Racionalitat

(del llatí ràtio, càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria)

Capacitat humana que es manifesta en les creences, les decisions i les conductes que es consideren concordants amb la raó, o simplement racionals. Alguna cosa és conforme a la raó si s'adequa a la funció primària de l'enteniment humà, que és el coneixement o el saber, o a l'obtenció de les diverses finalitats que l'home es proposa en les seves actuacions i, sobretot, de la seva fi última. En el primer cas es parla de racionalitat en les creences o de racionalitat teòrica i, en el segon, de racionalitat pràctica. En l'aspecte teòric, la racionalitat s'entén, no tant com la capacitat de pensar o de ser racional, sinó més aviat com el mètode amb què s'aconsegueix obtenir un màxim de creences racionals veritables reduint al mínim el nombre de creences errònies (veg. text). La racionalitat coincideix, en aquest cas, amb l'anomenada creença racional que consisteix substancialment a tenir i mantenir opinions o creences justificades, és a dir, recolzades en raons. Una creença està teòricament justificada si

a) es fonamenta en una deducció o és una veritat analítica

veg. exemple ↓

Qui creu en la veritat de la premissa «no puc dubtar que existeixo» i en la de la premissa «puc, en canvi, dubtar de si existeixen coses físiques» ha d'admetre, racionalment, la conclusió «jo no sóc una cosa física».

És racional admetre com a veritable l'enunciat veritable per definició «cap cetaci és peix».

b) es recolza en proves concloents: - la pròpia experiència

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, per pròpia experiència, que una de les causes de problemes entre veïns és «la diferent manera d'interpretar les normes de la propietat horitzontal».

- el coneixement científic

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, ja que és una afirmació científica, que «hi ha mitjans profilàctics per a prevenir determinades malalties infeccioses».

- l'autoritat fiable, o el testimoniatge dels altres

veg. exemple ↓

Es pot sostenir racionalment que un sap, perquè hi ha testimoniatges documentals històricament provats, que «Indíbil i Mandoni van ser líders ilergetes».

,i

c) si, a més de ser un enunciat de a) o de b), és consistent amb altres creences racionals.

La racionalitat teòrica exigeix sostenir com a veritable aquella opinió que creiem que és fundadament veritable, rebutjar la que creiem falsa o no fundada en raons i abstenir-nos d'opinar en allò que no sabem si és veritable o fals, no havent-hi raons per a sostenir més l'un que l'altre.

La insistència en què la racionalitat és un mètode, més que una facultat, posa en relleu no només que la substància de la racionalitat consisteix en la decisió o el saber prendre decisions, sinó també que les creences, les decisions i les conductes humanes poden ser i poden no ser racionals. En aquest sentit, l'home no és, doncs, pròpiament l'animal racional, sinó «l'animal que és racional o irracional».

veg. citació de Mosterín↓

Només de l'human [l'home en general] i les seves creences, decisions i conducta té sentit predicar la racionalitat o irracionalitat. L'human no és, doncs, «l'animal racional». L'human és, en tot cas, «l'animal racional o irracional». L'human pot ser racional, com pot caminar amb bicicleta o escriure versos. Però no és de cap manera necessari que sigui racional, ni que camini amb bicicleta, ni que escrigui versos.

J. Mosterín, Racionalitat i acció humana, Aliança, Madrid 1978, p. 17

(veg. citació)

A més de la racionalitat teòrica en general (individual), existeix la racionalitat científica en particular (col·lectiva). La ciència no és l'única creença racional, però és la més racional de les creences i model de tota creença. Encara que entre els epistemòlegs es discuteix sobre el fonament en què es recolza la racionalitat de la ciència, això és, de la justificació del coneixement, a les raons en què es recolza el coneixement científic se les denomina context de justificació de les hipòtesis. Les tres classes de justificacions fonamentals de les hipòtesis científiques són l'inductivisme, el deductivisme i l'abductivisme.

