Raó

 (del llatí ràtio, càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria)

És el terme amb què la tradició filosòfica llatina ha traduït el grec logos (λόγος), que fonamentalment significa justificació o explicació (mentre que el logos que va passar a la tradició teològica va ser traduït com Verbum: «Al principi ja existia la Paraula»: Joan 1,1). Bàsicament, el seu sentit ho determina la definició aristotèlica d'home com a «animal racional» (veg. text). Raó és, així, la característica definitòria que distingeix a l'home del ser vivent sensible (animal). L'expressió que utilitza Aristòtil posseeix certa vaguetat que permet traduir-la també com a «animal dotat de llenguatge», o «animal que dóna raó de les coses»; la referència al llenguatge fa suposar, ja en el mateix Aristòtil, que la racionalitat humana té relació amb la naturalesa comunitària de l'home, raó per la qual és també un «animal social» o «animal polític» (zoon politikon). Poder donar compte de les coses, perquè hom les comprèn i perquè posseeix paraules per a expressar-ho, apunta cap a la naturalesa social de la raó humana i a la característica interna de la raó, que consisteix en la comprensió d'alguna cosa que està més enllà del conèixer immediat del sensible, per a arribar a saber detodo això a través dels conceptes, les idees i els raonaments; això és, a través del pensament. Com a nucli de la racionalitat i expressió de la naturalesa humana, els diferents sistemes filosòfics han deixat en la seva manera d'entendre la raó la petjada peculiar de les seves idees centrals o problemes fonamentals.

Heràclit assenyala per primera vegada el caràcter universal de la raó (veg. text); Plató i Aristòtil distingeixen en ella una doble funció: la discursiva (diànoia) i la intuïtiva (nous), i Aristòtil, a més, posa en la raó, com a capacitat de l'animal social que parla, la definició d'home (veg. text); els estoics funden la seva ètica en la consonància entre raó, virtut i naturalesa (veg. text); la filosofia escolàstica segueix, d'una banda, la distinció clàssica entre raó i enteniment i, per l'altre, s'esforça treballosament per a harmonitzar la fe amb la raó i viceversa (veg. text). La filosofia moderna, amb Descartes, veu en ella, identificada amb el pensar, l'essència mateixa de l'home, i la capacitat de penetrar en l'essència oculta de les coses, inclosa la del mateix subjecte que pensa (veg. text). Els empiristes anglesos s'interessen pels límits de la raó humana, que fan coincidir amb l'experiència, fins al límit de no veure en ella cap substància: la raó és la capacitat d'interpretar l'observació i l'experiència (veg. text). La distinció que estableix Kant entre raó teòrica, raó pura i raó pràctica i la propietat que atribueix al subjecte de participar activament en la constitució (a priori) d'allò mateix que coneix (veg. text), suposa una orientació i un gir radical a la filosofia. L'idealisme alemany, del que la dialèctica de Hegel és el principal exponent, aprofitant la idea romàntica de l'esdevenir, constitueix a la raó –idea o pensament– en origen i substància de la història; és raó, subjecte que pensa i al mateix temps cosa pensada, idea, substància, naturalesa i història, i fins a sistema complet del tot; les paraules de Hegel, «allò que és racional és real, i el que és real és racional» (veg. citació), són ressò d'aquelles de Parmènides, segons les quals «ser i pensar són el mateix». El marxisme recorre a la raó dialèctica no per a entendre la lògica abstracta de les idees, sinó per a comprendre les contradiccions de la realitat, i amb elles la marxa i el sentit de la història i la societat. A l'idealisme absolut de Hegel succeeixen, en contra o al marge del mateix, d'una banda la raó que ha de construir-se sobre la ciència i, per l'altre, la raó que ha d'integrar l'«irracional»: el positivisme de Comte, el vitalisme de Nietzsche i l'inconscient de Freud. La «crítica a la raó històrica», de Dilthey, que estableix un distingeixo entre raó científica i raó històrica, entre entendre i comprendre, és també un intent d'integrar en el racional les vivències humanes, i la vida mateixa, menys penetrables per l'enteniment (en aquest mateix context, ha de veure's la raó vital, d'Ortega y Gasset). A començament dels anys trenta del present segle, el neopositivisme, mogut pels recents canvis científics de la física, insta a una nova comprensió de la raó, basant-se en l'empirisme i la lògica moderna. La racionalitat neopositivista exclou de l'abast de la raó la metafísica, la mística, la teologia, el sentiment, etc., i redueix el que té sentit al que és expressable en enunciats tautològics o verificables.

Enfront d'aquesta «raó científica» i a la importància que ha de donar-se als «fets», sorgeix, en el panorama filosòfic europeu, la reacció de la fenomenologia de Husserl, i després de l'existencialisme. En tots dos casos, la raó és abans de res «consciència»: la fenomenologia insisteix en la intencionalitat de la consciència i l'existencialisme en la vivència de la pròpia existència com a dada primordial de la consciència.