Història de la ciència

La historiografia en la mesura que estudia la història de la ciència. Segons H. Kraft, «tracta de la ciència en la seva dimensió històrica». És una disciplina que existeix només des de començaments del segle XX i que ha aconseguit un desenvolupament notable des dels anys cinquanta, però que no ha aconseguit una situació definida en l'àmbit universitari, malgrat l'existència, en diversos països, de càtedres que porten el seu nom, puix que es duu a terme amb procediments, mètodes i objectius diferents segons els llocs, i fins as discuteix si, en tant que disciplina científica, pertany al departament de ciències, de filosofia o d'història, i els seus mateixos professionals són, segons les ocasions, científics, filòsofs o historiadors. De nom variable, se la denomina de vegades «història de les ciències», «història del pensament científic» o «història social de la ciència», i es discuteix també si és una disciplina incompatible amb la filosofia de la ciència, amb la qual comparteix el mateix objecte d'estudi (vegeu la citació). Es parla de dues formes diferents d'història de la ciència: l'enfocament intern, predominant, que només tracta de les teories científiques (veg. text); i l'enfocament extern, que tracta de l'activitat dels científics en la mesura que pertanyen a un determinat grup social i a una cultura determinats (veg. text). En el supòsit d'aquest doble tipus d'història, es discuteix també sobre el doble objecte que tracta. Per a uns, els promotors d'una història interna, l'objecte és tot allò (observacions, experiments, instruments i tècniques d'investigació, descobriments, invents, els mateixos paradigmes científics, o els programes d'investigació, etc.) que, des de dins d'una ciència i sense recórrer a cap element extern a ella, pot explicar la gènesi i el procés (sobretot el referent al context de descobriment) de les teories científiques. Pels quals defensen l'enfocament d'una història externa, objecte de la mateixa és tot allò que, des de l'exterior de la substància de la ciència (la comunitat científica, la ideologia, la cultura, la religió, la filosofia, les aplicacions tècniques, la societat, etc.) condiciona la investigació científica en un sentit o un altre. La suma d'aquests condicionaments, que poden dividir-se en psicosociològics i intel·lectuals, constitueix el model de l'anomenada «història integral», i que, a vegades, s'ha oposat a l'anomenada «historiografia whig», o interpretació whig de la història, és a dir, aquella que procedeix linealment des de l'interior de la ciència i entén el seu desenvolupament com una història de progrés des del passat al present. A diferència de l'enfocament intern, la història externa de la ciència tendeix a donar relleu al context de justificació de les teories científiques, així com a la seva difusió dins de la societat.

També en la forma com s'organitza aquesta ciència es distingeix una doble manera: la de la història vertical i la de la història horitzontal. La història vertical considera que la història de la ciència té un caràcter interdisciplinari, i forma part d'un tot constituït per la vida cultural i social d'un període, mentre que la història horitzontal considera més aviat com es desenvolupa un tema concret de la ciència a través del temps (veg. text).

Una de les qüestions principals que es plantegen els teòrics de la història de la ciència és el problema de la continuïtat o discontinuïtat. Els continuistes, com P. Duhem, sostenen un desenvolupament gradual i acumulatiu de les teories científiques i interpreten una revolució científica com una evolució científica dins de la continuïtat, i no com una ruptura. Els discontinuistes, el màxim representant dels quals és Th.S. Kuhn, sostenen que el desenvolupament de la ciència, i per aquesta raó la seva història, ocorre segons períodes successius de ciència normal i de ciència revolucionària. Enfront d'aquestes dues postures oposades hi ha intents de síntesis o postures intermèdies, que posen en relleu que les anomenades revolucions científiques no són tan sobtades com el seu nom sembla indicar, sinó que abasten períodes tan amplis de temps que l'ocupació de l'expressió ha de ser més aviat convencional.

Bibliografia