Il·lusió transcendental

Engany necessari de la raó, que Kant anomena també «aparença transcendental» -igual com no ens és possible no veure que la lluna és major en l'horitzó-, que consisteix a creure que podem ampliar l'abast de l'enteniment, en realitat limitat a l' experiència sensible, fins al coneixement de coses en si, donant als principis (transcendentals) del coneixement un ús transcendent. A la «Dialèctica transcendental», segona part de la «Lògica transcendental» de la Crítica de la raó pura, li incumbeix, en qualitat de «lògica de la il·lusió», tractar de la il·lusió transcendental de la raó, no per evitar-la, sinó per comprendre el seu engany (veg. text).