Monoteisme

(del grec μόνος, monos, un i Θεός, theós, déu)

La doctrina religiosa que sosté l'existència d'una única divinitat personal i transcendent. El judaisme, el cristianisme i l'islam, són, entre les denominades grans religions, les típicament monoteistes i que atribueixen a Déu els atributs esmentats; hi ha, no obstant això, altres religions no fundades en la Bíblia o alienes al món bíblic, que mantenen un monoteisme menys estricte. Es discuteix, en antropologia cultural, sobretot des de perspectives evolucionistes, sobre l'origen del monoteisme. Hume, Rousseau, Comte i uns altres defensen l'evolució del politeisme al monisme; Edward B. Tylor va sostenir un evolucionisme psicològic, en l'home primitiu, que passa de l'animisme, o de la creença en esperits de la naturalesa, al monoteisme deixant enrere el politeisme, mentre que Wilhem Schmidt (1868-1954) va defensar la idea exactament contrària, anteriorment defensada per Voltaire i d'acord amb els ensenyaments de la Bíblia (llibre del Gènesi): el monoteisme, conseqüència d'una «revelació original», és anterior a qualsevol altra classe de creences animistes o politeistes, les quals representen un estat de decadència. A ambdues concepcions s'oposa Raffaele Petazzoni, iniciador de l'antropologia religiosa a Itàlia, en 1913, el qual sosté un caràcter molt més complex de les creences primitives: no pot provar-se l'evolució natural cap al monoteisme; l'«ésser suprem» dels primitius no posseeix les mateixes característiques de les grans religions monoteistes (és el «pare del cel», la «mare terra» o el «senyor dels animals», segons es tracti d'un poble de pastors, d'agricultors o de caçadors) –pel que la creença en aquest ésser suprem no significa sempre monoteisme– i, a més, el monoteisme sembla anar sempre precedit per una revolució religiosa, encarnada en un personatge d'elevat significat religiós (Zaratustra, Jesús, Mahoma). També se sosté que tota religió monoteista és una religió fundada.