Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Racionalitat»

De Wikisofia

 
Línia 65: Línia 65:
  
 
[[File:Goya_monstres.jpg|thumb|<center>Goya: ''Els somnis de la raó produeixen monstres''</center>]]
 
[[File:Goya_monstres.jpg|thumb|<center>Goya: ''Els somnis de la raó produeixen monstres''</center>]]
De fet les nocions de raó  i racionalisme, poden fins i tot resultar equívoques. Pot ser que sota les invocacions a una certa raó abstracta o suposadament universal, poden amagar-se mecanismes de dominació summament perillosos. <ref>De fet [[Autor:Engels, Friedrich|Engels]] va assegurar, de manera una mica esquemàtica, que el món de la raó dels il·lustrats no era més que «el regne idealitzat de la ideologia burgesa».</ref> Determinats usos del racionalisme cientifista per part del capitalisme i l'imperialisme  occidental, tipifiquen com a «irracionals» les actituds d'oposició i rebuig a aquests; per això defensar la raó també és combatre contra els  abusos de poder que s'oculten sota les aparences de la raó, o contra el que se serveixen de les  armes de la raó per justificar un domini arbitrari. Un racionalisme qüestionable d'aquest tipus és el vinculat al neoliberalisme, que parteix d'un subjecte calculador i responsable, capaç d'aplicar una lògica econòmica universal a qualsevol terreny o esfera de la realitat (salut, educació, política, etc.). La racionalitat no ha d'entendre's, doncs, com a mera norma d'actuació dels individus i dividir-los en racionals o irracionals, ja que els agents socials no duen a terme simplement actes gratuïts, per tant, parlar de racionalitat té més a veure amb l'explicació dels fets i processos que amb la intencionalitat dels agents, encara que tampoc exclogui a aquesta de les seves consideracions (tema del qual tracta la ''racionalitat pràctica'')
+
De fet les nocions de raó, [[racionalitat]] i racionalisme, poden fins i tot resultar equívoques. Pot ser que sota les invocacions a una certa raó abstracta o suposadament universal, poden amagar-se mecanismes de dominació summament perillosos. <ref>De fet [[Autor:Engels, Friedrich|Engels]] va assegurar, de manera una mica esquemàtica, que el món de la raó dels il·lustrats no era més que «el regne idealitzat de la ideologia burgesa».</ref> Determinats usos del racionalisme [[Cientifisme|cientifista]] per part del capitalisme i l'imperialisme  occidental, tipifiquen com a «irracionals» les actituds d'oposició i rebuig a aquests; per això defensar la raó també és combatre contra els  abusos de poder que s'oculten sota les aparences de la raó, o contra el que se serveixen de les  armes de la raó per justificar un domini arbitrari. Un racionalisme qüestionable d'aquest tipus és el vinculat al neoliberalisme, que parteix d'un subjecte calculador i responsable, capaç d'aplicar una lògica econòmica universal a qualsevol terreny o esfera de la realitat (salut, educació, política, etc.). La racionalitat no ha d'entendre's, doncs, com a mera norma d'actuació dels individus i dividir-los en racionals o irracionals, ja que els agents socials no duen a terme simplement actes gratuïts, per tant, parlar de racionalitat té més a veure amb l'explicació dels fets i processos que amb la intencionalitat dels agents, encara que tampoc exclogui a aquesta de les seves consideracions (tema del qual tracta la ''racionalitat pràctica'')
  
La defensa de la raó no ha de fer-se, doncs, des dels supòsits d'éssers humans que operin com a abstractes «maximitzadors racionals», idea pròxima als esquemes liberals. Difícilment pot negar-se, en la seva plasmació històrica concreta, el que [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] identificava amb el paper de les [[Passió|passions]], el «costat subjectiu» de l'activitat humana, encara que Hegel considerava que hi havia un procés gairebé automàtic que implicaria la reconducció de les passions per part de la «raó» o l'«esperit universal», de manera que el sistema de l'[[idealisme]] objectiu hegelià volia subsumir totes les aparents contradiccions de l'experiència en una unitat lògica que ascendís progressivament, per mitjà de la síntesi intel·lectual dels oposats, cap a l'[[esperit absolut|esperit absolut.]]
+
La defensa de la raó no ha de fer-se, doncs, des dels supòsits d'éssers humans que operin com a abstractes «maximitzadors racionals», idea pròxima als esquemes liberals. Difícilment pot negar-se, en la seva plasmació històrica concreta, el que [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] identificava amb el paper de les [[Passió|passions]], el «costat subjectiu» de l'activitat humana, encara que Hegel considerava que hi havia un procés [[Dialèctica|dialèctic]] que implicaria la reconducció de les passions per part de la «raó» o l'«esperit universal», de manera que el sistema de l'[[idealisme]] objectiu hegelià volia subsumir totes les aparents contradiccions de l'experiència en una unitat lògica ([[panlogisme]]) que ascendís progressivament, per mitjà de la síntesi intel·lectual dels oposats, cap a l'[[esperit absolut|esperit absolut.]]
  
