra? Y sin embargo, ¿qué cosa hay más familiar y conocida que el tiempo que solemos mencionar en nuestras conversaciones? Cuando hablamos de él, sabemos bien lo que decimos. Y también lo sabemos cuando oímos a otros hablar de él.

En definitiva, ¿qué es el tiempo? Si nadie me lo pregunta, lo sé. Si quisiera explicárselo al que me lo pregunta, no: lo sé. Lo único que digo con seguridad es que sé que si nada pasara, no habría tiempo pasado, y si nada viniera, no habría tiempo futuro, y si nada existiera, no habría tiempo presente. Pero esos dos tiempos, el pasado y el futuro, ¿cómo pueden existir, si el pasado ya no existe y el futuro todavía no existe? En cuanto al presente, si siempre fuera presente y no llegara a ser pasado, ya no sería tiempo, sino eternidad. Y si el presente, para ser tiempo, necesita que llegue a ser pasado, ¿cómo decimos que existe el presente, si su razón de ser consiste en dejar de ser, de modo que en realidad no podemos decir que existe el tiempo sino en cuanto tiende a no existir?

Capitulo XV

Y sin embargo, hablamos de «mucho tiempo» y de «poco tiempo», y esto sólo podemos decirlo del tiempo pasado y del tiempo futuro. Llamamos, por ejemplo, mucho tiempo pasado a lo sucedido hace cien años, y llamamos mucho tiempo futuro a lo que sucederá dentro de cien años. Por otra parte, llamamos, por ejemplo, poco tiempo pasado a lo sucedido hace diez días, y poco tiempo futuro, a lo que sucederá dentro de diez días. Pero, ¿cómo puede ser mucho tiempo o poco tiempo lo que no existe? Porque el pasado ya no existe y el futuro todavía no existe. Por eso, no debemos decir: «Es mucho tiempo», sino que, con respecto al pasado, debemos decir que «fue mucho tiempo», y con respecto al futuro, que «será mucho tiempo».[...]

Según esto, el tiempo presente, el único que decíamos que se podía llamar mucho tiempo, apenas se reduce al espacio de un día. Pero si examinamos esto un poco más, veremos que ni siquiera un día está todo él presente. En efecto, el día se compone de veinticuatro horas, contando las horas del día y de la noche. La primera de esas horas tiene a todas las demás como futuras. La última tiene a todas las demás como pasadas. Cualquiera de las horas intermedias tiene a unas ya pasadas y a otras todavía como futuras. Hasta una misma hora está compuesta de momentos que pasan. El instante transcurrido es ya pasado, el instante que aún queda, es futuro.

Por consiguiente, si hay algo de tiempo que puede concebirse como indivisible en partes por muy pequeñas que sean, sólo ese momento debe considerarse como presente. Pero ese momento vuela tan rápidamente del futuro al pasado que no se detiene ni siquiera un instante. Si se detuviera, se dividiría en pasado y futuro y el presente no tendría espacio alguno.

¿Dónde está entonces el tiempo que podemos llamar mucho tiempo? ¿Será acaso el futuro? Es claro que no podemos decir que el futuro «es mucho tiempo», porqueaún no existe lo que debería ser mucho tiempo. Por eso, debemos decir más bien que «será mucho tiempo». ¿Y cuándo lo será? Porque si aún entonces fuera todavía futuro, no podrá ser mucho tiempo, ya que aún no existe lo que habrá de ser mucho tiempo. Y si fuera mucho tiempo, cuando comenzara ya a existir, al salir del futuro, que todavía no existe, y se hiciera presente para llegar a ser mucho tiempo, el tiempo presente dice ya a grandes voces por las razones anteriores que el futuro no puede ser mucho tiempo.

Capítulo XVI

A pesar de todo, Señor, notamos los intervalos de tiempo y podemos compararlos entre sí y decimos que unos son más largos y otros más cortos. Medimos también en qué cantidad un tiempo es más largo o más corto que otro, y decimos que este tiempo es doble o triple y que aquél es sencillo o que este tiempo es tanto como aquél.

Evidentemente medimos el tiempo que pasa cuando lo medimos sintiéndolo. Pero el tiempo pasado que ya no existe o el futuro que todavía no existe, ¿quién podrá medirlos? A no ser que uno se atreva a decir que puede medirse lo que no existe. El tiempo puede sentirse y medirse cuando está pasando. Cuando ya ha pasado, no puede hacerse, porque no existe. [...]

