Màquina
De Wikisofia
La revisió el 14:42, 9 oct 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
Tradicionalment es concep com una construcció artificial, fruit de la tècnica, constituïda per un sistema de sòlids en moviment que s'articulen i mouen els uns als altres per contacte, amb la finalitat de produir eficaçment un efecte determinat, superior al que aconsegueix cadascun dels components. En tant que persegueixen la consecució d'algun fi, estan en una relació de dependència amb alguna activitat humana, raó per la qual el problema específicament filosòfic és el que deriva de la relació entre l'home i la màquina. Al seu torn, aquesta relació pot entendre's des de dos punts de vista:
1) des de la perspectiva de les implicacions socials i ètiques de la producció i ús de les màquines (veg. «filosofia de la tècnica i la tecnologia»),
2) des de la perspectiva de la relació de semblança o diferència entre l'home i la màquina.
Des del segon punt de vista, la relació entre l'home i la màquina depèn fonamentalment del tipus de màquina en el qual s'estigui pensant, i de la concepció de la tècnica que s'accepti. Per això, cal contemplar diferents tipus de màquines que han engendrat diferents concepcions sobre aquesta relació entre l'home i la màquina:
a) màquines simples: són aquelles que, com una corriola, per exemple, impliquen l'activitat directa d'algun agent exterior a la màquina.
b) màquines automàtiques: són aquelles que, com un rellotge o un termòstat, per exemple, poden realitzar una acció o una sèrie d'accions sense intervenció directa continuada d'un agent exterior, la qual cosa suposa una certa autonomia, tant pel que fa a les seves fonts d'alimentació energètica, com pel que es refereix a la sèrie d'accions que ha d'exercir.
c) màquines generals: són aquelles que, com un ordinador, per exemple, no tenen una única utilitat definida ni es regeixen, com les màquines automàtiques, per una seqüència definida d'accions.
Des del punt de vista de la utilització de l'energia, les màquines poden també classificar-se de la manera següent:
a) aquelles en les quals l'home proporciona directament l'energia, com una destral, per exemple, però també és el cas de les màquines simples.
b) aquelles a les quals se subministra l'energia, però l'home ha d'exercir el control sobre ella. És el cas de les màquines automàtiques i de les màquines generals.
c) aquelles a les quals se subministra l'energia i la mateixa màquina exerceix el seu propi autocontrol. És el cas, per exemple, dels pilots automàtics dels avions o de les naus espacials, basades en màquines generals.
d) aquelles que busquen per si mateixes les seves pròpies fonts d'energia, exerceixen el control sobre aquesta i determinen els seus propis objectius. Són màquines encara inexistents, però imaginades en la ciència-ficció, com en la novel·la Erewhon de Samuel Butler (1872).
Els filòsofs de l'antiguitat donaven el nom de les cinc grans a les cinc màquines simples: el pla inclinat, el tascó, el caragol, la palanca i la roda, i aquestes màquines encara despertaven estranyesa i admiració al món antic. Fins al Renaixement van conservar l'aspecte de ser un engany a la naturalesa. No obstant això, encara que ja Lucreci donava metafòricament al món el nom de «màquina» (De rerun natura, V.96), la màquina com a element fonamental de la imatge del món s'imposa a partir del desenvolupament de les primeres màquines automàtiques, que van tenir en el rellotge el seu més clar exemple. Descartes, impulsor del mecanicisme, comparava el cos humà amb un rellotge. No obstant això, la distinció entre res cogitans i Descartes, unides per la glàndula pineal, li permetien considerar solament al cos humà com una màquina, i salvar la llibertat humana apel·lant al res cogitans. Aquesta defensa de la llibertat amenaçada pel mecanicisme materialista és una de les raons que condueixen a Leibniz a la seva teoria monadològica (veg. text). Més endavant, la posterior conjunció del mecanicisme amb el materialisme van permetre a La Mettrie considerar a l'home sencer com una màquina: l'home-màquina.