És justament a partir de la crítica a aquesta posició de Hegel que s'inicien la majoria de corrents '''irracionalistes''' contemporànies. Un dels primers autors que va reaccionar a la posició hegeliana va ser [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]]. Schopenhauer sosté un irracionalisme absolut o metafísic. Per ell el món i l'existència són absolutament absurds i no es regeixen per cap racionalitat, ni cap racionalitat els podria comprendre, ja que tota realitat (que és simple ''voluntat i representació'', com el títol del seu llibre fonamental) és regida pel principi de la [[voluntat]] cega i [[irracional]]. Per a Schopenhauer la [[voluntat|voluntat]] (de viure) és un cec impuls còsmic ''irracional'' que domina tota la naturalesa i es manifesta en tots els seus dominis, perseguint solament la seva perpetuació.  La posició de Schopenhauer va tenir una gran influència no solament sobre [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] (que la va matisar, però que sempre va reconèixer la influència schopenhaueriana), sinó també sobre E. von Hartmann, [[Autor:Freud, Sigmund|S.Freud]], el [[vitalisme]] del Bergson) i les teories de les concepcions del món (''Weltanschauung'') de [[Autor:Dilthey, Wilhelm|Dilthey]], [[Autor:Simmel, Georg|Simmel]] i Euken.  
+
És justament a partir de la crítica a aquesta posició de Hegel que s'inicien la majoria de corrents '''irracionalistes''' contemporànies. Un dels primers autors que va reaccionar a la posició hegeliana va ser [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]]. Schopenhauer sosté un [[irracionalisme]] absolut o metafísic. Per ell el món i l'existència són absolutament absurds i no es regeixen per cap racionalitat, ni cap racionalitat els podria comprendre, ja que tota realitat (que és simple ''voluntat i representació'', com el títol del seu llibre fonamental) és regida pel principi de la [[voluntat]] cega i [[irracional]]. Per a Schopenhauer la [[voluntat|voluntat]] (de viure) és un cec impuls còsmic ''irracional'' que domina tota la naturalesa i es manifesta en tots els seus dominis, perseguint solament la seva perpetuació.  La posició de Schopenhauer va tenir una gran influència no solament sobre [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] (que la va matisar, però que sempre va reconèixer la influència schopenhaueriana), sinó també sobre E.von Hartmann, [[Autor:Freud, Sigmund|S.Freud]], el [[vitalisme]] de [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]]) i les teories de les concepcions del món (''Weltanschauung'') de [[Autor:Dilthey, Wilhelm|Dilthey]], [[Autor:Simmel, Georg|Simmel]] i Euken.  
  
Des d'una perspectiva diferent, també [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]] estableix que la veritat no està en una suposada dialèctica que segueixi el principi hegelià segons el qual «tot el que és real és racional, i tot el que és racional és real». En la filosofia de Hegel no hi veu cap traça de la pròpia individualitat, que és el que realment importa a l'home; és creadora, a més, de falses perspectives d'infinitud. Per això, segons Kierkegaard cal que el fonament de la filosofia sigui la subjectivitat que ha de portar l'home a fer-se responsable de les seves decisions i, en un pas següent, a la transcendència del seu propi jo, a [[Déu]] i la conquesta de la individualitat. «La veritat és la subjectivitat», afirma, en ''Postil·la conclusiva no científica'' (1846); i el «singular», l'individu, és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot acostar-se progressivament a la [[veritat]] de la pròpia existència, al final de la qual no existeix cap veritat racional o objectiva, com a mer fet que és d'una existència absurda que només cobra sentit si és religiosa. És, doncs, una manifestació d'''irracionalisme'' radical, com ho són les de Schopenhauer o Nietzsche, però des d'una perspectiva religiosa.
+
Des d'una perspectiva diferent, també [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]] estableix que la veritat no està en una suposada dialèctica que segueixi el principi hegelià segons el qual «tot el que és real és racional, i tot el que és racional és real». En la filosofia de Hegel no hi veu cap traça de la pròpia individualitat, que és el que realment importa a l'home; és creadora, a més, de falses perspectives d'infinitud. Per això, segons Kierkegaard cal que el fonament de la filosofia sigui la subjectivitat que ha de portar l'home a fer-se responsable de les seves decisions i, en un pas següent, a la transcendència del seu propi jo, a [[Déu]] i la conquesta de la individualitat. «La veritat és la subjectivitat», afirma, en ''Postil·la conclusiva no científica'' (1846); i el «singular», l'individu, és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot acostar-se progressivament a la [[veritat]] de la pròpia existència, al final de la qual no existeix cap veritat racional o objectiva, com a mer fet que és d'una existència absurda que només cobra sentit si és religiosa. És, doncs, una manifestació d'''[[irracionalisme]]'' radical, com ho són les de Schopenhauer o Nietzsche, però des d'una perspectiva religiosa.
  
