Racionalitat

(del llatí ràtio, càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria)

Capacitat humana que es manifesta en les creences, les decisions i les conductes que es consideren concordes amb la raó, o simplement racionals. Alguna cosa és conforme a la raó si s'adequa a la funció primària de l'enteniment humà, que és el coneixement o el saber, o a l'obtenció de les diverses finalitats que l'home es proposa en les seves actuacions i, sobretot, de la seva fi última. En el primer cas es parla de racionalitat en les creences o de racionalitat teòrica i, en el segon, de racionalitat pràctica. En l'aspecte teòric, la racionalitat s'entén, no tant com la capacitat de pensar o de ser racional, sinó més aviat com el mètode amb què s'aconsegueix obtenir un màxim de creences racionals veritables reduint al mínim el nombre de creences errònies (veg. text). La racionalitat coincideix, en aquest cas, amb l'anomenada creença racional que consisteix substancialment a tenir i mantenir opinions o creences justificades, és a dir, recolzades en raons. Una creença està teòricament justificada si

a) es fonamenta en una deducció o és una veritat analítica

veg. exemple ↓

Qui crea en la veritat de la premissa «no puc dubtar que existeixo» i en la de la premissa «puc, en canvi, dubtar de si existeixen coses físiques» ha d'admetre, racionalment, la conclusió «jo no sóc una cosa física».

És racional admetre com a veritable l'enunciat veritable per definició «cap cetaci és peix».

b) es recolza en proves concloents: - la pròpia experiència

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, per pròpia experiència, que una de les causes de problemes entre veïns és «la diferent manera d'interpretar les normes de la propietat horitzontal».

- el coneixement científic

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, ja que és una afirmació científica, que «hi ha mitjans profilácticos per a prevenir determinades malalties infeccioses».

- l'autoritat fiable, o el testimoniatge dels altres

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, perquè hi ha testimoniatges documentals històricament provats, que «Indíbil i Mandonio van ser líders ilergetas».

,i

c) si, a més de ser un enunciat de a) o de b), és consistent amb altres creences racionals.

La racionalitat teòrica exigeix sostenir com a veritable aquella opinió que creiem que és fundadament veritable, rebutjar la que creiem falsa o no fundada en raons i abstenir-nos d'opinar en allò que no sabem si és veritable o fals, no havent-hi raons per a sostenir més l'un que l'altre.

La insistència en què la racionalitat és un mètode, més que una facultat, posa en relleu no només que la substància de la racionalitat consisteix en la decisió o el saber prendre decisions, sinó també que les creences, les decisions i les conductes humanes poden ser i poden no ser racionals. En aquest sentit, l'home no és, doncs, pròpiament l'animal racional, sinó «l'animal que és racional o irracional».

veg. citació de Mosterín↓

Només de l'humán [l'home en general] i les seves creences, decisions i conducta té sentit predicar la racionalitat o irracionalitat. L'humán no és, doncs, «l'animal racional». L'humán és, en tot cas, «l'animal racional o irracional». L'humán pot ser racional, com pot caminar amb bicicleta o escriure versos. Però no és de cap manera necessari que sigui racional, ni que camini amb bicicleta, ni que escrigui versos.

J. Mosterín, Racionalitat i acció humana, Aliança, Madrid 1978, p. 17

(veg. citació)

A més de la racionalitat teòrica en general (individual), existeix la racionalitat científica en particular (col·lectiva). La ciència no és l'única creença racional, però és la més racional de les creences i model de tota creença. Encara que entre els epistemòlegs es discuteix sobre el fonament en què es recolza la racionalitat de la ciència, això és, de la justificació del coneixement, a les raons en què es recolza el coneixement científic se les denomina context de justificació de les hipòtesis. Les tres classes de justificacions fonamentals de les hipòtesis científiques són l'inductivisme, el deductivisme i l'abductivisme.

La racionalitat pràctica, entesa també com a mètode o estratègia, és el raonament pràctic amb què se sap determinar les finalitats adequades i els mitjans adequats. No és, per tant, una mera discussió sobre quins mitjans són els més útils per a obtenir les finalitats proposades, sinó també la consideració reflexiva sobre quins tipus de finalitats es proposa el subjecte humà, com se subordinen o restringeixen les finalitats entre si i respecte del fi últim o superior, que és innegablement la felicitat de l'individu, o si per ventura són mútuament inconsistents (veg. text). De la racionalitat pràctica, en general, tracta l'ètica.

Característica intrínseca de la racionalitat és la revisió crítica i constant de les pròpies creences racionals i de les conductes o actituds basades en elles. Segons una llarga tradició que ja comença en Aristòtil, la racionalitat pràctica suposa, i depèn de, la teòrica.

En general, s'entén que algú és racional si basa les seves creences, les seves decisions i la seva conducta en bones raons. I a aquesta teoria de la racionalitat l'anomena «teoria de l'elecció racional». Se l'acusa, no obstant això, de ser una racionalitat instrumental, això és, limitada a escollir els mitjans adequats per a les finalitats estimades. Enfront d'aquesta, es proposa una racionalitat completa, integral.