Però si el mecanicisme més estricte va triomfar durant els segles XVII i XVIII, amb autors com Helvetius o d'Holbach, l'idealisme alemany i el romanticisme del s. XIX van afavorir una visió oposada i organicista de la vida, l'home i la societat. La imatge mecanicista del món es recolzava fonamentalment en el principi de causalitat pel qual es consideraven regits tots els fenòmens que descriu la física clàssica. Però el problema del determinisme mecanicista que posava en dubte la llibertat humana, juntament amb els desenvolupaments de la biologia i d'altres branques de la física difícilment reductibles a la mecànica newtoniana, van conduir a considerar que tota màquina pertany inevitablement al món inorgànic i, per tant, tota analogia amb els éssers vius era fictícia. Així, la filosofia romàntica, en nom de la humanitat, de la llibertat i de la vida, menyspreava la màquina i el mecanicisme. Des de posicions materialistes, Marx va combatre el mecanicisme estret dels autors del segle XVIII, però no va menysprear les màquines ni la seva gran influència en l'organització social del treball, sinó que va analitzar les complexes relacions entre l'home i la màquina amb l'adveniment del maquinisme i el desenvolupament de la gran indústria. Amb les màquines, la mà d'obra deixava de ser el principi regulador de la producció, i en substituir els treballs més pesats obria les portes a la incorporació al treball de les dones i els nens. Però no són les màquines les enemigues de la classe obrera, sinó el seu ús social. Amb això, analitzava la relació home-màquina en el terreny social, però el seu materialisme deixava oberta de nou la possibilitat de la relació home - màquina des de la perspectiva de les seves similituds i diferències.
L'aparició de màquines generals, el primer exemple de les quals ho constitueix la teòrica màquina de Turing, juntament amb el qüestionament de la noció clàssica de causalitat (pel qual se substitueix el determinisme causal per un determinisme més general, que ha d'incloure estats futurs només estadísticament predictibles), així com altres direccions actuals que permeten construir màquines amb teixits orgànics vius, ha provocat que sorgeixi una nova possibilitat de seguir prenent les màquines com a models.
Així, per a Chomsky, les màquines generals poden actuar com a models per a comprendre el llenguatge, i Turing considerava la possibilitat d'una màquina capaç de pensar. En aquest sentit, alguns dels teòrics de la intel·ligència artificial segueixen considerant les màquines generals com a models de la intel·ligència humana. En qualsevol cas, l'existència de màquines que efectuen operacions intel·lectuals obre una nova perspectiva. En lloc de transformar energia, són màquines que transformen símbols i que processen informació, i que en determinats casos són capaços de processos d'autoorganització i aprenentatge. En aquest sentit la definició mateixa de màquina queda transformada, i passa a ser considerada com un sistema material obert, o un sistema jeràrquic de sistemes, en els quals circulen energia i informació. Basant-se en les similituds entre certs processos descrits per les teories computacionals i els descrits en la biologia molecular, s'ha qüestionat l'oposició entre l'inorgànic i l'orgànic, i alguns autors parlen solament de dos tipus de màquines: a) les màquines naturals (els éssers vius, per exemple) i b) les màquines artificials.
D'altra banda, han estat varis els filòsofs que han considerat les eines i algunes màquines com a prolongacions del cos humà. Ernst Kapp (1808-1886), que va encunyar per primera vegada el terme filosofia de la tècnica, considerava el ferrocarril com una exteriorització del sistema circulatori, o el telègraf com una exteriorització del sistema nerviós. També li van seguir en això autors com A. Gehlen (1904-1976) o Marshall McLuhan (1911-1980). En canvi, Lewis Mumford sosté que, més que ser una prolongació del cos, la màquina expressa més aviat les seves limitacions. A més, Mumford considera que la mateixa definició de màquina correntment utilitzada és enganyosa. Per a ell, la primera màquina no és un artefacte de ferro o de fusta o de qualsevol altre material, sinó que la primera màquina és l'organització burocràtica de l'Estat. Les màquines de ferro, d'acer, elèctriques o electròniques, no són més que una prolongació de la megamáquina imperial, que té les seves més acabades representacions en les burocràcies dels antics imperis, els grans exèrcits o les quadrilles organitzades que van permetre l'edificació de les piràmides d'Egipte o de la gran muralla xinesa.
Vegeu: mecanicisme, tècnica, tecnologia i filosofia de la tècnica, automació, màquines que aprenen.