 
Kierkegaard va influir especialment en el corrent [[Existencialisme|existencialista]], en les seves diferents versions, com la del primer [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]] del "ser per a la mort", [[Autor:Jaspers, Karl|Jaspers]] i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]], així com en l'existencialisme religiós de [[Autor:Barth, Karl|Karl Barth]] i altres. En aquest corrent es reflexiona sobre temes com l'angoixa, la caiguda, l'ésser per a la mort i l'absurd de l'existència. Que impliquen un fons irracional que no pot ser copsat per la raó. De fet, per a Heidegger, el pensament humà pot anar més enllà de la [[metafísica]] i del [[dogmatisme]] de les ciències, que han fet de la [[raó]] el pitjor enemic del pensament.
 
Kierkegaard va influir especialment en el corrent [[Existencialisme|existencialista]], en les seves diferents versions, com la del primer [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]] del "ser per a la mort", [[Autor:Jaspers, Karl|Jaspers]] i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]], així com en l'existencialisme religiós de [[Autor:Barth, Karl|Karl Barth]] i altres. En aquest corrent es reflexiona sobre temes com l'angoixa, la caiguda, l'ésser per a la mort i l'absurd de l'existència. Que impliquen un fons irracional que no pot ser copsat per la raó. De fet, per a Heidegger, el pensament humà pot anar més enllà de la [[metafísica]] i del [[dogmatisme]] de les ciències, que han fet de la [[raó]] el pitjor enemic del pensament.
  
[[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]], per a qui «no hi ha fets, sinó solament interpretacions» elabora un pensament allunyat de la racionalitat i el fonamenta en la [[voluntat de poder]] o essència de la vida, i com a pluralitat de perspectives, en la ''impossibilitat de coneixement'' i la ''inexistència de la veritat''.  Però la ''voluntat de poder ''de Nietzsche s'oposa a la mera voluntat de viure de [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]] ([[Recurs:Nietzsche: crítica de la voluntat schopenhaueriana|veg. text]]). Per Nietzsche la posició pessimista de Schopenhauer és encara expressió d'una actitud reactiva i ressentida contra la vida. L'impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. La [[vida|vida]], llavors, és un cas particular d'aquest vast impuls que és la voluntat de poder, concebut per Nietzsche, alhora, com a biològic, orgànic i –en la mesura en què la cultura no sigui ja reacció contra la vida– expressió de la consumació i superació del [[nihilisme|nihilisme]]. Solament és vertader allò que afavoreix la vida, que és la tesi fonamental del corrent anomenat ''vitalisme''. L'irracionalisme de Nietzsche va influir fortament en la ideologia nacionalsocialista, com també ho va fer el vitalisme d'[[Autor:Spengler, Oswald|Spengler]] aplicat a un hipotètic estudi de la [[civilització]]. Per altra part, la filosofia de la violència de G. Sorel va influir directament en el feixisme de Mussolini.
+
[[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]], per a qui «no hi ha fets, sinó solament interpretacions» elabora un pensament allunyat de la racionalitat i el fonamenta en la [[voluntat de poder]] o essència de la vida, i com a pluralitat de perspectives, en la ''impossibilitat de coneixement'' i la ''inexistència de la veritat''.  Però la ''voluntat de poder ''de Nietzsche s'oposa a la mera voluntat de viure de [[Autor:Schopenhauer, Arthur|Schopenhauer]] ([[Recurs:Nietzsche: crítica de la voluntat schopenhaueriana|veg. text]]). Per Nietzsche la posició pessimista de Schopenhauer és encara expressió d'una actitud reactiva i ressentida contra la vida. L'impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. La [[vida|vida]], llavors, és un cas particular d'aquest vast impuls que és la voluntat de poder, concebut per Nietzsche, alhora, com a biològic, orgànic i –en la mesura en què la cultura no sigui ja reacció contra la vida– expressió de la consumació i superació del [[nihilisme|nihilisme]]. Solament és vertader allò que afavoreix la [[vida]], que és la tesi fonamental del corrent anomenat ''vitalisme''. L'irracionalisme de Nietzsche va influir fortament en la ideologia nacionalsocialista, com també ho va fer el vitalisme d'[[Autor:Spengler, Oswald|Spengler]] aplicat a un hipotètic estudi de la [[civilització]]. Per altra part, la filosofia de la violència de G. Sorel va influir directament en el feixisme de Mussolini i de José Antonio Primo de Rivera.
  