Capítulo XX

Lo que ahora está claro y patente es que no existe ni el futuro ni el pasado, ni se puede decir con propiedad que hay tres tiempos: el pasado, el presente y el futuro. Quizá sería más exacto decir que los tres tiempos son: el presente de las cosas pasadas, el presente de las cosas presentes y el presente de las cosas futuras. Estas son tres cosas que hay dentro del alma y fuera de ella no las veo. El presente de las cosas pasadas es la memoria. El presente de las cosas presentes es la visión. Y el presente de las cosas futuras es la espera.

Si se me permite hablar así, veo estos tres tiempos y confieso que los tres existen. Podría decirse también: «Hay tres tiempos: pasado, presente y futuro.» Así lo decimos habitualmente, pero de manera impropia. Pase, que yo no me cuido de ello, ni me opongo, ni lo repruebo, con tal de que se entienda lo que se dice y no se crea que existe el futuro y el pasado. Hay realmente pocas cosas que expresamos con propiedad. Muchas las decimos de manera impropia, pero se comprende lo que queremos decir. [...]

Como acabo de decir, medimos el tiempo cuando pasa. Y si alguno me dijera: «¿Cómo lo sabes?», le respondería: «Lo sé, porque lo medimos, y porque las cosas que no existen no pueden medirse, y porque el pasado y el futuro no existen.»

El tiempo presente ¿cómo lo medimos, si no tiene espacio? Lo medimos cuando está pasando, no cuando ya ha pasado, porque entonces ya no existe lo que se va a medir. Pero ¿de dónde, por dónde y adónde pasa cuando lo medimos? ¿De dónde, sino del futuro? ¿Por dónde, sino por el presente? ¿Adónde, sino hacia el pasado? Por tanto, el tiempo viene de lo que aún no existe. Pasa por lo que carece de espacio. Y va hacia lo que ya no existe.

Y ¿qué medimos sino el tiempo en el espacio? Porque no decimos sencillo o doble o triple o igual y otras cosas parecidas relativas al tiempo sino refiriéndonos a espacios de tiempo. Entonces, ¿en qué espacio de tiempo medimos el tiempo que pasa? ¿En el futuro de donde viene? No, porque lo que aún no existe, no se puede medir. ¿Tal vez en el presente por donde pasa ? Tampoco, porque no se puede medir un espacio que no existe. ¿Quizá en el pasado hacia donde va? Tampoco, porque no se puede medir lo que ya no existe. [...]

Capitulo XXIII

Oí decir a un hombre docto que el tiempo es el movimiento del sol y de la luna y de las estrellas. Pero no estoy de acuerdo. ¿ Por qué el tiempo no habría de ser más bien el movimiento de todos los cuerpos? Si cesara el movimiento de los astros y se moviera la rueda de un alfarero, ¿no habría tiempo para medir las vueltas que daría y decir que tardaba tanto tiempo en unas como en otras, o que se movía en unas más lentamente y en otras más rápidamente, o que unas duraban más que otras? Al decir esto ¿no hablamos nosotros también en el tiempo? ¿Habría en nuestras palabras unas sílabas largas y otras sílabas breves, si no fuera porque las largas duran más tiempo.

[...]

Capítulo XXVII

[...]

Y no obstante, medimos el tiempo. No el tiempo que aún no existe, ni el que ya no existe, ni el que no se dilata con alguna duración, ni el que no tiene fin. En una palabra, no medimos ni el tiempo futuro, ni el pasado, ni el presente, ni el que está pasando. Y no obstante, podemos medir el tiempo.

Deus creator omnium: Dios creador de todo. Este verso consta de ocho sílabas, alternando las sílabas breves y las sílabas largas. Las cuatro breves  -la primera, la tercera, la quinta y la séptima- duran un solo tiempo con respecto a las cuatro largas –la segunda, la cuarta, la sexta y la octava–. Cada una de las sílabas largas dura doble tiempo con respecto a cada una de las sílabas breves. Las pronuncio y las repito y compruebo que es así en cuanto me permite sentirlas claramente el oído. Si tengo un oído fino, puedo medir la sílaba larga por la breve y advierto que la larga dura justamente el doble.

