Gènere

(del llatí genus, «origen, gènere», al·ludint al naixement)

En sentit "clàssic"

En sentit clàssic i en terminologia aristotèlica, gènere és a més un dels predicables, o predicats que poden afirmar-se d'un subjecte. El gènere es divideix en espècies, afegint-li una diferència específica.

Vegeu exemple ↓

«Animal» s'afirma tant de l'animal irracional com de l'home; és el gènere al qual pertanyen tots dos, i el que determina la seva naturalesa d'una manera necessària, encara que parcial. Al seu torn, la naturalesa humana està determinada necessàriament i plenament per la diferència específica, la racionalitat, afegida al gènere, que és l'animalitat.

Gènere suprem és aquell que abasta a tots els altres gèneres i que no pot determinar cap altre gènere superior servint com a diferència; per exemple, la «substància». Actualment s'utilitza amb un sentit semblant al de classe.

Veure definició, kathólou, genèric, terme general.

---

En el seu ús social

En el seu ús social, el terme gènere s'aplica a la divisió dels individus fundada (tradicionalment) en les característiques biològiques del sexe, per les quals els humans es diferencien en «homes» i «dones». La distinció social de gèneres, basada en aquestes diferències biològiques, al·ludeix més aviat a les característiques psicològiques i socials que suposa i exigeix exercir en la societat un rol o una funció que, socialment, es considera «masculina» o «femenina». Per això, si «sexe», «home» i «dona» són termes biològics, «masculí» i «femení» són termes preferentment sociològics i psicològics. Si algun humà neix amb els cromosomes XY, llavors serà biològicament considerat de sexe masculí o «home» ; en canvi, si neix amb els cromosomes XX, serà biològicament considerada de sexe femení o «dona». Però tradicions culturals i la socialització imposen que han d'adquirir-se i posar-se en pràctica característiques masculines o femenines, d'acord amb el sexe biològic, és a dir, l'individu ha de socialitzar-se o educar-se en el que esdevindrà el seu gènere. De fet l'expressió «sistema sexe/gènere» va ser utilitzada per primera vegada per l'antropòloga nord-americana Gayle Rubin, per a indicar el conjunt d'operacions mitjançant les quals una societat transforma la sexualitat biològica en productes de l'activitat humana. (Veg. text de Fina Birulés).

Estudis d'antropologia, principalment els de l'antropòloga cultural, Margaret Mead, sostenen que les distincions de gènere es basen primordialment –en algunes comunitats primitives– no tant en l'aspecte biològic merament com en la interacció entre diversos aprioris culturals i la base biològica, de manera que, segons ella, pot afirmar-se que primitius i moderns elaboren els conceptes de masculí i femení de forma diferent, encara que el punt de partida biològic sigui el mateix. Així, la diferenciació social per sexes varia segons les diverses societats, les èpoques i els grups ètnics o les classes socials, però sembla mantenir com a constant una certa, i més o menys accentuada, desigualtat entre els sexes, que afavoreix l'home. Aquesta desigualtat entre els gèneres, que des del punt de vista heteropatriarcal tendeix a admetre's com un fet natural, es relaciona amb el sistema patriarcal de les societats.

El feminisme radical considera que la diferenciació per gèneres és abans de res una desigualtat pel gènere. La relació de l'home amb la dona és vista, des d'aquesta perspectiva, com una relació de domini, opressió i violència, i s'insisteix sobretot que el domini de l'home sobre la dona es manifesta en l'abús de la sexualitat femenina (en diverses formes: prostitució, pornografia i matrimoni). El feminisme socialista, encara que insisteix igualment en la relació entre diferenciació i desigualtat, sosté que aquesta no és sinó un aspecte de la relació de classes. A part d'aquesta consideració global, aquest tipus de feminisme s'ha ocupat també de l'anàlisi d'aspectes concrets del domini de l'home sobre la dona tant en el treball assalariat com en el domèstic i, en el plantejament de la relació entre cultura i sexualitat, ha buscat orientació en teories psicoanalítiques.

Ara bé, la clàssica i tradicional divisió entre «homes» i «dones» està en qüestió en els cassos dels hermafrodites, els transsexuals, i en totes les àmplies varietats d'orientacions sexuals, de manera que abordar aquestes qüestions implica re-elaborar i aprofundir en la mateixa noció de gènere, considerant aquest com un constructe social.

Construcció social

El gènere és una construcció social i cultural, que segons alguns es basa en les diferències donades pel sexe biològic, a partir de les quals es socialitza diferencialment a homes i dones dirigint-los cap a ideals tradicionals de home-masculí i dona-femenina, en un sistema binari tancat.