La posició, que s'anomena [[vitalisme]], que, com hem vist, és defensada per Nietzsche, és també la forma d'irracionalisme que defensa [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]] amb la seva teoria de l'[Élan vital|elan vital]] i de la [[intuïció]] com a base de la filosofia. Intuïció que supleix la raó que no pot copsar la complexitat de la vida.
+
La posició, que s'anomena [[vitalisme]], que, com hem vist, és defensada per Nietzsche, és també la forma d'irracionalisme que defensa [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]] amb la seva teoria de l'[Élan vital|elan vital]] i de la [[intuïció]] com a base de la filosofia. Intuïció que supleix la raó que segons ell-, no pot copsar la complexitat de la vida.
  
 
Per altra part, en certs aspectes de la filosofia de [[Autor:Wittgenstein, Ludwig|Wittgenstein]] també hi ha un fons d'irracionalisme, entès en el sentit d'insuficiència de la raó, ja que no es pot aconseguir una demostrabilitat dels judicis de valor i també hi ha una inefabilitat mística del món que no es pot reduir a cap sintaxi, a cap semàntica ni a cap joc de llenguatge. Wittgenstein diu «El sentiment del món com un tot limitat és el sentiment místic» (''Tractatus'', 6.45), en una manifestació que s'ha conceptualitzat (per part de  [[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]]) com una forma d'irracionalisme holista i universalista. Davant aquesta forma d'irracionalisme Popper defensa el que ell anomena [[racionalisme crític]]. Ara bé, el que Wittgenstein indica, especialment l'anomenat ''segon Wittgenstein'', és que la realitat és plural i que hi ha també una pluralitat d'experiències, de manera que, segons ell, hi ha tantes racionalitats com enfocaments diferents que donen sentit a l'experiència individual o col·lectiva. Això no suposa, doncs, abraçar una irracionalitat radical (com la de Schopenhauer o Nietzsche), sinó  que, segons els wittgenstenians, es tracta d'exercir una racionalitat moderada allunyada d'aquella que sempre s'ha exercit des d'instàncies de poder. No és doncs, tampoc la irracionalitat de certes formes del pensament ''postmodern'' que posen exactament al mateix nivell el coneixement científic de la física relativista, per exemple, amb els mites primitius sobre l'origen del món a partir d'un ou còsmic, per exemple <ref>Paul Boghossian, ''La por al coneixement'', Obrador Edendum, Santa Coloma de Queralt, 2007.</ref>
 
Per altra part, en certs aspectes de la filosofia de [[Autor:Wittgenstein, Ludwig|Wittgenstein]] també hi ha un fons d'irracionalisme, entès en el sentit d'insuficiència de la raó, ja que no es pot aconseguir una demostrabilitat dels judicis de valor i també hi ha una inefabilitat mística del món que no es pot reduir a cap sintaxi, a cap semàntica ni a cap joc de llenguatge. Wittgenstein diu «El sentiment del món com un tot limitat és el sentiment místic» (''Tractatus'', 6.45), en una manifestació que s'ha conceptualitzat (per part de  [[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]]) com una forma d'irracionalisme holista i universalista. Davant aquesta forma d'irracionalisme Popper defensa el que ell anomena [[racionalisme crític]]. Ara bé, el que Wittgenstein indica, especialment l'anomenat ''segon Wittgenstein'', és que la realitat és plural i que hi ha també una pluralitat d'experiències, de manera que, segons ell, hi ha tantes racionalitats com enfocaments diferents que donen sentit a l'experiència individual o col·lectiva. Això no suposa, doncs, abraçar una irracionalitat radical (com la de Schopenhauer o Nietzsche), sinó  que, segons els wittgenstenians, es tracta d'exercir una racionalitat moderada allunyada d'aquella que sempre s'ha exercit des d'instàncies de poder. No és doncs, tampoc la irracionalitat de certes formes del pensament ''postmodern'' que posen exactament al mateix nivell el coneixement científic de la física relativista, per exemple, amb els mites primitius sobre l'origen del món a partir d'un ou còsmic, per exemple <ref>Paul Boghossian, ''La por al coneixement'', Obrador Edendum, Santa Coloma de Queralt, 2007.</ref>
  
