Accions

Historicisme

De Wikisofia

La revisió el 17:34, 22 set 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - i ho defineix + i el defineix)

Terme que apareix per primera vegada a la fi del s. XIX (usat per K. Werner, com historismus) per a designar, en general, totes les maneres de pensar que destaquen la importància de l'aspecte històric de l'ésser humà. A partir de llavors s'ha utilitzat amb molt diversos significats. Així, per exemple, se l'ha relacionat amb el (1) relativismeen general i amb la peculiaritat de la (2) historicitat de l'ésser humà, però també ha estat objecte d'un plantejament propi de diverses (3) filosofies de la història. En el primer sentit (1), representa el punt de vista que tant la veritat com els valors són relatius al temps (veritas et virtus filiae temporis), i suposa més en concret la negació de l'existència d'un dret natural i d'una naturalesa humana, inalterable al llarg del temps, que pogués servir-li de fonament i que fes d'alguna manera absolutes les veritats sobre l'ésser humà. [1] (veg. citació).

Directament relacionat amb aquesta relativització de tot l'humà, l'historicisme alemany de finals del segle XIX, desenvolupat sobretot a partir de l'auge que van tenir els estudis històrics a Alemanya durant aquesta època, representa alhora un rebuig de l'idealisme de Hegel i, almenys en part, del positivisme de Comte, i pretén investigar les característiques pròpies i irreductibles de les ciències històric-socials, que a partir d'aquesta època es denominaran preferentment ciències de l'esperit per oposició a les ciències de la naturalesa. Es tracta sobretot de la postura històrico-vitalista iniciada per W. Dilthey —encara que precedida per les idees del neokantià Gustav Droysen (1808-1884)—, el qual inspirant-se en Kant fonamenta una crítica de la raó històrica, i continuada per Ernst Troeltsch (1865-1923) i Eduard Spranger (1882-1963) especialment, i per altres autors independents com Oswald Spengler (1880-1936), Friedrich Meinecke (1862-1954), i els representants de l'escola de Baden, crítics tanmateix de Dilthey, Wilhelm Windelband (1848-1915) i Heinrich Rickert (1863-1936) i fins pel mateix Ortega y Gasset.

Les principals tesis de l'historicisme alemany van afavorir la consideració del caràcter històric de l'home, o de la seva historicitat, com una de les característiques antropològiques específiques amb una doble projecció: ontològica i epistemològica. L'home és constitutivament un ésser a qui la història sempre el concerneix i no pot sinó conèixer les coses des de la perspectiva concreta del seu temps. L'historicisme és també, en un sentit molt més concret, una afirmació fonamental de moltes filosofies de la història que, arrencant dels pressupostos de Kant en la seva Idea d'una història universal des del punt de vista cosmopolita (1784), on parla d'una intenció de la naturalesa que actua en la història realitzant un pla ocult amb la intenció de la producció d'un Estat il·lustrat perfecte (veg. text), propugnen un desenvolupament de la racionalitat i de la història humana tan previsibles com els fenòmens mateixos de la naturalesa. És decisiva la contribució de Hegel a la idea que la història humana es desenvolupa igual que la naturalesa, sobretot si es té en compte que, per a ell, la història universal no és sinó el desenvolupament de la raó. L'esquerra hegeliana, Marx i Engels sobretot, va invertir l'idealisme hegelià, recolzant el transcurs de la història humana no en la racionalitat humana o en la força de la Idea, sinó en les lleis dialèctiques deterministes que regeixen les condicions socioeconòmiques. Karl R. Popper és el crític implacable d'aquest historicisme en les seves obres La societat oberta i els seus enemics i Misèria de l'historicisme (tots dos de 1945), i el defineix com: «un punt de vista sobe les ciències socials que suposa que la predicció històrica és la fi principal d'aquestes, i que suposa que aquest fi és assolible per mitjà del descobriment dels "ritmes" o els "models", de les "lleis" o les "tendències" que jeuen sota l'evolució de la història» (veg. citació; veg. text).

__________________________________

<references>

  1. L'historicisme pot ser definit mitjançant la fórmula veritas et virtus filiae temporis , la veritat i el valor són fills del temps, fills de la història. Sorgit a Alemanya a finals del segle XVIII i desenvolupat allà durant el XIX, l'historicisme és un relativisme històric que considera la veritat, el dret, els costums, l'ètica i, en general, a totes les idees i a tots els valors , com a productes d'una època històrica donada, o d'una civilització específica o encara d'una determinada col·lectivitat nacional o regional. Per tant, aquestes idees i valors només són vàlids per a les èpoques, civilitzacions i, en casos extrems, només per a les nacions o regions que els han produït. [...] L'historicisme és una antítesi; per a entendre-ho, ha de conèixer-se la tesi que nega, la del dret natural , i el seu suposat, el concepte d'una naturalesa humana o raó humana, considerada inalterable, eterna i idèntica a través dels temps, les nacions, les civilitzacions i les classes socials. A. Stern, La filosofía de la historia y el problema de los valores, Eudeba, Buenos Aires 1963, p. 161-162.