Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Agustí d'Hipona: dos amors i dues ciutats»

De Wikisofia

m (bot: - es gloría en + es gloria en)
 
(5 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki
 
|Tipus=Extractes d'obres
 
|Tipus=Extractes d'obres
 
}}
 
}}
Línia 6: Línia 6:
 
|Idioma=Español
 
|Idioma=Español
 
}}
 
}}
Dos amors van fundar, doncs, dues ciutats, a saber: l'amor propi fins al menyspreu de Déu, la terrena, i l'amor de Déu fins al menyspreu de si propi, la celestial. La primera es gloría en si mateixa, i la segona, en Déu, perquè aquella busca la glòria dels homes, i aquesta té per màxima glòria a Déu, testimoni de la seva consciència. Aquella s'engríe en la seva glòria [...]. En aquella, els seus prínceps i les nacions avasalladas es veuen sota el jou de la concupiscència de domini, i en aquesta serveixen en mútua caritat, els governants aconsellant i els súbdits obeint. Aquella estima la seva pròpia força en els seus potentats, i aquesta diu al seu Déu: ''A tu haig d'estimar-te, Senyor, que ets la meva fortalesa ''(Sal 17,2). Per això, en aquella, els seus savis, que viuen segons l'home, no han buscat més que o els béns del cos, o els de l'ànima, o els de tots dos [...]. ''Creient-se savis'', és a dir, engallats en la seva pròpia saviesa a exigències de la seva supèrbia,'' es van fer necis ''[...]. En aquesta, en canvi, no hi ha saviesa humana, sinó pietat, que funda el culte legítim al Déu veritable, tot esperant un premi en la societat dels sants, d'homes i àngels,'' amb la finalitat de que Déu sigui tot en totes les coses'' (1 Cor. 15,28).
+
Dos amors van fundar, doncs, dues ciutats, a saber: l'amor propi fins al menyspreu de Déu, la terrena, i l'amor de Déu fins al menyspreu de si propi, la celestial. La primera es gloria en si mateixa, i la segona, en Déu, perquè aquella busca la glòria dels homes, i aquesta té per màxima glòria a Déu, testimoni de la seva consciència. Aquella s'envaneix en la seva glòria [...]. En aquella, els seus prínceps i les nacions avasalladas es veuen sota el jou de la concupiscència de domini, i en aquesta serveixen en mútua caritat, els governants aconsellant i els súbdits obeint. Aquella estima la seva pròpia força en els seus potentats, i aquesta diu al seu Déu: ''A tu haig d'estimar-te, Senyor, que ets la meva fortalesa ''(Sal 17,2). Per això, en aquella, els seus savis, que viuen segons l'home, no han buscat més que o els béns del cos, o els de l'ànima, o els de tots dos [...]. ''Creient-se savis'', és a dir, engallats en la seva pròpia saviesa a exigències de la seva supèrbia,'' es van fer necis ''[...]. En aquesta, en canvi, no hi ha saviesa humana, sinó pietat, que funda el culte legítim al Déu veritable, tot esperant un premi en la societat dels sants, d'homes i àngels,'' amb la finalitat que Déu sigui tot en totes les coses'' (1 Cor. 15,28).
{{Ref|Ref=''La ciutat de Déu'', llibre XIV, cap. 28 (en C. Fernández, ''Els filòsofs medievals'', 2 vols., BAC, Madrid 1965, vol. 1, p. 478-479).|Títol=La ciutat de Déu'', llibre XIV, cap. 28 (en C. Fernández, ''Els filòsofs medievals|Cita=true}}
+
{{Ref|Ref=''La ciutat de Déu'', llibre XIV, cap. 28 (en C. Fernández, ''Los filósofos medievales'', 2 vols., BAC, Madrid 1965, vol. 1, p. 478-479).|Títol=La ciutat de Déu'', llibre XIV, cap. 28 (en C. Fernández, ''Els filòsofs medievals|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 17:08, 29 oct 2017

Dos amors van fundar, doncs, dues ciutats, a saber: l'amor propi fins al menyspreu de Déu, la terrena, i l'amor de Déu fins al menyspreu de si propi, la celestial. La primera es gloria en si mateixa, i la segona, en Déu, perquè aquella busca la glòria dels homes, i aquesta té per màxima glòria a Déu, testimoni de la seva consciència. Aquella s'envaneix en la seva glòria [...]. En aquella, els seus prínceps i les nacions avasalladas es veuen sota el jou de la concupiscència de domini, i en aquesta serveixen en mútua caritat, els governants aconsellant i els súbdits obeint. Aquella estima la seva pròpia força en els seus potentats, i aquesta diu al seu Déu: A tu haig d'estimar-te, Senyor, que ets la meva fortalesa (Sal 17,2). Per això, en aquella, els seus savis, que viuen segons l'home, no han buscat més que o els béns del cos, o els de l'ànima, o els de tots dos [...]. Creient-se savis, és a dir, engallats en la seva pròpia saviesa a exigències de la seva supèrbia, es van fer necis [...]. En aquesta, en canvi, no hi ha saviesa humana, sinó pietat, que funda el culte legítim al Déu veritable, tot esperant un premi en la societat dels sants, d'homes i àngels, amb la finalitat que Déu sigui tot en totes les coses (1 Cor. 15,28).

La ciutat de Déu, llibre XIV, cap. 28 (en C. Fernández, Los filósofos medievales, 2 vols., BAC, Madrid 1965, vol. 1, p. 478-479).

Original en castellà

Dos amores fundaron, pues, dos ciudades, a saber: el amor propio hasta el desprecio de Dios, la terrena, y el amor de Dios hasta el desprecio de sí propio, la celestial. La primera se gloría en sí misma, y la segunda, en Dios, porque aquélla busca la gloria de los hombres, y ésta tiene por máxima gloria a Dios, testigo de su conciencia. Aquélla se engríe en su gloria [...]. En aquélla, sus príncipes y las naciones avasalladas se ven bajo el yugo de la concupiscencia de dominio, y en ésta sirven en mutua caridad, los gobernantes aconsejando y los súbditos obedeciendo. Aquélla ama su propia fuerza en sus potentados, y ésta dice a su Dios: A ti he de amarte, Señor, que eres mi fortaleza (Sal 17,2). Por eso, en aquélla, sus sabios, que viven según el hombre, no han buscado más que o los bienes del cuerpo, o los del alma, o los de ambos [...]. Creyéndose sabios, es decir, engallados en su propia sabiduría a exigencias de su soberbia, se hicieron necios [...]. En ésta, en cambio, no hay sabiduría humana, sino piedad, que funda el culto legítimo al Dios verdadero, en espera de un premio en la sociedad de los santos, de hombres y ángeles, con el fin de que Dios sea todo en todas las cosas (1 Cor. 15,28).