Per altra part, hi ha una llarga tradició filosòfica que tracta de les insuficiències de la raó. Ja en l'antiguitat tenim el relativisme dels sofistes, com [[Autor:Protàgores|Protàgores]] o [[Autor:Gòrgies|Gòrgies]], o l'escepticisme de [[Autor:Pirró d'Elis|Pirró]] o [[Autor:Sext Empíric|Sext Empíric]]. O ja en l'època moderna, l'escepticisme de [[Autor:Hume, David|D. Hume]]. En tots aquests casos es mostra la insuficiència de la raó per explicar la riquesa de l'experiència i el sentit de la realitat, i en tots aquests casos es nega la possibilitat d'una veritat absoluta, tant per la limitació dels nostres sentits (i, per tant, de l'experiència), com per les limitacions de la mateixa raó. Com insisteix Hume, la raó no és suficient per abastar els sentiments, i és sobre els sentiments que Hume fonamenta la moral. Ara bé, parlar de les insuficiències de la raó no implica caure en l'irracionalisme. Es tracta de mostrar els límits de les possibilitats del coneixement, no de dir que no hi ha possibilitat de coneixement, ni de dir que tot coneixement és una mera construcció social, o que solament és fruit de la voluntat de poder, ni de dir que la [[veritat]] no existeix.
+
Per altra part, hi ha una llarga tradició filosòfica que tracta de '''les insuficiències de la raó'''. Ja en l'antiguitat tenim el [[relativisme]] dels sofistes, com [[Autor:Protàgores|Protàgores]] o [[Autor:Gòrgies|Gòrgies]], o l'[[escepticisme]] de [[Autor:Pirró d'Elis|Pirró]] o [[Autor:Sext Empíric|Sext Empíric]]. O ja en l'època moderna, l'escepticisme de [[Autor:Hume, David|D. Hume]]. En tots aquests casos es mostra la insuficiència de la raó per explicar la riquesa de l'experiència i el sentit de la realitat, i en tots aquests casos es nega la possibilitat d'una veritat absoluta, tant per la limitació dels nostres sentits (i, per tant, de l'[[experiència]]), com per les limitacions de la mateixa raó. Com insisteix Hume, la [[raó]] no és suficient per abastar els sentiments, i és sobre els sentiments que Hume fonamenta la [[moral]]. Ara bé, parlar de les insuficiències de la raó no implica caure en l'[[irracionalisme]]. Es tracta de mostrar els límits de les possibilitats del coneixement, no de dir que no hi ha possibilitat de coneixement, ni de dir que tot coneixement és una mera [[Constructivisme#Constructivisme_i_construccionisme_social|construcció social]], o que solament és fruit de la voluntat de poder, ni de dir que la [[veritat]] no existeix.
 
 
  
  

Revisió de 18:16, 3 juny 2020

(del llatí ràtio, càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria)

Capacitat humana que es manifesta en les creences, les decisions i les conductes que es consideren concordants amb la raó, o simplement racionals. Alguna cosa és conforme a la raó si s'adequa a la funció primària de l'enteniment humà, que és el coneixement o el saber, o a l'obtenció de les diverses finalitats que l'home es proposa en les seves actuacions i, sobretot, de la seva fi última. En el primer cas es parla de racionalitat en les creences o de racionalitat teòrica i, en el segon, de racionalitat pràctica.

Racionalitat teòrica

En l'aspecte teòric, la racionalitat s'entén, no tant com la capacitat de pensar o de ser racional, sinó més aviat com el mètode amb què s'aconsegueix obtenir un màxim de creences racionals veritables reduint al mínim el nombre de creences errònies (veg. text de J. Mosterín). La racionalitat coincideix, en aquest cas, amb l'anomenada creença racional que consisteix substancialment a tenir i mantenir opinions o creences justificades, és a dir, recolzades en raons. Una creença està teòricament justificada si

a) es fonamenta en una deducció o és una veritat analítica

veg. exemple ↓

Qui creu en la veritat de la premissa «no puc dubtar que existeixo» i en la de la premissa «puc, en canvi, dubtar de si existeixen coses físiques» ha d'admetre, racionalment, la conclusió «jo no sóc una cosa física».