Pero cuando se pronuncia una sílaba detrás de otra, si la primera es breve y la segunda larga ¿cómo podré detener la breve y cómo podré aplicarla a Ia medida de la larga para comprobar que la larga dura exactamente el doble siendo así que la larga no empieza a sonar hasta que no termina de sonar la breve? Y la propia sílaba larga, ¿la mido como presente, siendo así que no puedo medirla más que cuando ha terminado? Su terminación es su tránsito hacia el pasado. Entonces, ¿qué es lo que mido? ¿Dónde está la sílaba breve con la cual mido? ¿Dónde está la larga que quiero medir? Ambas sonaron, desaparecieron, pasaron y ya no existen. Y sin embargo, puedo medirlas y respondo con absoluta confianza que puede uno tener un oído experimentado y sabe que la sílaba breve dura un tiempo y la larga dos tiempos. Y esto no podría hacerse más que porque las sílabas han pasado y han terminado de ser pronunciadas.

Por consiguiente, no son esas sílabas, que ya no existen, las que mido. Mido algo de mi memoria que permanece fijo en ella.

En ti, alma mía, mido yo el tiempo. No me importunes que así es. No te aturdas con la multitud de tus sensaciones. En ti, vuelvo a repetir, mido yo el tiempo. La sensación que en ti producen las cosas que pasan y que permanece cuando han pasado, es lo que yo mido como presente. No mido las cosas que han pasado para causar esa sensación. Cuando mido el tiempo, mido esa sensación Luego o esta sensación es el tiempo o yo no puedo medir el tiempo.

¿Y qué pasa cuando medimos el silencio y decimos que aquel silencio duró tanto tiempo como aquella voz? ¿No extendemos el pensamiento para medir la voz, como si se oyera, para poder determinar algo de los intervalos de silencio en un espacio de tiempo? Es evidente que estando en silencio podemos recitar con el pensamiento poemas y versos y cualquier discurso, y realizar cualquier otra cosa medible, y hablamos del espacio de tiempo y de la duración de uno con respecto a otro, y lo hacemos de la misma manera que si habláramos de esas cosas en voz alta. Supongamos que uno quisiera emitir una voz bastante larga y estableciera en su pensamiento la duración de la misma. Es evidente que al obrar así, estableció en silencioese espacio de tiempo y pasándolo a la memoria, comenzó a emitir aquella voz que se oye hasta llegar al término establecido. Es claro que la voz se oyó y se oirá. La parte de la voz que ya llegó a término, ciertamente se oyó. La parte de ella que queda se oirá y así llega a su término mientras la atención presente traslada el futuro hacia el pasado, haciendo disminuir el futuro y haciendo crecer el pasado, hasta que desaparezca todo el futuro y se haga así todo pasado.

Capitulo XXVIII

Pero ¿cómo puede disminuirse o desaparecer el futuro que aún no existe, o cómo puede aumentar el pasado que ya no existe, si no es porque esas tres cosas existen en el alma, que es quien las realiza? Efectivamente, el alma espera, observa y recuerda, porque lo que espera pasa por lo que observa hacia lo que recuerda.

¿Quién puede negar que el futuro todavía no existe? Y sin embargo, existe en el alma la espera de lo futuro. ¿Quién puede negar que el pasado ya no existe? Y no obstante, sigue presente en el alma la memoria del pasado. ¿Quién puede negar que el presente carece de espacio, ya que pasa en un instante? Y sin embargo, perdura la atención por la que pasa hacia el no ser lo que existe.

Por consiguiente, el tiempo futuro no es largo, porque no existe. Un futuro largo es sólo una larga espera del futuro. El pasado tampoco es largo, porque ya no existe. Un pasado largo es sólo un largo recuerdo del pasado.

Supongamos que me pongo a cantar una canción que sé. Antes de empezar, mi espera se extiende a toda la canción. Una vez que he empezado a cantarla, cuanto voy quitando de aquella espera hacia el pasado, otro tanto se va extendiendo mi recuerdo, y se extiende la vida de esta acción mía en mi memoria por lo que he cantado y en la espera por lo que aún tengo que cantar. Mi atención está presente, y por ella pasa lo que era futuro para hacerse pasado. Y cuantas más veces se realiza esto, otras tantas se prolonga el recuerdo y se acorta la espera hasta que llega a desaparecer del todo, cuando toda aquella acción ya terminada pasa a la memoria.

Lo que sucede con la canción, sucede también con cada una de sus partes y con cada una de sus sílabas. Y esto sucede igualmente con una acción más larga de la que formara parte, por ejemplo, aquella canción. Lo mismo acontece con la vida total del hombre de la que forman parte cada una de sus acciones. Y lo mismo sucede con la vida completa de la humanidad de la que forman parte las vidas de cada uno de los hombres.