És fonamental remarcar que cal no identificar sexe i gènere: el sexe és biològic i conté qualitats físiques, genètiques i anatòmiques que es tradueixen en la distinció biològica entre homes i dones. Al contrari, el gènere o, (de vegades es parla de sexe social), és una construcció social, és a dir, no té gairebé res a veure amb característiques físiques ni amb la genètica. El gènere es crea en els primers anys de la vida de la persona en base a les diferents propietats que l'entorn social atribueix tant als homes com a les dones. Actualment, però, hi ha corrents de pensament que, com la que representa Judith Butler, defensen que ni tan sols hi ha realment una naturalitat de partida que correspongui al sexe, i empra la noció de gènere per criticar la concepció del sexe com "naturalesa" entenent el gènere com la forma social de definir els cossos sexuats. És important destacar que Butler no vol dir que el sexe no existeixi, sinó que la idea d'un "sexe natural" organitzat en base a dues posicions oposades i complementàries és un dispositiu mitjançant el qual el gènere s'ha estabilitzat dins el matriu heterosexual i patriarcal (heteropatriarcal) que caracteritza les nostres societats.

En els orígens de la concepció constructivista del gènere, i en contra la concepció que el sexe determina les característiques del masculí i del femení destaca Simone de Beauvoir que va proclamar: «no es neix dona: s'arriba a ser-ho» . Aquesta sentència es pot considerar la base seminal de les posteriors teoritzacions sobre la noció de gènere com a constructe social. La feminitat i la masculinitat serien, doncs, per Beauvoir, constructes que s'imposen sobre l'individu, que socialment determinen a un ésser previ. També Foucault, en la seva obra Història de la sexualitat objecta la idea de la "naturalitat" del sexe i parla, així mateix, de la seva construcció relativa al saber i poder, al biopoder, lligat als discursos de la medicina, la psiquiatria i la moral. Així, doncs, el constructivisme de Beauvoir juntament amb la genealogia de Foucault i la seva concepció del poder incorporat en les pràctiques i els cossos, són dos dels grans fonaments de les concepcions del constructivisme de gènere. Butler empra també la categoria de performativitat per concretar la manera en què opera socialment el gènere.

Podem llavors dir que el gènere és: en primer lloc una construcció social i cultural que les persones internalitzem de diverses formes durant tota la vida identificant-nos amb models per imitació i observació construint a partir d 'ells un autoconcepte basat en atributs estereotipats. En segon lloc és també una construcció psicològica que suposa el desenvolupament, maduració i interacció de processos cognitius, morals, afectius i socials. I, finalment, és també una construcció ideològica que fa referència a processos polítics i a diversitat de vivències fundades. Es podria, doncs, definir el concepte gènere com els conjunts de pràctiques de naturalesa social tals com pràctiques corporals, lingüístiques, habilitats, formes de vestir ..., etc. que s'atribueixen socialment els sexes socialment admesos a l'home i la dona.

A partir de Butler el gènere ja no serà l'expressió d'un ésser interior o la interpretació d'un sexe biològic que ja existeix abans del gènere creat. Com diu l'autora, l'estabilitat del gènere, que torna intel·ligibles els subjectes en el marc de la heteronormativitat, depèn d'una alineació entre sexe, gènere i sexualitat.

Butler, recorre a la producció teòrica d'Austin i Derrida, en especial la teoria dels actes de parla i al concepte de performativitat tal com l'entenen els deconstruccionistes per poder explicar els mecanismes de poder i la importància de la producció d'identitats, per part dels poders normatius

A partir de la teoria feminista i la teoria queer, Butler reflexiona sobre les normes que administren el gènere, que vinculades a les restriccions creen una "naturalesa" identificable de subjecte. Butler ha tingut una vital repercussió en el conjunt de corrents que representen una nova política com moviments afins a l'inter-sexe, a la transsexualitat, al trans-gènere i les seves complexes relacions amb la teoria feminista i ha donat peu a models feministes post-identitaris, com el moviment Queer.

J. Butler nega la naturalesa, l'essència, la substància, i en definitiva, la seva visió és postmetafísica en el sentit que qualsevol acostament que tinguem al que existeix serà sempre des de les "dades" produïdes per la cultura i mai podrem col·locar-nos en el lloc on el cultural no intervingui per accedir al biològic o al sexe natural directament.

Amb tot, els crítics amb la interpretació de Butler objecten que hi ha proves genètiques, fisiològiques i sociològiques, que mostren que l'orientació sexual i la classificació sexual no poden ser simplement o merament considerades construccions socials, sinó que hi ha una base biològica, sovint hereditària, que determina gran part de la formació de la conducta sexual. En aquest aspecte, el conegut cas de David Reimer, podria ser entès com una refutació de la concepció estrictament constructivista del gènere o almenys -com ho prova el cas de David Reimer-, no ho seria en tots els cassos, tot i que es pogués admetre que en determinats tipus d'orientació sexual aquest factor de construcció social pugui ser específicament important .

---