És racional admetre com a veritable l'enunciat veritable per definició «cap cetaci és peix».

b) es recolza en proves concloents: - la pròpia experiència

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, per pròpia experiència, que una de les causes de problemes entre veïns és «la diferent manera d'interpretar les normes de la propietat horitzontal».

- el coneixement científic

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, ja que és una afirmació científica, que «hi ha mitjans profilàctics per a prevenir determinades malalties infeccioses».

- l'autoritat fiable, o el testimoniatge dels altres

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, perquè hi ha testimoniatges documentals històricament provats, que «Indíbil i Mandoni van ser líders ilergetes».

,i

c) si, a més de ser un enunciat de a) o de b), és consistent amb altres creences racionals.

La racionalitat teòrica exigeix sostenir com a veritable aquella opinió que creiem que és fundadament veritable, rebutjar la que creiem falsa o no fundada en raons i abstenir-nos d'opinar en allò que no sabem si és veritable o fals, no havent-hi raons per a sostenir més l'un que l'altre.

La insistència en què la racionalitat és un mètode, més que una facultat, posa en relleu no només que la substància de la racionalitat consisteix en la decisió o el saber prendre decisions, sinó també que les creences, les decisions i les conductes humanes poden ser i poden no ser racionals. En aquest sentit, l'home no és, doncs, pròpiament l'animal racional, sinó «l'animal que és racional o irracional». Veg. text de J. Mosterín: racionalitat


A més de la racionalitat teòrica en general (individual), existeix la racionalitat científica en particular (col·lectiva). La ciència no és l'única creença racional, però és la més racional de les creences i es considera model de tota creença. Encara que entre els epistemòlegs es discuteix sobre el fonament en què es recolza la racionalitat de la ciència, és a dir, de la justificació del coneixement, a les raons en què es recolza el coneixement científic se les denomina context de justificació de les hipòtesis. Les tres classes de justificacions fonamentals de les hipòtesis científiques són l'inductivisme, el deductivisme i l'abductivisme.

Aquesta noció de racionalitat s'associa a la hipòtesi de la informació completa sobre les alternatives disponibles (cosa que implica considerar irrellevant el cost de la informació). Per això s'ha considerat que calen models més complexos fonaments en hipòtesis més fiables. Aquest és el camp on es tracta dels temes de l'elecció en condicions d'incertesa i la teoria de jocs (Von Newman i Morgenstern), que, per una part, també donen rellevància a les espectatives morals en el concepte de racionalitat i, per altra, relacionen la racionalitat amb la creativitat i la capacitat d'afrontar novetats.


Racionalitat pràctica

La racionalitat pràctica, entesa també com a mètode o estratègia, és el raonament pràctic amb què se sap determinar les finalitats adequades i els mitjans adequats. No és, per tant, una mera discussió sobre quins mitjans són els més útils per a obtenir les finalitats proposades, sinó també la consideració reflexiva sobre quins tipus de finalitats es proposa el subjecte humà, com se subordinen o restringeixen les finalitats entre si i respecte del fi últim o superior, que sovint es considera que és la felicitat de l'individu, o si per ventura són mútuament inconsistents. (Veg. text). De la racionalitat pràctica, en general, tracta l'ètica.

Característica intrínseca de la racionalitat és la revisió crítica i constant de les pròpies creences racionals i de les conductes o actituds basades en elles. Segons una llarga tradició que ja comença en Aristòtil, la racionalitat pràctica suposa, i depèn de, la teòrica.

En general, s'entén que algú és racional si basa les seves creences, les seves decisions i la seva conducta en bones raons. I a aquesta teoria de la racionalitat l'anomena «teoria de l'elecció racional». Se l'acusa, no obstant això, de ser una racionalitat instrumental, això és, limitada a escollir els mitjans adequats per a les finalitats estimades. Enfront d'aquesta, es proposa una racionalitat completa, integral.


