Història, filosofia de la
De Wikisofia
Terme encunyat per Voltaire, en Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions (1756), amb el qual se significa l'esforç que els homes fan per a comprendre la història i comprendre's a si mateixos integrats en ella des d'una perspectiva no influïda per la religió.
Hi ha dues maneres fonamentals amb què s'ha donat sentit a la història: segons la concepció cíclica dels grecs i segons la concepció lineal judeocristiana.
Segons els antics grecs, els successos esdevenen per repeticions segons períodes de temps cíclics que se succeeixen indefinidament igual com les estacions de l'any o com tot en la naturalesa travessa fases de naixement, maduració i declivi, indefinidament repetides en el cicle vital global d'un món etern; el temps és un cicle etern que es repeteix en les seves fases, seguint el model perfecte del moviment circular dels cossos celestes. El canvi històric és en el fons, per al grec, constància i immutabilitat, ja que tot es repeteix i els fets històrics no tenen un altre sentit que el que porta la seva pròpia singularitat i particularitat o la valoració d'exemplaritat i de dignitat que l'«historiador» vulgui donar al succés. Els successos sols són la història i el seu sentit, sense més, i la història és preferentment història política (veg. text).
En tot cas, aquest concepte cíclic de la història no és monopoli de l'antiguitat; es troba implícit també en la noció de la història com magistra vitae, la qual suposa que el moment present repetirà el passat, si no es pren exemple de la història. Nietzsche participa metafòricament del concepte cíclic amb la seva teoria de l'etern retorn de totes les coses, i Spengler, en L'ocàs d'Occident (1918-1922) sosté la tesi, parcialment semblant, que les civilitzacions són com a organismes que apareixen, maduren, es marceixen i desapareixen. També el filòsof anglès Arnold Toynbee (1889-1975) es remet als cicles vitals de les civilitzacions o societats, naixement, creixement i desintegració, en el seu Estudi de la història (12 vols., 1934-1961), obra escrita, no obstant això, contra el determinisme dels cicles de Spengler.
Per al pensament judeocristià, la història té sentit perquè, per la fe, és una història de la salvació. En el temps han ocorregut successos fonamentals que polaritzen tota successió d'esdeveniments i els donen sentit: la creació, o l'«aliança» que Yahvéh estableix amb el poble d'Israel, l'Encarnació (només per als cristians) i la salvació que arriba amb la plenitud dels temps, l'escatologia.
Segons Karl Löwith (1897-1973), en El sentit de la història (1949), tot el pensament d'Occident sobre la història depèn d'aquestes dues concepcions irreconciliables, malgrat que en alguns autors apareixen barrejades, de la visió clàssica del món o de la visió judeocristiana de la història com a temps de salvació.
La doctrina teològica sobre la història que exposa Agustí d'Hipona a La ciutat de Déu (413-427), en la qual rebutja el model cíclic de temps del pensament grec, és el model clàssic de visió cristiana de la història: el temps comença amb la creació i es consuma amb el Judici Final i la Resurrecció; mentrestant, transcorre la història i el seu sentit no és un altre que ser un estat intermedi entre el començament i la fi dels temps. En aquest intermedi es produeix el conflicte, en l'home i en tot l'humà, entre les Civitas Dei i la Civitas Terrena, i l'home ha d'escollir entre l'amor a Déu i l'amor a si mateix. Tot el que esdevé en aquest període de temps és un succés que ha d'interpretar-se a la llum de la història de la salvació, única realitat portadora de sentit: la mateixa destrucció de Roma pels gots –ocasió per a Agustí d'escriure La ciutat de Déu– és un mal que implica el bé de comprendre el caràcter perible de les coses temporals. Tot el que esdevé està, d'altra banda, previst i guiat per la Providència, forma que té Déu d'intervenir al món. Mentre espera la salvació i la mereix, el cristià se sent pelegrí a la terra; transcorregut el temps, al final, Déu és el jutge d'ambdues ciutats, per mitjà de Crist que porta la regeneració de tot.
La visió cristiana de la història de sant Agustí va influir en tot el pensament històric de la filosofia escolàstica de l'edat mitjana; entrada l'edat moderna, Bossuet, en el seu Discurs sobre la història universal (1681), segueix idèntic model. Àdhuc les doctrines heterodoxes sobre aquesta qüestió, com la que descriu per exemple l'Evangeli etern, de Joaquim de Fiore (1131-1202), que converteix en imminent la segona vinguda de Crist, és a dir, els esdeveniments de l'escatologia, conserven la mateixa perspectiva d'història lineal concebuda com un desenvolupament del pla diví de salvació.
Giambattista Vico (1688-1744) és el primer a intentar una racionalització de la visió teològica de la història: ell mateix defineix la seva obra, Ciència nova (1725, 1730, 1744, a la qual correspon el gravat de l'esquerra -que és el frontispici d'aquesta obra i la simbologia de la qual Vico explica detingudament-), com una «teologia civil raonada de la providència divina» (veg. citació). Encara que seculariza la visió teològica del cristianisme, fent de la història un producte de la naturalesa històrica de l'home, el «món de la societat civil», el paper que assigna a la Providència és fonamental: la història és obra tant de la ment humana com de la Providència (veg. text 1 , text 2 i text 3 ).