La racionalitat pràctica, entesa també com a mètode o estratègia, és el raonament pràctic amb què se sap determinar les finalitats adequades i els mitjans adequats. No és, per tant, una mera discussió sobre quins mitjans són els més útils per a obtenir les finalitats proposades, sinó també la consideració reflexiva sobre quins tipus de finalitats es proposa el subjecte humà, com se subordinen o restringeixen les finalitats entre si i respecte del fi últim o superior, que és innegablement la felicitat de l'individu, o si per ventura són mútuament inconsistents (veg. text). De la racionalitat pràctica, en general, tracta l'ètica.

Característica intrínseca de la racionalitat és la revisió crítica i constant de les pròpies creences racionals i de les conductes o actituds basades en elles. Segons una llarga tradició que ja comença en Aristòtil, la racionalitat pràctica suposa, i depèn de, la teòrica.

En general, s'entén que algú és racional si basa les seves creences, les seves decisions i la seva conducta en bones raons. I a aquesta teoria de la racionalitat l'anomena «teoria de l'elecció racional». Se l'acusa, no obstant això, de ser una racionalitat instrumental, això és, limitada a escollir els mitjans adequats per a les finalitats estimades. Enfront d'aquesta, es proposa una racionalitat completa, integral.

De fet les nocions de raó i racionalisme, poden fins i tot resultar equívoques. Pot ser que sota les invocacions a una certa raó abstracta o suposadament universal, poden amagar-se mecanismes de dominació summament perillosos. Determinats usos del racionalisme cientifista per part del capitalisme i l'imperialisme europeu, tipifiquen com a «irracionals» les actituds d'oposició i rebuig a aquests; per això defensar la raó també és combatre contra els abusos de poder que s'oculten sota les aparences de la raó, o contra el que se serveixen de les armes de la raó per justificar un domini arbitrari. Un racionalisme qüestionable d'aquest tipus és el vinculat al neoliberalisme, que parteix d'un subjecte calculador i responsable, capaç d'aplicar una lògica econòmica universal a qualsevol terreny o esfera de la realitat (salut, educació, política, etc.). La racionalitat no ha d'entendre's, doncs, com a mera norma d'actuació dels individus i dividir-los en racionals o irracionals, ja que els agents socials no duen a terme simplement actes gratuïts, per tant, parlar de racionalitat té més a veure amb l'explicació dels fets i processos que amb la intencionalitat dels agents, encara que tampoc exclogui a aquesta de les seves consideracions.

La defensa de la raó no ha de fer-se, doncs, des dels supòsits d'éssers humans que operin com a abstractes «maximitzadors racionals», idea pròxima als esquemes liberals. Difícilment pot negar-se, en la seva plasmació històrica concreta, el que Hegel identificava amb el paper de les passions, el «costat subjectiu» de l'activitat humana, encara que Hegel considerava que hi havia un procés gairebé automàtic que implicaria la reconducció de les passions per part de la «raó» o l'«esperit universal», de manera que el sistema de l'idealisme objectiu hegelià volia subsumir totes les aparents contradiccions de l'experiència en una unitat lògica que ascendís paulatinament, per mitjà de la síntesi intel·lectual dels oposats, cap a l'esperit absolut.

És justament a partir de la crítica a aquesta posició de Hegel que s'incien la majoria de corrents irracionalistes contemporànies. Un dels primers autors que va reaccionar a la posició hegeliana va ser Schopenhauer, que contraposa el principi de la voluntat cega i irracional als fets objectius, i a una suposada racionalitat. Des d'una perspectiva diferent també Kierkegaard estableix que la veritat no està en una suposada dialèctica que segueixi el principi hegelià segons el qual «tot el que és real és racional, i tot el que és racional és real», sinó que es fonamenta en la subjectivitat que ha de portar a l'home a fer-se responsable de les seves decisions i, en un pas següent, a la transcendència del seu propi jo, a Déu i la conquesta de la individualitat. Nietzsche, per a qui «no hi ha fets, sinó solament interpretacions» elabora un pensament allunyat de la racionalitat i el fonamenta en la voluntat de poder, en la impossibilitat de coneixement i la inexistència de la veritat.Solament és vertader allò que afavoreix la vida. Aquesta posició, que s'anomena vitalisme, és també la que defensa Bergson amb la seva teoria de l'[Élan vital|elan vital]] i de la intuïció com a base de la filosofia.