Consideracions crítiques

Goya: Els somnis de la raó produeixen monstres

De fet les nocions de raó, racionalitat i racionalisme, poden fins i tot resultar equívoques. Pot ser que sota les invocacions a una certa raó abstracta o suposadament universal, poden amagar-se mecanismes de dominació summament perillosos. [1] Determinats usos del racionalisme cientifista per part del capitalisme i l'imperialisme occidental, tipifiquen com a «irracionals» les actituds d'oposició i rebuig a aquests; per això defensar la raó també és combatre contra els abusos de poder que s'oculten sota les aparences de la raó, o contra el que se serveixen de les armes de la raó per justificar un domini arbitrari. Un racionalisme qüestionable d'aquest tipus és el vinculat al neoliberalisme, que parteix d'un subjecte calculador i responsable, capaç d'aplicar una lògica econòmica universal a qualsevol terreny o esfera de la realitat (salut, educació, política, etc.). La racionalitat no ha d'entendre's, doncs, com a mera norma d'actuació dels individus i dividir-los en racionals o irracionals, ja que els agents socials no duen a terme simplement actes gratuïts, per tant, parlar de racionalitat té més a veure amb l'explicació dels fets i processos que amb la intencionalitat dels agents, encara que tampoc exclogui a aquesta de les seves consideracions (tema del qual tracta la racionalitat pràctica)

La defensa de la raó no ha de fer-se, doncs, des dels supòsits d'éssers humans que operin com a abstractes «maximitzadors racionals», idea pròxima als esquemes liberals. Difícilment pot negar-se, en la seva plasmació històrica concreta, el que Hegel identificava amb el paper de les passions, el «costat subjectiu» de l'activitat humana, encara que Hegel considerava que hi havia un procés dialèctic que implicaria la reconducció de les passions per part de la «raó» o l'«esperit universal», de manera que el sistema de l'idealisme objectiu hegelià volia subsumir totes les aparents contradiccions de l'experiència en una unitat lògica (panlogisme) que ascendís progressivament, per mitjà de la síntesi intel·lectual dels oposats, cap a l'esperit absolut.

És justament a partir de la crítica a aquesta posició de Hegel que s'inicien la majoria de corrents irracionalistes contemporànies. Un dels primers autors que va reaccionar a la posició hegeliana va ser Schopenhauer. Schopenhauer sosté un irracionalisme absolut o metafísic. Per ell el món i l'existència són absolutament absurds i no es regeixen per cap racionalitat, ni cap racionalitat els podria comprendre, ja que tota realitat (que és simple voluntat i representació, com el títol del seu llibre fonamental) és regida pel principi de la voluntat cega i irracional. Per a Schopenhauer la voluntat (de viure) és un cec impuls còsmic irracional que domina tota la naturalesa i es manifesta en tots els seus dominis, perseguint solament la seva perpetuació. La posició de Schopenhauer va tenir una gran influència no solament sobre Nietzsche (que la va matisar, però que sempre va reconèixer la influència schopenhaueriana), sinó també sobre E.von Hartmann, S.Freud, el vitalisme de Bergson) i les teories de les concepcions del món (Weltanschauung) de Dilthey, Simmel i Euken.

Des d'una perspectiva diferent, també Kierkegaard estableix que la veritat no està en una suposada dialèctica que segueixi el principi hegelià segons el qual «tot el que és real és racional, i tot el que és racional és real». En la filosofia de Hegel no hi veu cap traça de la pròpia individualitat, que és el que realment importa a l'home; és creadora, a més, de falses perspectives d'infinitud. Per això, segons Kierkegaard cal que el fonament de la filosofia sigui la subjectivitat que ha de portar l'home a fer-se responsable de les seves decisions i, en un pas següent, a la transcendència del seu propi jo, a Déu i la conquesta de la individualitat. «La veritat és la subjectivitat», afirma, en Postil·la conclusiva no científica (1846); i el «singular», l'individu, és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot acostar-se progressivament a la veritat de la pròpia existència, al final de la qual no existeix cap veritat racional o objectiva, com a mer fet que és d'una existència absurda que només cobra sentit si és religiosa. És, doncs, una manifestació d'irracionalisme radical, com ho són les de Schopenhauer o Nietzsche, però des d'una perspectiva religiosa.

Kierkegaard va influir especialment en el corrent existencialista, en les seves diferents versions, com la del primer Heidegger del "ser per a la mort", Jaspers i Sartre, així com en l'existencialisme religiós de Karl Barth i altres. En aquest corrent es reflexiona sobre temes com l'angoixa, la caiguda, l'ésser per a la mort i l'absurd de l'existència. Que impliquen un fons irracional que no pot ser copsat per la raó. De fet, per a Heidegger, el pensament humà pot anar més enllà de la metafísica i del dogmatisme de les ciències, que han fet de la raó el pitjor enemic del pensament.