Voltaire és, no obstant això, el primer que racionalitza per complet la idea teològica d'història, substituint la Providència pel progrés i la raó humans. El seu Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions (1756) es considera la primera obra de filosofia de la història.
En la seva exposició històrica, també lineal –comença per la Xina, continua amb l'Índia, Pèrsia i Aràbia, i després Roma i l'aparició del cristianisme– se cenyeix a la història profana i es manté sempre com a filòsof i historiador i rebutja la revelació i la intervenció de Déu en la història (deisme). Aquesta no té un altre sentit que el desenvolupament i el progrés que és capaç l'home, en les ciències, les lletres i les arts, no sent la història en si més que el desenvolupament de l'esperit humà, de la naturalesa humana que es manifesta la mateixa en totes les parts de l'univers.
Uns altres il·lustrats, com Turgot i Condorcet, mantenen la mateixa idea d'història com a progrés de l'esperit humà; contra aquesta idea es manté crític J.J. Rousseau, que considera més aviat la història com una progressiva deterioració moral de la naturalesa humana. Nietzsche, Dostoievsky i Tolstoi contemplaran també en la història, no el progrés, sinó la decadència de la civilització.
El Curs de filosofia positiva (1830-1842), de A. Comte (1798-1857) és la versió positivista de les idees il·lustrades sobre la història. En ella, la «previsió racional» que permet el coneixement científic –tampoc hi ha ni creació ni escatologia– reemplaça el paper que ocupa la Providència en la història entesa des de la perspectiva cristiana. Però no està absent de la seva concepció de la història ni la linealitat –la llei dels tres estadis: teològic, metafísic i positiu o científic– ni la idea de salvació, que transforma en una «religió de la Humanitat»: el positivisme. La història es converteix en una física social: sociologia.
Hegel (1770-1831) representa la línia racionalista d'interpretació del sentit de la història. Oposat resoltament a la idea del cicle repetitiu de la filosofia grega, concep la història com a «història de l'Esperit», que els seus moments dialèctics són les diverses fases que l'Esperit travessa en pensar-se a si mateix. Aquestes fases del desenvolupament no són meres repeticions de l'Esperit, sinó superacions de si mateix i el procés en conjunt busca un fi últim, la meta final del qual és l'Esperit absolut. Hegel desenvolupa, de fet, des de la perspectiva de l'idealisme, les idees de la història que Kant exposa en Idea d'una història universal des del punt de vista cosmopolita (1784): existeix una «fi suprema de la naturalesa», consistent en un estat de ciutadania mundial, o una societat cosmopolita, on sigui possible el ple desenvolupament de totes les capacitats humanes.
La història és precisament la tendència constant cap a aquest estat de capacitats humanes desenvolupades, sobretot de la moralitat i la llibertat, sempre buscat i mai aconseguit, i el seu sentit (a priori) consisteix a ser un conjunt d'idees reguladores de la conducta humana universal (veg. text).
Moltes de les idees kantianes sobre la història passen a la concepció històrica de Hegel i, d'altra banda, aquest no fa sinó traduir la visió cristiana de la història –lineal i orientada a una meta– a una concepció racional, encara que idealista: el que és història del regne de Déu és, en Hegel, història de l'Esperit; i el que és Providència per al cristianisme és, en Hegel, «astúcia de la raó» (veg. text).
La rèplica materialista en clau econòmica a la visió històrica de Hegel la constitueix el materialisme històric de Marx, exposat sobretot en El manifest comunista, El capital, Contribució a la crítica de l'economia política i en La ideologia alemanya. L'esperit i la raó no existeixen sinó en la realitat material en forma de les contradiccions que genera el mode de producció capitalista. La resolució d'aquestes contradiccions, la revolució, és la tasca que assumeix el proletariat, com a instrument de la racionalització de la societat i instrument de la història per a aconseguir la meta final d'una societat reconciliada amb si mateixa.
Les visions metafísiques de la història, inspirades en la perspectiva cíclica grega o lineal judeocristiana van ser criticades pels historiadors científics alemanys del s. XIX per no estar inspirades per cap mètode històric objectiu; la filosofia de la història pot oferir un ideal d'història, però no una teoria científica de la història. L'historicisme alemany, obra principalment de Wilhelm Windelband (1848-1915) i Heinrich Rickert (1863-1936), representa l'intent de descriure el valor científic de la història, enfront de versions de la mateixa amb rerefons metafísic. Així, aquests dos autors, rebutjant per les seves ressonàncies metafísiques la distinció entre ciències de l'esperit i ciències de la naturalesa, feta per Dilthey, inclouen la història entre les ciències idiogràfiques per oposició a les nomotètiques. D'aquesta manera, la filosofia de la història deixa pas, a partir de finals del s. XIX, a la qüestió sobre el caràcter científic que ha d'atorgar-se a la història. Es ressalta que el seu valor i sentit es troben, justament, en l'estudi del cas singular i individual dels esdeveniments en el seu succeir diacrònic, enfront de l'interès de les ciències socials que contemplen la regularitat de fenòmens que concerneixen grups o classes.