Nietzsche, per a qui «no hi ha fets, sinó solament interpretacions» elabora un pensament allunyat de la racionalitat i el fonamenta en la voluntat de poder o essència de la vida, i com a pluralitat de perspectives, en la impossibilitat de coneixement i la inexistència de la veritat. Però la voluntat de poder de Nietzsche s'oposa a la mera voluntat de viure de Schopenhauer (veg. text). Per Nietzsche la posició pessimista de Schopenhauer és encara expressió d'una actitud reactiva i ressentida contra la vida. L'impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. La vida, llavors, és un cas particular d'aquest vast impuls que és la voluntat de poder, concebut per Nietzsche, alhora, com a biològic, orgànic i –en la mesura en què la cultura no sigui ja reacció contra la vida– expressió de la consumació i superació del nihilisme. Solament és vertader allò que afavoreix la vida, que és la tesi fonamental del corrent anomenat vitalisme. L'irracionalisme de Nietzsche va influir fortament en la ideologia nacionalsocialista, com també ho va fer el vitalisme d'Spengler aplicat a un hipotètic estudi de la civilització. Per altra part, la filosofia de la violència de G. Sorel va influir directament en el feixisme de Mussolini i de José Antonio Primo de Rivera.

La posició, que s'anomena vitalisme, que, com hem vist, és defensada per Nietzsche, és també la forma d'irracionalisme que defensa Bergson amb la seva teoria de l'[Élan vital|elan vital]] i de la intuïció com a base de la filosofia. Intuïció que supleix la raó que segons ell-, no pot copsar la complexitat de la vida.

Per altra part, en certs aspectes de la filosofia de Wittgenstein també hi ha un fons d'irracionalisme, entès en el sentit d'insuficiència de la raó, ja que no es pot aconseguir una demostrabilitat dels judicis de valor i també hi ha una inefabilitat mística del món que no es pot reduir a cap sintaxi, a cap semàntica ni a cap joc de llenguatge. Wittgenstein diu «El sentiment del món com un tot limitat és el sentiment místic» (Tractatus, 6.45), en una manifestació que s'ha conceptualitzat (per part de Popper) com una forma d'irracionalisme holista i universalista. Davant aquesta forma d'irracionalisme Popper defensa el que ell anomena racionalisme crític. Ara bé, el que Wittgenstein indica, especialment l'anomenat segon Wittgenstein, és que la realitat és plural i que hi ha també una pluralitat d'experiències, de manera que, segons ell, hi ha tantes racionalitats com enfocaments diferents que donen sentit a l'experiència individual o col·lectiva. Això no suposa, doncs, abraçar una irracionalitat radical (com la de Schopenhauer o Nietzsche), sinó que, segons els wittgenstenians, es tracta d'exercir una racionalitat moderada allunyada d'aquella que sempre s'ha exercit des d'instàncies de poder. No és doncs, tampoc la irracionalitat de certes formes del pensament postmodern que posen exactament al mateix nivell el coneixement científic de la física relativista, per exemple, amb els mites primitius sobre l'origen del món a partir d'un ou còsmic, per exemple [2]

Per altra part, hi ha una llarga tradició filosòfica que tracta de les insuficiències de la raó. Ja en l'antiguitat tenim el relativisme dels sofistes, com Protàgores o Gòrgies, o l'escepticisme de Pirró o Sext Empíric. O ja en l'època moderna, l'escepticisme de D. Hume. En tots aquests casos es mostra la insuficiència de la raó per explicar la riquesa de l'experiència i el sentit de la realitat, i en tots aquests casos es nega la possibilitat d'una veritat absoluta, tant per la limitació dels nostres sentits (i, per tant, de l'experiència), com per les limitacions de la mateixa raó. Com insisteix Hume, la raó no és suficient per abastar els sentiments, i és sobre els sentiments que Hume fonamenta la moral. Ara bé, parlar de les insuficiències de la raó no implica caure en l'irracionalisme. Es tracta de mostrar els límits de les possibilitats del coneixement, no de dir que no hi ha possibilitat de coneixement, ni de dir que tot coneixement és una mera construcció social, o que solament és fruit de la voluntat de poder, ni de dir que la veritat no existeix.



  1. De fet Engels va assegurar, de manera una mica esquemàtica, que el món de la raó dels il·lustrats no era més que «el regne idealitzat de la ideologia burgesa».
  2. Paul Boghossian, La por al coneixement, Obrador Edendum, Santa Coloma de Queralt, 2007.